Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mick Rock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mick Rock. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de febrer del 2023

50 anys de "Raw Power"


Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

dissabte, 20 de novembre del 2021

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK

(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

dimarts, 12 de gener del 2016

Immortalitat

Bowie, Pop i Reed: Immortals - Foto Mick Rock.
Diuen que t'has fet gran quan els teus músics o futbolistes preferits són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que alguns dels meus músics preferits havien mort abans de néixer jo, és possible que encara no m'hagi fet gran ni me n'arribi a fer mai. Però tornant al principi i donant per bona la hipòtesi de torn, podríem afirmar per la mateixa regla de tres que fer-se vell equival a ser testimoni de la mort dels teus ídols, de tots aquells herois que sempre t'han acompanyat tant des de la distància com en la intimitat i que per alguna raó et semblaven eterns. I si això és així, de gran no sé si me n'arribaré a fer, però de vell en sóc una mica més cada dia. Hi he pensat molt al llarg de les últimes hores, tot recordant que a pocs mesos de la mort de B.B. King ens han deixat Lemmy i David Bowie amb tan sols dues setmanes de diferència. BB. King, Lemmy i David Bowie. Definitivament, a aquestes alçades i si has viscut més de trenta anys et fas vell de cop el dia en què un d'ells deixa de ser-hi. El dia en què la mort reclama a qui fins aleshores semblava immortal i se l'endú sense més dilació.

Una de les primeres imatges que recordo haver vist de David Bowie és la icònica fotografia que Mick Rock li va fer en companyia de Lou Reed i Iggy Pop. Instantània definitiva de la cara més oculta del glam, la captura mostra tres genis enfilant els capítols més intensos de les seves respectives trajectòries, però sobretot tres rostres i tres personalitats a punt d'alterar la història social i cultural del segle XX. La fotografia té més de quatre dècades però no ha perdut ni un gram de la seva força ni del seu potencial d'impacte, com tampoc l'han perdut les respectives obres dels fotografiats. I contemplant-la, ja fos dècades enrere o aquest mateix matí, un no pot evitar pensar en aquells tres com a criatures d'un altre planeta. Divinitats de carn i ossos, predestinades a no perdre mai la vitalitat insultant amb què un dia van saludar la càmera de Rock, i encara menys a abandonar aquest món com qualsevol altre mortal. Però miro la fotografia ara mateix i m'adono que de tots tres només en queda un de viu. Un Iggy Pop que encara avui es mostra immortal en cada aparició pública -tot i que de vegades s'arrossegui més del que salta-, però que tard o d'hora serà també reclamat per la dama de negre -com ho serem tots, faltaria més-.

A Reed i a Pop els he arribat a veure en directe en diverses ocasions. A Bowie no el vaig veure mai, però sí que vaig estar a punt de fer-ho en el marc de la que acabaria esdevenint la seva última gira, l'estiu de 2004. El Duc Blanc estava programat com a cap de cartell d'un festival al qual vaig assistir, tot i que a l'últim moment va caure de la programació -al seu lloc, casualitat, hi va actuar Lou Reed-. Un problema cardíac a l'acabar un concert va motivar la suspensió de la resta de la gira, i des d'aleshores les seves aparicions públiques serien més que limitades. Que Bowie patís un problema de salut no suposava cap escàndol, també Dylan havia passat anys abans pel quiròfan sense que la cosa anés a més, Neil Young havia suspès concerts per culpa d'un tall al dit i de les enfilades de Keith Richards a palmeres i estanteries més val no parlar-ne. Però que el problema fos prou greu com per allunyar-lo dels escenaris de forma indefinida resultava poc menys que impensable. Perquè, amb bona o mala salut, Bowie pertanyia a una generació de músics tan definitius com intocables. Perquè a molts ens semblava etern tot i saber que a tothom li acaba arribant l'hora. I és probablement per això que costa tant ja no d'acceptar, sinó de fer-se'n a la idea, que un món sense Bowie ni Lemmy -ni King, ni Reed, ni Pete Seeger, ni Paco de Lucía- no tan sols és possible sinó que ha vingut per a quedar-se.

dimarts, 25 de març del 2014

L'home de l'any

Lou Reed, fotografiat per Mick Rock.

Lou Reed encapçala la llista de persones, col·lectius i fets més admirats de l'any 2013 pels lectors de Rockdelux -publicada a l'edició de març de la revista-. I no són aquests els únics que situen el novaiorquès com a personatge més destacat del passat exercici. Setmanes enrere, un component dels irlandesos Strypes destacava el fundador de la Velvet Underground com la figura pública més rellevant de 2013 en un qüestionari proposat pel setmanari NME. Lou Reed, home de l'any 2013. No pas de l'any 1972, quan va parir aquella obra mestra que és "Transformer". Ni de 1973, quan el va seguir amb el monumental "Berlin", destrossat al seu moment per crítica i públic però emmarcat per la història al lloc d'honor que li correspon. Ni tan sols se'l considera home de cap dels darrers quinze anys. Període durant el qual ha explorat l'univers d'Edgar Allan Poe, ha parit àlbums tan sòlids com "Ecstasy" (2000), ha entrat a l'estudi amb Metallica -amb resultats sorprenents- i ha portat als escenaris una obra tan maleïda com atrevida encara a dia d'avui, "Metal Machine Music" (1975).

No, a ningú se li hauria acudit proclamar Lou Reed home de l'any fins al passat 2013. Un any durant el qual, i ho dic des del respecte incondicional que sempre m'han merescut la seva figura i la seva persona, l'única cosa destacable que va fer va ser morir-se. Sí, també va ser el protagonista d'un llibre de fotografies de Mick Rock centrat en la seva trajectòria. I fins i tot el va anar a promocionar a Londres poques setmanes abans de morir. Però l'obra en qüestió no apareix als rànquings de cap publicació ni entre les recomanacions literàries del component dels Strypes. Dit d'una altra manera, el dia a dia d'un artista no suposa cap mèrit de cara a la galeria, ni tan sols tractant-se de tot un Lou Reed. No, la galeria no viu de fets sinó de titulars i morbositat. I és clar, res millor per a alimentar-la que la mort d'una celebritat. Quan va morir Michael Jackson, també va rebre homenatges a tort i a dret. Fins i tot d'aquells que poquíssims anys abans vulneraven el seu dret a l'honor tot recreant-se en un dels judicis mediàtics més vergonyosos de la història.