dijous, 12 de novembre del 2015

Andy White (1930-2015)

ANDY WHITE
(1930-2015)

Per molt que m'escolti les dues versions originalment publicades de "Love Me Do", l'una darrere de l'altra i de forma repetida, no aconsegueixo entendre per què a George Martin no li agradava la bateria de Ringo Starr. O més ben dit, què va aportar Andy White que no hagués aportat el propi Starr. Sigui com sigui -i malgrat una primera tirada de singles amb la versió interpretada per Starr-, va ser White qui es va fer càrrec de la bateria al primer single dels Beatles -també va participar a la cara b, "P.S. I Love You"-. Dies enrere ens deixava a causa d'un atac de cor al seu domicili de New Jersey, on s'havia retirat a finals dels 80 després d'una atapeïda trajectòria com a músic de sessió. En pau descansi.


School Days

Hans Laguna.
Tota una experiència, la que va viure recentment Hans Laguna. La d'anar-se'n a l'Índia no pas de vacances ni a cercar cap mena de refugi espiritual, sinó a aprendre una de les varietats musicals autòctones, el dhrupad. Ell mateix resumeix la seva estada al país asiàtic a l'edició de novembre de Rockdelux. Nou impressions a través de les quals il·lustra el músic barceloní algunes de les diferències entre cultures com la nostra i la del subcontinent indi. Ja se sap, ni existeixen les veritats absolutes ni ens hem de deixar enlluernar excessivament per tot allò que contradigui uns principis que fins ara crèiem inalterables. Ara bé, aquesta mena de situacions sí que com a mínim ens haurien de conduir al debat i sobretot a la reflexió. I d'això últim, de reflexions, Laguna n'exposa unes quantes en veu alta.

"En esta cultura, el aprendizaje artístico se concibe como una tarea incansable de perfeccionamiento a la que uno debe consagrar la vida entera. Por eso se respira tantísima paciencia y humildad. En este ambiente, incluso un completo novato como yo se siente cómodo". No és que a la nostra cultura l'aprenentatge artístic s'acabi abans. En tot cas, això passa en l'àmbit de la música -i més concretament de la música pop- per motius que tots coneixem i que ara no vénen al cas -diguin-li moda, diguin-li mercat o diguin-li culte a l'eterna joventut-. Penso en tots aquells artistes a qui part del públic -i de vegades fins i tot part de la crítica, la qual cosa resulta més preocupant- considera acabats o obsolets un cop han sobrepassat els 40 anys. I penso també en virtuosos en el millor dels sentits com Jimi Hendrix, considerat ja un geni quan va morir amb tan sols 27 -encara amb tota una vida pel davant per a perfeccionar-se tal i com ho fan els estudiosos del dhrupad-.

"El dhrupad se canta desde la laringe, precisamente lo que cualquier profesor de canto occidental te prohíbe hacer". D'acord, aquí Laguna generalitza, però ja ens entenem. I el més inquietant de la frase no és que utilitzi el verb prohibir, sinó que per norma general té tota la raó. A Occident, no tan sols en l'ensenyament musical sinó també en molts altres àmbits de l'educació, no es suggereix ni es guia l'alumne sinó que se li marca un camí a seguir i en ocasions se li prohibeix allò que s'aparti del mateix -aquesta és la millor manera de fabricar ciutadans rectes i decents dels que agraden a determinades elits, per cert-. Si tornem a Hendrix, feia amb la guitarra coses que no se li acudirien a cap acadèmic -tocar-la amb les dents o pinçar la sisena corda amb el polze-. També diuen que ni tan sols sabia llegir una partitura. Però quan agafava l'instrument no tan sols feia màgia sinó que obria noves vies que encara avui es troben en fase d'exploració. Queda clar, el camí cap a la genialitat no es troba escrit en cap pentagrama i només l'assoleixen aquells que es desvien de rutes preestablertes i trajectes definits. I no, no és que els professors de cant occidentals s'equivoquin, simplement existeixen altres veritats que ells no contemplen -i és possible que als de l'Índia els passi exactament el mateix-.


dimecres, 11 de novembre del 2015

Allen Toussaint (1938-2015)

ALLEN TOUSSAINT
(1938-2015)

Qualificar Allen Toussaint com un dels pilars del so de New Orleans equival a quedar-se curt. En va ser un dels principals arquitectes i modernitzadors, un dels grans impulsors de la ciutat en un moment en què gèneres com el soul, el r&b, el rock'n'roll i posteriorment el funk guanyaven terreny al jazz i esdevenien realitats incontestables. Una mena de pont entre les generacions de Dave Bartholomew, Professor Longhair i Huey "Piano" Smith, i totes les que van de Dr. John a Trombone Shorty. Ja fos com a intèrpret o com a compositor -part del seu repertori es va fer popular a mans d'altres artistes-, la seva obra esdevindria part essencial del cànon musical nord-americà, destacant títols com "Fortune Teller", "Working in the Coal Mine" o "Ride Your Pony". Jo vaig tenir ocasió de veure'l en directe una sola vegada, el 28 de juliol de 2007 als Jardins de Cap Roig (Calella de Palafrugell) i compartint escenari amb Elvis Costello -amb qui havia enregistrat un any abans aquell magistral "The River in Reverse" (2006)-. L'experiència va resultar sublim. Acabo de llegir que Toussaint va morir a causa d'un atac de cor ahir a la matinada a Madrid, on havia actuat poques hores abans. Tenia 77 anys i, no cal dir-ho, ni s'havia arribat a plantejar la possibilitat de retirar-se. Una metàfora, aquesta mort a la carretera, de com un ofici i una passió poden arribar a definir una vida. En pau descansi.


Cover of the Rolling Stone

Dr. Hook & The Medicine Show cantaven l'any 1972 que volien aparèixer a la portada de Rolling Stone. Gairebé quatre dècades i mitja després, era un imponent Barack Obama qui ocupava la primera plana de la revista al més pur estil rock star -edició del passat 8 d'octubre-. Ho feia amb motiu d'una entrevista concedida a Jeff Goodell durant la recent visita del president dels Estats Units a Alaska, des d'on va refermar alguns dels pilars de la seva política mediambiental. No era la primera vegada que Obama apareixia a la portada de Rolling Stone i l'entrevista es va centrar aquest cop en afers vinculats amb el medi ambient, però el cert és que el president bé podria haver parlat de música si li hagués vingut de gust. De la seva relació amb icones nord-americanes com B.B. King o Bruce Springsteen, dels grups i solistes que li agrada escoltar -és coneguda la presència de Wilco, Jay-Z i Miles Davis a l'ipod presidencial- o del dia en què l'Orquesta Buena Vista Social Club -agrupació musical cubana beneïda pel règim castrista- va actuar a la Casa Blanca en una nova mostra de distensió entre Washington i L'Havana.

Continguts i portades al marge, el fet que Obama parli amb Rolling Stone il·lustra el pes de la premsa musical al món anglosaxó, on una capçalera d'aquestes característiques pot accedir a la màxima autoritat d'un país tal i com ho faria qualsevol mitjà generalista de trajectòria i solvència contrastades. També il·lustra, és clar, l'obertura de mires de la classe política -o una part important de la mateixa- en un entorn on el president parla de música amb una naturalitat impensable en bona part dels polítics de casa nostra. Prefereixo no recordar, per exemple, les declaracions de l'expresident Montilla al ser preguntat per les seves cançons preferides. Ni com el també expresident Pujol deixava anar frases de l'estil d'"A mi tot això ja m'ha passat" en el marc d'una visita protocol·lària a la desapareguda Fira del Disc de Col·leccionista de Barcelona. A nivell estatal, un desafortunat Pablo Iglesias menyspreava mesos enrere l'himne que tot un Joe Crepúsculo havia compost per a Podemos -evidenciant de passada que la nova política està feta de la mateixa pasta que la vella-. Les coreografies d'Iceta i Sáenz de Santamaría directament provoquen vergonya aliena. I de la guitarra que Margallo va regalar a John Kerry val més no parlar-ne.

Hi ha excepcions, és clar. Molt més que lloable va ser el paper d'Antonio Baños a les files de Los Carradine -a la qual cosa cal sumar un manifest a favor seu signat durant la passada campanya electoral per la plana major de l'indie autòcton-. També podem parlar d'Ada Colau o de David Fernàndez, tots dos entrevistats al seu moment per Rockdelux amb resultats d'allò més coherents. Fins i tot, si volen, ens podem referir als gustos indies de la Reina Letizia -i aquí la cosa ja comença a relliscar-. Però al capdavall les excepcions són justament això, excepcions -i no, l'entrada de Lluís Llach al Parlament no forma part d'aquest capítol: és un cas a part-. I francament, veure anys enrere Albert Rivera a les pàgines de la ja desapareguda edició espanyola de Rolling Stone va resultar tan estrambòtic com una hipotètica portada d'Enderrock encapçalada per Artur Mas. Diuen que els polítics, es trobin al govern o a l'oposició, no deixen de ser un mirall del conjunt de l'electorat -de la societat a la qual representen, vaja-. I en aquest sentit, la distància entre Obama o David Cameron -que es confessa fan de The Jam, malgrat no haver acabat d'entendre el missatge de cançons com "The Eton Rifles"- i polítics com els anteriorment citats separa també ciutats com Berlín, Londres o Nova York d'una Barcelona on la música en directe es troba cada dia més perseguida al seu hàbitat natural -els clubs- i relegada a un àmbit, el dels macrofestivals, on sembla que tot s'hi val però on no tot allò que brilla és or.


dimarts, 10 de novembre del 2015

Tercera edició de l'In_Cult


Vivim en un país on els ministres de Cultura no tenen massa clara la funció de la seva cartera. Un país governat per il·lustres ignorants que són capaços d'emmarcar la Cultura al mateix despatx que l'Esport -i ho dic sense ànim de desmerèixer l'Esport, que malgrat no ser-ne conscients els senyors ministres té unes implicacions socials que van molt més enllà de seleccions i circs mediàtics-. Un país en mans d'un govern per a qui la Cultura és entreteniment i la matança de braus en públic patrimoni cultural. Cito la Cultura d'aquesta manera, en majúscula, no perquè doni raó de ser a un ministeri sinó perquè de fet dóna raó de ser a tota una societat. És amb aquest leitmotiv, el de la cultura com a eix vertebrador i transformador de la realitat que ens envolta, com el casal popular L'Esquerda de Granollers ha impulsat durant dos anys les jornades de transformació cultural In_Cult. Aquest mes de novembre n'arriba la tercera edició, que començarà el dissabte 14 (22,30h.) a la NAUB1 i de la mà d'"Ovidi3", un homenatge a Ovidi Montllor a tres bandes amb el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i activista social David Fernàndez.

Més informació:
L'Esquerda  /  Pàgina web

Gorg Màgic: Origami Ghosts, Obrigada i Psychodrome

Origami Ghosts.
Recordin que aquests dies té lloc a Barcelona la segona edició del cicle de concerts Gorg Màgic, una iniciativa d'El Mamut Traçut que acosta a casa nostra perles sonores forànies a la vegada que potencia discursos autòctons sovint passats per alt. Aquest dijous, 12 de novembre (21h.), coincidiran al Continental de Gràcia tres propostes d'alçada: els nord-americans Origami Ghosts, els bagencs Psychodrome i els vallesans Obrigada. Triple dosi de rock'n'roll desacomplexat i de múltiples textures. No s'ho perdin.



dilluns, 9 de novembre del 2015

FI, remesclats


Va ser un dels artefactes més curiosos que es van editar la passada primavera en aquestes latituds nostres. "El prodigiós camí cap a la Fi" (2015, No Me'n Records) va ser el primer disc oficial de FI, un duet barceloní que es presentava com un projecte d'electrònica grunge. Atrevida definició per a un discurs que efectivament bevia tant de Mudhoney com de Nine Inch Nails. Mig any després FI tornen a presentar, remesclats, els deu temes d'aquell àlbum. "Això és d'ells (El prodigiós remix cap a la Fi)" (2015, No Me'n Records) és una altra mirada a un repertori que s'acosta ara a la pista de ball sense perdre ni un gram de la seva contundència ni d'un missatge tan incòmode com la realitat que ens envolta. Els responsables de tot plegat són un total de deu músics i productors electrònics tant d'aquí com de fora, entre els quals destaquen noms com els de De Tot Cor -projecte paral·lel d'un dels components de FI-, Vaan Fatale -amb components de Prou!- o MuntionFire, a qui ja coneixíem per les seves col·laboracions amb El SistemÄ Suec. Escoltin el disc aquí.