Mervin Shiner (1921-2023)

MERVIN SHINER
(1921-2023)

El seu nom no sol citar-se tan sovint com els d'altres contemporanis seus, però Mervin Shiner –també conegut com a Merv Shiner- va ser una figura molt popular en l'àmbit de la música country entre finals de la dècada dels 40 i principis dels 50, també un dels grans exponents de l'era daurada del honky tonk. Ha mort a l'edat de 102 anys, havent compartit escenaris amb gegants com Hank Williams i deixant com a llegat senzills de la mida de "Why Don't You Haul Off and Love Me" o "Here Comes Peter Cottontail", de 1949 i 1950 respectivament.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

Mig segle de "Quadrophenia"

Edició nord-americana de "Quadrophenia", en vinil.

Hi ha una certa confusió al voltant de la data de publicació de "Quadrophenia", el sisè àlbum d'estudi de The Who. Una de les fonts consultades per un servidor assenyala el 19 d'octubre de 1973 com el dia en què va veure la llum el treball en qüestió, d'altres situen la seva sortida entre els dies 27 i 29 del mateix mes, i una última cita el 3 de novembre –data de la qual es commemora avui el cinquantenari-. En tot cas, està clar que l'elapé va veure la llum durant la tardor d'ara fa mig segle, i qualsevol moment és oportú per celebrar-ho.

"Quadrophenia" és una de les obres capitals de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon, també un dels discos conceptuals més paradigmàtics de tots els temps. L'homenatge del quartet britànic a tota l'escena mod que una dècada abans li havia servit com a rampa de llançament, segellat sobre un repertori que connecta amb estils aleshores plenament contemporanis com el rock progressiu, i estructurat al voltant de la història d'un jove –el mític Jimmy- que es busca a ell mateix entre batalles campals a la platja de Brighton, sortides pels clubs londinencs, escapades en scooter i llargues nits cremades a cop de píndoles i rhythm & blues.

Un arc conceptual que ocupa les quatre cares d'un majestuós àlbum doble on figuren alguns dels títols més canònics del repertori de The Who. Peces com "The Real Me", "I'm One", "Love, Reign O'er Me", "The Rock" o "Doctor Jimmy", que han arribat a tenir vida pròpia fora del seu context, i que solen ser habituals als directes del grup –durant el seu concert del juny passat a Barcelona van dedicar tota una suite a l'àlbum que ens ocupa-. "Quadrophenia" també va servir d'inspiració a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Franc Roddam, protagonitzada per Phil Daniels i estrenada el 1979. El punt de partida del revival mod en plena era punk, però aquesta és una altra història...

R.I.P. Tony Slug

Tony Slug aka Tony Nitwitz.

Ha mort Tony Slug, també conegut com a Tony Nitwitz –el seu nom civil era Tony Leeuwenburgh-, baixista de llarg recorregut a l'escena punk neerlandesa. A finals dels 70 va ser un dels fundadors dels essencials Nitwitz, amb els quals va gravar l'àlbum "The Scorched Earth Policy" (1981). Posteriorment va formar part de bandes com BKG i va fundar el segell discogràfic Vögelspin.

Superlatiu repàs a quatre dècades d'iconografia pop

MADONNA
Palau Sant Jordi, Barcelona

1 de novembre de 2023

Podríem discutir si el que Madonna va fer la nit passada al Palau Sant Jordi va ser estrictament un concert o una altra cosa –no és cap crítica en negatiu, simplement un matís-. Salvant excepcions molt puntuals, no hi havia músics a l'escenari, ni tan sols el disc jockey que deixava anar les bases enllaunades sobre les quals cantava la Ciccone amb el suport més o menys oportú de diversos MC's. El pes de l'actuació va recaure per tant, a banda de la pròpia artista, en el grup de ballarins que li cobria les espatlles. També en una escenografia superlativa en tots els aspectes, digna de la màxima portaveu encara en actiu de la generació que ara fa cosa de quatre dècades va fer de la imatge una de les eines fonamentals a l'hora de vendre la pròpia música.

Aterrava Madonna el Palau Sant Jordi –on repetirà aquesta nit- en el marc d'una campanya, The Celebration Tour, que justament commemora els seus 40 anys de carrera. Sí, la diva irreverent que sempre s'havia caracteritzat per mirar endavant i no fer cap pas enrere, venia a celebrar gestes pretèrites amb una selecció de grans èxits passats per filtres com el de l'electrònica de ball més contemporània o el d'allò que ara s'anomenen músiques urbanes. Amb 65 anys i una trajectòria que encara val per les de totes les seves deixebles, s'ho pot ben permetre. I sí, podem discutir si allò d'ahir va ser un concert o un espectacle multidisciplinari dels bons, però del que no hi ha cap dubte és del valor i la vigència del llegat de la nord-americana.

L'arc conceptual de The Celebration Tour és un recorregut més o menys cronològic per la carrera de Madonna, des dels seus inicis a l'òrbita post-punk novaiorquesa –no hi falten cites al CBGB i al Danceteria- fins a la seva condició de reina del pop global i matriarca de tota una manera d'entendre no només el fet musical, sinó també allò que els anglosaxons anomenen show business. Tot plegat, sobre un escenari format per diverses passarel·les que envolten un nucli central de tres pisos amb forma de pastís –sí, una picada d'ullet a l'aparició de la cantant en una gala d'MTV el 1984-. Amb coreografies d'impacte, efectistes jocs de llums, projeccions en pantalles mòbils i fins i tot una gàbia dins de la qual la cantant va sobrevolar part del pavelló en dues ocasions.

El repertori també cobreix totes les etapes vitals i artístiques de la Ciccone, si bé no ho fa de forma cronològica. Va començar ahir amb "Nothing Really Matters", un cant a la maternitat d'aquell exercici de maduresa que va esdevenir al seu dia "Ray of Light" (1998), abans de fer un salt enrere i posar el respectable a ballar al ritme d'"Everybody" i "Into the the Groove", plats forts d'un primer acte que va culminar amb els ressons hedonistes de l'eterna "Holiday". Tot un contrast amb el to solemne d'un "Live to Tell" que va dedicar a les víctimes de la SIDA –amb Madonna sobrevolant el recinte entre projeccions de víctimes d'aquesta enfermetat com Freddie Mercury- i un climàtic "Like a Prayer" que va fondre iconografia cristiana amb imatgeria fetitxista.

Amb els explícits ressons sexuals d'"Erotica" va acabar d'arribar una provocació que es mantindria en pistes com "Justify My Love" o una explosiva "Hung Up". Durant la segona meitat del concert va alternar els passatges ballables d'una sofisticada "Vogue" i una frenètica "Die Another Day", amb una lectura acústica –guitarra en mà- d'"I Will Survive" (Gloria Gaynor) i l'èxtasi balearic de "La Isla Bonita" –amb cita a "Don't Cry for Me Argentina"-. I les sempre oportunes "Ray of Light" i "Rain" van obrir la porta al gran final. Un mashup de "Like a Virgin" amb el "Billie Jean" de Michael Jackson deixant pas a l'esclat de "Bitch I'm Madonna" i "Celebration". Quan es van encendre els llums, ja gairebé ningú es recordava de l'hora i 20 minuts de retard amb què havia començat l'actuació. Un detall que no és menor, i que bé hauria merescut alguna mena d'explicació per molt que sigui la tònica habitual als concerts de la Ciccone.

50 anys d'"Stranded"

Aquest mes de novembre –la data exacta no està del tot clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"Stranded". El tercer àlbum de Roxy Music, i el segon que va lliurar la banda britànica durant l'any 1973 –va sortir set mesos després del seu predecessor, "Music for Pleasure"-. També el primer treball del combo amb el teclista Eddie Jobson i el baixista John Gustafson, que venien a substituir a Brian Eno i John Porter respectivament –seguien completant la formació Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra) i Paul Thompson (bateria); la producció tornava a anar a càrrec de Chris Thomas-.

El disc seguia bevent de corrents com el glam o el rock progressiu, per donar peu a un discurs propi que admetia poques comparacions al seu dia i que encara avui es pot contemplar com a únic en la seva espècie –més enllà d'haver estat precursor de registres com els del post-punk o la New Wave-. L'àlbum de la vitalista "Street Life", un cant a les bondats de la vida a la gran ciutat –de quan allò que avui anomenaríem progrés semblava augurar un futur que finalment no es va materialitzar mai-, també de la sofisticada balada "Just Like You" i del rhythm & blues terminal d'un "Amazona" on ja ressonaven les essències dels futurs Television. A la caràtula hi surt la Playmate Marilyn Cole fotografiada per Karl Stoecker.

De castanyes, disfresses i pel·lícules de terror

Deixant de banda el fet objectiu que les arrels de la Castanyada i de Halloween són les mateixes en termes antropològics, trobo que el fet de menjar castanyes no és incompatible amb visionar una bona pel·lícula de terror o disfressar-se d'allò que a un li vingui de gust. En tot cas, i posats a caure en el maniqueïsme de cada any per aquestes dates, soc més partidari dels que opten per passar-s'ho bé en una nit com la d'ahir, que no pas d'aquells que hi veuen una altra oportunitat per fer gala de la seva presumpta superioritat moral.