George & Tammy

Aquest matí he anat al cementiri on són enterrats, entre d'altres, George Jones, Tammy Wynette, Johnny Paycheck i Marty Robbins. Quan he entrat a la recepció per demanar un mapa, sonava "Amarillo by Morning" cantada per George Strait. M'ha atès una dona 100% surenya, molt simpàtica i molt amable.

Quan li he explicat d'on vinc i que a casa escolto (molt) sovint alguns dels músics que són enterrats en aquell cementiri, gairebé s'ha emocionat més ella que jo. M'ha fet esperar un moment, m'ha portat un mapa i ella mateixa m'ha acompanyat fins a la tomba de Tammy Wynette abans de mostrar-me on és enterrat George Jones.

Quan hem acabat li he volgut donar una propina –qui conegui els EUA, sabrà que aquí les coses es fan així-, però ella m'ha dit que no calia, que estava encantada de poder-me ajudar. Jo li he donat les gràcies. I ella m'ha desitjat una bona estada a Nashville amb el seu millor somriure. No ha estat l'única mostra d'hospitalitat surenya que he rebut avui, però ha estat un moment preciós.

Nashville, Tennesse, març de 2024.

Deu anys sense George Jones

George Jones (1931-2013).

Es commemora avui una dècada de la mort de George Jones, una de les figures més essencials i carismàtiques de la història del country –i, per extensió, de la música del segle XX i més enllà-. El seu repertori de clàssics és tan immens com una trajectòria que va començar coincidint amb el naixement del rock'n'roll –tot i haver estat sempre un cantant de country, el texà va arribar a flirtejar amb el rockabilly durant els seus inicis- i que pràcticament va durar fins al seu traspàs, a l'edat de 81 anys, el 26 d'abril de 2013. Entre les seves peces més reconegudes –i reconeixibles-, l'eterna "He Stopped Loving Her Today", "She Thinks I Still Care" o "White Lightnin'", l'original del Big Bopper que va donar l'impuls definitiu a la seva carrera, sense oblidar els duets amb qui va ser la seva esposa, Tammy Wynette. Una dècada sense el Rolls-Royce del Country. Que no deixi de sonar la seva música.

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN
(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

L'himne feminista que va impulsar la carrera de Kitty Wells

Kitty Wells.

És un dels grans clàssics de la història de la música country, també una cançó a reivindicar en una data com la d'avui, coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona Treballadora –això que ara s'anomena 8M-. "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", el single que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Kitty Wells quan es va publicar el mes de juny de 1952. Una peça amb un discurs marcadament feminista, que va trencar barreres i estereotips tot arribant al número 1 de la llista country de Billboard. Era el primer cop que una dona assolia aquesta fita, i va obrir la porta a totes les que van venir després.

La cançó la va compondre J.D. "Jay" Miller, expressament per a Wells i com a resposta a "The Wild Side of Life", el single que a principis d'aquell mateix any havia consolidat Hank Thompson com un dels abanderats del honky tonk, el subgènere més popular de la música country durant la primera meitat de la dècada dels 50. Prenent com a base la melodia de "Great Speckled Bird", l'estàndard hillbilly compost per Reverend Guy Smith, Thompson cantava en primera persona el lament d'algú a qui la seva promesa ha deixat per un altre home després d'una nit de gresca en un bar de carretera, amb versos com "I didn't know that God made honky tonk angels".

La reacció de Miller va ser una cançó escrita des del punt de vista femení, on la protagonista ve a dir que la infidelitat no és només cosa de les dones sinó també dels homes –tinguin en compte que parlem de l'any 1952-. "It wasn't God who made honky tonk angels / As you said in the words of your song / Too many times married men think they're still single / And that's caused many a good girl to go wrong", proclamava Wells a la tornada de la peça en qüestió, que mantenia encara la melodia de "Great Speckled Bird". La cançó va fer història, i dècades més tard va inspirar el títol d'un disc signat de forma conjunta per Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette –"Honky Tonk Angels" (1993)-, amb la mateixa Wells com a vocalista convidada en una encertada versió del tema que ens ocupa.

Jimmy Capps (1939-2020)

JIMMY CAPPS

(1939-2020)

Amb prou feina han passat dos mesos des que ens va deixar Kenny Rogers. Poques setmanes després era Alex Harvey, autor de nombroses peces que van esdevenir èxits a través de la veu polsegosa del texà, qui ens deia adéu. I, malauradament, avui toca acomiadar-se de Jimmy Capps, guitarrista de llarguíssima trajectòria en l'àmbit de la música country que va acabar esdevenint un habitual de les sessions de gravació de Rogers –la seva guitarra és la que marca l'inici de "The Gambler", sense anar més lluny-.

Habitual també del Grand Ole Opry i membre de l'il·lustre col·lectiu de músics de sessió conegut com a Nashville A-Team, Capps s'havia donat a conèixer acompanyant els Louvin Brothers i al llarg de la seva carrera va ser testimoni d'alguns dels grans episodis de la història del country. Ernest Tubb, George Jones, Tammy Wynette, K.D. Lang, John Denver, J.J. Cale o Alan Jackson són tan sols algunes de les figures que en algun moment o altre es van beneficiar dels seus serveis –a més de "The Gambler", va tocar també en peces tan celebrades com "He Stopped Loving Her Today" o "Stand By Your Man", de Jones i Wynette respectivament-.

Divorcis i relacions tempestuoses

Anys feia que no escoltava a Tammy Wynette i les seves cançons sobre divorcis i relacions tempestuoses. Ahir al vespre les vaig recuperar, copa de bourbon a la mà, i segueixen sonant igual de bé que sempre. I no podia parar de pensar què hauria passat si no hagués mort massa aviat, si hagués arribat viva a uns temps en què la seva veu s'hauria cotitzat a l'alça a mans d'un Jack White o un Rick Rubin.