Bill Rice (1939-2023)

BILL RICE
(1939-2023)

A Bill Rice se'l recordarà sobretot per "Travelin' Minstrel Man", el senzill amb què va escalar posicions a les llistes d'èxits country el 1971. En vindrien més, però cap de tan popular. Originari d'Arkansas, Rice va treballar sobretot com a compositor, i era autor d'incomptables peces que van arribar a gravar gegants com Charley Pride, Johnny Paycheck, Reba McEntire, Lynn Anderson, Hank Williams Jr. o Jerry Lee Lewis. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

Country sense eufemismes

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS
Casal de Cultura, Vallromanes

19 de març de 2022

Durant les últimes dècades hi ha hagut qui ha insistit en anomenar-ho Americana. Joe Fields opta per seguir-ho anomenant simplement country. Les coses dites pel seu nom, sense eufemismes ni necessitat de buscar tres peus al gat. Les seves cançons no es toquen amb ukelele sinó amb pedal steel, fiddle, piano, Telecaster i, ocasionalment, mandolina –també amb guitarra acústica, baix i bateria, és clar-. I per les seves lletres hi transiten perdedors, vividors, cors trencats, rodamons i altres criatures de la nit que solen trobar refugi en bars de carretera on la música fa companyia, el whiskey ofega les penes i la cervesa raja ben fresca –en una d'aquestes lletres fins i tot cita el nom de George Jones com qui no vol la cosa: s'ha de ser refotudament gran-.

La nit passada va actuar al Casal de Cultura de Vallromanes –concert emmarcat originalment en la festa major d'hivern del municipi vallesà, postposat al seu dia a causa de la pandèmia- al capdavant dels seus Folkytonks. Una banda formada per veterans de trajectòria tan contrastada com Aleix Garriga (pedal steel) però també per joves valors com Laura Pacios, que a més de tocar el fiddle i la mandolina es va marcar unes segones veus que evocaven per moments les harmonies vocals de tota una Emmylou Harris. I un repertori centrat en el notable "Lost in the Fields" (2021), àlbum de debut de l'alter ego de Josep Ponsà, amanit amb cites a clàssics del gènere i amb un parell de composicions noves que eleven les expectatives de cara a un segon treball que ja és al forn –"My Heart Still Beats in Houston" i "Inside a Honky Tonk"-.

Ponsà és un bon coneixedor de la música country. Per això al seu cançoner hi alternen registres que van del honky tonk al country rock i del western swing al neotradicionalisme sense que la cosa soni gens forçada. I per això quan es posa a fer versions tant pot citar a Charley Pride, Keith Whitley i George Strait –"Kiss an Angel Good Morning", "I'm No Stranger to the Rain" i "The Fireman"-, com a Roy Acuff i la Carter Family –un apoteòsic medley final amb els estàndards "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away"-. Que el repertori propi aguanti perfectament el tipus al costat d'aquests referents té mèrit. Però és que títols com "In the Meantime", "Ni un sol record", "I Don't Wanna Write Another Sad Song", "Get Over Me" o la balada crepuscular "Does a Heartbreak Last Forever" bé valen el seu pes en or, paraula.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER
(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride –"“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris –"Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

Charley Pride (1934-2020)

Foto Michael Putland / Getty Images.

CHARLEY PRIDE

(1934-2020)

En un moment en què el color de la pell pesava encara més que a hores d'ara, Charley Pride va trencar barreres i estereotips esdevenint el primer referent afroamericà de la música country, i a la llarga una de les veus essencials d'aquest gènere. Nascut en plena Gran Depressió als camps de cotó de Mississippi, va trobar en la música una via d'escapament que no tan sols li va permetre alterar el seu destí, sinó seguir els passos dels seus ídols, refermar que la música no entén de genètica en un moment en què les incursions de Ray Charles al country encara portaven cua, i esdevenir un dels noms de referència de la música d'arrel nord-americana durant la segona meitat dels 60, amb una trentena de números 1 a les llistes de Billboard. Entre els títols més destacats del seu catàleg figuren "Is Anybody Goin' to San Antone", "Crystal Chandeliers" o la seva celebrada lectura de l'original de Hank Williams "Kaw-Liga". Ens ha deixat a l'edat de 86 anys per complicacions derivades del coronavirus. I si bé el seu nom s'ha reivindicat poc durant els darrers anys, és indiscutible que se n'ha anat un dels més grans.