Una ràdio entre camps de cotó

Una postal del Delta. L'estudi de WABG Radio, emissora local de blues i rock'n'roll, situat enmig d'un camp de cotó a tocar d'una de les tres làpides de Robert Johnson. Greenwood, Mississippi, març de 2024

El pont de Bobbie Gentry

Mississippi és un d'aquells llocs on pots arribar a fer troballes sorprenents quan menys t'ho esperes. Aquesta placa dedicada a Bobbie Gentry la vaig descobrir per casualitat mentre anava de camí cap a una de les tres tombes de Robert Johnson. El del darrere no és el Tallahatchie Bridge des d'on va saltar Billie Joe McAllister, sinó un pont sobre el riu Yalobusha als afores de Greenwood.

111 anys amb Muddy Waters

Avui fa 111 anys que va néixer Muddy Waters a Issaquena County, Mississippi. Abans d'anar-se'n a Chicago i esdevenir el primer gran referent del blues elèctric, va viure durant gairebé tres dècades a la plantació d'Stovall, a uns pocs quilòmetres al nord de Clarksdale. Aquest monument assenyala el punt exacte on es trobava la seva cabana de fusta, que avui és preservada al Delta Blues Museum, a Clarksdale mateix. Va ser també en aquest lloc on l'etnomusicòleg Alan Lomax va gravar per primer cop a Muddy Waters per la Llibreria del Congrés l'agost de 1941. La fotografia és de la setmana passada.

Welcome to Mississippi

A Mississippi hi vaig entrar per primer cop provinent d'Alabama. Després en vaig sortir en diverses ocasions per visitar puntualment alguns indrets propers dins dels estats de Louisiana i Arkansas. Sempre que creuava alguna línia estatal en direcció a Mississippi, em donaven la benvinguda cartells com aquest –situat a tocar de Meridian, bressol i tomba del gran Jimmie Rodgers-.

"Welcome to Mississippi", diu amb lletres ben grans el cartell. I a sota afegeix un subtítol que a mi em sembla revelador per molts motius: "Birthplace of America's Music". Podem discutir si tota la música (nord-)americana prové de Mississippi –Nova Orleans no queda gaire lluny dels seus límits-. Però no podem negar que com a quilòmetre zero del blues, bona part de la música que hem escoltat a Occident durant el darrer segle té les seves arrels en aquest estat –i més concretament en la regió del Delta-.

El fet que un estat nord-americà presumeixi de ser el bressol de la música de tot un país de la mida d'un continent, il·lustra fins a quin punt la música és important en aquest país. Fins a quin punt la història dels Estats Units es pot explicar a partir i a través de la seva música. A Nashville, la indústria de la música té gairebé tant de pes com va tenir al seu dia la de l'automòbil a Detroit, que també pot presumir d'un patrimoni extraordinari si parlem de música.

Però res del que ha passat a Nashville, a Memphis ni a Detroit s'entendria sense allò que passava ara fa cosa de 100 anys a Mississippi. No parlo només del blues del Delta, em refereixo també al country gairebé embrionari de Jimmie Rodgers i al jazz que pujava riu amunt des de Louisiana. Aquest cartell és una mostra més de com els nord-americans es creuen la seva música d'una manera que a mi, personalment, em genera enveja sana però sobretot una gran admiració

Beale Street

Això és Beale Street, amb tota probabilitat el carrer més concorregut de Memphis i durant dècades la meca mundial del blues. Aquí es van foguejar gegants com B.B. King, aquí venia Sam Phillips a descobrir talents que posteriorment gravaria al seu estudi, i aquí solia buscar inspiració un jove de Tupelo que responia al nom d'Elvis Presley.

Avui, Beale Street és un reclam per a turistes. Manté part del seu encant, però molts dels seus clubs de blues es debaten entre la 'black music for white people' i els múltiples derivats del hip hop més estèril i manufacturat. A totes les seves vies d'accés hi ha controls policials, que en hora punta inclouen fins i tot detectors de metalls per evitar titulars que puguin malmetre encara més la imatge de Memphis, una de les ciutats amb les taxes de criminalitat més altes dels Estats Units.

No deixa de ser irònic, que un carrer que històricament havia estat refugi d'ànimes inconformistes a la recerca de perill, hagi esdevingut una mena de Lloret de Mar a l'americana i amb un dispositiu de seguretat digne d'un aeroport. Però Beale Street també té coses bones. Encara hi ha algun racó on la música sona fresca i salvatge. I, per descomptat, encara s'hi poden trobar personatges singulars amb els quals és un plaer fer petar la xerrada.

A Beale Street hi vaig conèixer l'April i la seva amiga de nom impronunciable. Dues noies afroamericanes de més o menys la meva edat, amb cossos voluptuosos i vestits tan llampants com ajustats, que podrien haver inspirat una cançó dels Rolling Stones en els seus millors temps. Eren a Beale Street de festa, com tothom, però la seva simple presència evocava tot aquell perill que tant es trobava a faltar quan un passava pels controls de seguretat.

Va ser l'April qui em va agafar per banda i em va preguntar d'on era, després d'haver-me sentit parlant amb una llengua que a ella li devia sonar com a mínim exòtica. Quan jo li vaig preguntar d'on venia ella, em va respondre que era de Memphis mateix. "Memphis born and raised, baby", va puntualitzar com qui vol fer una declaració de principis. El "baby" el va emfatitzar, com si també es tractés d'alguna mena de declaració.

He d'admetre que en altres etapes de la meva vida, topar-me amb algú com l'April hagués despertat en mi instints que aquella nit, a poques hores d'haver-me de llevar per agafar un avió i creuar l'Atlàntic de tornada, no em podia permetre alliberar. Per sort, tant l'April com la seva amiga volien fer exactament el mateix que jo, prendre una copa i fotre el camp d'allà abans que fos massa tard.

"Be gone before midnight, 'cause at midnight crazy people from the gangs come 'round here and some bad shit might happen. Just make sure you're gone before midnight, baby", va alertar-me, com qui vol certificar que la llegenda negra de la ciutat és certa. Aquest cop no va emfatitzar el "baby". Vaig acabar marxant d'allà quan faltaven 15 minuts escassos per la mitjanit. "I'll see you again someday in beautiful Barcelona", em va dir quan ens vàrem acomiadar, gairebé adoptant un posat de pitonissa sortida de les profunditats d'algun pantà. L'hospitalitat surenya, en diuen

Steve Kolbus al Ground Zero

STEVE KOLBUS AND THE CLARKSDALE BLUES REVUE
Ground Zero Blues Club, Clarksdale

28 de març de 2024

Clarksdale serà o no serà a la cruïlla de camins on Robert Johnson li va vendre l'ànima al Diable, però és la capital cultural del Delta de Mississippi, el bressol de gegants com Ike Turner o Sam Cooke –no està clar si John Lee Hooker també hi va néixer-, i acull alguns dels millors clubs de blues del món. Oblidin-se vostès de Memphis i del seu Beale Street, la bona merda és aquí baix. I com a mostra, el Ground Zero Blues Club.

Un edifici vell en tots els sentits que pugui implicar aquest adjectiu, on es respira història i on serveixen bon whiskey per brindar amb el Maligne mentre els músics ho donen tot en un escenari de pel·lícula. Dijous passat hi actuava Steve Kolbus and the Clarksdale Blues Revue, una banda local que destina la recaptació que obté venent discos a finançar projectes socials dins de la seva comunitat. I una gent encantadora, val a dir.

El seu repertori va alternar composicions originals d'alta tensió amb lectures de clàssics de Muddy Waters, Willie Dixon, Howlin' Wolf i companyia. Durant la recta final del concert varen obrir una jam session on van participar diversos espontanis, destacant tres turistes suecs que tocaven junts per primer cop i a qui el mateix Kolbus va batejar com The Blue Suede Shoes. Dit i fet, al cap de dos dies me'ls vaig trobar a Memphis visitant el Sun Studio. Bona gent, també.

King Biscuit Time

Des d'aquest estudi d'Helena, Arkansas, s'emet King Biscuit Time, el programa radiofònic més antic dels Estats Units –la primera emissió data de 1941-. Un espai que va jugar un paper clau en la difusió del blues del Delta, i que durant molts anys va presentar el locutor "Sunshine" Sonny Payne, amb Sonny Boy Williamson II i Robert Lockwood Jr. com a músics de la casa.

Aquesta història no l'he explicat mai, però avui em ve molt de gust fer-ho. Resulta que una vegada, pels volts de l'any 2002, Sonny Payne va entrevistar el meu pare en directe pel programa. El meu pare no és músic, però li agrada molt el blues i va anar a parar a Helena durant un viatge pels Estats Units.

Al saber que venia de tan lluny, el van fer passar a l'estudi i va respondre les preguntes del senyor Payne, que li va regalar un pòster del programa signat i dedicat a mi –jo no vaig ser en aquell viatge, però el meu pare li va explicar que aleshores jo feia un programa de música en una ràdio local-. Fins i tot vaig arribar a intercanviar alguns e-mails amb ell.

La casualitat va voler que Robert Lockwood Jr. actués al Festival de Blues de Cerdanyola al cap d'un any, l'octubre de 2003. Després del concert, un músic de la banda agafava els discos que portava el públic, entrava al camerino perquè el veterà bluesman els signés, i en acabat els tornava als seus propietaris –una firma d'autògrafs era inviable tenint en compte que l'home tenia 88 anys-.

Jo vaig portar el pòster amb la dedicatòria de Payne, i quan aquell músic el va veure em va fer passar al camerino. I d'aquesta manera em vaig trobar assegut –juntament amb el gran harmonicista Víctor Uris, qui havia actuat com a teloner- al costat de Robert Lockwood Jr., fillastre i alumne de Robert Johnson, llegenda del Delta Blues i posteriorment del blues de Chicago, que em va regalar una pua de guitarra, em va firmar el cartell i em va explicar moltes coses, la majoria de les quals no vaig entendre perquè parlava amb un accent molt tancat i... tenia 88 anys. Quan hi penso encara flipo.

Divendres passat, abans d'anar a Tupelo, vaig passar per Helena, on s'arriba des de Mississippi per la mítica autopista 49. M'hi va acompanyar el meu pare, i òbviament hi vàrem portar aquell pòster. Tant Sonny Payne com Robert Lockwood ja fa anys que són morts, i per això quan la gent del Delta Cultural Center –on es troba ubicat l'estudi- i del King Biscuit Festival van veure les seves signatures van flipar i ens van tractar gairebé com si fóssim celebritats. El meu pare va tancar un cercle. Jo em vaig treure una espina que portava clavada de des de 2002.

Helena és un lloc curiós. Un poble petit a tocar de la riba occidental del Mississippi, prototípic de l'Amèrica més profunda i deprimida. Moltes de les cases del seu centre històric estan caient a trossos o directament s'han cremat. Caminar-hi de bon matí és com passejar per un poble fantasma. I aleshores arribes al Cultural Center i et rep una gent d'allò més amable i acollidora. El Sud dels Estats Units és exactament tal com me l'havia imaginat tota la vida, però fins i tot així no ha deixat de sorprendre'm en cap moment

Going down to the swamp

Going down to the swamp

Gonna watch me a hound dog catch a 'coon

Well, I'm going down to the swamp

Gonna watch me a hound dog catch a 'coon

You know the hounddog make-a music

On a summer night under a full moon

Lake Providence, Louisiana, març de 2024.

https://youtu.be/_MyM6JgHWfY?feature=shared

Lonesome train, on a lonesome track

Lonesome train, on a lonesome track. El sud d'Arkansas, a tocar de la Mississippi State Line, març de 2024.

https://youtu.be/C7kmpz5xBS4?feature=shared

Records del Sud

Souvenirs d'una ruta pel Sud dels Estats Units. Records i testimonis d'un dels dos viatges més importants que he fet a la vida.

I saw the light

I saw the light, I saw the light

No more darkness, no more night

Now I'm so happy, no sorrow in sight

Praise the Lord, I saw the light

Posta de sol sobre el Mississippi. Memphis, Tennessee, març de 2024.

https://youtu.be/YBEnm32c3eA?feature=shared

The Riverside Hotel

El Riverside Hotel de Clarksdale és una aturada obligatòria en la ruta del blues de l'estat de Mississippi. A les seves habitacions s'hi solien allotjar les grans figures del gènere quan venien a actuar a la ciutat.

L'hotel va obrir el 1944 a les antigues dependències del G.T. Thomas Afro-American Hospital, un hospital que atenia la població de color durant els dies de la segregació. Va ser aquí on va morir Bessie Smith el 26 de setembre de 1937, víctima d'un accident de trànsit a l'autopista 61.

Durant dècades va circular la llegenda que la cantant havia mort quan un hospital per a blancs s'havia negat a atendre-la pel color de la seva pell. És falsa. El metge que la va auxiliar en primera instància la va portar directament al G.T. Thomas, justament, perquè sabia que un hospital per a blancs s'hauria negat a atendre-la.

La música que escolto a casa, dins del seu context original

Ahir al matí, circulant per la Interestatal 40 en direcció a l'aeroport de Nashville, vàrem tornar a sintonitzar una emissora de música country. Era diumenge de Pasqua, i el programa el formaven cançons de temàtica religiosa.

En un moment donat van sonar Hank Williams cantant "I Saw the Light" i la Carter Family fent "Can the Circle Be Unbroken". Una vegada més, la música que acostumo a escoltar a casa, dins del seu context original. Però aquest cop va ser encara més especial.

Perquè des de fa alguns anys, aquestes dues peces les associo amb els repertoris de directe de l'amic Joe Fields i amb les jams que solen tancar cada edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival a Mollet del Vallès.

Cançons que em transporten a llocs que em són familiars i que em fan pensar en persones a les quals aprecio, i alhora m'han fet sentir com a casa en una terra que tot just he començat a descobrir. La música d'arrel tradicional, sigui d'on sigui, va d'aquestes coses.

A la fotografia, un camió de 18 rodes circulant per la Interestatal 40, a mig camí de Memphis i Nashville, al cor de l'estat de Tennessee