50 anys de "Merry Xmas Everybody"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Merry Xmas Everybody". La clàssica però irreverent nadala glam d'uns Slade que vivien el seu moment de màxima popularitat en ple mes de novembre de 1973, també una de les peces més reconegudes de tot el seu cançoner. Aquella majestuosa introducció que picava l'ullet al "Cum On Feel the Noize", aquell ritme tan robust com contagiós, i la veu de Noddy Holder impregnant l'esperit nadalenc de hooliganisme. Van aprofitar els de Wolverhampton l'embranzida que els havia donat un any abans el celebrat "Slayed?" (1972), i efectivament ho van tornar a petar. Per Nadal havien assolit un número 1 a les llistes d'èxits britàniques. La peça es va publicar com a single –no formava part de cap àlbum-, amb "Don't Blame Me" a la cara b –mesos després, aquesta última formaria part de l'àlbum "Old New Borrowed and Blue" (1974)-. Des d'aleshores, "Merry Xmas Everybody" ha esdevingut una de les nadales per excel·lència a ritme de rock'n'roll, i ha conegut múltiples versions a mans de grups i solistes que van dels 4-Skins a Tony Christie.

Backstreets (2)

Granollers, novembre de 2023.

Ja vaig parlar en una ocasió, mesos enrere, de l'extrem nord del carrer Tarafa de Granollers. Del seu paisatge decadent, testimoni del passat industrial del nucli urbà d'una ciutat que, com tantes altres, ha anat substituint les antigues naus per habitatges de nova construcció. Un indret que en termes geogràfics és a tocar del centre del municipi, però en l'imaginari de molts dels seus habitants es troba a anys llum. Carrers gairebé deserts, on fins i tot s'hi pot arribar a respirar certa sensació de perill un cop ha caigut la nit –la fotografia és d'ahir-. Torna a sonar "Backstreets", l'himne als llocs prohibits i sovint oblidats que va signar al seu dia Bruce Springsteen.

La 22a edició d'Al Ras, a El 9 Nou

Red Wine, Joe Fields amb The Al Ras House Band, The Bib-Ramblers i Newgrass Republic, entre d'altres, han actuat aquest cap de setmana a Mollet del Vallès dins de la 22a edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Dylan torna a versionar Haggard

Aquesta matinada, Bob Dylan ha tocat "Footlights" de Merle Haggard a Boston. És el segon cop que Dylan versiona Haggard en aquesta gira. El 3 de juliol va fer "Bad Actor" a Milà. Aleshores hi vaig ser i puc donar fe que va ser grandiós.

La lletra de "Footlights", per cert, diu així: "I live the kind of life that most men only dream of / I made my livin' writin' songs and singin' them / But I'm 41 years old and I ain't got no place to go when it's over / So I hide my age and make the stage and / Try to kick the footlights out again".

L'únic matís que caldria fer, és que Dylan no té 41 anys. En té 82 (el doble). Però efectivament segueix vivint la vida amb la qual la majoria tan sols somiem. I se la guanya escrivint cançons i cantant-les. Ningú sap on se'n va quan acaba els concerts. I l'edat no crec que provi d'amagar-la, però els focus de peu d'escenari segueixen cremant gairebé cada nit.

El proper dimecres, 15 de novembre (19h), un servidor parlarà sobre el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour i el present creatiu de Dylan en una xerrada al restaurant llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Presentarà l'acte Jordi Pagès. Entrada lliure.

50 anys de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle"

Un dels grans al·licients dels dos concerts que Bruce Springsteen i The E Street Band van fer l'abril passat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, va ser el fet de poder escoltar en directe dues perles més o menys obscures del repertori del de New Jersey com són "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" –obscures no pas per desconegudes, sinó pel fet de pertànyer al gruix menys massiu i predicat del cançoner del seu autor-. Dos dels arguments a favor de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle", el seu segon àlbum, publicat el 5 de novembre de 1973, avui fa mig segle –tot i que algunes fonts apunten a l'11 de setembre d'aquell mateix d'any com a data de publicació, el cert és que en aquell moment encara s'estava gravant-.

Un total de set pistes on el Boss i una banda en fase de consolidació –hi figuraven encara David Sancious al piano i Vini Lopez a la bateria, completant la formació Danny Federici als teclats i Garry Tallent al baix-. I un repertori que ja brillava amb llum pròpia si bé encara no havia acabat de trobar aquella veu única i instransferible que acabaria d'assolir a "Born to Run" (1975). Un disc capaç d'alternar el soul més frenètic –"The Street Shuffle"- amb una balada de les que marquen època –"4th of July, Asbury Park (Sandy)"-, el swing à la Van Morrison de "Kitty's Back" o el rock'n'roll èpic amb accent de la costa de New Jersey d'aquell "Rosalita (Come Out Tonight)" que marcaria el camí en anys posteriors –i, sí, una de les grans absències als repertoris de la primavera passada-.

El punt de trobada de la comunitat bluegrass

AL RAS 2023
Mercat Vell, Mollet del Vallès

4 de novembre de 2023

És dissabte a la tarda i una colla de músics –alguns d'ells professionals, la majoria aficionats- han format una rotllana a l'exterior del Mercat Vell de Mollet del Vallès. Hi ha banjos, guitarres, mandolines i violins –o fiddles, per ser més acurats-, els instruments bàsics de la música bluegrass. De manera espontània però coordinada, els presents improvisen al voltant de peces tradicionals nord-americanes com "Old Joe Clark". Benvinguts al festival Al Ras, una cita que durant més de dues dècades ha fet d'aquesta població vallesana un punt de trobada ineludible per als amants de la música d'arrel dels Estats Units.

La mostra celebrava ahir la seva 22a edició. Com no podia ser de cap altra manera, les jam sessions espontànies entre concert i concert van definir bona part de l'essència d'allò que és Al Ras. Un festival únic en la seva espècie –no n'hi ha cap més a tot l'Estat que estigui dedicat exclusivament al bluegrass-, però sobretot el pal de paller de tota una comunitat formada per músics, activistes culturals i melòmans de base. També el marc on el talent autòcton –sovint foguejat al caliu del mateix festival- comparteix escenari amb referents internacionals de l'old time music.

En aquesta ocasió els caps de cartell van ser els italians Red Wine i el vallesà Joe Fields. Els primers, en actiu des de 1978, són una institució de ple dret i una de les bandes de bluegrass amb més trajectòria al Vell Continent. Amb els incombustibles Silvio Ferretti (banjo) i Martino Coppo (mandolina) encara als comandaments, podent presumir d'un ofici que tan sols els anys arriben a atorgar, els de Gènova van centrar bona part de l'actuació en la seva obra més recent, el notable "Carolina Red Vintage 1978" (2018). També van traslladar el "Woodstock" de Joni Mitchell fins a les profunditats més humides dels Apalatxes, i es van acomiadar amb "American Girl", el clàssic de Tom Petty.

Fields, exponent de pes del country fet a casa nostra –guardonat l'any passat als Texas Sounds International Country Music Awards-, va actuar per primer cop amb el suport d'una formació de bluegrass. Concretament, la banda de la casa del propi festival, The Al Ras House Band ––Jorge Rodríguez (guitarra), Isaac Casas (mandolina), Pepe Fuster (banjo), Jordi Marquillas (violí) i Paco Torres (contrabaix)-, que va aportar nous matisos a peces com "In the Meantime", "Find Your Path", "Tryin' Not to Think", "Dreamin' About Texas" o "I Don't Wanna Write Another Sad Song". Tampoc hi van faltar títols aliens com l'estàndard "Wabash Cannonball" o "Amarillo by Morning", el clàssic de Terry Stafford popularitzat per George Strait.

Van completar el programa propostes com les de The Bib-Ramblers o Newgrass Republic. Els primers són un quartet de bluegrass gran reserva format a Granada per músics nord-americans, alemanys i suïssos. Els segons, de Barcelona i foguejats a les jam sessions que sol promoure periòdicament el mateix festival, també van explorar les arrels i l'evolució del gènere amb un repertori de versions. Prèviament havien debutat les igualment barcelonines Four Pints –sí, un altre grup format a l'òrbita d'Al Ras- i havien actuat els alumnes de Bluegrass Kids, la iniciativa amb què el festival està fomentant l'aprenentatge d'aquesta música entre els més petits. La jornada es va tancar amb una multitudinària jam session a l'escenari, amb tots els músics del cartell i membres del públic interpretant les tradicionals "Old Joe Clark" i "Will the Circle Be Unbroken". Apoteòsic final de festa.

Red Wine.

Joe Fields (tercer per la dreta), amb The Al Ras House Band.

The Bib-Ramblers.

Newgrass Republic.

Pete Garner (1962-2023)

PETE GARNER
(1962-2023)

Ens ha deixat Pete Garner, baixista original dels Stone Roses i part essencial de la banda durant els dies previs a l'esclat del fenomen Madchester. Va ser un dels fundadors del grup el 1983, i va arribar a gravar els singles "So Young" (1985) i "Sally Cinnamon" (1987). Després va ser substituït per Mani, consolidant-se la formació clàssica del combo encapçalat per Ian Brown.