dissabte, 5 de juny de 2021

"Kiribati"

Guillem Roma, en una imatge promocional de 'Kiribati'.

Escolto l'últim disc de Guillem Roma –"Kiribati" (2021, U98 Music)- i em transporta directament a la nit del 7 de març de 2020, quan el músic osonenc va actuar al FEMAC de Canovelles a duet amb la seva germana, Marta Roma. Va ser l'últim concert al qual vaig poder assistir sense mascareta, gel hidroalcohòlic ni distància de seguretat. Al cap d'una setmana es decretava l'estat d'alarma i s'imposava el confinament domiciliari. El món tal i com l'havíem conegut fins aquell moment quedava en suspens de forma indefinida. Recordo que Roma va proclamar des de l'escenari de Can Palots que la música era el millor antídot contra el coronavirus –aleshores encara no en dèiem Covid-. Quanta raó tenia, i alhora que innocents que érem tots plegats, incapaços ni tan sols d'imaginar la cadena d'esdeveniments que eren a punt de precipitar-se en termes que van molt més enllà de l'àmbit estrictament sanitari.

"Kiribati" és un àlbum on el de Manlleu torna a fer dialogar al seu aire diversos gèneres musicals d'arrel llatina, i on segueixen ressonant registres galàctics com els de Ricardo Solfa o Manel Joseph. El seu títol fa referència al primer país del món que quedarà submergit sota les aigües oceàniques a causa del canvi climàtic. I les seves cançons reflexionen sobre l'impacte de la petjada humana en un planeta que ens estem carregant a marxes forçades malgrat ser l'única llar que tenim com a espècie. El coronavirus al qual es referia Roma ara fa un any i tres mesos a Canovelles, no ha estat res més que l'enèsim símptoma d'una malaltia sistèmica que ja portava dècades fent estralls en aquells punts del globus que solen quedar-nos massa lluny per donar-los importància.

Em pregunto, mentre escolto aquest "Kiribati", si mai més podré tornar a ser el mateix que vaig ser aquella nit al FEMAC. Si n'hi ha prou amb una vacuna per deixar enrere tot el que hem viscut al llarg de l'últim any i mig –novament, no penso en termes estrictament sanitaris sinó també socials, incloses les retallades de drets i llibertats amb el pretext de la seguretat; també, és clar, en l'impacte de la pandèmia en la salut emocional i en l'economia domèstica de milions de persones-. Si una simple injecció em pot fer oblidar que he vist amb els meus propis ulls com els meus veïns, presos per la por, treien el pitjor d'ells mateixos arrasant supermercats i fent de policies de balcó –o de fiscals de Twitter-. I em temo que les respostes són negatives. Que per fer net no n'hi ha prou amb una vacuna que a hores d'ara sembla estar provocant amnèsia fins i tot abans d'haver-se administrat. I que no, que per molt que fem veure que 'tot ha anat bé', ja mai més res tornarà a ser com abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada