Louisiana, març de 2024.
"Welcome to Mississippi", diu amb lletres ben grans el cartell. I a sota afegeix un subtítol que a mi em sembla revelador per molts motius: "Birthplace of America's Music". Podem discutir si tota la música (nord-)americana prové de Mississippi –Nova Orleans no queda gaire lluny dels seus límits-. Però no podem negar que com a quilòmetre zero del blues, bona part de la música que hem escoltat a Occident durant el darrer segle té les seves arrels en aquest estat –i més concretament en la regió del Delta-.
El fet que un estat nord-americà presumeixi de ser el bressol de la música de tot un país de la mida d'un continent, il·lustra fins a quin punt la música és important en aquest país. Fins a quin punt la història dels Estats Units es pot explicar a partir i a través de la seva música. A Nashville, la indústria de la música té gairebé tant de pes com va tenir al seu dia la de l'automòbil a Detroit, que també pot presumir d'un patrimoni extraordinari si parlem de música.
Però res del que ha passat a Nashville, a Memphis ni a Detroit s'entendria sense allò que passava ara fa cosa de 100 anys a Mississippi. No parlo només del blues del Delta, em refereixo també al country gairebé embrionari de Jimmie Rodgers i al jazz que pujava riu amunt des de Louisiana. Aquest cartell és una mostra més de com els nord-americans es creuen la seva música d'una manera que a mi, personalment, em genera enveja sana però sobretot una gran admiració
Avui, Beale Street és un reclam per a turistes. Manté part del seu encant, però molts dels seus clubs de blues es debaten entre la 'black music for white people' i els múltiples derivats del hip hop més estèril i manufacturat. A totes les seves vies d'accés hi ha controls policials, que en hora punta inclouen fins i tot detectors de metalls per evitar titulars que puguin malmetre encara més la imatge de Memphis, una de les ciutats amb les taxes de criminalitat més altes dels Estats Units.
No deixa de ser irònic, que un carrer que històricament havia estat refugi d'ànimes inconformistes a la recerca de perill, hagi esdevingut una mena de Lloret de Mar a l'americana i amb un dispositiu de seguretat digne d'un aeroport. Però Beale Street també té coses bones. Encara hi ha algun racó on la música sona fresca i salvatge. I, per descomptat, encara s'hi poden trobar personatges singulars amb els quals és un plaer fer petar la xerrada.
A Beale Street hi vaig conèixer l'April i la seva amiga de nom impronunciable. Dues noies afroamericanes de més o menys la meva edat, amb cossos voluptuosos i vestits tan llampants com ajustats, que podrien haver inspirat una cançó dels Rolling Stones en els seus millors temps. Eren a Beale Street de festa, com tothom, però la seva simple presència evocava tot aquell perill que tant es trobava a faltar quan un passava pels controls de seguretat.
Va ser l'April qui em va agafar per banda i em va preguntar d'on era, després d'haver-me sentit parlant amb una llengua que a ella li devia sonar com a mínim exòtica. Quan jo li vaig preguntar d'on venia ella, em va respondre que era de Memphis mateix. "Memphis born and raised, baby", va puntualitzar com qui vol fer una declaració de principis. El "baby" el va emfatitzar, com si també es tractés d'alguna mena de declaració.
He d'admetre que en altres etapes de la meva vida, topar-me amb algú com l'April hagués despertat en mi instints que aquella nit, a poques hores d'haver-me de llevar per agafar un avió i creuar l'Atlàntic de tornada, no em podia permetre alliberar. Per sort, tant l'April com la seva amiga volien fer exactament el mateix que jo, prendre una copa i fotre el camp d'allà abans que fos massa tard.
"Be gone before midnight, 'cause at midnight crazy people from the gangs come 'round here and some bad shit might happen. Just make sure you're gone before midnight, baby", va alertar-me, com qui vol certificar que la llegenda negra de la ciutat és certa. Aquest cop no va emfatitzar el "baby". Vaig acabar marxant d'allà quan faltaven 15 minuts escassos per la mitjanit. "I'll see you again someday in beautiful Barcelona", em va dir quan ens vàrem acomiadar, gairebé adoptant un posat de pitonissa sortida de les profunditats d'algun pantà. L'hospitalitat surenya, en diuen
Un edifici vell en tots els sentits que pugui implicar aquest adjectiu, on es respira història i on serveixen bon whiskey per brindar amb el Maligne mentre els músics ho donen tot en un escenari de pel·lícula. Dijous passat hi actuava Steve Kolbus and the Clarksdale Blues Revue, una banda local que destina la recaptació que obté venent discos a finançar projectes socials dins de la seva comunitat. I una gent encantadora, val a dir.
El seu repertori va alternar composicions originals d'alta tensió amb lectures de clàssics de Muddy Waters, Willie Dixon, Howlin' Wolf i companyia. Durant la recta final del concert varen obrir una jam session on van participar diversos espontanis, destacant tres turistes suecs que tocaven junts per primer cop i a qui el mateix Kolbus va batejar com The Blue Suede Shoes. Dit i fet, al cap de dos dies me'ls vaig trobar a Memphis visitant el Sun Studio. Bona gent, també.
https://youtu.be/_MyM6JgHWfY?feature=shared
https://youtu.be/C7kmpz5xBS4?feature=shared
L'hotel va obrir el 1944 a les antigues dependències del G.T. Thomas Afro-American Hospital, un hospital que atenia la població de color durant els dies de la segregació. Va ser aquí on va morir Bessie Smith el 26 de setembre de 1937, víctima d'un accident de trànsit a l'autopista 61.
Durant dècades va circular la llegenda que la cantant havia mort quan un hospital per a blancs s'havia negat a atendre-la pel color de la seva pell. És falsa. El metge que la va auxiliar en primera instància la va portar directament al G.T. Thomas, justament, perquè sabia que un hospital per a blancs s'hauria negat a atendre-la.
Ahir al matí, circulant per la Interestatal 40 en direcció a l'aeroport de Nashville, vàrem tornar a sintonitzar una emissora de música country. Era diumenge de Pasqua, i el programa el formaven cançons de temàtica religiosa.
En un moment donat van sonar Hank Williams cantant "I Saw the Light" i la Carter Family fent "Can the Circle Be Unbroken". Una vegada més, la música que acostumo a escoltar a casa, dins del seu context original. Però aquest cop va ser encara més especial.
Perquè des de fa alguns anys, aquestes dues peces les associo amb els repertoris de directe de l'amic Joe Fields i amb les jams que solen tancar cada edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival a Mollet del Vallès.
Cançons que em transporten a llocs que em són familiars i que em fan pensar en persones a les quals aprecio, i alhora m'han fet sentir com a casa en una terra que tot just he començat a descobrir. La música d'arrel tradicional, sigui d'on sigui, va d'aquestes coses.
A la fotografia, un camió de 18 rodes circulant per la Interestatal 40, a mig camí de Memphis i Nashville, al cor de l'estat de Tennessee
