Set dècades d'Elvis a l'estudi

Elvis Presley.

Avui fa 70 anys de la primera sessió de gravació d'Elvis Presley al Memphis Recording Service de Sam Phillips. Era el 18 de juliol de 1953. Va pagar tres dòlars amb 98 cèntims per enregistrar els estàndards "My Happiness" i "That's When Your Heartaches Begin", cada un premsat en una cara d'un disc d'acetat.

Diu la llegenda que el futur Rei del rock'n'roll volia fer un regal a la seva mare. Però el fet que aleshores no hi hagués tocadiscos a casa dels Presley suggereix que el de Tupelo més aviat volia cridar l'atenció de Phillips. Per això últim encara haurien de passar mesos i la gravació d'una segona maqueta que tindria lloc el 4 de gener de 1954.

El juliol d'aquell mateix any, Presley tornaria a l'estudi de Phillips a petició del mateix productor i gravaria "That's All Right", un vell blues d'Arthur Crudup, amb el suport d'Scotty Moore i Bill Black a la guitarra solista i el baix, respectivament. Va sortir publicat el 19 de juliol de 1954 a través de Sun Records, el segell del propi Phillips. La primera manifestació d'allò que s'anomenaria rockabilly, i un dels capítols fundacionals del rock'n'roll.

Jane Birkin (1946-2023)

JANE BIRKIN
(1946-2023)

Quan era petit, algunes persones de la generació dels meus pares m'explicaven com durant molts anys havien hagut de creuar els Pirineus –o com a mínim anar fins a Andorra- per poder adquirir tota una sèrie de discos que podien petar-ho arreu d'Europa però no arribaven a l'Espanya dels censors franquistes. El cas més paradigmàtic era el del senzill "Je t'aime... moi non plus" (1967), la peça amb què Serge Gainsbourg i Jane Birkin pràcticament havien donat per inaugurada la seva unió artística i sentimental.

Una perla del pop francès –com a mínim-, el diàleg entre la britànica i el parisenc donant peu al xoc del desamor i el sexe més o menys explícit. De quan l'escàndol, la transgressió i la provocació sabien anar de la mà de l'elegància, la sensualitat i la més alta sofisticació pop. La relació de Birkin amb Gainsbourg va durar pràcticament una dècada i mitja. Després ella va seguir volant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. Se n'ha anat una de les grans dives de la música pop de tots els temps.

Dylan en paper i en vinil

La Rolling Stone francesa dedicava la portada de la seva edició de juny a Bob Dylan, coincidint amb el segon tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. A l'interior, un reportatge de vuit pàgines sobre el Never Ending Tour. I per acabar-ho d'arrodonir –mai més ben dit-, un single d'edició limitada –només disponible per correu prèvia comanda- amb una presa alternativa de "Love Sick" i una gravació en directe de "Cold Irons Bound" –totes dues provinents del dissetè volum de les Bootleg Series, "Fragments – Time Out of Mind Sessions (1996-1997)" (2023)-. Lectura en paper i música en vinil, què més es pot demanar?

En un altre ordre de coses, ha sortit a la llum una gravació (només àudio) de Dylan versionant "Bad Actor" de Merle Haggard, el passat 3 de juliol durant el primer dels dos concerts que va fer a Milà. No soc partidari de compartir aquestes coses, tenint en compte que algú (Dylan, els seus representants, qui sigui) està fent esforços titànics perquè allò que passa als concerts, es quedi als concerts. Però aquest cop no me n'he pogut estar –es troba disponible a Youtube-. No havia passat mai abans i no sé si tornarà a passar mai més (que Dylan faci aquesta cançó en directe). Però creguin-me que va ser una de les coses més emocionants que he presenciat mai en un escenari.

Francisco Ibáñez (1936-2023)

FRANCISCO IBÁÑEZ
(1936-2023)

Per estrany que pugui semblar, la meva primera presa de contacte amb l'univers de Francisco Ibáñez no va arribar de la mà dels eterns Mortadelo y Filemón sinó d'una altra de les seves sèries estrella, 13 Rue del Percebe. Aquella vinyeta de vinyetes ambientada en un immoble que podia ser qualsevol bloc de pisos de qualsevol municipi de l'Estat espanyol, habitat per una colla de personatges absolutament passats de voltes però tot i així representatius del seu context. Si l'humor explica el seu temps i el seu moment, l'il·lustrador barceloní va ser un dels grans cronistes de l'Espanya del tardofranquisme i de tot allò que va seguir a la Transició.

Ho va fer amb històries com les de 13 Rue del Percebe, però també amb les dels propis Mortadelo y Filemón, aquell parell d'agents que sempre es veien –es veuen- immersos en aventures tan divertides com delirants en el sentit més esbojarrat del terme. No deixa de ser revelador que, quan Brighton 64 van fer una cançó que passava revista a la nefasta gestió de la pandèmia de la Covid-19 per part de l'Estat espanyol –posant en evidència les seves misèries més absurdes-, la titulessin justament "En el país de Mortadelo y Filemón". El traç i la ploma d'Ibáñez eren dels que et convidaven a pensar alhora que et feien passar algunes de les millors estones de la teva vida. Gràcies per tot, mestre.

50 anys d'"Elvis" (The "Fool" Album)

Quan el nom de l'estrella és de tal magnitud, no cal pensar-s'hi gaire a l'hora de triar el títol de qualsevol dels seus discos. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Elvis" (1973), el 18è àlbum d'estudi d'Elvis Presley i el segon amb aquest títol –el primer data de 1956 i havia suposat el seu segon llarga durada a RCA-. Per diferenciar-los, la parròquia del Rei sol referir-se al llançament que ens ocupa com The "Fool" Album, en referència a la peça que l'obre.

La cançó en qüestió és una d'aquelles balades tardorenques que assoleixen una dimensió única a través de la veu del Rei –i de l'ofici de la TCB Band, és clar-. Una peça paradigmàtica de l'última etapa de la carrera de Presley, com ho és el conjunt d'un àlbum compost a partir de pistes que havien sobrat de sessions de treballs anteriors a Nashville –exceptuant l'estàndard "It's Impossible", gravat en directe a Las Vegas-.

Ara bé, no ens trobem en absolut davant d'una acumulació de temes descartats, sinó d'una col·lecció de cançons amb tota l'entitat d'un disc del Rei –i sí, dins del seu cànon pot considerar-se com una obra menor, però no pas prescindible-. A destacar les versions de "(That's What You Get) For Lovin' Me" i "Don't Think Twice, It's All Right", de Gordon Lightfoot i Bob Dylan respectivament. Dos compositors majúsculs i un intèrpret superlatiu per fer-los justícia.

Broderick Smith (1948-2023)

BRODERICK SMITH
(1948-2023)

Nascut al Regne Unit tot i que establert a Austràlia des dels 11 anys, Broderick Smith va ser un músic de llarga i eclèctica trajectòria a la terra dels cangurs. Durant la dècada dels 70 va encapçalar com a cantant i harmonicista el grup de blues rock Carson i, posteriorment, la banda de country rock The Dingoes. Ja durant els 80 va liderar la seva pròpia formació, Broderick Smith's Big Combo, i durant la dècada dels 90 va començar a alternar la música amb actuacions al cinema i a la televisió. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

R.I.P. Isaac Wiley

Ha mort Isaac Wiley, bateria de Dazz Band durant els anys daurats del combo. La primera meitat de la dècada dels 80, quan els de Cleveland conquerien la galàxia funk amb pistes tan incontestables com "Let It Whip" o "Joystick", de 1982 i 1983 respectivament. Wiley va deixar el grup el 1985 i es va dedicar a projectes diversos, tant en l'àmbit del funk com sobretot del jazz.