dijous, 31 de juliol del 2025

Per què cantar "Kashmir" quan pots reivindicar a Martha Scanlan?

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
30 de juliol de 2025

Si Robert Plant ho volgués, podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" al capdavant de Led Zeppelin. També podria commemorar enguany amb tots els honors el 50è aniversari de "Physical Graffiti", i vendre samarretes a 50 euros la peça. Però resulta que Plant no vol res de tot això.

Per això li va dir que no a Jimmy Page (i a tots els promotors que li van al darrere). Per això s'estima més sortir a l'escenari com un membre més de Saving Grace, una banda formada per músics gairebé anònims però amb un quilometratge més que evident, destacant la presència de la vocalista Suzi Dian –completen el conjunt Oli Jefferson (percussions), Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres) i Barney Morse-Brown (violoncel)-.

I per això els seus repertoris passen de puntetes pel llegat de Led Zeppelin per posar l'accent en el cançoner tradicional de la Gran Bretanya i en una sèrie de noms propis que van de Low a Los Lobos, passant per Neil Young, Levon Helm i Sarah Siskind. Per què provar de cantar "Kashmir" tal com ho feies cinc dècades enrere, quan pots reivindicar a Martha Scanlan?

Dit això, aquell "Black Dog" despatxat de manera pràcticament accidental durant la interpretació de "Gallows Pole" va valer per si sol un bon bocí de l'entrada. Samarretes a 50 euros la peça? A l'espera del disc que Saving Grace tenen previst publicar durant la tardor, ahir al Liceu ni tan sols hi havia punt de venda de merchandise.

dimecres, 30 de juliol del 2025

Tanca la Licoreria Moreno

El magatzem de Licoreria Moreno al carrer València, ja tancat.
Un altre comerç històric que abaixa la persiana, víctima d'un temps en què el mal anomenat progrés tendeix a confondre's amb la incúria. La Licoreria Moreno de Granollers tancarà portes a finals d'estiu, després de més de 150 anys servint alegries amb forma de begudes espirituoses.

La plaça Maluquer ja no serà la mateixa, sense el seu aparador curosament guarnit amb ampolles de rom, ginebra i whiskey. Tampoc ho serà el carrer València, sense aquell magatzem presidit per un cartell amb un logotip d'estètica pop, dels que evoquen temps no necessàriament millors però sí més divertits.

De la botiga de la plaça Maluquer sempre recordaré aquell grup d'avis del barri que cada tarda hi solen fer petar la xerrada, asseguts davant de la prestatgeria on s'exposen els bourbons. Si vols agafar una ampolla de Woodford Reserve els has de demanar que et facin lloc, i ells molt amablement et deixen passar. El comerç de tota la vida té aquestes coses, les grans superfícies no.

Del magatzem del carrer València, ja tancat, recordaré aquelles galeries llargues i fosques que feien olor de celler. Aquelles ampolles de Single Barrel amb els colls coberts de pols, que semblava que t'esperessin a tu quan anaves a la recerca de munició per amenitzar un bon sopar. I l'home de darrere el taulell, que potser no recordava el teu nom però sabia què t'agradava. Gràcies per tant.

dimarts, 29 de juliol del 2025

Farmer's Blues

I see the seasons come and go
Sendin' rain, fire, and snow
I'm at the mercy of it all
This life I choose
Sometimes I hang my head and cry
When that evenin' train goes by
Wish it could take me far away
These farmer's blues
(Marty Stuart & Merle Haggard)

Llerona, juliol de 2025.

Radikal Music Club, nova sala de concerts a Granollers


Granollers és a punt d'estrenar una nova sala de concerts i, la veritat, fa molt bona pinta. Radikal Music Club obrirà portes aquest dissabte, 2 d'agost, al local del carrer de Quevedo que antigament havia acollit discoteques com Piano Blau. Els seus impulsors, tres socis amb llarga trajectòria en l'àmbit de la música en directe com són Xavi Garriga (Disc K7, Rockallerona, AUSA, Nau B1), Jordi 'Arni' Arnella (Arcada Koncerts) i Yanina Vergara (AUSA, Nau B1). L'espai s'estrenarà amb el shoegaze de les argentines Fin del Mundo i el post-hardcore dels vallesans Patiment. Donem-li una càlida benvinguda.

dilluns, 28 de juliol del 2025

"Köln 75", o la nostàlgia d'allò no viscut com a via d'escapament

Mala Emde fent de Vera Brandes a "Köln 75".
De vegades em pregunto per què, des de fa uns anys, tenen tanta sortida les pel·lícules i sèries ambientades en dècades pretèrites –basades en fets reals o no, això és el de menys-. Per què idealitzem temps passats que en molts casos ni tan sols hem arribat a conèixer, per què hi ha tanta gent que sent nostàlgia d'allò no viscut. I sempre arribo a la conclusió que, en un moment històric on mana el pragmatisme, qualsevol escletxa que assenyali un mínim de romanticisme ens val com a via d'escapament.

Acabo de veure "Köln 75" (2025), la història magistralment ambientada de com Vera Brandes va esdevenir la promotora de concerts de jazz més jove de l'Alemanya federal en plena era del krautrock, de com va portar Keith Jarrett a tocar a l'Òpera de Colònia, i de com un cúmul de circumstàncies que apuntaven al desastre van acabar encarrilant un dels esdeveniments més icònics del seu temps, musicalment parlant. I m'ho he passat bomba. Sobretot durant la primera part de la pel·lícula, la que millor evoca l'esperit de la dècada dels 70, no necessàriament tal com aquesta va ser, sinó tal com a nosaltres ens agrada imaginar-la o recordar-la.

No conec prou a fons la trajectòria de Brandes per saber on el biopic d'Ido Fluk l'encerta, on exagera i on directament altera el relat en pro d'un bon guió cinematogràfic. Però sí que he pogut treure unes quantes conclusions a partir d'aquells fets que són objectius. A saber, una noia de 18 anys que amb prou feines ha tingut temps de veure món, es passa totes les normes possibles per l'arc de triomf i acaba esdevenint una de les promotores de concerts més importants del país. Impensable en un temps, el present, en què un s'ha d'esperar a tenir un màster i ser ascendit laboralment, abans de plantejar-se que potser el seu criteri podria aportar alguna cosa bona al seu ofici.

La història de Brandes no és tan diferent de la de tots aquells sonats (dit en el millor sentit) que, en aquella mateixa època i sense tenir ni idea d'on es posaven, van portar Stan Getz a Cardedeu, els Family de Roger Chapman a Granollers, o Daevid Allen a Canet de Mar. Gent que amb una sabata i una espardenya, amb un cop de telèfon, assumint riscos per convicció o perquè no tenien més remei, amb tota la 'jeta' del món i sense haver sentit a parlar mai d'oxímorons com 'gestió cultural', et parien discos, concerts, festivals, happenings i altres mogudes que alteraven el curs de la història.

Mig segle després, en canvi, tenim músics de rock sortits de conservatoris, promotors de concerts amb graus en Història de l'Art, i gent que no saps exactament a què es dedica però té un màster en Gestió Cultural. I, paradoxalment (en termes generals), el panorama no havia estat mai tan tediós, monòton i avorrit com en els últims 10 o 15 anys. Discos que tenen el mateix valor que una enganxina promocional tres dècades enrere, concerts i festivals que ja no són concerts i festivals, sinó 'esdeveniments' i, darrere de tot això... gent que no saps exactament a què es dedica, però sembla d'una raça superior quan t'anuncia que, ejem, "fa cultura".

Suposo que és absurd voler alterar el curs de cap història, quan un ha descobert que la roda està feta per rodar i que, qui dia passa, any empeny. Mentrestant, seguirem comprant reedicions descontextualitzades d'obres essencials publicades fa 40, 50 o 60 anys, assistint a 'esdeveniments' que 'mariden' la música amb no sé quina experiència gastronòmica, i empassant-nos qualsevol sèrie o pel·lícula que ens faci oblidar, ni que sigui durant un parell d'hores, tota la mediocritat que ens envolta. Com "Köln 75", d'Ido Fluk, amb una immensa Mala Emde a la pell de Vera Brandes i John Magaro fent de Keith Jarrett. Jo l'he vist aquesta tarda, i m'ha encantat.

La senzillesa de cinc músics que s'ho passen bé

Estación 39 a El Barn d'En Greg, 27 de juliol de 2025.
Una cosa que em fascina de les músiques d'arrel com el bluegrass, és la senzillesa amb què solen mostrar-se –he dit senzillesa, no simplicitat-. I no em refereixo a la seva capacitat d'explicar grans històries en pocs minuts i amb tres o quatre acords, que també, sinó al format amb què solen transportar-se fins als escenaris.

Em fascina veure cinc músics harmonitzant les seves veus i els seus instruments –tots desendollats- a través d'un únic micròfon. Em sembla quelcom màgic, en un moment en què qualsevol aspirant a guitarrista de rock és capaç d'avorrir un mort elucubrant sobre pedals d'efectes –i no parlem dels 'enfants terribles' que han descobert la sopa d'all en l'Autotune-.

També em fascina veure cinc músics passant-s'ho bé en un escenari. Podria semblar una obvietat, però no ho és en absolut en aquests temps de drames impostats, eslògans de manual i excessos de vanitat. A la fotografia, Estación 39 tocant bluegrass ahir al migdia a El Barn d'en Greg. Cinc músics que s'ho passen bé fent música, i un espai on la música fa comunitat.

diumenge, 27 de juliol del 2025

Estación 39 al Barn d'en Greg

ESTACIÓN 39
El Barn d'en Greg, Rubí
27 de juliol de 2025

Aquest migdia hem repetit amb Estación 39, que han actuat a El Barn d'en Greg. Generosa ració d'estàndards del bluegrass i de la música hillbilly –"Rocky Top", "Lonesome Feeling", "Salty Dog", "Dooley" i "Foggy Mountain Top", entre d'altres-, cites a Willie Nelson ("On the Road Again") i Merle Haggard ("Mama Tried"), i una composició original que apunta molt bones maneres, "Etigba".

Aquesta última dona títol a un disc que el quintet argentí encara no ha penjat en cap plataforma però ja ven als concerts de la seva present gira europea –sí, encara hi ha molta vida més enllà de l'entorn digital-. Per acabar-ho d'arrodonir, han convidat el gran Jordi 'Randy' Ollé, membre de Th'Booty Hunters i The Natchet Taylor Band, a ballar amb ells una dansa tradicional dels Apalatxes (a la imatge superior). Coses que no es veuen cada dia, a l'hora del vermut.

Essències californianes a la Costa Brava

THE BEACH BOYS
La Ciutadella, Roses
26 de juliol de 2025

Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.

Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.

Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.

Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.

dissabte, 26 de juliol del 2025

Una jam de bluegrass

Joe Fields, cantant amb els músics d'Al Ras.
Les jam sessions solen ser aquella mena d'entorns on pot arribar a passar qualsevol cosa. Per exemple, que una cançó estructurada d'una determinada manera acabi esdevenint una cosa totalment nova i sorprenent.

Va passar durant la jam que alguns dels músics de l'òrbita d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival van fer ahir a la nit a l'escenari de BlackLab, després del concert dels genials Estación 39, quan en un moment donat van convidar Joe Fields a sumar-se a la festa i cantar algunes cançons amb ells.

Van començar amb "Sitting on Top of the World", l'estàndard originalment gravat pels Mississippi Sheiks i posteriorment versionat per Bill Monroe i Doc Watson, entre d'altres. I van acabar amb "Will the Circle Be Unbroken", l'immortal himne de la Carter Family.

Entre un i l'altre van fer un original del mateix Fields, "I Don't Wanna Write Another Sad Song", irresistible exercici de malencònic country rock, inclòs al disc de debut del 'country singer' vallesà, "Lost in the Fields" (2021).

No era la primera vegada que Fields interpretava aquesta cançó en clau de bluegrass, però sí que era el primer cop que la tocava amb bona part dels músics presents a l'escenari, gairebé una desena en total.

Entre tots la van expandir amb solos de banjo, fiddle, mandolina, guitarra i harmònica, i la van elevar fins a cotes pròpies d'una Nitty Gritty Dirt Band o fins i tot uns Grateful Dead. És la gràcia de les músiques d'arrel, que permeten jugar amb el repertori i modelar-lo al moment sense perdre de vista la seva l'essència.

De vegades, les coses que no t'esperes són les que millor acabes recordant. Aquella lectura improvisada –inesperada- d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" va ser un dels grans moments de la nit d'ahir. La música, sense cronòmetre i en les distàncies curtes, sol tenir aquestes coses.

Des del Río de la Plata, celebrant la música dels Apalatxes

ESTACIÓN 39
BlackLab, Barcelona
25 de juliol de 2025

Una banda argentina tocant música tradicional dels Estats Units en una cerveseria de Barcelona que sol ser punt de trobada d'aficionats i coneixedors d'allò que s'anomena so Americana. La globalització hauria de ser això, i no les quatre marques de sempre venent arreu del món les mateixes coses que no serveixen per res.

Estación 39 és un quintet de bluegrass format a Buenos Aires. El seu nom combina l'imaginari ferroviari, habitual i natural dels gèneres musicals d'arrel nord-americana, amb el títol de l'única cançó country del repertori de Queen –sí, de debò-.

Ahir van iniciar a l'escenari de BlackLab la seva primera gira europea, de la mà de la bona gent d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival i compartint cartell amb la sempre solvent Al Ras Twin House Band –sí, la banda resident de l'únic festival de bluegrass que es fa anualment a casa nostra-.

Al llarg d'una hora que va passar volant, van interpretar peces tradicionals, clàssics com "Rocky Top" dels Osborne Brothers o la que per ara és la seva única composició pròpia, un "Etigba" que podria passar perfectament per una joia oculta en algun cançoner popular dels Apalatxes.

Estación 39 tenen tot allò que ha de tenir una banda de bluegrass. Banjo, mandolina, fiddle, guitarra, contrabaix i unes harmonies vocals que no semblen d'aquest món. I per damunt de tot, un profund coneixement d'una tradició que han vingut a honrar i a celebrar.

divendres, 25 de juliol del 2025

Sis dècades de Dylan a Newport

Dylan durant el seu concert del 25 de juliol de 1965 a Newport - Foto Getty Images.
Avui fa 60 anys que Bob Dylan va actuar al Newport Folk Festival acompanyat per la Butterfield Blues Band. Va tocar tres cançons en format elèctric –"Maggie's Farm", un "Like a Rolling Stone" que tot just havia publicat cinc dies abans, i un aleshores inèdit "It Takes a Lot to Laugh, It Takes a Train to Cry" –, que van despertar la còlera de la comunitat folk i van desencadenar una de les grans revolucions culturals del segle XX.

Després, a petició de Peter Yarrow i per calmar una mica els ànims, va sortir tot sol a tocar en acústic "It's All Over Now, Baby Blue" i "Mr. Tambourine Man". Ningú li va cridar "Judas!", digui el que digui el biopic de Mangold i Chalamet. Això passaria l'any següent a Manchester, en un altre episodi digne de ser commemorat quan toqui. En tot cas, aquella actuació a Newport va ser el principi de moltes coses.

Dylan reprendrà aquesta nit a Alpharetta, Georgia, l'Outlaw Music Festival Tour, la gira nord-americana en què comparteix la part alta del cartell amb Willie Nelson. Que ningú s'esperi cap mena de commemoració per part seva. Que ningú hi vagi comptant poder escoltar "Like a Rolling Stone". No passarà. Dylan feia el que li donava la gana el 1965, i ho segueix fent en ple 2025. I que sigui per molts anys.

Altres vies que cal transitar

JOAN COLOMO
Nau B1, Granollers
24 de juliol de 2025

Joan Colomo és un artesà de la cançó pop de caràcter tan desvergonyit com iconoclasta, capaç d'abordar les grans qüestions del seu temps –la precarietat, el canvi climàtic, l'ús excessiu de les pantalles– sense prendre's massa seriosament a ell mateix. Un artista que sap riure's de tot i de tothom –començant per ell mateix– sense caure en la banalitat.

En un moment en què el relat pop es debat entre els genis tan torturats com encantats d'haver-se conegut, i el tot s'hi val en nom de quatre 'likes' i un patrocini, el discurs de Colomo segueix marcant diferències i, sobretot, assenyalant que altres vies no només són factibles sinó que cal transitar-les. Ahir a la nit va presentar el seu darrer treball, "Tecno Realista" (2024), a la Nau B1.

Amb una banda formada per il·lustres veterans de l'indie català –Guillem Caballero als teclats, Xavi Garcia al baix i Pau Albà a la bateria–, va alternar la introspecció de "Tot és tan difícil" amb el tropicalisme digital de "Brossa nova especial" i el pop urgent de "Dona'm quelcom". També amb clàssics –sí, clàssics– de la mida de "L'ocell", "Hort mort", "El xiprer" o "Màgic". De quan el pop en català hi solia veure més enllà de la festa major.

dijous, 24 de juliol del 2025

George Kooymans (1948-2025)


S'hauria de parlar molt més sovint d'una banda com Golden Earring. Una de les formacions capdavanteres del rock neerlandès durant la dècada dels 70, capaç de deixar emprenta en mercats com el britànic o el nord-americà amb clàssics instantanis com "Radar Love", peça inclosa a l'àlbum "Moontan" (1973) –el single en qüestió fins i tot va escalar posicions a les llistes d'èxits espanyoles, per increïble que pugui semblar la cosa des d'un context com el present-. Una banda que va saber maridar com poques la força del rock dur amb les estructures progressives i les escapades psicodèliques. Ha mort George Kooymans, guitarrista i únic membre permanent del grup al llarg de tota la seva història, juntament amb el baixista Rinus Gerritsen.

dimarts, 22 de juliol del 2025

Ozzy Osbourne (1948-2025)

Ozzy Osbourne (1948-2025).
Aprofitava aquest vespre un moment de desconnexió de l'entorn digital per llegir, en una revista musical de les que encara es publiquen en paper, un article referint-se a les morts encara recents de Brian Wilson i Sly Stone, quan el meu telèfon mòbil s'ha començat a omplir de missatges informant-me del traspàs d'Ozzy Osbourne.

Signe dels temps que ens ha tocat viure, la impossibilitat gairebé pràctica de desconnectar de les omnipresents xarxes i pantalles. També el degoteig constant de baixes de referents sense els quals, alguns, no podríem entendre el món on vivim. Sly Stone, Brian Wilson i Ozzy Osbourne han marxat en qüestió d'un mes. Dit així encara fa més mal, oi que sí?

Stone, Wilson i Osbourne tenien moltes coses en comú. D'entrada, haver signat cançons de les que poden sobreviure a qualsevol cataclisme. També el fet de trobar-se a l'arrel de gèneres musicals sencers que han mutat, han evolucionat i s'han ramificat al llarg de les dècades, però els segueixen tenint a ells com a fars de referència.

En el cas que ens ocupa, tota la família de gèneres i subgèneres metàl·lics que, amb tota la seva diversitat, segueix tenint un comú denominador en els sis primers àlbums de Black Sabbath. Aquells dels quals et pots fiar en qualsevol context i sota qualsevol circumstància, tal com va dir una vegada el sempre oportú Henry Rollins.

Osbourne, Wilson i Stone també tenien en comú el fet d'haver baixat d'una manera o d'una altra fins als inferns que només pot entendre qui ha tocat el cel amb les seves pròpies mans i partint del seu propi talent. De tots tres, Osbourne és el que aparentment n'havia sortit més ben parat.

El seu comiat dels escenaris, encara no fa ni un mes a la seva Birmingham natal, va fer patir en alguns moments, però va ser emotiu a més no poder. Un cop vist el fatal desenllaç, adquireix tota una nova dimensió que a mi, personalment, em fa pensar en l'últim concert d'Elvis Presley a poques setmanes de la seva mort –sí, el d'aquell "Unchained Melody" amb caràcter definitiu-.

No sé si és veritat, però una vegada vaig llegir en algun lloc que una universitat dels Estats Units tenia una assignatura dedicada a analitzar com l'organisme d'Ozzy Osbourne havia aconseguit sobreviure al tren de vida dels seus anys més salvatges. Ignoro si la ciència té cap resposta per aquesta qüestió. Però des d'avui tenim la prova irrefutable que el Madman era tan mortal com tots nosaltres. I el pitjor de tot, és que ens haurem d'acostumar a viure en un món sense ell.

El pont que Birmingham va dedicar a Black Sabbath, fotografiat el novembre passat.


Open All Night

 


Open All Night. Les Franqueses del Vallès, gener de 2024.
 

dilluns, 21 de juliol del 2025

The War and Treaty exploten la seva vena més soul a La Nau

THE WAR AND TREATY
La Nau, Barcelona
20 de juliol de 2025

The War and Treaty despatxant tones i més tones d'ofici, taules i eterna simpatia, la nit passada a La Nau. Fa tan sols uns mesos que el matrimoni Trotter es donava un bany de masses a l'escenari del Grand Ole Opry, el mític programa radiofònic que va fer de Nashville la capital de la música country i que enguany celebra el seu centenari.

Ahir el vam poder veure i escoltar a Barcelona en una sala amb capacitat per unes 200 persones. Un luxe, tot i que el registre es trobés en unes coordenades distants però complementàries a les del seu pas per l'Opry. Amb un duet de vents ocupant el lloc de la pedal steel guitar, amb un banjo que amb prou feines era audible, els Trotter van aparcar la seva vena més vaquera per despatxar dosis torrencials de soul, gòspel i rhythm & blues.

D'un greixós "Are You Ready to Love Me?" amb cita inclosa a "I Will Always Love You" de Dolly Parton –més pròxima, això sí, a la lectura de Whitney Houston- fins a un aclaparador "Can I Get an Amen". Traçant el camí que va del juke joint a l'església, i rematant la feina amb un oportú repàs –amb forma de medley- al cànon de Motown i Stax. Molt més del que es pot demanar una nit de diumenge.

diumenge, 20 de juliol del 2025

Les sis dècades de "Like a Rolling Stone"


Avui fa 60 anys que Bob Dylan va publicar "Like a Rolling Stone" (1965), el single. Un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després en la història de la música popular, i un dels factors clau a l'hora d'assenyalar l'any 1965 com el minut zero d'allò que coneixem com l'era rock.

Sobre "Like a Rolling Stone" s'ha arribat a escriure tot un assaig sencer –"Like a Rolling Stone: Bob Dylan at the Crossroads" (2001), de Greil Marcus-, i un dels sis discos compactes inclosos a "The Cutting Edge" (2015) –el 12è volum de The Bootleg Series- està dedicat exclusivament a analitzar l'evolució d'aquesta cançó a l'estudi.


ROCK I POESIA

"Like a Rolling Stone" és molt més que Dylan electrificant el seu so –cosa que ja havia fet mesos abans a "Bringing It All Back Home", d'aquell mateix 1965-. És l'inici d'un binomi, el que formen rock i poesia, que arriba fins als nostres dies. És el primer cop que un artista de primera línia s'atreveix a posar una cançó de sis minuts a la cara A d'un single.

També és, des del seu mateix títol, una declaració de principis que potser no defineix les intencions del mateix Dylan –amb aquest home, mai es pot saber res del cert-, però captura tot l'esperit del seu moment i, d'una manera o d'una altra, representa des d'aleshores a qualsevol individu que s'hagi deixat atrapar per l'indesxifrable misteri dylanià.

I sí, "Like a Rolling Stone" també marca l'entrada de Mike Bloomfield i Al Kooper a l'òrbita del seu autor. I el final de l'entesa de Dylan amb qui fins aleshores havia estat el seu productor, Tom Wilson. El de Minnesota iniciava un nou capítol partint de les cendres de l'anterior. Des d'aleshores, aquesta pràctica ha esdevingut una constant en la seva carrera.


NEWPORT 65

Cinc dies després de la seva publicació, el 25 de juliol de 1965, Dylan va interpretar "Like a Rolling Stone" en directe per primer cop al Newport Folk Festival, acompanyat per la Butterfield Blues Band, donant peu a un altre episodi dels que marquen un abans i un després. La cosa no va anar ben bé tal com s'explica al biopic de moda, però poques vegades una actuació de tan sols mitja hora de durada ha fet córrer rius de tinta que també arriben fins als nostres dies.

"Like a Rolling Stone" va alterar per sempre més la història de la música popular, però també la trajectòria artística i vital del seu autor, que divendres vinent –coincidint amb el 60è aniversari de l'actuació a Newport- encetarà a Alpharetta, Georgia, un nou tram de l'Outlaw Music Festival Tour, la gira nord-americana que ell mateix encapçala juntament amb Willie Nelson.

Tothom fa les seves pròpies apostes sobre el repertori que interpretarà. Però si una cosa es pot donar per descartada, és una hipotètica cita al 60è aniversari de "Like a Rolling Stone". Qualsevol altre ho celebraria amb una gira commemorativa i recreant-se en l'explotació de gestes pretèries. Dylan, als seus 84 anys, segueix fent la seva i mirant sempre endavant. Per això és diferent de tota la resta.


EL RECOPILATORI

A la fotografia, els tres formats del recopilatori "Bob Dylan's Greatest Hits" (1967), on per descomptat hi figura "Like a Rolling Stone". La versió en cassette va ser el primer disc que vaig tenir de Dylan. Me'l vaig comprar l'agost de 1995 en una benzinera del nord d'Itàlia, i no me n'he separat mai més.

Qui m'hauria dit aleshores que tres dècades exactes després, en ple 2025, em disposaria a viatjar fins a llocs on no he estat mai per tornar a presenciar en primera persona el miracle dels seus directes. How does it feel, to be on your own, with no direction home, like a complete unknown... Like a Rolling Stone.

divendres, 18 de juliol del 2025

Connie Francis (1937-2025)

La reina del jukebox.
L'escena va tenir lloc en algun moment entre finals dels 50 i principis dels 60, quan una jove Connie Francis sortia amb Bobby Darin per disgust del seu pare, George Franconero, un home dels d'abans que no volia veure la seva filla casada amb una estrella del pop. La parella tenia previst fugir després d'un concert d'ella, fer la seva i no tornar mai més. El que hauria pogut passar a continuació, si algú és capaç d'imaginar-s'ho, podria ser el guió d'una road movie de les bones.

Però no va passar perquè el pla va arribar a orelles de Franconero, que tan bon punt ho va saber se'n va anar a buscar Darin i el va fer fora del a punta de pistola del recinte on actuava la seva filla. Així les gastaven a Newark, New Jersey, ara fa cosa de 65 anys. Tot plegat, també podria ser el guió d'una hipotètica pel·lícula que podria brillar –i molt- a mans de cineastes com Scorsese. I en tot cas, deixa en no res bona part dels biopics musicals de manual que s'han estrenat durant els últims anys.

Evidentment, seria injust reduir la trajectòria vital de Connie Francis, nascuda Concetta Rosa Maria Franconero al si d'una estricta família italoamericana de New Jersey en plena Gran Depressió, a aquest episodi. Parlem d'una de les cantants –i actrius- més populars del seu temps, també d'una pionera. La primera solista femenina que va encapçalar el Billboard Hot 100. La veu que va immortalitzar clàssics del country pop i del primer rock'n'roll com "Everybody's Somebody's Fool" o la irresistible i desvergonyida "Stupid Cupid". La reina del jukebox, que ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

dijous, 17 de juliol del 2025

Un segle del naixement de Jimmy Scott

Little Jimmy Scott, nascut el 17 de juliol de 1925.
Avui fa 100 anys que va néixer Little Jimmy Scott a Cleveland, Ohio. L'astre del jazz vocal amb veu de nen, afectat per una estranya malaltia genètica que va limitar el seu creixement físic però no li va impedir desenvolupar un talent descomunal. Admirat per Lou Reed i David Lynch –el primer el va convidar a cantar a "Magic and Loss", el segon el va fer sortir en un capítol de "Twin Peaks"–, entre molts altres, va morir el juliol de 2014 quan era a punt de fer 89 anys. La seva lectura del "Nothing Compares 2 You" de Prince és tan o més definitiva que la de Sinéad O'Connor.

dimarts, 15 de juliol del 2025

Dark Waters

If I knew the holy father
Would I be his bastard child?
Born where hell meets high water
Would he lead me out
Of these dark waters?
These dark waters
(Dylan LeBlanc)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2025.

dilluns, 14 de juliol del 2025

Mud on the Tires

I've got the perfect place in mind
It's in the middle of nowhere, only one way to get there
You got to get a little mud on the tires
(Brad Paisley)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2025.
 

dissabte, 12 de juliol del 2025

Green grass upon a cliff...

Green grass upon a cliff
Reflecting what we are
(Joana Serrat)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, març de 2024.

divendres, 11 de juliol del 2025

De la cultura 'rave' a l'envelat

ALIDÉ SANS
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
10 de juliol de 2025

Hi va haver un temps, ara deu fer uns quatre o cinc anys, en què la fusió de les músiques d'arrel i l'electrònica sonava fresca, original i novedosa. Des d'aleshores, però, la cosa ha esdevingut una fórmula que, com a tal, ha donat peu a un calaix de sastre on tot s'hi val. I això ha fet proliferar tota una sèrie de productes de temporada tan avorrits i previsibles com una gala d''Eufòria'.

Segueix havent-hi excepcions, és clar, i crec que n'és una el present artístic d'Alidé Sans, a qui ahir vaig poder escoltar en directe a Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers presentant "Arraïtz". Un àlbum on fon la tradició aranesa amb discursos que van de l'electrònica de ball a les sonoritats industrials. No és un mestissatge dels d'embolica que fa fort, sinó un nou pas endavant de qui al seu dia va representar la llengua occitana al festival Smithsonian nord-americà.

Al directe de la cantant aranesa hi ha un coneixement i un respecte indiscutibles cap a tot allò que ha alimentat el seu discurs, però també la vocació de transcendir tòpics tan esgotadors com 'la renovació' o 'la posada al dia' d'un gènere musical. Hi ha joia i dolor, hi ha reflexió i seducció, hi ha reivindicació –que no pas pamfletarisme- i revetlla. Sans va acostar ahir la cultura 'rave' fins a l'envelat –o a l'inrevés–, tot fent cantar el respectable en una llengua que a priori li és aliena, i petant-se totes les convencions que li va venir de gust.

dimarts, 8 de juliol del 2025

dilluns, 7 de juliol del 2025

Tanca Discos Revolver

L'interior de la botiga on van tocar Wilco - Discos Revolver.
Llegeixo amb tristor que tanca Discos Revolver. La botiga de tota la vida. La del rètol vermell –la del rètol verd, la 'petita' o la 'nova', com molta gent encara anomena a Revolver Records, seguirà oberta-, un dels símbols del carrer Tallers de Barcelona des de 1991, i qui sap si la disqueria més emblemàtica d'una ciutat que cada dia s'assembla menys a ella mateixa.

El tancament d'un comerç, és també el tancament de moltes històries personals que ja no es podran tornar a repetir mai més. En el meu cas, Discos Revolver equival a molts dels compactes i vinils que omplen les prestatgeries de casa meva, però també a les vivències de tota una vida. Ja fa anys que només m'acosto fins al centre de Barcelona per anar a comprar discos o per assistir a algun concert. Si últimament aquella zona ja em costava de reconèixer, a partir d'ara encara em costarà una mica més.

I no em vingueu amb mantres de si el progrés, adaptar-se als nous temps, tot canvia i no sé quantes històries més. A Revolver (com a Discos Castelló i a tantes altres que ja han abaixat la persiana) s'hi compraven discos, s'hi parlava de música, s'hi passava l'estona i s'hi feien amics –també signatures de discos d'Slayer i concerts de Wilco-. A la franquícia o al 'brunch' de disseny que obri al seu lloc, no hi passarà res de tot això.

diumenge, 6 de juliol del 2025

"El meu avi", per petició popular

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix l'adjectiu 'popular' com allò "relatiu o pertanyent al poble", "fet pel / per al poble", "que té qualitats adequades per al poble" o que és "en voga entre el poble".

Atenent a tot aquest seguit de definicions, no em sembla gens forassenyat assenyalar l'havanera "El meu avi" com una de les expressions més genuïnes de cultura popular que s'han parit a Catalunya durant els últims 100 anys –molt més que el tot s'hi val en què han degenerat gran part de les festes majors del país-.

Per això, tot i que l'Ajuntament l'havia retirat del repertori en base a unes afirmacions sobre el seu autor que de moment no han estat provades, els músics de la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell van tancar el concert d'ahir amb aquesta cançó després que el públic la reclamés a viva veu. Sí, "El meu avi" s'ha tornat a cantar aquesta nit a Calella 'per petició popular'.

Justament, aquest mes de juliol farà 50 anys que el públic del primer Canet Rock va entonar el "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa al final del festival, després que les autoritats franquistes haguessin prohibit l'actuació del seu autor en aquell esdeveniment.

El context d'aleshores no tenia res a veure amb el d'ara, però no puc evitar observar certs paral·lelismes entre un episodi i l'altre. Perquè en tots dos casos parlem d'un cant espontani –i d'arrel inequívocament popular- que desafia una prohibició imposada des de dalt –des de l'administració-.

D'allò que fa mig segle se'n deia censura, avui se'n diu cancel·lació. A la pràctica, les motivacions i els efectes són exactament els mateixos. I paradoxalment, en ple 2025, hi ha hagut molt més rock'n'roll en una cantada d'havaneres que en tot el cartell del Canet Rock.

Un segle del naixement de Bill Haley

Bill Haley a l'aeroport del Prat, octubre de 1958.

Avui fa 100 anys que va néixer Bill Haley a Highland Park, Michigan. Nom essencial de la música i la cultura del segle XX, el "Rock Around the Clock" que va facturar al capdavant dels Comets el maig de 1954 assenyala el punt de partida del rock'n'roll com a fenomen cultural, segons la historiografia oficial.

També va ser el primer rocker internacional que va actuar a Barcelona. Va passar l'octubre de 1958 a l'antic Palau dels Esports –el mateix pavelló on dècades més tard actuarien Springsteen, Grateful Dead, Dylan o The Cure, i que avui s'està morint de fàstic mentre es programen concerts a l'infame Sant Jordi Club–. Segons les poques cròniques que es conserven de l'època, la cosa va acabar en batalla campal.

La visita de Haley i els Comets a Barcelona és una d'aquelles històries que molt poca gent coneix i que convindria rescatar de l'oblit. A la pàgina web del Macba s'hi poden trobar algunes de les fotografies amb què Xavier Miserachs va documentar el concert. I rastrejant la xarxa he trobat aquesta imatge que vaig veure per primer cop, fa més de 30 anys, en un suplement de La Vanguardia i de la qual desconec l'autor, on es pot veure Haley a l'aeroport del Prat. Sí, la Barcelona de finals dels 50 podia rockejar de valent i, certament, era més moderna del que molts es pensen.

L'èxit de Haley va ser efímer. Devorat per la criatura que ell mateix havia contribuït a gestar, es va passar tota la dècada dels 60 relegat a un injust segon pla. Durant els 70 es va beneficiar del renovat interès pels pioners del rock'n'roll que guanyava terreny en països com el Regne Unit, arribant a actuar el 1979 davant de la reina Elisabet II. Per la xarxa circulen vídeos d'aquella actuació, i val la pena visionar-los per constatar el bon estat de forma en què es trobava.

Bill Haley va morir el 9 de febrer de 1981 a Harlingen, Texas, a causa d'un atac de cor. Aquell mateix mes, els Stray Cats van publicar el seu primer àlbum i van desencadenar tota una revolució cultural posant el focus en la música i l'estètica dels anys 50. De vegades em pregunto si, d'haver seguit viu, se n'hauria pogut beneficiar. I sovint dedueixo que la resposta la tenien totes aquelles bandes de neoswing que van proliferar com bolets a finals dels 90.

dijous, 3 de juliol del 2025

Michael Madsen (1957-2025)


La mort de Michael Madsen m'agafa, casualment, pocs dies després d'haver revisat seguides les dues parts de "Kill Bill". De vegades penso que el millor Tarantino està en algunes de les seves escenes. I sempre arribo a la conclusió que Madsen va signar a la segona part un dels seus grans papers posant-se a la pell de Budd, aquell assassí caigut en desgràcia que podria ser perfectament un dels personatges més odiosos i alhora entranyables de tota la història del setè art.

De vegades també penso que tota la humanitat voldria ser com el personatge d'Uma Thurman a "Kill Bill", però la immensa majoria amb prou feina arribem a ser el personatge de Madsen a la mateixa nissaga. I dic amb prou feina perquè Budd, amb tots els seus defectes i tota la seva misèria, és capaç d'assolir un grau d'autocrítica que ja voldríem la majoria de mortals.

Aquella dona es mereix tenir la seva venjança, afirma referint-se al personatge sense nom de Thurman, i tota la resta d'implicats en la trama –inclòs ell mateix– mereixen morir. Així ho sentencia, entre glops de cervesa barata, confessant-se davant del totpoderós Bill que encarna un igualment superlatiu David Carradine. Or en estat pur.