Joe Fields - "Find Your Path" (2023)

A dos anys d'haver publicat el seu primer disc i a un d'haver estat guardonat en un prestigiós certamen texà, el vallesà Joe Fields presenta "Find Your Path". Un segon treball que remet als clàssics del country neotradicional i que suposa un pas endavant en una trajectòria ascendent.

El primer àlbum de Joe Fields es titulava "Lost in the Fields" (2021). Un títol que jugava amb el nom artístic de Josep Ponsà, i que en anglès significa literalment "Perdut al camp". Dos anys després, el de Sant Quirze del Vallès publica un segon treball oportunament titulat "Find Your Path" (2023, Temps Record), que en anglès vol dir "Troba el teu camí". Com qui vol venir-nos a dir que hi ha una continuïtat conceptual entre una obra i l'altra, però sobretot com qui durant aquests dos anys ha encarrilat una trajectòria artística que l'ha consolidat a l'avantguarda de l'escena country de casa nostra.

Per ser justos, el cert és que Ponsà no anava gens perdut quan va debutar amb "Lost in the Fields". Al contrari, ja sumava un quilometratge considerable interpretant versions de clàssics del country en escenaris de tota mida i condició. Un bagatge que li havia permès afrontar la composició de les seves primeres cançons com si s'hi hagués dedicat tota la vida. També acostar posicions amb qui acabaria esdevenint la seva mà dreta tant a l'estudi com a l'escenari, el multiinstrumentista i productor Aleix Garriga, veterà de bandes com Diluvi o Pel Broc Gros amb qui Ponsà va donar forma a totes aquelles cançons que fins aleshores havia esbossat en la intimitat domèstica.

El resultat va ser una carta de presentació que remetia a les diferents mutacions que ha experimentat la música country al llarg de tot un segle d'història –a les seves deu pistes hi havia honky tonk, country rock, ressons de Bakersfield i fins i tot zydeco-, i que assenyalava Fields com un gran coneixedor de la matèria. A tan sols un any d'haver-se publicat, "Lost in the Fields" li va valer el guardó a la millor autoria de cançons –Texas Balladeer of the Year 2022- als Texas Sounds International Country Music Awards, lliurats l'octubre passat a la localitat texana de Marshall. Insistim, Ponsà no anava gens perdut quan el seu primer àlbum va sortir del forn ara fa prop de dos anys. Però sí que sembla haver trobat –i seguit- des d'aleshores el seu propi camí.

NEOTRADICIONALISME

El flamant "Find Your Path" és fruit i conseqüència de tot aquest camí, valgui la redundància. Un treball que ja no es debat entre les diferents manifestacions de la música country, sinó que posa l'accent en aquelles expressions més arrelades en l'adn musical del seu autor, el neotradicionalisme dels 80 i tota la seva ona expansiva de la dècada posterior –amb el seu admirat George Strait com a fil conductor, posats a acabar-ho d'afinar-. Si "Lost in the Fields" recollia les primeres impressions de qui simplement volia dir la seva en l'àmbit del country, "Find Your Path" és la confirmació de qui, al llarg de tot aquest camí, ha après a expressar-se amb veu pròpia.

També la de qui ha format una sòlida banda d'acompanyament, The Folkytonks, on a més del mateix Garriga a la guitarra elèctrica i a la pedal steel guitar hi destaca la presència de la violinista tot terreny Laura Pacios –escoltin com el seu fiddle defineix gairebé tot sol aquest exercici de hillbilly decadentista amb accent de l'est d'Europa que és "Misery Town"-. Una formació que per aquest segon treball s'ha ampliat a l'estudi amb convidats d'excepció com el pianista Lluís Coloma, ambaixador per excel·lència del boogie-woogie a casa nostra –escoltin com eleva la injecció elèctrica d'"It Happened Again" fins a deixar-la a punt de servir-se amb safata de plata als més selectes bars d'ambient honky tonk-.

L'àlbum comença amb la peça titular. Una genuïna cançó country de les de tota la vida, com aquelles que diverses generacions solíem descobrir fins no fa gaire en espais com l'enyorat Toma Uno, però gravada en aquesta banda de l'Atlàntic i pràcticament al costat de casa –un detall que no és menor, al contrari-. És el punt de partida d'una obra que sap trobar l'equilibri entre la simpàtica mètrica honky tonk de "My Heart Still Beats in Houston" i els traços a contrallum d'aquesta senyora balada que és "Tonight I Find Myself" –tant l'una com l'altra ja portaven una bona temporada intal·lades als repertoris dels directes de Joe Fields-, despenjant-se oportunament amb els desenfadats aires Western Swing de "Dreamin' About Texas".

LLETRISTA

Arribat aquest punt, és just assenyalar les qualitats com a lletrista d'un Ponsà que ha vingut a celebrar tota aquella música que l'ha alimentat al llarg de la seva trajectòria vital, però també a explicar-la i a divulgar-la. Val la pena parar atenció, per exemple, a la segona pista del disc. Un "Inside a Honky Tonk" que sona exactament a tot allò que porta implícit el seu títol. "And when someone calls for Jackson / For some Haggard and some Jones / All the toughest troubles wash away / Inside a honky tonk", declara amb la determinació de qui no pronuncia el nom dels seus referents en va. "In each and every bourbon / There's a burden to get by", sentencia amb la fermesa de qualsevol dels noms citats als versos anteriors.

"The road I'm on right now / Is the same road I was before / Full of curves, full of dreams / Nothing less, nothing more", reflexiona a la final "That's My Road", majestuosa balada que podria resumir no tan sols l'esperit del disc, sinó el trajecte que va portar Josep Ponsà a esdevenir Joe Fields i a abanderar tot allò que fins aleshores tan sols s'havia atrevit a somiar. "Find your path in the rhythm of the life you believe in / It's right next to you", proclama a la cançó que titula aquest segon disc. Més que una declaració de principis, tota una actitud vital explicada en tan sols dos versos dignes de ser tatuats. No tothom sap fer-les, aquestes coses.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

Joe Fields, Texas Balladeer of the Year 2022

Fields i Garriga amb el guardó a les mans i una fotografia de Jimmie Rodgers al fons.

És un llarg camí, el que Joe Fields ha recorregut en molt poc temps. Aquest mes d'octubre s'ha commemorat el primer aniversari de "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), el primer àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà i una de les joies de la música country facturada recentment a casa nostra. El cap de setmana passat va participar als Texas Sounds International Country Music Awards, a la localitat texana de Marshall, acompanyat per Aleix Garriga (guitarra elèctrica i steel guitar), productor del disc i component dels Folkytonks –la banda que sol acompanyar Fields en directe-.

El nivell era molt alt, amb participants d'arreu del món que presentaven propostes realment interessants, però tot i això Fields se'n va de Texas havent estat reconegut amb el guardó a la millor autoria de cançons de l'any –Texas Balladeer of the Year 2022-. Un premi a una trajectòria a hores d'ara breu però molt ben encaminada, i sobretot a la constància de qui s'ha cregut el seu art fins a les últimes conseqüències i ha fet realitat el somni de tocar al Lone Star State. Moltes felicitats a Joe Fields i a tota la gent dels Folkytonks, i tant de bo això només sigui el principi de tot el que hagi de venir.

El somni de tocar a Texas

JOE FIELDS amb ALEIX GARRIGA
Texas Sounds International Country Music Awards

Memorial City Hall Performance Center, Marshall (Texas)
14 d'octubre de 2022

Aquesta matinada he seguit en directe a través de Youtube l'actuació de Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards, que es celebren aquest cap de setmana al Memorial City Hall Performance Center de la localitat texana de Marshall. L'alter ego de Josep Ponsà ha actuat amb el suport d'Aleix Garriga, guitarra elèctrica i steel guitar als seus habituals Folkytonks –també productor del seu disc de debut, "Lost in the Fields" (2021, Temps Record)-, i dels membres de la house band del mateix certamen.

Ha estat una actuació breu però intensa, on Fields ha avançat peces del seu proper àlbum –tota una sorpresa, el western swing etiqueta negra de "Dreamin' About Texas"- i ha versionat a clàssics com Gene Autry o George Jones. S'han trobat a faltar la resta de components dels Folkytonks, però cal destacar la compenetració de Ponsà i Garriga amb la banda de la casa –que amb prou feines s'havia pogut mirar les cançons-. També l'ofici de dos músics vallesans que han fet realitat el seu somni de tocar a Texas. Guanyaran o no guanyaran, però el més important ja ho han fet. I allò que acaben de viure no els ho pot prendre ningú.

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.

Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

Primer vídeo de Joe Fields & The Folkytonks

Una captura del vídeo d'"In the Meantime", amb Fields al centre.

Músics que s'ho passsen bé fent música. El lament de qui remulla les penes a cop de whiskey, cantat al ritme del més genuí honky tonk. Joe Fields acaba d'estrenar el seu primer vídeo al capdavant de The Folkytonks, la banda d'acompanyament que ha format per presentar en directe aquest magnífic àlbum de debut que va esdevenir ara fa un mes "Lost in the Fields" (2021, Temps Record). La peça escollida ha estat la que obre el disc, "In the Meantime", i al costat de l'alter ego del vallesà Josep Ponsà hi figuren alguns dels músics que ja el van acompanyar a l'estudi, com ara el veterà productor i steel guitarist Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros) o la jove i prometedora violinista Laura Pacios. No cal dir que tot plegat sona a glòria, i que tan bon punt comença a rodar la banda un no desitjaria res més que estar en aquella mateixa sala, passant-s'ho tan bé com aquells músics i efectivament degustant un bon whiskey mentre la música fa tota la resta. Disponible a Youtube.

Anaïs Vila: "Aquesta crisi és una oportunitat de canviar la normalitat"

Convivint amb la contradicció – Foto Violeta Batista.

Les contradiccions, aquella constant tan humana que sempre sol manifestar-se amb més força durant períodes de crisi com el que ens ha tocat viure darrerament. Anaïs Vila els ha dedicat un disc, oportunament titulat "Contradiccions", que alhora suposa tot un salt endavant per la cantautora de Santpedor.

De la mateixa manera que els discos de debut solen ser cartes de presentació i els segons àlbums solen equivaler a confirmacions, els tercers treballs solen esdevenir per a molts artistes la primera gran oportunitat de fer un salt a nivell conceptual i presentar-se ells mateixos tal i com mai abans ho havien arribat a fer. "Contradiccions" (2020, Temps Record) és el tercer disc d'Anaïs Vila –el quart si comptem "Epíleg" (2019), l'ep signat a mitges amb Gerard de Pablo (Pantaleó)-. També és el més personal de tots els que ha lliurat a data d'avui la de Santpedor, i d'alguna manera obre la porta a nous horitzons tant a nivell estètic com de concepte. Onze pistes on explora noves sonoritats i canta a aquesta constant tan humana que són les pròpies contradiccions.

"Crec que he escrit una declaració d’intencions amb mi mateixa. De qui soc i de qui vull ser", confessa la pròpia autora. "Acostumo a escriure cançons i a anotar idees de forma constant. I ho faig sense pensar massa en res, a partir del primer impuls, deixant que tot flueixi. Va ser al decidir que volia gravar el meu tercer disc, quan em vaig adonar que en totes les meves idees recents hi apareixien moltes contradiccions. Aleshores vaig pensar en construir el disc a partir d'aquesta temàtica", recorda. "A nivell personal, penso que m’he obert molt a la persona que sóc, més enllà de l’amor o el desamor als quals sempre havia cantat".

En termes musicals, "Contradiccions" manté els ingredients que fins ara havien definit l'obra de la bagenca: cançons a cavall del folk a contrallum i el pop més fràgil i eteri, amb una veu càlida i propera com a fil conductor, i enriquides ara amb acabats electrònics. Un cop de timó que ja començava a intuir-se a "Fosc, cançons per veure-hi clar" (2017), i on ressonen noms que van d'El Petit de Cal Eril o Núria Graham a The War On Drugs o Sharon Van Etten. "No hi ha hagut un referent clar a l'hora de fer el disc, però és cert que darrerament he escoltat molt artistes com El Petit de Cal Eril, Núria Graham, Ferran Palau, Clara Peya, James Blake o Bon Iver. Tots ells han anat evolucionant de forma molt clara, i sovint ho han fet tot jugant amb l’electrònica".


LA PRODUCCIÓ

L'evolució artística de Vila, però, tampoc es podria entendre sense la mà de dos productors de llarg recorregut com són Andreu Moreno i Pep Soler –amb aquest últim, Vila va arribar a formar el duet de pop electrònic Hesse-. "Tots dos han estat clau en l'engranatge sonor d'aquest disc. Seguint amb els referents, el so de 'Contradiccions' és una barreja de les influències de tots tres, i especialment de l'Andreu i el Pep. Durant el procés de preproducció, jo els presentava les cançons i ells em feien una primera proposta sobre com creien que havien de sonar. De bon principi vam tenir clar que els sintetitzadors i les guitarres elèctriques havien de jugar-hi un pes important, així com l'absència del baix".

Precisament, i parlant de guitarres, una altra peça clau de "Contradiccions" ha estat la presència de Jordi Bastida (Trau, Els Pets). "És un dels grans guitarristes del nostre país, especialment dins dels àmbits de l'indie i el pop. En cada gravació on participa hi fa una gran tasca, però també en directe resulta sempre molt oportú. En el nostre cas ja havíem treballat els arranjaments de guitarra, però el Jordi va aconseguir acabar-los de definir amb tot un seguit de detalls de collita pròpia que em semblen brutals".

Totes les cançons del disc són obra de la mateixa Anaïs Vila, amb excepció de "Realitat paral·lela", que parteix d'un text de la poeta Anna Gual. "Som amigues de fa anys i hem fet alguns recitals juntes. Quan va presentar el seu darrer llibre, 'Altres semidéus', em va demanar si volia musicar-li un poema i vaig decidir provar-ho. Va ser una experiència molt inspiradora, un procés molt orgànic, i a ella li va agradar molt el resultat, que per mi era el més important. Posteriorment, durant la preproducció del disc, vaig decidir recuperar aquesta peça. És un poema fet de grans contradiccions, les del primer món, que al capdavall són les que critico en aquest àlbum".


PRECARIETAT I CONTRADICCIONS

Precisament, els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes han posat sobre la taula moltes de les contradiccions individuals i col·lectives que tenim com a societat. Fins al punt que un àlbum com el que Vila acaba de presentar sembla fet expressament per al moment present. "És curiós com molts temes del disc encaixen amb el panorama actual encara que sigui de forma involuntària, ja que els vaig escriure al llarg de 2019, quan encara ningú s'esperava aquesta frenada a les nostres vides", apunta. "Personalment estic vivint aquest moment amb resignació, ja que tot plegat m'ha agafat en plena presentació del disc, però també provo d'agafar-m'ho amb calma".

"Ja fa molts anys que el sector de la música sobreviu d'una manera molt precària", afegeix, tot referint-se a la forma com l'estat d'alarma ha castigat aquest àmbit. "La cultura de la gratuïtat no hi ha ajudat gens, i per a les creadores amb pocs seguidors a les xarxes i sense una presència mediàtica important resultarà molt difícil sortir endavant. A la vegada, però, potser aquesta crisi sigui una oportunitat de canviar aquesta normalitat que ja abans no ens era favorable de cap manera. Però no sé si en sabrem, de fer cap revolució. Em contradic. Més que mai". Un altre cop, les contradiccions. "Detectar-les és essencial. Aprendre a conviure-hi o voler-les canviar suposo que depèn del grau d’afectació que ens suposin. Jo soc més de conviure-hi perquè, al capdavall, no deixem de moure’ns, de canviar, d’evolucionar. I si en superem algunes, de contradiccions, de ben segur n'acabaran sorgint d’altres", conclou.

El que sí que té clar Anaïs Vila són les seves ganes de portar "Contradiccions", el disc, als escenaris. "Ja havíem preparat el directe, i ens agradaria poder-lo mostrar tard o d'hora. Tenim preparada una versió a trio, amb els dos productors i jo mateixa, i una versió amb banda amb la qual esperem poder fer la presentació oficial el 4 de setembre al Teatre Conservatori de Manresa", avança. "Personalment, m’agradaria que la gent vingués a escoltar-nos per emocionar-se i reflexionar a la vegada, i per gaudir d’un so cuidat i d’unes contradiccions que ja no són només meves, sinó de tota la gent que me les vulgui prendre". Que així sigui.


Més informació:

Anaïs Vila  /  Pàgina web

Atomic Leopards - "Exotic" (2018)

Havent acumulat una dècada i mitja als escenaris, Atomic Leopards ja poden presumir de ser més que una revelació del rockabilly a casa nostra per considerar-se una realitat ferma i amb totes les lletres. D'arguments a favor en tenen a grapats, però el que més pesa ara mateix és el seu darrer llançament discogràfic. Un "Exotic" (2018, Temps Record) on eixamplen el seu ventall sonor amb ressons tropicals ("Blue Bossa"), jazzístics ("Be Bop the Blues") i fronterers ("Gringo"), sense oblidar-se del gènere que sempre ha estat la seva raó de ser -talls com "Speedy" o "Black Motorbike" prometen esdevenir punts forts dels seus directes i posar moltes pistes de ball de potes enlaire-. Elements de singularitat als quals cal sumar l'aposta dels barcelonins per les lletres en català en un gènere de naturalesa essencialment anglòfona. La refermen amb l'embranzida nocturna de "Sé que li agradarà" i els repunts surfers de la psicòtica "Nit de por", una peça que hauria d'entusiasmar als seguidors d'Screaming Lord Sutch o, buscant un referent més proper, Mossén Bramit Morera i Els Morts. Poden escoltar-lo i adquirir-ne una còpia al web de Temps Record.