Cantant Dylan a la catedral de Milà

Federico Borluzzi, interpretant cançons de Dylan al costat del Duomo.

Dimarts passat, hores abans del segon concert de Bob Dylan a Milà i mentre m'acostava al Duomo, vaig escoltar algú interpretant "Don't Think Twice, It's All Right", del mateix Dylan. Era Federico Borluzzi, un cantautor i dylanita del nord d'Itàlia que es trobava a la ciutat per assistir als dos concerts al Teatro degli Arcimboldi. Va ser genial escoltar algunes cançons del de Duluth en un entorn tan majestuós. Fins i tot es sabia de memòria tota la lletra (tota!) de "Desolation Row", la qual cosa em va semblar meravellosa. Borluzzi té publicats un parell d'àlbums amb composicions pròpies que beuen del folk rock i el rock d'autor més genuïnament nord-americans –"Thinking of You" (2012) i "Another You" (2017)-. Poden seguir-lo a través del seu canal de Youtube.

Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà

4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.

PASSAR PÀGINA

Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.

PRESERVANT LA TRADICIÓ

És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

Un 4 de juliol amb Dylan

Literatura dylaniana en una llibreria de Milà.

El 4 de juliol, Dia de la Independència als Estats Units. Una d'aquelles jornades d'exaltació patriòtica que poden arribar a commemorar episodis i gestes d'allò més nobles –la que ens ocupa ho fa-, corrent alhora el risc de banalitzar-los o fins i tot pervertir-los –no descobrirem ara que els Estats Units presents no acaben de respondre a determinats anhels dels seus pares fundadors-.

Sigui com sigui, jo mateix celebraré avui el 4 de juliol i ho faré de la mà d'una de les coses més grans que els Estats Units han lliurat al món, la seva música. I més concretament assistint a un concert de Bob Dylan, un dels grans arquitectes i alhora preservadors de tot un llegat cultural i de tota una tradició musical. Serà la seva segona actuació a Milà en el marc del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, que va desembarcar ahir al Teatro degli Arcimboldi.

El d'avui no serà el meu primer 4 de juliol amb Dylan, a qui ja vaig poder veure en directe ara fa vuit anys al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona, aleshores encara en el marc del Never Ending Tour. A la fotografia que encapçala aquest text, una llibreria del barri de la Bicocca de Milà, situada just al davant del mateix Teatro degli Arcimboldi, servint bibliografia dylaniana al respectable, la nit passada a pocs minuts de l'inici del concert.

De Merle Haggard a Key West, tota la immensitat de Dylan

BOB DYLAN
Teatro degli Arcimboldi, Milà

3 de juliol de 2023

El primer dels dos concerts que Bob Dylan tenia programats aquesta setmana al Teatro degli Arcimboldi de Milà es podrà recordar per moltes coses, i una d'elles serà sens dubte la versió de "Bad Actor", original de Merle Haggard, que va caure durant la recta final de l'actuació. La va fer després de "Not Fade Away", lectura del clàssic de Buddy Holly que ja havia sonat en diverses ocasions durant el tram present del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –va caure durant la segona nit al Liceu-. I amb la seva incorporació al repertori, aquest va passar de les 17 cançons habituals a un total de 18 –una alteració del guió que fins ara només havia produït l'octubre passat a Nottingham, amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis, i el mes passat durant el primer concert a Barcelona, coincidint amb l'aniversari de Robert Hunter-.

La relació de Bob Dylan amb Merle Haggard gairebé donaria per fer una tesi. Durant la dècada dels 60 pertanyien a dos universos tan antagònics com paral·lels. Si Dylan va esdevenir aleshores portaveu destacat –però involuntari- de diversos moviments contraculturals, Haggard es va postular com l'antítesi de tot allò que representava Dylan amb cançons com "The Fighting Side of Me" o "Okie from Muskogee", que carregaven contra el hippisme, el consum de marihuana o qualsevol corrent opositor a la guerra del Vietnam. Amb els anys, les diferències entre l'un i l'altre es van anar llimant. Dylan va ser un dels principals catalitzadors de l'aproximació de country i rock. Haggard va moderar certs punts de vista –el seu bon amic Willie Nelson el va arribar a convèncer de les bondats de la marihuana-. I fins i tot van arribar a girar plegats el 2005.

La versió de "Bad Actor" –si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Dylan la feia en directe- va esdevenir un dels moments més climàtics del concert d'ahir. Un altre va ser "Gotta Serve Somebody", que va augmentar més que mai el seu aparell elèctric, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt dibuixant formes i paisatges evocadors del Sud més profund i pantanós dels Estats Units, aquella regió geogràfica però també conceptual on cohabiten Flannery O'Connor, Allman Brothers i Drive-By Truckers. I després vam tenir "Crossing the Rubicon", que va tornar a mutar fins a manifestar-se totalment diferent, ja no de com ho havia fet dues setmanes enrere a Barcelona, sinó del piano blues de tan sols tres dies abans a Lió. Britt i (sobretot) Lancio van tornar a apujar el volum de les seves guitarres, i el resultat va ser un exercici de blues humit i nocturn, molt més proper a Texas que no pas a Memphis o Chicago.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan es va adreçar en italià al seu públic de Milà, tal com dies abans s'havia adreçat en francès al de Lió. "Grazie Mille!", va deixar anar abans de servir un "When I Paint My Masterpiece" amb deliciós accent de Louisiana. I com en cada concert d'aquesta gira, val la pena fer una menció especial a "Key West (Philosopher Pirate)", invocació d'un paratge paradisíac però també la metàfora de tot entorn que convidi a trobar-se i estar bé amb un mateix. "Key West is the place to be / If you're looking for immortality / Stay on the road, follow the highway sign / Key West is fine and fair / If you lost your mind, you will find it there / Key West is on the horizon line". Efectivament, Key West és qualsevol auditori on s'aturin Dylan i el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, ni més ni menys.

El meu primer disc de Dylan

Aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. "Greatest Hits", recopilatori editat per Columbia el 1967 amb una desena de peces que abasten el període comprès entre "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) i "Blonde on Blonde" (1966) –cap de les cançons que hi surten formen part dels seus actuals repertoris-. Me'l vaig comprar quan tenia 13 anys en una gasolinera a prop de Milà –encara no havia fet "Time Out of Mind" (1997), ha caigut molta pluja des d'aleshores-. A Dylan l'havia descobert alguns anys abans, un dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu de les seves tres dècades de carrera, el 1992 al Madison Square Garden –de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-.

Però tornant al que ens ocupa, aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. Me'l vaig agenciar quan tenia 13 anys en una benzinera a prop de Milà –una ciutat que, per un motiu o per un altre, encara no he arribat a visitar mai- amb diners que la meva àvia m'havia donat perquè em comprés una samarreta durant les vacances d'estiu –puc donar fe que el canvi de plans no li va saber greu, en absolut-. Dècades després, escric aquestes línies mentre vaig de camí cap a Milà –ciutat que em disposo a visitar per primer cop-, on tinc previst assistir avui i demà als dos concerts que Dylan farà al Teatro degli Arcimboldi.

El d'avui i el de demà seran molt probablement els dos últims concerts que presenciaré del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, i qui sap si també de Bob Dylan, que malgrat l'envejable estat de forma que segueix mostrant a l'escenari té 82 anys i ja se sap que l'edat no perdona a ningú. Molt probablement, la meva primera visita a Milà serà alhora el meu comiat d'un artista a qui he seguit des que tinc ús de raó i que encara avui m'inspira com el primer dia. M'acomiado de Dylan (o no, perquè amb Dylan aquestes coses mai se saben), i ho faig molt a prop d'aquella benzinera dels Alps on pràcticament va començar tot, i amb la sensació d'estar tancant un cercle. It's not dark yet, but it's gettin' there.