Bucky Pizzarelli (1926-2020)

BUCKY PIZZARELLI

(1926-2020)

Definitivament, aquesta setmana està essent realment tràgica pel que fa a baixes de noms il·lustres del món de la música. Si ahir dèiem adéu a Ellis Marsalis Jr., avui toca acomiadar-se d'un altre patriarca de tota una nissaga jazzística com és Bucky Pizzarelli. Guitarrista de llarguíssim recorregut, va alternar la seva pròpia trajectòria amb notables col·laboracions amb pesos pesants que van de Benny Goodman a Paul McCartney passant per Frank Sinatra, Les Paul o Antônio Carlos Jobim. Format en l'àmbit del swing i el jazz manouche, no va tenir cap inconvenient a l'hora d'explorar altres estils i va arribar a ser reclamat per actuar a la Casa Blanca en diverses ocasions –i sota diferents administracions-. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys per complicacions derivades del coronavirus.

Tot allò que ens semblava impossible

Aphex Twin.

He estat revisant aquests darrers dies revistes de música publicades fa tan sols un mes, part dels continguts de les quals s'havien quedat obsolets al cap de poc d'haver sortit d'impremta i que ara, un cop el confinament i l'estat d'alarma han esdevingut ja part de la nostra quotidianitat, semblen referir-se a temps remots. Penso sobretot en les prèvies (i anuncis) de concerts i esdeveniments que havien d'haver tingut lloc durant aquestes últimes setmanes i que s'han hagut de suspendre o posposar, en el millor dels casos. També d'altres que es preveien per als propers mesos, i que mica en mica també van caient de calendaris i agendes ni que sigui amb comptagotes.

Que un esdeveniment de la magnitud de Primavera Sound s'hagi vist forçat a parar màquines i moure tota la seva programació fins a finals d'agost –bé, encara està per veure si serà possible mantenir intacte el seu mastodòntic cartell-, il·lustra fins a quin punt ningú es salva d'allò que anomenem eufemísticament causes de força major. També il·lustra, és clar, el que refermen aquells articles de revistes que semblen referir-se a aquestes alçades a una mena de realitat paral·lela a la que finalment ens ha tocat viure. Que el món tal i com el coneixíem efectivament està canviant, i no necessàriament a millor. Que tot allò que fa tan sols un mes donàvem per fet, no tan sols ha trontollat sinó que s'ha arribat a ensorrar. I que allò que aleshores ens semblava impossible és avui una realitat.

En aquest sentit, em preocupen especialment determinats tics autoritaris exhibits aquests dies per diversos executius –el cas hongarès n'és la mostra més evident, però no es queden curts la retòrica patriòtica del govern espanyol i la seva estratègia bel·licista a l'hora de fer front a una emergència sanitària-. "Quan la policia obeeix als interessos del govern més enllà de la llei, viviu en un estat policial i ja no és una democràcia. Quan us trobeu sota arrest domiciliari sense haver comès cap delicte, viviu en un estat policial i ja no és una democràcia. Oi que no us esperaveu que tot això pogués passar? Sabeu quins drets podríeu perdre a continuació? Esteu avisats", alertava aquesta setmana Aphex Twin a través de les xarxes socials. Doncs sí, avisats estem.

Ellis Marsalis Jr. (1934-2020)

ELLIS MARSALIS JR.

(1934-2020)

Els passats dotze mesos han estat especialment tràgics per la música de Nova Orleans. Quan encara no fa ni un any de les pèrdues de Dr. John, Dave Bartholomew i Art Neville, ens acaba de deixar per complicacions derivades del coronavirus tota una llegenda del jazz i patriarca d'una de les grans nissagues musicals de la Crescent City. És possible que per aquestes latituds nostres hagin ressonat més els noms dels seus fills Branford o Wynton, sempre per mèrits que ningú els pot discutir, però parlar d'Ellis Marsalis Jr. implica referir-se a les essències més profundes del bressol de la música contemporània, si bé la seva vocació va ser sempre global. Saxofonista de formació, va acabar destacant com a pianista tant pel seu propi compte com al costat de figures com Cannonball Adderley, així com per la seva tasca docent al New Orleans Center for Creative Arts, on va exercir com a guia i mentor per a diverses generacions de músics.

"American Valhalla" (2017)

Josh Homme i Iggy Pop, fructífera unió a Joshua Tree.

En un dels límits de la finca dins de la qual Josh Homme opera el seu mundialment reconegut estudi Rancho de la Luna, al desert californià de Joshua Tree, hi ha un cartell que avisa possibles intrusos que si sobreviuen se'ls tornarà a disparar. Així, sense més preàmbuls. Sigui una broma o sigui un avís a tenir realment en compte –en un país on qualsevol fill de veí té el dret constitucional de clavar-li un tret a qui accedeixi sense permís a la seva propietat-, tal carta de benvinguda resulta tan inequívoca i contundent com l'estatus de qui es pot considerar com un dels grans arquitectes del rock de les passades tres dècades i mitja, i un dels exponents més rellevants del gènere durant el segle XXI.

Nascut i criat a centenars de quilòmetres de distància, a la freda Michigan –si bé establert actualment a Florida-, Iggy Pop podria ser perfectament el pare de Homme en termes biològics. I si bé és cert que bona part de l'obra del líder de Queens Of The Stone Age no es podria entendre sense l'electricitat prèviament canalitzada per la Iguana al capdavant dels Stooges, també ho és que ambdues figures també podrien ser l'antítesi l'una de l'altra. Una criatura del desert, amb totes les conseqüències que això comporta, i un animal urbà, amb totes les lletres i a tots els efectes inclosos els més extrems, que no obstant van saber trobar l'equilibri necessari a l'hora de facturar plegats un plàstic, "Post Pop Depression" (2016), que a data d'avui es pot contemplar com un dels punts àlgids de la discografia de Pop i com una de les grans produccions de Homme.

El documental "American Valhalla" (2017, Eagle Rock) –dirigit pel mateix Homme- mostra no tan sols el procés de gestació de l'àlbum en qüestió, sinó també els llaços personals i artístics que es van establir entre una llegenda que venia de culminar la seva segona etapa al capdavant dels Stooges, i un dels homes del moment en l'àmbit del rock. La forma com Pop es va deixar portar per Homme i es va impregnar de tota l'essència de Rancho de la Luna, però a la vegada el va encaixar en el seu propi cànon tal i com abans ho havien fet astres de la talla de David Bowie. "El millor de Rancho és que tots mengem plegats, parlem i... pensem", confessa Homme en un moment donat. La metàfora perfecta, el fet d'haver-se assegut junts a taula, per a explicar el resultat d'una unió tan improvable a priori com fructífera a la pràctica.

Adam Schlesinger (1967-2020)

Foto Getty Images.

ADAM SCHLESINGER

(1967-2020)

D'alguna manera, Fountains Of Wayne van venir a representar aquell vessant del rock alternatiu dels 90 que no s'emmirallava en el drama del grunge sinó en les formes més assolellades del pop de guitarres de dècades enrere. Una mena d'esglaó perdut entre The Cars i Weezer, amb un repertori farcit d'himnes a l'eterna joventut i de cançons tan fresques com "Stacy's Mom", un dels seus grans arguments –i la base d'un videoclip que avui faria saltar tota mena d'alarmes en matèria de correcció política-. Ens deixava ahir qui va ser-ne baixista i membre fundador, Adam Schlesinger, autor també de part de la banda sonora de "That Thing You Do!" (1996), aquell entranyable homenatge de Tom Hanks als grups de beat i garage dels 60.

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.

Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank Williams, Bill Monroe, Patsy Cline o Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

Víctor Nubla (1956-2020)

Foto Joan Teixidor.

VÍCTOR NUBLA

(1956-2020)

"El barri de Gràcia mai serà el mateix sense tu", deia un usuari de Twitter ahir al vespre, a pocs minuts d'haver-se fet pública la mort de Víctor Nubla. Efectivament, el veterà músic i escriptor, fundador dels seminals Macromassa, impulsor de Gràcia Territori Sonor i referent de les músiques experimentals i d'avantguarda a casa nostra, va ser un dels arquitectes d'aquell barri de Gràcia que va esdevenir durant dècades refugi i hàbitat natural d'algunes de les criatures més indòmites i indomables tant de Barcelona com del conjunt del país.

"L’art si no és perillós és cultura. Aquesta idea que diuen que l’art és entreteniment no me la crec ni me l’he creguda mai, l’art i la música no és entreteniment, no és oci. La música i l’art han de fer pensar", proclamava fa tan sols un parell de mesos en una entrevista al portal Vilaweb on deia tantíssimes coses a tenir sempre en compte. Creador singular i incansable, de naturalesa tan avançada com subterrània, Nubla deixa un llegat inabastable però sobretot una empremta inesborrable. La d'aquella Barcelona que es resisteix a ser engolida pel gran monstre.