50 anys de "We're an American Band"

El fet de sortir de gira com a raó de ser d'una banda de rock'n'roll. La vida a la carretera, amb totes les seves virtuts i vicissituts, cantada i lloada sobre una de les bases instrumentals més fresques, àgils i dinàmiques dels anys fundacionals del hard rock nord-americà. "We're an American Band", amb tota probabilitat la peça més popular del cançoner de Grand Funk Railroad –aleshores signaven com a Grand Funk-, també una inequívoca declaració de principis. I la pista que titula el setè àlbum d'estudi del combo de Flint, Michigan, publicat el 15 de juliol de 1973, avui fa 50 anys.

Una caràtula minimalista –el nom del grup i el títol del disc sobre un fons daurat- per a una obra mastodòntica en tots els sentits. Mark Farner (guitarra i veu), Mel Schacher (baix) i Don Brewer (bateria) fent funcionar a ple rendiment el power trio fundacional, augmentat pels teclats de Craig Frost, aleshores ja un membre de ple dret de la formació. Producció de Todd Rundgren, i un exercici de hard rock gran reserva i genuïnament nord-americà amb talls tan ben servits com "Stop Lookin' Back", "Black Licorice", "Hooray" o "Walk Like a Man" –el tema més reconegut del disc, juntament amb el que el titula-.

Helge Engelke (1961-2023)

HELGE ENGELKE
(1961-2023)

No tot era èpica i velocitat power metal a l'escena metàl·lica alemanya de la dècada dels 90. També hi havia lloc per a discursos que aleshores es podien considerar més clàssics, com el hard rock de Fair Warning. Una banda que s'emmirallava en el heavy metal nord-americà dels anys immediatament anteriors, el que bevia de Van Halen i companyia –no és casualitat que bategessin el grup amb el títol d'un disc dels californians-. El guitarrista Helge Engelke, un dels seus membres fundadors, ha traspassat a l'edat de 61 anys.

Ivan Conti (1946-2023)

IVAN CONTI
(1946-2023)

Una banda que va partir de l'herència del moviment Tropicália –l'acostament de la tradició brasilera a ritmes globals com el rock o el jazz- per donar peu al seu propi mestissatge de samba, funk i jazz fusió. Formats el 1973 a Rio de Janeiro, Azymuth van debutar al cap de dos anys amb un àlbum homònim que és un clàssic de la música d'arrel tropical. Des d'aleshores han arribat a lliurar una trentena llarga de referències que els han refermat constantment com un dels grans noms del panorama jazzístic a l'Amèrica Llatina. Ha mort el bateria i percussionista Ivan Conti, un dels tres membres fundadors del grup juntament amb Roberto Bertrami (teclats) i Alex Malheiros (baix i guitarra).

Ajornada l'execució de Keith LaMar

Còpia en vinil de "Freedom First" (2022).

El governador de l'estat nord-americà d'Ohio ha ajornat fins al 13 de gener de 2027 l'execució de Keith LaMar, poeta afroamericà que és al corredor de la mort des de fa 28 anys i arran d'un judici ple d'irregularitats –inicialment l'execució estava prevista pel 16 de novembre d'enguany-. Encara hi ha molta feina per fer, però la bona notícia és que els advocats de LaMar disposen ara de tres anys més per revisar el cas a fons i demostrar la seva innocència.

La campanya Justice for Keith LaMar compta amb suports com el del músic Albert Marquès. El pianista de Granollers –establert a Nova York- va signar juntament amb el propi LaMar "Freedom First" (2022), el primer disc de la història gravat parcialment des del corredor de la mort, i una obra que convida a reflexionar sobre la pena capital però també sobre xacres com el racisme. Des d'aleshores ha recaptat fons per la defensa amb una sèrie de concerts que han comptat amb la intervenció en directe del mateix LaMar per via telemàtica –sempre que ha estat possible-.

Ara fa set mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar a Marquès. Quan li vaig preguntar si creia que era possible salvar LaMar, tenint en compte que faltava menys d'un any per la data prevista de l'execució, em va respondre això: "No tan sols és possible, sinó que és la nostra prioritat. Primer hem d’aturar l’execució, i un cop assolit aquest objectiu caldrà treure en Keith del corredor de la mort. En aquest sentit, esperem que els advocats puguin demostrar en un termini d’un o dos anys que no hi va haver un judici just".

La primera part ja està feta. Encara falta fer tota la resta, però haver arribat fins aquí és una petita gran victòria de tots aquells que, com el mateix Marquès, han plantat cara a la bèstia –a la judicial i penitenciàra, però també a la del racisme- convençuts que la justícia pot i ha d'acabar prevalent. "Si en Keith encara creu que és possible sortir-se'n, com no ho he de creure jo?", va sentenciar el pianista el passat mes de març després d'un concert a Granollers. L'art com a eina per fer un món millor.

Mig segle de "Bear's Choice", "A Passion Play" i "Queen"

Queen, en una imatge promocional del seu primer disc.

Va ser una jornada profitosa, discogràficament parlant, el 13 de juliol de 1973. Avui fa 50 anys, el mateix dia que Bob Dylan publicava "Pat Garrett & Billy The Kid", els seus compatriotes i futurs companys d'escenari Grateful Dead lliuraven el seu quart àlbum en directe, "History of the Grateful Dead, Volume One (Bear's Choice)", gravat els dies 13 i 14 de febrer de 1970 al Fillmore East de Nova York. Un plàstic doble –pensat inicialment com el primer volum d'una sèrie que no es va acabar materialitzant- compost sobretot de versions de clàssics del blues, el soul i el rock'n'roll –tan sols hi havia una peça pròpia-. En tot cas, un nou document del directe sempre estratosfèric dels californians.

El mateix dia, però a l'altre costat de l'Atlàntic i més concretament al Regne Unit, dues bandes genuïnament britàniques lliuraven també dues de les seves respectives obres essencials. Jethro Tull feien un nou pas endavant en el seu maridatge de folk i rock progressiu amb un dels seus treballs més celebrats –sobretot pel públic, no tant per la crítica-, "A Passion Play", àlbum conceptual al voltant de la religió, la moral i la vida després de la mort. I uns joves Queen debutaven amb un disc homònim a mig camí del glam i el rock dur –amb pinzellades progressives-. Tot just començaven a escalar cap al cim, però ja comptaven amb arguments de tant pes com "Keep Yourself Alive", "Liar" o una primerenca versió en clau instrumental de "Seven Seas of Rhye".

50 anys de "Pat Garrett & Billy the Kid"

La crítica el va castigar al seu moment. Un fet comprensible tenint en compte que no es tractava d'un àlbum convencional sinó d'una banda sonora, i que com a tal requeria un format propi alhora que atorgava al seu autor certes llicències i certes llibertats que fins aleshores no s'havia permès a l'estudi –i parlem d'algú que s'ha caracteritzat per haver fet sempre i seguir fent a data d'avui allò que li dona la gana, i només faltaria que hagués de ser d'una altra manera-. En tot cas, el temps li ha acabat donant la raó de forma incondicional.

Avui fa 50 anys que Bob Dylan va publicar "Pat Garrett & Billy the Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Sam Peckinpah –estrenada un parell de mesos abans-, western crepuscular i revisionista on el de Duluth actuava en un repartiment encapçalat per James Coburn i Kris Kristofferson. Parlem de l'àlbum de la totèmica i eterna "Knockin' on Heaven's Door", però també d'instrumentals tan preciosos com "Cantina Theme (Workin' for the Law)" o "Turkey Chase" –amb aquell deliciós aire hillbilly que avançava per l'esquerra a tota la generació del country rock-. També de les tres variacions del tema "Billy".

Com a curiositat, Dylan va deixar gravades diverses maquetes de temes inacabats durant les sessions de l'àlbum, Dues d'aquelles peces van ser recuperades i completades dècades més tard per Old Crow Medicine Show, que van acreditar el de Duluth com a coautor. Es tracta de "Rock Me Mama", rebatejada com a "Wagon Wheel" i inclosa al debut homònim del grup (2004), i de "Sweet Amarillo", inclosa a "Remedy" (2014). Encara com a curiositat, el bateria de la mateixa banda, Jerry Pentecost –qui encara no formava part del grup al moment de gravar aquests àlbums- és l'actual bateria de Dylan al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.