Cançons que conviden a gaudir

MARIALLUÏSA

Cicle Amb Empremta d'Autor

Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera

3 de juliol de 2021

No es van inventar ells el pop metafísic, un concepte que prèviament havien patentat a mitges per Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, però en certa manera en van definir un hipotètic llibre d'estil amb un discurs que emmarcava lírica existencialista en un coixí de pop reposat, a mig camí de l'hedonisme primaveral i els ressons més onírics d'allò que algú va anomenar indie. Van reclamar terreny ara fa dos anys amb l'ep "Pren-t'ho amb calma" (2019, Bankrobber), i el van acabar de conquerir la temporada passada amb el seu primer àlbum, "És per tu i per mi" (2020, Bankrobber).

Aleshores va arribar la pandèmia, i el que havia d'haver estat el gran any de Marialluïsa es va quedar en standby. I ara que les aigües semblen esar tornant al seu lloc ni que sigui amb comptagotes, els d'Igualada celebren el tan anhelat retorn als escenaris repassant generosament tota la seva producció discogràfica, però també avançant algunes de les peces que formaran el seu segon àlbum, previst per la tardor. Ahir van actuar al cicle Amb Empremta d'Autor de l'associació Som del Montseny, brillant amb títols com "Mala sang" o "Moments". Un grapat de perles pop que aviat deixaran de requerir cap més etiqueta, que diuen coses i ens conviden a gaudir del bon temps.

50 anys sense Jim Morrison

Jim Morrison (1943-1971), l'home més lliure del segle XX.

Ara fa poc més de deu anys vaig coincidir, en un bar de París, amb un nord-americà que desprenia carisma i magnetisme a parts iguals i en quantitats industrials mentre parlava de música i de poesia de forma entusiasta, amb una veu greu i profunda que denotava quelcom més que experiència. Mentre l'escoltava, assegut al seu costat, em vaig adonar que el seu rostre i la seva gesticulació em sonaven d'alguna cosa, i fent els meus càlculs vaig arribar a la conclusió que aquell nord-americà de nom corrent –ni tan sols recordo com em va dir que es deia- i posat gairebé diví devia tenir la mateixa edat que hauria tingut Jim Morrison d'haver estat viu en aquell moment.

Que el bon home decidís marxar com qui no volia la cosa, justament quan un parell de bandes que bé podrien haver citat els Doors com a influència es disposaven a tocar al soterrani d'aquell mateix local, va alimentar una mica més les meves sospites. Jim Morrison no era mort ni havia fugit a cap illa deserta. Seguia vivint a París, d'incògnit, freqüentant aquells racons de la capital francesa on un encara podia ser qui realment volia ser, i jo m'acabava de fotre tres o quatre birres amb ell. D'acord, el cert és que no vaig arribar a cap d'aquestes conclusions. Però l'endemà, durant la meva enèsima visita a Père-Lachaise i mentre meditava si emportar-me o no l'ampolla de bourbon plena –i per encetar- que algú havia deixat a la tomba del Lizard King, vaig preferir imaginar-me'l rient-se de tot i de tothom en un bar de la Bastilla, que no pas criant malves sota aquell tros de pedra.

La realitat és una merda, em va dir una vegada una persona que solia refugiar-se de la mediocritat d'aquest món nostre tot cantant punk rock amb el volum a l'onze al capdavant d'un grup que ja no existeix. I tenia raó: la realitat és tan mediocre, tan nefasta fins i tot, que qualsevol fantasia ens serveix com a via d'escapament per molt recargolada que pugui semblar sobre el paper. Per què creure que Jim Morrison i Elvis Presley es troben a dos metres sota terra a Père-Lachaise i a Graceland, quan ens els podem imaginar mantenint acalorats debats sota una palmera, amb un parell de còctels a les mans, a la mateixa illa deserta on Buddy Holly porta dècades passant comptes amb John Lennon i Etta James li explica quatre coses a Amy Winehouse?

I bé, tot això venia perquè avui fa 50 anys que va morir Jim Morrison –o que va fer veure que havia mort, tal i com a molts encara ens agradaria creure-, i m'ha semblat oportú escriure alguna cosa al respecte. I l'ampolla de bourbon? Finalment no me la vaig emportar. La temptació era poderosa, però el sistema de videovigilància que envolta les restes de l'home més lliure del segle XX em va dissuadir de fer res que hagués pogut lamentar. Arribat aquest punt, em segueixo preguntant què pensaria Morrison d'aquest món absurd on la seguretat ha esdevingut un dogma. I aquest cop sí, arribo a la conclusió que, de no haver ingressat ara fa mig segle al Club dels 27, efectivament hauria optat per fotre el camp a la més remota de les illes desertes sense dir res a ningú. I que si sapigués com, jo mateix seguiria el seu exemple. I que es foti la realitat.

Flamenc als marges

ISABEL VINARDELL & ISABELLE LAUDENBACH
Plaça de les Grades de Can Gili, Granollers
2 de juliol de 2021

La poesia del so i del moviment. Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach han actuat aquesta nit a la plaça de les Grades de Can Gili, a Granollers. Ressons flamencs en un d'aquells barris que solen quedar massa lluny dels centres de les ciutats. I una actuació emmarcada en el cicle De Nit de Centres Cívics Granollers, que justament es serveix de l'activitat cultural per dinamitzar tota aquella trama urbana que s'estén més enllà del centre. Composicions originals, poemes musicats i estàndards de la cançó d'autor, el bolero i la música d'arrel mediterrània, sempre amb accent flamenc i el segell inconfusible de dues artistes amb trajectòries més que contrastades. El torrent vocal de Vinardell i la guitarra indòmita de Laudenbach, dialogant sota la imponent presència del Bloc Mercè. Un immoble residencial fruit d'aquelles promocions de les anomenades cases barates aixecades durant la segona meitat del segle passat, que aquesta nit ha esdevingut el marc d'una vetllada musical als marges de la gran ciutat, amb tot el que això implica.

Guitarra, baix i bateria - Programa 292

Remei de Ca la Fresca - Foto Anna Tena.

Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor (aquest cop des de la distància) a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Dry Cleaning, Teenage Fanclub, Remei de Ca la Fresca, La nena Samsó i Little Martha & The Truckstoppers. I música a la pantalla amb "This Is Pop", "Lovers Rock", "Echo In The Canyon" i "To Be Someone". Disponible en podcast.

50 anys de "Get It On"

Explicar els inicis de T.Rex equival en bona mesura a explicar els inicis del glam rock. En tan sols quatre mesos, els que van d'octubre de 1970 a febrer de 1971, i un cop escurçada la seva denominació, la banda encapçalada per Marc Bolan va passar d'explorar les coordenades més àcides del folk rock a abanderar un refrescant retorn a les essències més bàsiques del rock'n'roll. El primer pas havia estat el single "Ride a White Swan (1970), un contagiós i desvergonyit exercici de boogie rock que havia definit no tan sols el so de T.Rex sinó d'una revolució glam que acabaria de concretar-se amb la brillantina de Bolan quan aquest interpretés un altre single, "Hot Love" (1971), al Top of The Pops.

Les bases estaven posades i eren sòlides, però calia encara superar un últim esglaó, el de la consolidació. Dit i fet. Tal dia com avui de fa 50 anys, T.Rex es treien de la màniga un tercer single encara més incontestable que els dos anteriorment citats. Un "Get It On" (1971) –rebatejat com a "Bang a Gong" al mercat nord-americà per evitar confusions amb el tema homònim de Chase- que va esdevenir per mèrits propis un dels himnes del glam i del rock de la dècada dels 70 en general. Un dinàmic rock'n'roll que s'inspirava en Chuck Berry, que obria les portes a corrents que van del punk al Britpop, i que encara avui no coneix pista de ball ni barra de bar que se li resisteixin.

Quatre minuts i mig de rock'n'roll elèctric, canalla i amb un punt corrosiu. Bolan emergint des de les profunditats del Soho londinenc i proclamant-se heroi i portaveu d'una joventut a qui els pioners del rock'n'roll quedaven massa lluny i que no connectava amb els excessos de l'era post-psicodèlica. Tony Visconti a la producció, suports de pes com Rick Wakeman als teclats o Bill Legend a la bateria –Mickey Finn no va tocar en aquella sessió-. Una peça que va fer història, i el principal reclam d'un àlbum, "Electric Warrior", que no arribaria fins a la tardor d'aquell mateix 1971. Seria el primer gran clàssic a 33rpm de Bolan i una de les obres més influents del seu temps, però aquesta història ja l'explicarem quan toqui.

Paganisme, natura i black metal

Fjord.

Les profunditats del bosc com a font d'inspiració i fins i tot com a raó de ser. Urkraft és una banda noruega de black metal, amb tot allò que implica el concepte. Paganisme, misteri ancestral i un repertori que efectivament evoca l'entorn natural del qual és fruit. Canten en noruec i remeten a discursos com els de Mayhem i companyia. Van debutar l'any passat amb un àlbum homònim que es troba disponible a Bandcamp.

Des de la veïna Suècia, també fent honor a les arrels paganes del black metal i a la natura com a font d'inspiració, si bé obert a altres corrents sempre dins de l'àmbit del metal extrem, Fjord és el projecte personal d'Archon von Fjord (Onda Makter). Cançons de naturalesa opressiva amb una dosi extra d'èpica que invoca tota la litúrgia dels seus ancestres. El seu darrer disc, "Fara I Viking", també va veure la llum l'any passat i es troba a Bandcamp.

El Hill country blues segons The Black Keys

Auerbach i Carney seleccionen per Mojo tota una col·lecció de perles del blues.

Solem parlar molt del Delta blues, però en canvi solem parlar molt poc del Hill country blues. Molt més que el germà petit del més popular dels estils de blues de Mississippi, una variant caracteritzada pel seu minimalisme i els seus ritmes hipnòtics. En són referents figures com R.L. Burnside, Junior Kimbrough, T-Model Ford o Mississippi Fred McDowell. I en són hereus directes, tot i que vinguin de molt més al nord, els Black Keys, que des dels seus inicis han reivindicat a pioners com els que ens ocupen.

Hi tornen ara amb un notable disc de versions, "Delta Kream" (2021), gravat immediatament després de finalitzar la gira de "Let's Rock" (2019) –això vol dir que l'enregistrament és anterior a la pandèmia, i que el motiu pel qual han trigat tant a publicar-lo només el saben ells-. Un intens repàs als cançoners dels citats Burnside, Kimbrough i McDowell, ampliat amb cites a noms que van més enllà del marc temàtic que ens ocupa però encaixen a la perfecció amb el conjunt, com John Lee Hooker o Big Joe Williams.

I si "Delta Kream" és tan recomanable com qualsevol dels discos fundacionals dels Black Keys, no ho és menys "The Black Keys present The Hill Country Blues". Una quinzena de perles del gènere, seleccionades pels propis Dan Auerbach i Patrick Carney, en un volum que distribueix Mojo aquest mes de juliol. Hi figuren tots els tòtems anteriorment citats, però també noms sovint menys predicats com els de Jessie Mae Hemphill, Little Junior Parker o Paul 'Wine' Jones. També hi ha un parell de temes dels mateixos Black Keys que refermen la seva condició de preservadors de tota una tradició.