Mompou, entre Presley i Lennon

A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

Clem Burke (1954-2025)

El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

Dues generacions de guitarristes de blues

JESSE DAYTON + MUIREANN BRADLEY

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

5 d'abril de 2025

El texà Jesse Dayton i la irlandesa Muireann Bradley. Dues generacions i dues maneres d'aproximar-se a la guitarra blues que van compartir escenari ahir al Blues & Ritmes. Un veterà que ha adquirit l'ofici tocant amb els millors, i una jove promesa que s'emmiralla en referents centenaris.

Dayton venia a presentar "The Hard Way" (2024), un treball que aparca la seva herència country per centrar-se en el blues més genuïnament texà –"Baby's Long Gone" va ser un momentàs-. Format power trio, aparell elèctric d'alta tensió i un repertori apte per afrontar una nit de dissabte amb totes les garanties –impossible oposar resistència davant d'arguments com "May Have to Do It"-.

Bradley, d'altra banda, es va aproximar tota sola a cançoners com els de Mississippi John Hurt, Memphis Minnie o Elizabeth Cotten. Impacta, i molt, escoltar algú tan jove –tot just ha fet 18 anys- explicant amb gran coneixement de causa les interioritats de cançons compostes fa gairebé un segle. I impressiona molt, també, la seva prodigiosa tècnica fingerpicking.

En plena era de la novetat per la novetat, quan senyors (i senyores) de més de 50 anys ens venen a dir que el futur de la música són nens (i nenes) malcriats fent el burro amb l'autotune, és un gustàs constatar com una jove de 18 anys marca diferències sortint de la roda i dedicant hores d'estudi a tot un seguit de músiques que ens precedeixen i ens sobreviuran a tots.

Muireann Bradley.

Jesse Dayton.

Goin' down the river

I'm goin' down the river

I'm gonna take that right hand road

Lord, I ain't gonna stop walkin'

'Till I get in sweet mama's arms

(Mississippi Fred McDowell)

Les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

Johnny Tillotson (1938-2025)

Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.