Metàfora del punt on ens trobem

La Font de Neptú de Florència, malmesa per un turista que s'hi enfilava per fer-s'hi fotografies. Una obra d'art amb gairebé cinc segles d'història, patrimoni de tota la Humanitat, trencada per un gamarús amb ganes de fer-se el graciós a TikTok o a Instagram –no és el primer incident d'aquesta mena que hem de lamentar darrerament: ara fa un any, una altra turista va causar desperfectes a les escales de la plaça Espanya de Roma llançant-hi un patinet elèctric-. No se m'acut millor metàfora del punt on ens trobem com a espècie.

Nou llibre i nou disc de Ricky Gil

L'amic Ricky Gil és a punt de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?", on parla d'alguns dels moltíssims concerts que ha arribat a presenciar al llarg de la seva vida. I em fa molta il·lusió que m'hagi convidat a xerrar amb ell durant la presentació que farà el 29 de setembre a la Llibreria Strogoff de la Garriga. També és a punt de publicar el seu segon àlbum amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", del qual avança aquesta magnífica versió de "Hi ha gent", el nugget nostrat de Toti Soler que ja havia interpretat durant les presentacions en directe del seu primer disc amb els vilanovins, "Infinites Rutes Invisibles" (2021, Chesapik).

Setembre de música en paper

Un dels meus rituals preferits de cada mes de setembre és el d'anar al quiosc i tornar-ne carregat de premsa musical (premsa en paper, s'entén). Encara no hi són totes les que hi hauria d'haver, però la imatge il·lustra un any més el meu retorn a la mal anomenada normalitat després del parèntesi estiuenc. Les últimes edicions de Ruta 66, Popular 1, Les Inrockuptibles, Mojo i Uncut, i un especial de Vintage Rock que repassa els 65 anys de carrera de Cliff Richard.

Parlem de Dylan a l'Anònims

Obrin agendes i prenguin nota. El 15 de novembre a les 19h parlarem sobre el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan al restaurant llibreria Anònims de Granollers, dins de les Vetllades Poètiques i Musicals que promou mensualment l'artista i activista cultural Jordi Pagès. El cicle encetarà temporada aquesta mateixa tarda amb un recital d'Elisenda Renom (poesia) i Laura Piqué (guitarra). El 5 d'octubre hi farà una xerrada l'escriptora Juana Dolores.

Mig segle d'"Over-Nite Sensation"

Devia tenir 17 anys el primer cop que vaig escoltar "Over-Nite Sensation" (1973). El vaig agafar en préstec d'una biblioteca pública –m'alegro d'haver-lo descobert d'aquesta manera i no a través d'una freda aplicació digital-, guiant-me pel que havia llegit sobre Frank Zappa i els Mothers of Invention en alguna revista especialitzada i en diversos llibres d'història melòmana –no pas pel codi de cap algoritme-. Però res m'havia preparat pel que vaig escoltar tan bon punt el vaig fer sonar un cop a casa. Un còctel d'estils tan diversos com distants que, malgrat tot, es complementaven a la perfecció en un àlbum que era una bogeria de cap a peus, però alhora tenia tot el sentit del món.

Es commemora avui mig segle de la publicació del dotzè treball dels Mothers –el dissetè de Zappa, a menys d'una dècada del seu debut-. Una orgia sònica on el rock més dinàmic i accessible ("Camarillo Brillo") alternava sense problemes amb el jazz fusió passat de voltes ("I'm the Slime"), i on el funk més greixós i canalla ("Fifty-Fifty") podia desembocar en tota una escalada progressiva ("Zombie Woof"). I una lírica que abordava la sexualitat sense tabús de cap mena –i que al seu dia va molestar als guardians de certa moral cristiana tal com avui molestaria als guardians de la moral políticament correcta-. Impagable també la caràtula daliniana de Dave McMacken.

80 anys amb Roger Waters

Waters durant una actuació a Milà el març passat - Foto Kate Izor.

Avui toca felicitar a Roger Waters, que celebra el seu 80è aniversari immers en una mastodòntica gira mundial de comiat però encara en plena forma. Ho vam poder comprovar el mes de març passat durant el seu pas pel Palau Sant Jordi de Barcelona. Apoteòsic repàs a un dels repertoris més canònics de la música contemporània, que enllaça els dies daurats de Pink Floyd amb una composició recent –i per ara només oficialitzada en directe-, "The Bar", on el britànic presumeix d'una envejable maduresa.

A tot això cal sumar-hi la regravació de "The Dark Side of the Moon" (1973) que té previst publicar de forma imminent i que de ben segur farà aixecar polseguera. Calia retocar un dels àlbums més capitals de tots els temps? La resposta la sabrem quan n'escoltem el resultat. De moment n'ha avançat dues peces a través de les plataformes digitals, un "Time" de textures boiroses i oníriques, i un "Money" amb un fort regust de blues ressacós. Com qui no ha vingut a substituir el producte original sinó a reinterpretar-lo des de la perspectiva que atorga tota una vida.

Bacharach pot descansar tranquil

ELVIS COSTELLO & STEVE NIEVE
Palau de la Música, Barcelona

5 de setembre de 2023

Va tenir quelcom de catàrtic, escoltar a Elvis Costello actuant a duet amb Steve Nieve –el seu teclista de tota la vida, gairebé res- a tan sols mig any de la mort de Burt Bacharach i en un marc tan solemne com el del Palau de la Música. Per l'homenatge que li van fer a mig concert –aquell "Toledo" que havien signat a mitges el britànic i el nord-americà, introduït amb un emotiu parlament de Costello-, però sobretot per la majestuositat d'un repertori que d'alguna manera va invocar les formes i les essències més genuïnes del mestre de mestres.

Si amb Bacharach se'n va anar un dels grans artesans de la cançó pop més sofisticada i plusquamperfecta, l'alter ego de Declan Patrick MacManus semblava ahir haver vingut a preservar-ne el llegat. Amb la veu certament castigada pels anys que no perdonen a ningú –aquell desafinat "Accidents Will Happen" va fer patir-, però encara capaç d'enfilar dues hores de concert amb tota la fortalesa del món.

Va ser emocionant escoltar "Almost Blue", "The Birds Will Still Be Singing", "She" (Charles Aznavour) o "Shipbuilding" a piano i veu, el format que més li esqueia al cançoner –personalment, crec que es podrien haver estalviat bases pregravades com les de la inicial "When I Was Cruel No. 2" o "Cinco minutos con vos", que no van aportar res i a sobre van diluir els ingredients bàsics-. També una crepuscular "Alison" que la guitarra de Costello va traslladar fins als paratges més àrids del so Americana.

Van resultar d'allò més tonificants el rhythm & blues etílic de la inèdita "Like Licorice in Your Tongue" i la deconstrucció de "Watching the Detectives" en clau de dub terminal –amb Nieve a la melòdica, il·luminació de club i unes bases rítmiques que, ara sí, van encaixar sense necessitat de calçador-. I va ser molt poderosa la imatge d'un imponent Costello armat amb una guitarra elèctrica a la part frontal de l'escenari durant aquell tour de force que va esdevenir "(What's So Funny 'Bout) Peace, Love and Understanding" (Brinsley Schwarz).

La d'ahir era la segona actuació que Costello i Nieve feien a duet a Barcelona –ha plogut molt des de la convocatòria del Tívoli el 1999, però encara hi ha qui la recorda com un dels grans episodis d'aquella temporada-. També era la segona visita del de Paddington al Palau de la Música, on havia debutat tres dècades enrere amb el Brodsky Quartet. Amb 69 estius viscuts i cinc dècades d'ofici a l'esquena, amb aquella veu erosionada però encara serena, el britànic va fer reviure durant dues hores l'era daurada de l'art de fer cançons. Sigui on sigui, Bacharach pot descansar tranquil.