El meu primer contacte amb la icònica caràtula de "Tarkus" (1971), el segon àlbum d'Emerson, Lake & Palmer, es va produir a la secció de discos d'una biblioteca pública –sí, hi va haver un temps en què la música s'anava a descobrir a les biblioteques, una experiència molt més enriquidora i gratificant que descobrir-la mitjançant una playlist a la plataforma digital de torn, els ho ben asseguro-. Em va fascinar a primera vista, i vaig passar-me dies preguntant-me què era exactament aquella criatura imponent que la protagonitzava.
Tarkus era justament el nom de la pròpia criatura, un armadillo amb cos i armes de tanc que havia sorgit de la imaginació de l'artista William Neal, col·laborador habitual de la banda. També era el títol de la suite que ocupava tota la primera cara de l'àlbum. Diverses peces que explicaven les aventures de l'armadillo en qüestió, des del seu naixement fins a la fatal batalla contra una mantícora, sobre un coixí de frenètic rock progressiu que esdevindria paradigmàtic tant del discurs del trio com del gènere en qüestió.
El cert és que "Tarkus", l'àlbum, va rebre crítiques poc entusiastes al moment de la seva publicació, avui fa 50 anys. La majoria de crítics van apuntar que Keith Emerson (teclats i sintetitzadors), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria) es centraven excessivament en l'execució tècnica i descuidaven la composició. I si bé és cert que ELP van esdevenir per aquest motiu una de les dianes preferides de la generació punk, també ho és que el temps ha posat les coses al seu lloc i "Tarkus" es contempla a hores d'ara com un dels grans clàssics del seu temps i com un dels pilars de la música progressiva, amb tot el que implica aquest concepte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada