Joe Fields - "Find Your Path" (2023)

A dos anys d'haver publicat el seu primer disc i a un d'haver estat guardonat en un prestigiós certamen texà, el vallesà Joe Fields presenta "Find Your Path". Un segon treball que remet als clàssics del country neotradicional i que suposa un pas endavant en una trajectòria ascendent.

El primer àlbum de Joe Fields es titulava "Lost in the Fields" (2021). Un títol que jugava amb el nom artístic de Josep Ponsà, i que en anglès significa literalment "Perdut al camp". Dos anys després, el de Sant Quirze del Vallès publica un segon treball oportunament titulat "Find Your Path" (2023, Temps Record), que en anglès vol dir "Troba el teu camí". Com qui vol venir-nos a dir que hi ha una continuïtat conceptual entre una obra i l'altra, però sobretot com qui durant aquests dos anys ha encarrilat una trajectòria artística que l'ha consolidat a l'avantguarda de l'escena country de casa nostra.

Per ser justos, el cert és que Ponsà no anava gens perdut quan va debutar amb "Lost in the Fields". Al contrari, ja sumava un quilometratge considerable interpretant versions de clàssics del country en escenaris de tota mida i condició. Un bagatge que li havia permès afrontar la composició de les seves primeres cançons com si s'hi hagués dedicat tota la vida. També acostar posicions amb qui acabaria esdevenint la seva mà dreta tant a l'estudi com a l'escenari, el multiinstrumentista i productor Aleix Garriga, veterà de bandes com Diluvi o Pel Broc Gros amb qui Ponsà va donar forma a totes aquelles cançons que fins aleshores havia esbossat en la intimitat domèstica.

El resultat va ser una carta de presentació que remetia a les diferents mutacions que ha experimentat la música country al llarg de tot un segle d'història –a les seves deu pistes hi havia honky tonk, country rock, ressons de Bakersfield i fins i tot zydeco-, i que assenyalava Fields com un gran coneixedor de la matèria. A tan sols un any d'haver-se publicat, "Lost in the Fields" li va valer el guardó a la millor autoria de cançons –Texas Balladeer of the Year 2022- als Texas Sounds International Country Music Awards, lliurats l'octubre passat a la localitat texana de Marshall. Insistim, Ponsà no anava gens perdut quan el seu primer àlbum va sortir del forn ara fa prop de dos anys. Però sí que sembla haver trobat –i seguit- des d'aleshores el seu propi camí.

NEOTRADICIONALISME

El flamant "Find Your Path" és fruit i conseqüència de tot aquest camí, valgui la redundància. Un treball que ja no es debat entre les diferents manifestacions de la música country, sinó que posa l'accent en aquelles expressions més arrelades en l'adn musical del seu autor, el neotradicionalisme dels 80 i tota la seva ona expansiva de la dècada posterior –amb el seu admirat George Strait com a fil conductor, posats a acabar-ho d'afinar-. Si "Lost in the Fields" recollia les primeres impressions de qui simplement volia dir la seva en l'àmbit del country, "Find Your Path" és la confirmació de qui, al llarg de tot aquest camí, ha après a expressar-se amb veu pròpia.

També la de qui ha format una sòlida banda d'acompanyament, The Folkytonks, on a més del mateix Garriga a la guitarra elèctrica i a la pedal steel guitar hi destaca la presència de la violinista tot terreny Laura Pacios –escoltin com el seu fiddle defineix gairebé tot sol aquest exercici de hillbilly decadentista amb accent de l'est d'Europa que és "Misery Town"-. Una formació que per aquest segon treball s'ha ampliat a l'estudi amb convidats d'excepció com el pianista Lluís Coloma, ambaixador per excel·lència del boogie-woogie a casa nostra –escoltin com eleva la injecció elèctrica d'"It Happened Again" fins a deixar-la a punt de servir-se amb safata de plata als més selectes bars d'ambient honky tonk-.

L'àlbum comença amb la peça titular. Una genuïna cançó country de les de tota la vida, com aquelles que diverses generacions solíem descobrir fins no fa gaire en espais com l'enyorat Toma Uno, però gravada en aquesta banda de l'Atlàntic i pràcticament al costat de casa –un detall que no és menor, al contrari-. És el punt de partida d'una obra que sap trobar l'equilibri entre la simpàtica mètrica honky tonk de "My Heart Still Beats in Houston" i els traços a contrallum d'aquesta senyora balada que és "Tonight I Find Myself" –tant l'una com l'altra ja portaven una bona temporada intal·lades als repertoris dels directes de Joe Fields-, despenjant-se oportunament amb els desenfadats aires Western Swing de "Dreamin' About Texas".

LLETRISTA

Arribat aquest punt, és just assenyalar les qualitats com a lletrista d'un Ponsà que ha vingut a celebrar tota aquella música que l'ha alimentat al llarg de la seva trajectòria vital, però també a explicar-la i a divulgar-la. Val la pena parar atenció, per exemple, a la segona pista del disc. Un "Inside a Honky Tonk" que sona exactament a tot allò que porta implícit el seu títol. "And when someone calls for Jackson / For some Haggard and some Jones / All the toughest troubles wash away / Inside a honky tonk", declara amb la determinació de qui no pronuncia el nom dels seus referents en va. "In each and every bourbon / There's a burden to get by", sentencia amb la fermesa de qualsevol dels noms citats als versos anteriors.

"The road I'm on right now / Is the same road I was before / Full of curves, full of dreams / Nothing less, nothing more", reflexiona a la final "That's My Road", majestuosa balada que podria resumir no tan sols l'esperit del disc, sinó el trajecte que va portar Josep Ponsà a esdevenir Joe Fields i a abanderar tot allò que fins aleshores tan sols s'havia atrevit a somiar. "Find your path in the rhythm of the life you believe in / It's right next to you", proclama a la cançó que titula aquest segon disc. Més que una declaració de principis, tota una actitud vital explicada en tan sols dos versos dignes de ser tatuats. No tothom sap fer-les, aquestes coses.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

Joe Fields als Texas Sounds International Country Music Awards

Joe Fields - Foto Xavier Calvet.

Aquest cap de setmana es celebrarà a la localitat texana de Marshall la gala dels Texas Sounds International Country Music Awards, un certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Entre els nominats d'aquesta edició hi ha Joe Fields, pseudònim del vallesà Josep Ponsà, que fa tot just un any va debutar amb "Lost in the Fields" (2021, Temps Record), un primer àlbum que li ha valgut crítiques més que entusiastes en ambdós costats de l'Atlàntic –també la nominació als premis que ens ocupen-. Des d'aleshores ha consolidat el seu discurs en escenaris d'arreu de Catalunya al capdavant dels Folkytonks, una banda d'acompanyament on destaquen noms com els d'Aleix Garriga (guitarra elèctrica, pedal steel) o Laura Pacios (violí, mandolina).

Vaig conèixer Josep Ponsà com a aficionat a la música country i bon coneixedor de la mateixa, i durant els darrers anys he tingut el gust de seguir de prop la seva sorprenent evolució com a autor i intèrpret d'unes cançons que fan honor a tota una tradició alhora que parlen amb veu pròpia. També porto anys seguint la trajectòria d'Aleix Garriga, amb qui Ponsà ha viatjat als Estats Units, a qui vaig descobrir durant la dècada dels 90 com a guitarrista dels enyorats Diluvi i a qui he pogut escoltar també al capdavant de projectes com Pel Broc Gros. Francament, no sé què passarà a Texas. No tinc ni idea de si guanyaran o no, però arribat aquest punt crec que el més important ja ho han assolit. Crec que el simple fet d'arribar fins a on han arribat amb un primer àlbum on han dipositat el millor de tots dos –Ponsà és l'autor de les cançons, Garriga el productor del disc-, ja és tot un premi.

El primer cop que vaig veure Joe Fields en directe va ser l'agost de 2018 a l'enyorat Barba Rossa de Granollers. El seu projecte es trobava aleshores en una fase encara embrionària però ja apuntava molt més que bones maneres. Versionava tòtems com George Jones, Willie Nelson o George Strait –un dels seus grans referents-, i ho feia amb tanta passió com solvència. Des d'aquella nit ha crescut en tots els sentits i ha consolidat un repertori propi que apunta a múltiples coordenades del cànon de la música country, a més d'haver-se envoltat d'una banda que val el seu pes en or. A hores d'ara ja prepara un segon disc del qual ha començat a avançar material en directe. I amb aquestes acaba de debutar als escenari nord-americans, on els darrers dies ha fet una breu gira prèvia a la seva actuació als Texas Sounds International Country Music Awards. Que sigui el que hagi de ser. Però, passi el que passi, tinguem en compte que Fields és un dels nostres i que ha arribat lluny.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

Primer vídeo de Joe Fields & The Folkytonks

Una captura del vídeo d'"In the Meantime", amb Fields al centre.

Músics que s'ho passsen bé fent música. El lament de qui remulla les penes a cop de whiskey, cantat al ritme del més genuí honky tonk. Joe Fields acaba d'estrenar el seu primer vídeo al capdavant de The Folkytonks, la banda d'acompanyament que ha format per presentar en directe aquest magnífic àlbum de debut que va esdevenir ara fa un mes "Lost in the Fields" (2021, Temps Record). La peça escollida ha estat la que obre el disc, "In the Meantime", i al costat de l'alter ego del vallesà Josep Ponsà hi figuren alguns dels músics que ja el van acompanyar a l'estudi, com ara el veterà productor i steel guitarist Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros) o la jove i prometedora violinista Laura Pacios. No cal dir que tot plegat sona a glòria, i que tan bon punt comença a rodar la banda un no desitjaria res més que estar en aquella mateixa sala, passant-s'ho tan bé com aquells músics i efectivament degustant un bon whiskey mentre la música fa tota la resta. Disponible a Youtube.

Al Ras 2019: Tony Williamson amb Laura Pacios

TONY WILLIAMSON amb LAURA PACIOS

Al Ras Bluegrass & Old Time Festival 2019

Centre Cívic Can Pantiquet, Mollet del Vallès

9 de novembre de 2019

Al Ras és un d'aquells festivals on cada petit detall compta tant o més que els grans caps de cartell. A la fotografia que encapçala aquestes línies hi poden veure vostès dues generacions, dos backgrounds i dues maneres tan distants com complementàries d'entendre el bluegrass. A l'esquerra, Laura Pacios, una jove violinista de Madrid que estudia al Conservatori del Liceu i que és una de les integrants d'Al Ras House Band. A la dreta, Tony Williamson, veterà de bandes com la que acompanyava al mateix Bill Monroe -considerat com el pare del bluegrass i autor entre d'altres de la totèmica "Blue Moon of Kentucky"-. Una postal que bé podria definir l'essència d'un petit gran festival que celebra aquest cap de setmana la seva majoria d'edat. Moltes felicitats i que en siguin molts més.