El primer cop que Laura Marling va actuar a Barcelona va ser el 4 de maig de 2008, a la sala 2 de Razzmatazz i com a telonera d'un Adam Green que es debatia aleshores entre l'herència de l'antifolk i tot allò que ha acabat venint després. Marling tot just acabava d'assolir la majoria d'edat i venia a presentar sense cap altre suport que la seva veu i la seva guitarra un disc de debut, "Alas, I Cannot Swim" (2008), que també semblava debatre's entre aquella nova onada de folk britànic que encapçalaven uns encara efervescents Mumford & Sons i, novament, tot allò que ha vingut després.
La britànica va generar tot un seguit reaccions en positiu entre la parròquia més puntual d'aquella vetllada, però ningú podia predir aleshores que en qüestió de pocs anys la seva veu hauria madurat fins al punt d'esdevenir un referent de ple dret, gravar els seus discos amb tot un Ethan Johns als comandaments i veure com la crítica especialitzada començava a comparar-la amb tòtems tan inabastables com Joni Mitchell –la comparació no era gens gratuïta tenint en compte la seva habilitat a l'hora de maridar registres com el folk, el pop o el jazz-.
"Song for Our Daughter" (2020) arriba dos anys després del seu acostament a l'electrònica amb LUMP –projecte conjunt amb Mike Lindsay (Tunng)-, si bé recupera les coordenades més orgàniques del seu discurs. Una col·lecció de cançons que s'adrecen a un infant imaginari, i que tant poden apuntar a les altes esferes del so Americana ("Alexandra", "Strange Girl) com manifestar-se fràgils a més no poder ("Fortune", "The End of the Affair"). Torna a produir el propi Johns i hi col·labora tot un Chris Hillman. Cada dia més a prop de Mitchell i més lluny de Mumford & Sons, Marling segueix parlant amb veu pròpia i creixent disc a disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada