Día de Muertos a la terminal

Un grup de tres mariatxis i dues ballarines celebren el Día de Muertos, ara mateix a la T1 de l'Aeroport del Prat, amb una selecció ben triada d'estàndards i cançons tradicionals mexicanes. L'objectiu de tot plegat és que t'acabis comprant galetes (o tequila) al Duty Free. Però el detall s'agraeix i fa l'espera una mica més amena.

Una nit de Halloween amb Dylan

París, 31 d'octubre de 2025. Aquesta data la recordaré tota la vida, perquè serà el primer cop que veuré Bob Dylan en directe durant la nit de Halloween (o la Castanyada, que és el mateix). Que la cita sigui a la Ciutat de la Llum, la fa encara més rodona. Sé que no ho farà, però marcar-se un "Autumn Leaves" o un "That Old Black Magic" aquesta nit seria un detallàs.

Mig segle de la Rolling Thunder Revue

Es commemoren avui 50 anys de l'inici de la Rolling Thunder Revue a Plymouth, Massachusetts. La gira amb què Bob Dylan es va reinventar per enèsima vegada i va donar peu a una de les etapes més fascinants d'una carrera que en va plena.

Un periple que va obviar les grans capitals per aturar-se en indrets sovint remots i a priori impensables –no em sembla anecdòtic apuntar que la primavera passada va fer el mateix en la que per ara ha estat l'última branca nord-americana del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

Menció a part mereix tot l'elenc de músics, col·laboradors i confidents que el van acompanyar. De Joan Baez a Roger McGuinn, de Mick Ronson a Scarlet Rivera, de Ramblin' Jack Elliott a Joni Mitchell, i d'Allen Ginsberg a Rob Stoner. Si hi havia algú que podia aglutinar tal comitiva i donar-li consistència, sens dubte era Dylan el 1975.

El cinquantenari de la Rolling Thunder Revue em convida a tornar al directe "Hard Rain", i per descomptat al cinquè volum de les Bootleg Series, dedicat exclusivament a la gira en qüestió. Però sobretot a una d'aquelles lectures de les quals no em cansaré mai, la crònica dels fets segons Sam Shepard.

I Dylan? Doncs, com de costum, sembla viure aliè a qualsevol commemoració possible. Avui i demà torna a actuar a París amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que ja es pot contemplar com un altre capítol a recordar durant les dècades que venen. Sense mirar enrere, sempre endavant.

Les arrels de Dylan, a Mojo

Mentre esperem la publicació del 18è volum de les Bootleg Series de Bob Dylan, prevista per aquest divendres, l'edició de novembre de Mojo ens convida a redescobrir les arrels del mite tal com cap biopic les ha explicat mai. El relat de com un jove del Midwest es va deixar seduir pel primer rock'n'roll i va acabar abanderant un revival folk que aviat se li va fer petit –tampoc té desperdici el disc recopilatori que acompanya la revista: "The Complete Unknowns. The Best of Greenwich Village 1950-1965", un títol prou explicatiu–. Impressiona, molt, pensar que aquell xaval del Midwest i el venerable ancià que aquests dies torna a girar per Europa presentant "Rough and Rowdy Ways", són la mateixa persona. Tot el que ha passat entre un moment i l'altre, és una de les històries més increïbles que ha escrit la música popular. El més fascinant, que aquesta història encara no s'hagi acabat d'escriure.

Jack DeJohnette (1942-2025)

Hi ha un ritual que procuro seguir cada any entre finals d'octubre i principis de desembre. Escoltar "Bitches Brew" (1970) sencer i deixar-me perdre en el seu misteri infinit. Puc haver escoltat en incomptables ocasions la que és una de les obres magnes de Miles Davis i de la història del jazz, però amb cada nova audició hi aprecio detalls en els quals mai abans havia reparat. Les obres complexes tenen aquestes coses.

Acostumo a seguir el ritual durant els mesos de tardor, perquè associo l'àlbum en qüestió amb aquesta època de l'any. Va ser un mes de novembre quan el vaig adquirir en una de les Fires del Disc que solia promoure Jordi Tardà. Comprar-te aquest artefacte amb 17 anys, arribar a casa i fer-lo sonar per primer cop, és una experiència que, o bé t'espanta de bon principi, o bé t'ensenya a transitar per camins que no sempre són els més fàcils ni evidents. A mi em van passar les dues coses.

Va ser als crèdits de "Bitches Brew", on vaig veure imprès per primer cop el nom de Jack DeJohnette. Bateria de bateries, virtuós en el millor sentit, com tota la colla de noms il·lustres que van donar forma a aquesta barbaritat de disc. La trajectòria d'aquest home és tan monumental i tan inabastable, que la seva participació a "Bitches Brew" –cara a cara amb Lenny White–, pot arribar a semblar un capítol més.

No ho és, per descomptat. Bona part del jazz que s'ha fet durant els últims 50 anys ve d'aquí. Per això, i perquè va ser també aquí on el vaig escoltar per primer cop, ha estat aquest el primer plàstic que he fet sonar tan bon punt m'he assabentat de la seva mort a l'edat de 83 anys. I així, mentre sonen les primeres notes de "Pharaoh's Dance", m'adono que potser ha arribat el moment de tornar a seguir aquell ritual. Facin sisplau el favor de no buscar-me durant la pròxima hora i mitja, que estaré molt ben ocupat.

Sharon Tate amb una bossa de Dylan

Desconec l'autor de la fotografia, que es va fer en algun moment de 1966 a l'aeroport de Heathrow, a Londres, i mostra la gran Sharon Tate lluint una bossa de mà amb la portada de "Tarantula", el llibre de poesia no apte per a tots els públics publicat per Bob Dylan aquell mateix any. En tot cas, la imatge sempre m'ha semblat hipnòtica i reveladora. D'alguna manera, explica el seu moment. Com dirien en anglès, You may be cool, but you’ll never be Sharon Tate wearing a Bob Dylan 'Tarantula' tote bag cool.

Mitraille

MITRAILLE

Fusiònica 26.0

Radikal Music Club, Granollers

24 d'octubre de 2025

Concert dels belgues Mitraille, ahir a la nit al Fusiònica. Punk rock del de tota la vida, a mig camí del garatge i del hardcore més desacomplexat, despatxat a tota castanya i sense cap mena de contemplació. Ressons de Hellacopters, Social Distortion, Dead Kennedys i els primers Black Flag. I no cal demanar res més. Especialment recomanables els seus àlbum "MitraIIlle", de 2024, i el seu EP "IV", publicat enguany.

Disponibles a Bandcamp.

sinks

SINKS

Fusiònica 26.0

Radikal Music Club, Granollers

24 d'octubre de 2025

El noise rock claustrofòbic i abrasiu dels txecs sinks va ser un dels plats forts de la primera jornada del festival Fusiònica a la nova sala Radikal de Granollers, que per fi va obrir portes la nit passada. Guitarres angulars, distorsió per la vena, ritmes complexos i atonalitats de les que fan mal en el millor sentit. També un sentit melòdic fora de sèrie i cançons tan rodones com les del seu últim àlbum, "born into this only to get through this" (2023).

Disponible a Bandcamp.

Dave Ball (1959-2025)

La mort de Dave Ball m'agafa quan fa tot just unes setmanes que havia començat a escoltar l'últim àlbum de Soft Cell, "Happiness Now Completed", publicat l'any passat amb menys predicament del que a priori podria requerir un nou llançament signat pel duet de Leeds.

Una obra que manté el tipus, tot i que tant Marc Almond com el mateix Ball ja es trobessin en altres estadis artístics i vitals. I una col·lecció de cançons que només presenta un hàndicap, haver-se de comparar amb el llegat de qui al seu dia va signar la versió definitiva d'un dels grans himnes del Northern Soul.

Segurament, el més fàcil a l'hora de fer-li un homenatge a Ball és tornar a punxar el fundacional "Non-Stop Erotic Cabaret" (1981). Sí, l'àlbum de "Tainted Love". Però també de títols com "Frustration", píndola synth-pop d'estètica New Wave i regust gairebé protopunk, que revela d'on venien Almond i Ball i per què van arribar fins a on van arribar.

Una jaqueta de Ricky Nelson

Una jaqueta de Ricky Nelson, amb el nom del cantant estampat sobre el logotip de Capitol Records. L'autor de "Garden Party" la va lluir durant la seva gira mundial de 1981, presentació del mai prou reivindicat "Play to Win", publicat aquell mateix any. La peça està exposada al Hard Rock Cafe d'Estocolm.

Meet me in Stockholm

Estocolm és una d'aquelles ciutats on pots escoltar jazz a la terminal de l'aeroport, soul en una llibreria, folk al vestíbul d'un hotel i rock'n'roll en qualsevol bar de copes. I a sobre té unes vistes que inspiren.

Meet me in Stockholm, baby, we'll mess around

Take a real slow boat to Helsinki town

When it's over, know you wanna stay

Live your life with me the Scandinavian way

(Doug Sahm)

 

Una disqueria a dos blocs de la seu d'Spotify

La botiga de Bengans a Estocolm.

Aquests últims anys he tingut l'ocasió de visitar dos indrets que sempre m'han fascinat però conec poc (per no dir gens), com són els Països Baixos i Suècia. En tots dos casos, i com faig sempre que viatjo, m'he fixat en les botigues de discos de les ciutats per on he passat.

Tant a Göteborg com a Rotterdam, i aquests últims dies també a Estocolm, hi he descobert bones disqueries. I en totes elles m'ha cridat l'atenció observar com les obres dels artistes autòctons, a no ser que militessin en escenes molt concretes, estaven barrejades amb les dels artistes internacionals.

Per entendre'ns, contràriament a la pràctica habitual a casa nostra de segregar els discos d'un mateix estil musical en funció de si són d'autors nacionals o internacionals, a les botigues de Suècia i dels Països Baixos no he vist cap apartat dedicat als artistes suecs o neerlandesos.

Si vull comprar-me un disc de Golden Earring en una botiga de Rotterdam l'aniré a buscar a la pestanya amb la lletra G, i segurament el trobaré molt a prop de les obres dels Go-Betweens o Goldfrapp. Igualment, si vull comprar-me l'últim dels Hellacopters a Estocolm, l'aniré a buscar a la lletra H tal com ho faria en qualsevol altra ciutat del món.

És un detall que m'agrada, i que d'alguna manera denota fins a quin punt aquests països s'arriben a creure la seva música –no és casualitat que Suècia tingui la tercera indústria musical més potent del món, per darrere dels Estats Units i del Regne Unit–. Aquí presumim de tenir seccions de música en català com si això fos la repera, però encara és l'hora que algú li dediqui el nom d'un carrer a Pau Riba.

A la fotografia, establiment de la cadena independent de botigues de discos Bengans al centre d'Estocolm. Parada obligatòria per a qualsevol melòman de base que es passegi per la capital sueca. Està en un carrer peatonal situat a dos blocs de la seu mundial d'Spotify. Pel carrer de Bengans hi passa gent a totes hores els set dies de la setmana. Al d'Spotify només hi ha vida en horari d'oficina. La metàfora em sembla de traca.

Estocolm, octubre de 2025.

La botiga d'Izzy Young a Estocolm

Seguint la pista d'Izzy Young –i, per defecte, de Bob Dylan– a Estocolm. En aquest local del carrer Wollmar Yxkullsgatan, al districte de Södermalm, hi havia hagut el Folklore Centrum, botiga i sala de concerts des de la qual Young solia fer difusió de les músiques d'arrel. Avui és una floristeria.

Young va obrir el primer Folklore Center el 1957 al carrer MacDougal de Nova York. Entre la seva parròquia habitual hi havia Dave Van Ronk i un jove Bob Dylan. Young va ser també el promotor del primer concert de Dylan fora del circuit folk de Greenwich Village, el 4 de novembre de 1961 al Carnegie Chapter Hall.

Diuen que només es van vendre 52 entrades i que hi va perdre diners, però tot i així va pagar a Dylan 20 dòlars de l'època, que no eren cap misèria, perquè entenia que els músics, com tothom, han de cobrar la seva feina. Dècades més tard, Dylan recordaria els seus dies al Folklore Center des de les pàgines de "Chronicles vol. 1".

El 1973, Young va tancar la botiga de Nova York i es va establir a Estocolm. El primer Folklore Centrum suec el va obrir aquell mateix any al districte de Vasastan, i el 1986 es va traslladar al local de la fotografia, on va operar fins que el 2018 va haver d'abaixar la persiana per motius de salut. Va morir el 2019 a l'edat de 90 anys, a la mateixa capital sueca.

Diuen que Dylan i Young van seguir sent amics fins al final. Estocolm, de fet, sempre ha estat una ciutat molt dylaniana. La gira europea de 1966 amb The Band –la del "Judas!"– va començar aquí. I abans d'ahir, a molt pocs quilòmetres d'aquest local, s'hi va aturar per segon cop el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour en una vetllada que va tornar a ser memorable.

El Dylan més esquiu i atrevit

BOB DYLAN
Avicii Arena, Estocolm

18 d'octubre de 2025

Aquesta nit a Estocolm ens hem retrobat amb el Dylan més misteriós i deliciosament esquiu, també el més brillant, imprevisible i atrevit, en la que ha estat la segona parada d'una nova branca europea del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Pràcticament invisible darrere del seu piano, com qui no requereix cap més evidència que la seva pròpia obra, ha tornat a donar la volta a un repertori en mutació constant.

Ha estat sorprenent aquell "It Ain't Me, Babe" –amb Dylan puntejant a la guitarra en els primers compassos– executat amb la força dels dies de la Rolling Thunder Revue. I han estat reveladores les lectures d'"I Contain Multitudes" i "I Made Up My Mind to Give Myself to You", la primera reconvertida en una càlida balada d'estètica 50's, la segona transformada en un lament crepuscular que hauria pogut cantar el mateix Sinatra durant els seus anys a Capitol.

Un dels moments capitals de la nit ha estat "Watching the River Flow", iniciada com una jam de blues elèctric amb Dylan fent solos de guitarra com si aquest hagués estat des de sempre el seu ofici. A l'hora de cantar s'ha posat al piano, se n'ha cansat, ha tornat a agafar la guitarra, i s'ha marcat una de les lectures més torrencials que he pogut escoltar mai d'aquesta cançó. El solo d'harmònica final ha estat de traca.

També ha estat revitalitzador aquell "To Be Alone with You" transformat en un dinàmic exercici de rhythm & blues anyenc, amb Dylan comandant la banda a ritme de boogie woogie i deixant-se anar amb un altre solo d'harmònica digne de Little Walter o Sonny Boy Williamson II. Tot un contrast amb una irreconeixible "My Own Version of You", construïda sobre la marxa i connectant amb la naturalesa exploradora del free jazz.

En aquesta mateixa línia s'ha manifestat un "Key West" rebaixat fins a la seva essència més fràgil i esquelètica –aquells puntejos fora de to de Doug Lancio, la percussió fantasmagòrica d'Anton Fig–, culminat per Dylan amb un divertiment al piano, com qui vol rebaixar la transcendència del moment. Menció també per un "Desolation Row" que podria haver sortit del "Nebraska" d'Springsteen, i una vegada més pel miracle final amb "Every Grain of Sand".

Un cartell amb Dylan a la ciutat d'Izzy Young

Well, if you’re travelin’ in the north country fair... Arribar a Estocolm passada la mitjanit, i que una de les primeres coses que et trobes sigui la imatge de Bob Dylan presidint un cartell que no acabes d'entendre –coses de l'idioma– però sembla portar bones notícies. Justament, d'aquí a unes hores tinc previst assistir a un concert de Dylan a la capital sueca –segona parada de l'enèsima branca europea del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour–. La ciutat on va viure (i morir) Izzy Young, un detall que en cap cas és anecdòtic.

Estocolm, octubre de 2025.

Fer-li cas a Lennon

Aeroport del Prat, Terminal 2. Una tarda d'octubre. Mentre espero l'hora d'embarcar en un avió que em portarà fins a una capital europea on encara no he estat mai, algú toca el piano del hall. I canta. I fa bé les dues coses. I la cançó és "Imagine", de John Lennon.

Ja fa anys que tinc una relació d'amor-odi amb aquesta cançó, però avui m'entra de fàbula. Potser perquè acompanya les vistes de l'exterior de la terminal, amb els avions enlairant-se cap a la posta de sol. Potser perquè, quan un no té res més a fer que esperar, és més fàcil que una cançó el convidi a pensar.

Torno a analitzar per mi mateix una lletra que he analitzat desenes de vegades al llarg dels anys. Penso en tot l'idealisme que encara avui segueix evocant l'obra del de Liverpool. I em pregunto com i per què hem deixat que el món se n'anés a la merda, quan n'hi hauria hagut prou fent una mica més de cas a Lennon.

L'artista davant del tanc

L'artista davant del tanc (o el tanc davant de l'artista). La força de l'expressió, la imaginació i la creativitat davant de la màquina de matar. La fotografia és una de les peces de la sèrie "Superhero", resposta de l'artista Polina Schneider a la invasió russa d'Ucraïna, que aquests dies es pot veure exposada a Granollers dins del festival Panoràmic. En el terreny simbòlic, l'art sempre derrota la barbàrie. Malauradament, el món és com és i no com un voldria que fos. I la realitat sol ser tan complexa com aquelles obres d'art que no admeten una única interpretació.

Ace Frehley (1951-2025)

Ha mort Ace Frehley. The Spaceman. Space Ace. El guitarrista original de Kiss. Un dels quatre pilars sobre els quals es va edificar la llegenda (i l'imperi) d'una banda que, agradi més o menys, no ha estat mai la mateixa sense el seu nucli fundacional. Un dels guitarristes més carismàtics –i influents, no se'ns oblidi- de la història del rock. També actor i testimoni privilegiat d'un temps en què la música popular generava els seus propis universos fantàstics. És moment de recuperar pistes com "Cold Gin" i "New York Groove", contribucions de Frehley al cançoner de The Hottest Band in the World. També "Shock Me", amb aquell riff marca de la casa que Buckcherry reciclarien dècades més tard per donar forma a la seva millor cançó –"Lit Up", ni més ni menys-.

Black Flowers

Tell me mother, will I die?

Yes my child, and so shall I

And never know the reason why

Little black flowers grow in the sky

(Chris Isaak)

Cardedeu, octubre de 2025.

John Lodge (1943-2025)

Ha mort John Lodge, baixista de The Moody Blues i peça clau de l'engranatge de la banda des que s'hi va incorporar el 1966, durant aquella etapa post-Denny Laine que donaria peu a obres com "Days of Future Passed" (1967) i acabaria d'encarrilar una de les carreres essencials del rock progressiu, simfònic i barroc. Va formar part de la banda fins que aquesta va abaixar la persiana de forma definitiva el 2018.

El primer festival de swing de Granollers

MUDDY WINE

Swing Festival Lindyfrogs Granollers

Plaça de l'Església, Granollers

10 d'octubre de 2025

Granollers va estrenar ahir el seu primer festival de swing amb un concert de Muddy Wine, solvent quartet vallesà de jump blues (i derivats) que va alternar notables composicions originals amb cites a tòtems com Louis Jordan ("Caldonia") o Little Willie Littlefield ("Kansas City"). Una guitarra tot terreny, un saxo dels que escopeixen espurnes i una base rítmica capaç de posar tota una plaça a ballar durant dues hores generoses i sense treva. Swing Festival LindyFrogs Granollers –iniciativa de l'associació del mateix nom– s'allargarà durant tot el cap de setmana amb concerts i ballades al carrer, sempre amb entrada lliure.

The Little Old Log Cabin in the Lane

Timbers falling down and the roof all caved in

Lets in the sunshine and the rain

But there's angels watching over me when I lay down to sleep

In my little old log cabin in the lane

(William Shakespeare Hays*)

Corró d'Amunt, octubre de 2025.

*Lletra de "The Little Old Log Cabin in the Lane", composició de

Hays enregistrada el 1923 per Fiddlin' John Carson.

'Dark Side' en acústic

Roger Whipp i la seva banda, en directe a la biblioteca Armand Cardona.

Sempre dic que un dels secrets de "The Dark Side of the Moon" és que bona part del seu repertori, amb tota la seva complexitat, es pot tocar amb una guitarra acústica o un piano, i segueix funcionant perfectament si l'intèrpret hi posa ganes –d'acord, sempre hi ha una excepció que confirma la regla i en aquest cas és aquell 'Dark Side Redux' que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys, ningú sap ben bé a sant de què–.

Una idea que Roger Whipp i la seva banda van refermar ahir a la tarda, reinterpretant part del cançoner de Pink Floyd a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú, després de la xerrada d'un servidor sobre l'obra magna dels britànics. Personalment, encara em ronda pel cap aquella hipnòtica lectura de "Brain Damage" a dues guitarres i harmònica. Gràcies a tots els que hi vau ser, i a la biblioteca per haver obert un espai on es va a parlar de música..

The Water Is Wide

The water is wide and I can't cross over

Neither have I wings to fly

Build me a boat that can carry two

And both shall row my love and I

(Tradicional*)

Toronto, Ontario, agost de 2025.

*La versió que Cowboy Junkies van fer de "The Water Is Wide"

acompanya molt bé aquesta fotografia. A més, la banda és de Toronto.

Chris Dreja (1945-2025)

Ha mort Chris Dreja, guitarrista rítmic dels Yardbirds, i en última instància baixista d'una de les bandes que van definir el rhythm & blues britànic dels 60 i tot allò que se'n va derivar, que no és poc. L'home que va cobrir les espatlles a Clapton, Beck i Page, i que finalment va formar part de la base rítmica que va sostenir els duels que es van arribar a marcar aquests dos últims durant un període de temps tan breu com intens. Després es va dedicar a la fotografia, arribant a immortalitzar imatges icòniques dels inicis de Led Zeppelin, quan el quartet encara era una extensió de la nissaga Yardbirds.