diumenge, 7 de desembre del 2014

Transmission

Joy Division.

"('Transmission', la cançó de Joy Division) és rock'n'roll en tota l'extensió de la paraula. És desesperada, proclama la llibertat i destil·la temor, i a la vegada ganes d'assolir l'extrem, d'anar més enllà dels límits, d'arribar a quelcom que ni tan sols coneixem. És l'extremisme fet cançó". Tota una autoritat del periodisme musical com és Greil Marcus analitza un dels clàssics de Joy Division, i de passada defineix l'essència del rock'n'roll, en una entrevista publicada aquest mes de desembre per Popular 1. Llibertat, temor, extrem i límits traspassats. Quatre conceptes que efectivament equivalen a rock'n'roll, que es troben ben presents al llarg de "Transmission" i que, no obstant, trobo a faltar en bona part de la producció musical contemporània que ha adoptat el rock'n'roll com a bandera i no pas com a via d'escapament. Mesos enrere, per exemple, veia en directe cert grup català que no parava de fer entre cançó i cançó buides proclames amb la paraula 'rock' com a comú denominador. De llibertat, res. Perquè els membres del grup eren presoners dels seus propis eslògans. De temor, encara menys. Quan un toca per a un públic adolescent i no li ofereix res més que una invitació a cremar adrenalina, no hi ha res a témer. D'extrem, tampoc. Tot el que aquella gent va dir damunt l'escenari s'havia dit infinites vegades abans (i molt millor). I, no cal dir-ho, no van traspassar cap límit. D'haver-ho intentat, s'haurien arriscat a sortir del circuit de patrocinis, subvencions i oficialismes on es troben còmodament instal·lats. Les paraules de Marcus ho deixen clar. Tocar rock'n'roll és perfectament possible encara a dia d'avui i ho seguirà essent mentre hi hagi músics disposats a fer del risc el seu principal actiu. I ja se sap, el risc mai va de la mà de posats i eslògans buits. "The History of Rock'n'Roll in Ten Songs" (2014), l'última obra de Greil Marcus, ha estat recentment publicada en castellà per l'editorial Contra i sota el títol "La historia del rock and roll en 10 canciones". Un dels títols analitzats al volum és la pròpia "Transmission".




dissabte, 6 de desembre del 2014

A curta distància

RAYDIBAUM
Tarambana, Cardedeu
5 de desembre de 2014

Sense teclats i amb una caixa al lloc de la bateria, però sense renunciar absolutament a res. Actuació de petit format i contacte directe amb el públic, amanits amb l'alta tensió d'un repertori que novament es va nodrir d'un present a reivindicar. D'un "Estructures sota terra" (2014, Right Here Right Now) que va traçar un clímax dels que marquen època. Alçant el vol amb "Amunt els mercats", encadenant l'hipnosi de "Morireu al voltant" amb l'èpica de "Moai" i culminant amb les definitives "Barbados" i "El cel nu". La resta van ser apunts d'excel·lència com "Regirant", "Aurora", "Galactic Breadbear""Alfabet", "Dins la Balena" o les finals "Maleeixo el temps" i "Món al revés". Brillant també a curta distància.



divendres, 5 de desembre del 2014

Per sempre Alfredo

Alfredo Calonge (1961-2014).

HOMENATGE A ALFREDO CALONGE
Sala Apolo, Barcelona
4 de desembre de 2014

Va ser allà mateix on el vaig veure per últim cop. A la porta de l’Apolo. Jo anava a un concert, i ell repartia flyers d’un altre. Poc em podia imaginar que en qüestió de mesos ell ja no hi seria. Vam parlar de música, com sempre, i concretament de l’artista a qui jo anava a escoltar. Em va confessar que desconeixia la seva obra en conjunt, però que n’havia escoltat alguna peça i que li agradava. Alfredo Calonge estimava la música. I la música, és clar, l’estimava a ell. He dit que l’estimava? No, m’he equivocat. El verb havia d’haver estat en present. La música encara estima l’Alfredo. Un amor, els ho ben asseguro, que va per llarg. Com a mostra, la festa d’homenatge que ahir a la nit va recordar la seva figura -i la seva persona, no ens n’oblidem- a les dues sales d’Apolo. Una desfilada de rostres procedents de tots els racons de l’escena independent tant de Barcelona com de la resta de l’Estat i fins i tot de més enllà.

De Brighton 64 a The Pinker Tones, de Miqui Puig a Jorge Explosión -que havia vingut expressament des de Texas-, de Sex Museum a The Excitements i de Los Selenitas a The Canary Sect, entre molts d’altres. Bandes i solistes de procedència i filosofia diversa, però amb l’Alfredo com a nexe d’unió. Músics que durant gairebé una hora i mitja van passar per l’escenari de la sala gran d’Apolo per acompanyar a Negativos -la banda de tota la vida de l’homenatjat- en la intepretació íntegra d’aquell “Piknik Caleidoscópico” (1986) que marcaria un punt i a part en la història de la música d’inspiració sixties en aquest costat dels Pirineus. Un tractat de garatge, psicodèlia i pop multicolor que encara a dia d’avui no té rival possible en llengua castellana. Una col·lecció de cançons que mantenen intacta la seva essència i que ahir, prèvia presentació de l’omnipresent Flowers, van cobrar nova vida entre paraules de record i gratitud a càrrec d’amics, familiars i coneguts. Finalment, la comitiva sencera va omplir l’escenari al ritme d’“A tumba abierta”, l’últim single que l’Alfredo va signar amb Negativos.

La festa -perquè allò era una festa, la celebració de la vida i l’obra d’una persona que només pot generar records positius- va culminar a la sala 2 amb les actuacions de tres bandes clau del panorama mod autòcton. Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. I de propina Gemma Salvadó, cantautora pop que va trencar el gel amb un breu set i tot apropant el misteri de Nico a les tonalitats de Marianne Faithfull. Van seguir Canguros, amb part de la formació absent per compromisos de primer ordre però amb la força d’un combo mai prou valorat. També Brighton 64 van oferir tota una exhibició de força amb un potent set que va alternar composicions noves -com “Caminos por recorrer”, dedicada a la memòria del propi Alfredo- amb clàssics com “Fotos del ayer” -original de Negativos popularitzat al seu moment per la banda dels germans Gil-. Finalment, The Canary Sect -l’últim grup on havia militat Calonge- van desplegar tot el seu arsenal d’elèctric i revitalitzador rhythm & blues convidant a l’escenari diversos dels músics que han passat per la formació.


Negativos, amb convidats molt especials.

Gemma Salvadó, entre Nico i Faithfull.

Brighton 64, recordant un amic.






dijous, 4 de desembre del 2014

Vint anys de Minifestival

El Minifestival de Música Independent farà vint anys el 2015. I ho celebrarà amb una edició especial. Diverses jornades on es mantindrà l'aposta per la música genuïnament independent tant d'aquí com de fora. I un cartell d'autèntic luxe on tots uns històrics de l'indie britànic com The Close Lobsters compartiran cartell amb uns veterans de casa nostra com són The Dead Flower, i on un altre nom fort del panorama internacional com és el francès Michel Cloup conviurà amb tota una jove promesa barcelonina com és Esteve Masclans. Fa uns minuts n'he escrit un article que ja poden llegir a Brubaker.



Ian McLagan (1945-2014)

IAN McLAGAN
(1945-2014)

Se'n pot anar amb el cap ben alt. Una trajectòria estratosfèrica (Small Faces, Faces, Billy Bragg...) i una collita recent a reivindicar. El seu darrer treball, "United States" (2014), és una digna mostra d'un altre talent que s'ha apagat per sempre. Queden els discos, i avui toca acompanyar-los amb whiskey. Que sigui a la seva salut.



Creativitat i professionalitat

Eric Lilavois - Foto Concepción González.
Ja no queda gaire gent que treballi d’aquesta manera. Donant importància a les petites coses, a aquells detalls aparentment insignificants però que a la pràctica acaben atorgant singularitat a un projecte. Eric Lilavois és un productor nord-americà que ha treballat amb noms destacats del panorama alternatiu com Atlas Genius, Saint Motel, Surfer Blood o My Chemical Romance, a més de ser propietari de dos estudis de renom com són Crown City, a Los Angeles, i London Bridge, a Seattle, on han enregistrat els seus discos bandes com Pearl Jam, Soundgarden o Blind Melon.

Després d’una pila d’anys dedicat a donar forma a la música dels altres, Lilavois es va retirar mesos enrere a les muntanyes del nord de Los Angeles, en plena natura i lluny de les aglomeracions urbanes, amb l’única companyia d’una guitarra acústica, dues càmeres fotogràfiques i una màquina d’escriure. L’objectiu era preparar un segon disc solista que acabaria enregistrant amb reconeguts músics de sessió com Danny T. Levin (Vampire Weekend, Julian Casablancas), Ben Smith (Heart) o David Moyer (U2, Snoop Dogg, Tears For Fears, Broken Bells). Però un cop enregistrat, Lilavois va decidir dividir-lo en tres ep’s, el primer dels quals ha vist la llum aquest mes de novembre sota el títol de “Salt” i amb perles pop tan rodones com “Give In to Today” o la beatleiana “Make the Call”.

La resta d’ep’s veuran la llum al llarg dels propers sis mesos, i finalment s’editarà l’àlbum sencer exclusivament en vinil. “Salt, S(ea) & Smoke” -així es dirà el disc- és doncs el fruit d’un dia a dia i d’una feina constant i gairebé artesanal. De l’experiència de qui, des del cim de la indústria, ha buscat espais i mètodes de treball alternatius i ha assolit el perfecte equilibri entre creativitat i professionalitat. Un procés que es va enregistrar en vídeo de cara a un documental que s’estrenarà properament amb el mateix títol que l’àlbum.




dimecres, 3 de desembre del 2014

Bobby Keys (1943-2014)

BOBBY KEYS
(1943-2014)

Ha mort Bobby Keys, saxofonista de saxofonistes. Associat durant bona part de la seva carrera als Rolling Stones, el seu currículum també inclou noms com els de Lynyrd Skynyrd, Joe Cocker, John Lennon, George Harrison o Eric Clapton, entre molts altres.