dimarts, 17 de desembre del 2024

El retaule gòtic de Sant Esteve


El retaule gòtic de l'església de Sant Esteve de Granollers, tal com es podrà veure a partir de divendres al Museu de la ciutat. Totes les peces que se'n conserven, disposades tal com estaven col·locades al seu dia a l'interior del temple.

Em fascina l'art religiós, tot i no ser creient. Em fascina tot allò que l'ésser humà ha estat capaç de crear al llarg dels segles, mogut i inspirat per una fe i per una motivació que jo, pobre de mi, soc incapaç de comprendre (he dit comprendre, no entendre).

Em fascina contemplar de prop i amb tota la seva immensitat un retaule del segle XV que explica la vida i la figura d'un sant tal com avui podria fer-ho una novel·la gràfica. I em fascina tenir al davant l'obra d'algú que va viure fa més de 500 anys, i saber que aquesta seguirà present quan jo ja no hi sigui. 

Històricament, una de les funcions de l'art ha estat deixar constància d'allò que s'explica a través seu. No sé si els autors d'aquest retaule tenien en ment conceptes com la perdurabilitat, al moment de fer-lo. Però, a mig mil·lenni d'haver-se completat, segueix exercint com a testimoni del seu temps.

Són reflexions que em volten pel cap en un moment històric en què la perdurabilitat sembla cotitzar cada cop més a la baixa. En què tot ha de ser immediat i en conseqüència efímer, i en què la creació artística s'orienta cada cop més a omplir agendes i plataformes, que no pas a dir coses.

De tots els fets que han estat notícia aquesta última setmana, quants es recordaran d'aquí a 500 anys? Quants compositors contemporanis suportaran el pas dels segles tal com ho han fet Bach, Beethoven o Vivaldi? I quants dels discos, pel·lícules i sèries que aquests dies omplen els rànquings del millor de l'any que s'acaba, seran encara vigents d'aquí a dotze mesos?

diumenge, 15 de desembre del 2024

Concert revolucionari de La Ludwig Band

LA LUDWIG BAND
Nau B1, Granollers
14 de desembre de 2024

El ventall estilístic de La Ludwig Band va del Dylan del 65 a l'Springsteen anterior als grans estadis, passant és clar pel Pau Riba dels Dioptries –si anem una mica més enllà de la superfície, també hi trobarem traces de The Band, de Grateful Dead, dels Allman Brothers i fins i tot de Leon Russell, també de Pep Laguarda, Umpah-pah i Els Tres Tambors-.

No descobreixen res de nou, però el seu cançoner és tan fresc com efectiu. I justament per això, perquè es dediquen al noble art de fer cançons en lloc de presumir d'haver-se inventat la sopa d'all, em semblen més originals que el 90% de la música que es fa actualment en català –excloc d'aquest percentatge allò que solem anomenar underground-. En un país que és capaç d'elevar qualsevol gamarús amb Auto-Tune a la categoria d'artista, un concert com el que aquesta colla va fer la nit passada a Granollers em sembla revolucionari.

dimecres, 11 de desembre del 2024

Jazz al mercat


Granollers ha inaugurat aquesta tarda la reforma del seu mercat municipal, el de Sant Carles. Abans i després que les autoritats fessin els seus parlaments protocolaris, un trio de músics locals encapçalat pel bateria tot terreny Alfons Bertran ha tocat jazz a l'entrada principal del recinte.

De la mateixa manera que acostumo a criticar les institucions quan crec que s'equivoquen, penso que avui és de justícia aplaudir l'Ajuntament de Granollers pel fet d'haver apostat per la música en directe on altres s'haurien limitat a posar una 'playlist' feta de qualsevol manera. També per haver posat en valor el talent de casa en lloc d'anar a buscar qualsevol patum mediàtica.

Aquesta tarda, al Mercat de Sant Carles, s'ha parlat molt del comerç de proximitat i de tots els beneficis que aquest porta implícits, i de les dificultats que afronta el sector. Fent una analogia amb el món de la cultura, també em sembla oportú recordar que Granollers és aquella ciutat que es fa dir terra de músics, però on els músics amb prou feines troben escenaris on anar a tocar.

diumenge, 8 de desembre del 2024

44 anys sense Lennon


Ara fa un any, per aquestes dates, estàvem debatent si aquell "Now and Then" generat amb el suport de la Intel·ligència Artificial a partir d'una maqueta de Jonn Lennon, es podia considerar com l'última cançó d'una banda, els Beatles, que havia deixat d'existir feia més de mig segle –i dues quartes parts de la qual ja no hi eren per ser consultades al respecte-.

Passats dotze mesos des de la seva publicació, m'agradaria preguntar a tots els que van rebre aquell experiment com si fos aigua de maig, quantes vegades han tornat a escoltar "Now and Then" des d'aleshores. Si la resposta és "Cap ni una", no patiu, és el que tenen els productes de temporada.

Si per contra volem parlar de perdurabilitat, aquests dos recopilatoris amb caràcter definitiu segueixen explicant per què els Beatles van ser la banda més important del segle XX. I parlant encara de perdurabilitat, avui fa 44 anys que un imbècil va disparar a Lennon per l'esquena, matant de forma cruel i covarda un dels genis més grans i influents de tots els temps.

dissabte, 7 de desembre del 2024

"Juror #2"

Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge.
Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.

"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.

Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.

No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).

Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.

divendres, 6 de desembre del 2024

The whirlwind is in the thorn tree


The whirlwind is in the thorn tree
It's hard for thee to kick against the pricks
In measured hundredweight and penny pound
When the man comes around
(Johnny Cash)

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2024.

dissabte, 30 de novembre del 2024

Breathe in the air


Breathe, breathe in the air
Don't be afraid to care
Leave, but don't leave me
Look around, and choose your own ground
(Pink Floyd)

En algun punt entre els espais aeris de França i el Regne Unit, novembre de 2024.

El surfista solitari


A la sala d'actes de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt hi ha exposat aquest acrílic d'Angelina Capdaigua que mostra un surfista desafiant onades de dimensions absolutament colossals.

L'obra forma part d'una mostra de quadres pintats pels usuaris del casal d'avis del poble. En un primer moment em va fer venir al cap el concepte romàntic de l'individu tot sol davant la immensitat de la natura.

També em va fer pensar en la música surf, i més concretament en "The Lonely Surfer", l'instrumental amb què Jack Nitzsche va apuntalar una carrera discogràfica al seu nom el 1963. El surfista solitari. Novament, l'individu davant dels elements.

dimarts, 26 de novembre del 2024

Xerrada sobre Pink Floyd a Vilassar de Dalt


Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt. Serà l'última sessió d'aquesta temporada. Veniu!

dilluns, 25 de novembre del 2024

50 anys sense Nick Drake


Ahir al matí vaig anar a Tanworth-in-Arden, el poble de les West Midlands angleses on va créixer Nick Drake. També el lloc on va morir, avui fa 50 anys, l'autor de "Time Has Told Me", "Cello Song" i "Place to Be". Se'n va anar de forma discreta, tal com havia viscut, concebut i lliurat la seva música. I ho va fer de matinada, aquella franja horària en què les seves cançons solen acompanyar millor.

Va ser la casualitat la que em va portar fins a Tanworth-in-Arden justament un 24 de novembre. Justament cinc dècades després de l'últim sol que va arribar a veure una ànima massa pura, massa sensible i massa honesta per sobreviure en un món com aquest nostre. Potser també va ser la casualitat, la que ahir al matí hi va fer desencadenar una pluja torrencial. O potser no.

Tanworth-in-Arden no és la mena de lloc que surt a les guies turístiques. Està lluny de tot arreu i no s'hi arriba de passada, sinó que cal anar-hi expressament. És un poble petit, de poc més de 3.000 habitants, al qual només es pot accedir a través de carreteres secundàries i camins rurals, envoltats de boscos de color verd espès i de prats on les ovelles pasturen sota la pluja.

Aquests camins remots, aquests boscos feréstecs, aquests prats on el temps encara es resisteix a fer cap pas endavant, formen el paisatge en el qual va créixer Nick Drake. Eren i segueixen sent el context de la seva persona i de la seva obra. A Tanworth-in-Arden hi ha la casa on va viure i va morir. També hi ha la làpida sota la qual és enterrat juntament amb els seus pares.

La tomba de Nick Drake és al cementiri de la parròquia de St Mary Magdalene, sota un arbre que ahir em va protegir de la intensa pluja que estava caient quan m'hi vaig acostar. És una làpida discreta, austera, novament com el pas de Drake per aquest món cruel. Ahir al matí, mentre la contemplava tot sol i en silenci, algú va començar a tocar l'orgue de l'església. No vaig reconèixer la peça que interpretava, però va ser un moment preciós.


"And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be"
(Nick Drake)


diumenge, 24 de novembre del 2024

Jason Isbell i S.G. Goodman a Wolverhampton

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT
+ S.G. GOODMAN
Civic Hall, Wolverhampton
23 de novembre de 2024

Ahir a la nit vaig poder assistir al concert que Jason Isbell And the 400 Unit van fer al Civic Hall de Wolverhampton. Presentació d'un "Weathervanes" (2023) que molt probablement acabarà assolint la condició de clàssic dins de la discografia del d'Alabama, si és que encara no ho ha fet.

Actuació rodona de cap a peus, de la qual em quedo sobretot amb una torrencial "King of Oklahoma", des d'ara mateix una de les seves grans cançons. També amb el gran final que va segellar una pantanosa "This Ain't It", on Isbell i Sadler Vaden es van marcar un diàleg de guitarres dels que no s'escolten cada dia.

Va ser emocionant també escoltar perles pretèrites –pilars indiscutibles al cànon de qui va ser guitarrista de Drive-By Truckers- com "Alabama Pines" o "Cover Me Up". Aquesta última, fràgil com ella sola, la va cantar com si l'acabés de compondre allà mateix, en un dels moments més emocionants de la nit.

S.G. Goodman.

Abans havia actuat S.G. Goodman en condició d'artista convidada. Presentava el notable "Teeth Marks" (2022). I va dir tot allò que una pot arribar a dir amb l'únic suport d'una guitarra, quan li ha tocat viure als marges de la mateixa societat que l'ha vist créixer.

Entre cançó i cançó es va servir de l'humor i la ironia per relatar el dia a dia d'un artista teloner, també per reflexionar sobre què pot significar la imminent segona presidència de ja saben vostès qui. La final "Space and Time" va semblar ahir a la nit un cant a tot el que es va perdre el 5 de novembre passat.



divendres, 22 de novembre del 2024

El fons de discos de vinil de la biblioteca de Manlleu


La Biblioteca Municipal de Manlleu té un fons amb més de 1.000 discos de vinil provinents de Ràdio Manlleu, entre els quals hi ha autèntiques joies. Quan l'emissora va deixar de fer servir aquest format, els va cedir a la biblioteca. Així, en lloc d'acumular pols a porta tancada, es troben a l'abast de tothom i hi ha unes persones que en tenen cura (llarga vida a les bibliotecàries d'aquest món).

Parlant de Pink Floyd a Manlleu


Aquesta tarda he anat a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Com de costum, el millor de tot ha estat el col·loqui posterior on he pogut conèixer les històries de persones que escolten aquest disc des que es va publicar, i que poden explicar tot allò que mai podrem explicar els que no hi érem aleshores, per molts llibres que llegim i molts documentals que ens empassem.

Penso que la memòria oral de totes aquestes persones té un valor incalculable que caldria preservar d'alguna manera. D'avui em quedo amb la història d'una gent d'Osona que el 1974 va llogar un minibús i se'n va anar fins a Tolosa de Llenguadoc per assistir a la gira de presentació de "The Dark Side of the Moon". D'allò ja fa mig segle, però la seva passió per la música resta intacta. Si mai arribo a la seva edat, m'agradaria ser com ells.

Gràcies a tots els que heu vingut avui a la biblioteca de Manlleu. De debò que ha estat un plaer.

dilluns, 18 de novembre del 2024

Un aparador melòman a Wolverhampton


En una cantonada del centre de Wolverhampton hi ha un local comercial força gran que està disponible per ser llogat. Qualsevol dia d'aquests pot esdevenir un restaurant de menjar ràpid o una botiga de telèfons mòbils.

Però fins que això no passi, els seus portals i aparadors estaran decorats amb panells divulgatius de la història i el llegat musical de la ciutat. Estem parlant de gent com Robert Plant, Beverley Knight, Slade o Brian Pendleton dels Pretty Things.

Hi ha codis QR per poder escoltar la música de tots ells, fitxes biogràfiques de la majoria i fins i tot un mapa de les botigues de discos de la zona. No sé si la iniciativa ha estat de l'ajuntament o de la immobiliària de torn, però en tot cas em sembla digna d'aplaudir.




"Peace be to you, fear not"


"Peace be to you, fear not". Fragment d'un versicle del llibre del Gènesi, gravat sota un vitrall de l'església de St Martin in the Bull Ring. Costa de veure a simple vista i cal alçar una mica el cap per poder-ho llegir. En plena era de la por, desitjar-li la pau a l'altre és més que una prova de fe, un acte revolucionari.

Birmingham, novembre de 2024.

Xerrada sobre Pink Floyd a Manlleu


Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Serà una ocasió molt especial, perquè aquest cop les seleccions del disc les podrem escoltar en vinil.

diumenge, 17 de novembre del 2024

Tennessee Whiskey


You're as smooth as Tennessee whiskey
You're as sweet as strawberry wine
You're as warm as a glass of brandy
And honey, I stay stoned on your love all the time

De la lletra de la cançó "Tennessee Whiskey". En les versions de David Allan Coe, George Jones i Chris Stapleton, tant és. A la fotografia, un anunci de Jack Daniel's en una paret de Birmingham. Novembre de 2024.

dissabte, 16 de novembre del 2024

Ozzy The Bull


Al vestíbul de l'estació de tren de New Street, al centre de Birmingham, hi ha un brau metàl·lic de grans dimensions que es diu Ozzy, en honor d'un dels fills més il·lustres de la ciutat. El nom es va triar mitjançant una consulta ciutadana. No sé quines eren les altres opcions, però que els veïns d'una ciutat tinguin present el llegat musical de la mateixa i n'estiguin orgullosos, diu molt a favor d'aquesta ciutat.

Parlant de Pink Floyd a Sant Julià


Gràcies a tots els que vau venir a la xerrada sobre Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" que vam fer ahir a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. La setmana vinent hi tornarem, aquest cop a Manlleu.

divendres, 15 de novembre del 2024

Un músic amb ofici


Aquest senyor és en Martin, un jubilat de Birmingham que de tant en tant agafa la guitarra i surt a tocar al carrer. No és un 'busker', és a dir, no toca per propines, sinó pel simple fet de compartir el seu art amb qui el vulgui escoltar.

El vaig conèixer diumenge passat davant del Symphony Hall, on estava tocant cançons de Neil Young. Em va impressionar, i molt, la versió que es va marcar de "Like a Hurricane". Tot sol, amb l'únic suport de la seva acústica, fent alhora les parts rítmiques i solistes –és a dir, fent al mateix temps de Neil Young i de Crazy Horse-.

En Martin és un d'aquells músics amb ofici que ni tan sols s'han plantejat fer de la música el seu ofici. Herois quotidians que em mereixen tot el respecte del món, i que haurien de servir de mirall a tota aquella canalla amb 'autotune' a qui l'excés d'amor propi (i d'exposició a les xarxes socials) li ha fet perdre una mica el món de vista.

The Diskery


Si parlem de botigues de discos, The Diskery de Birmingham és tota una institució al Regne Unit. Va obrir portes el 1952, i durant bona part de la seva història va tenir com a seu aquest local situat a la cruïlla dels carrers Bristol i Bromsgrove.

Hi vaig venir per primer cop ara fa cosa de dues dècades, i vaig sortir-ne millor de com hi havia entrat (és a dir, amb un bon grapat de plàstics que encara avui em fan companyia). Actualment aquest local és tancat, però el negoci segueix operant a pocs metres de distància, al número 92 de Bristol Street.

The Diskery és una botiga de les que demanen temps, alhora que conviden a remenar prestatgeries i cubetes tan llamineres com la que va plena de singles de soul d'Stax, Atlantic i Motown a menys de 5 lliures la peça. A més, el personal que hi treballa és d'allò més amable, et dona conversa i et convida a un cafè quan hi vas a fer una visita. La mena de detalls que no solen tenir els algoritmes.

dimarts, 12 de novembre del 2024

Xerrada sobre Pink Floyd a Sant Julià de Vilatorta


Aquest divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. Hi esteu tots convidats.

In every grain of sand...


No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió o que parteixen de l'espiritualitat, ja sigui l'arquitectura i la decoració d'un cementiri o d'una catedral, o qualsevol de les cançons de la que es coneix com l'etapa cristiana de Bob Dylan.

Diumenge a la tarda, abans d'assistir al concert de Dylan a Wolverhampton, vaig entrar a la catedral de Birmingham i em vaig asseure a escoltar el silenci. Vaig contemplar la seva arquitectura barroca i vaig tenir temps de reflexionar sobre moltes coses.

Mentre admirava un conjunt escultòric situat en una de les sales del temple, i sense saber ben bé com, em vaig trobar parlant amb una dona que acompanyava un noi amb diversitat funcional. No era la seva mare, ni la seva tutora legal, però tenia cura d'ell. Eren de fora de la ciutat, i estaven de visita.

No sé si cap dels dos era creient, o si simplement buscaven en aquella catedral la mena de respostes que podia haver-hi anat a buscar jo mateix. Però tant la dona com el noi em van transmetre aquella sensació de bondat que tan sovint trobo a faltar en aquesta espècie tan miserable que és l'ésser humà.

La trobada em va commoure. I hores després, quan Dylan va tancar el concert amb l'eterna "Every Grain of Sand", vaig pensar en ells. És possible que a partir d'ara, cada cop que escolti aquesta cançó, em recordi de la catedral de Birmingham, i sobretot d'aquella dona i d'aquell noi.

Birmingham, novembre de 2024.


"I hear the ancient footsteps like the motion of the sea
Sometimes I turn, there's someone there, other times it's only me
I am hanging in the balance of the reality of man
Like every sparrow falling, like every grain of sand"
(Bob Dylan)

dilluns, 11 de novembre del 2024

Rough and Rowdy Ways, final de trajecte

BOB DYLAN
Civic Hall, Wolverhampton
10 de novembre de 2024

Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.

M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.

Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.

Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.

He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.

Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Entre la comèdia i la tragèdia, com va escriure Robert Shelton el 1961. Aquesta nit he sortit tremolant del Civic Hall de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.

diumenge, 10 de novembre del 2024

Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.
Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).


Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.


Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN
Civic Hall, Wolverhampton
9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.

dimarts, 29 d’octubre del 2024

Dylan i el Sud


La Universitat de Mississippi farà l'any vinent un curs sobre Bob Dylan i el Sud dels Estats Units. Mesos enrere vaig poder visitar el Sud per primer cop, i vaig tancar la ruta amb dos concerts de Dylan a Memphis. Va ser una de les experiències de la meva vida. Perquè l'obra de Dylan és en bona part conseqüència de tot el que vaig veure pel camí, i perquè el paisatge dels Estats Units ja no s'entén sense Dylan.

Les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Jerry Lee Lewis i Sonny Boy Williamson II, l'autopista 61, els trens de mercaderies, el Ryman Auditorium, el museu de Hank Williams, el bressol de Jimmie Rodgers i la mansió d'Elvis Presley. Tot, absolutament tot, portava inequívocament cap a Rough and Rowdy Ways. I ara mateix donaria el que fos per poder assistir a aquest curs.

Una dada: el primer cop que Dylan va anar a Mississippi ho va fer juntament amb Pete Seeger i Theodore Bikel per donar suport al moviment pels Drets Civils. Van actuar en un camp de cotó, i després Dylan va tocar a l'exterior d'una oficina de l'Student Nonviolent Coordinating Committee (SNCC) a Greenwood, la ciutat on havia mort Robert Johnson.

El calendari marcava 1963, al cap d'un any tres activistes d'aquell moviment van ser assassinats als afores de la localitat de Philadelphia, també a Mississippi –Alan Parker va narrar aquests fets de forma magistral a "Mississippi Burning"–. Ha plogut molt des d'aleshores, però en aquell moment Dylan, Seeger i Bikel s'estaven jugant literalment les seves pròpies vides.

diumenge, 27 d’octubre del 2024

La nova etapa de Tiger Menja Zebra

TIGER MENJA ZEBRA
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
26 d'octubre de 2024

La nova etapa de Tiger Menja Zebra, o la reencarnació d'un quartet que es manté fidel a la seva essència però sona com mai abans ho havia fet. La foscor estructural deixant-se seduir pels ritmes ballables. L'electrònica industrial i el post-punk terminal, dialogant amb la muralla polirítmica que formen les dues bateries dels germans García. Ahir van tancar el Fusiònica interpretant de cap a peus el seu quart àlbum, "Admirables". Un homenatge als seus referents, i un nou punt de partida per als granollerins.

Stuffed Foxes

STUFFED FOXES
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
26 d'octubre de 2024

De la psicodèlia més nerviosa al post-punk sorollista i al shoegaze ric en acidesa. Els francesos Stuffed Foxes van avançar al Fusiònica part del seu imminent tercer àlbum i van trepitjar molt fort amb una torrencial lectura del "Ghost Rider" de Suicide.

Chien Flic

CHIEN FLIC
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
26 d'octubre de 2024

Chien Flic, des del nord de França, obrint la segona jornada del Fusiònica. El hardcore punk en la seva manifestació més primitiva i essencial. Cançons breus i immediates, que no solen arribar al minut de durada, despatxades a tota castanya l'una darrere l'altra. I dues veus femenines en primer terme, les de Claire F i Claire P, que són el gran tret diferencial del conjunt. Com si Minor Threat s'haguessin fusionat amb els B-52's. 

dissabte, 26 d’octubre del 2024

Phil Lesh (1940-2024)


La mort de Phil Lesh m'ha transportat fins a un bar de copes del centre de San Francisco on solia acabar les nits l'agost passat. En una de les seves parets hi havia una bandera dels 49ers al costat d'un pòster de Grateful Dead. Prova gràfica de què significa aquesta banda en aquella ciutat, també del pes de la música, i més concretament del rock, en un país com els Estats Units.

Llegia després d'assabentar-me del traspàs de Phil Lesh, que l'ajuntament de San Francisco s'il·luminaria aquesta nit passada per recordar el baixista dels Dead. Una mostra més de com l'univers Deadhead importa, molt, a Frisco. Se n'ha anat un baixista de baixistes, membre fundador d'una banda tan influent com única en la seva naturalesa. Fare thee well, i gràcies per tant.

Just a box of rain, wind and water
Believe it if you need it
If you don't, just pass it on
Sun and shower, wind and rain
In and out the window
Like a moth before a flame

Una banda genuïna i necessària

TH' BOOTY HUNTERS
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
25 d'octubre de 2024


Els incombustibles Booty Hunters van tancar la primera nit del festival Fusiònica a la Nau B1, i de passada van segellar el que probablement sigui un dels grans moments de la història recent del festival. Per als del Baix Llobregat, el mestissatge de country i punk no és cap fórmula matemàtica, i encara menys un reclam per captar seguidors en cap plataforma digital.

A les seves mans, les formes més essencials de la música d'arrel nord-americana es deixen seduir per l'electricitat i la mala llet del rock'n'roll més bàsic i visceral, però també per llenguatges com el folklore balcànic o fins i tot el metal en fase embrionària. El seu repertori val tots els guardons que mai els atorgarà la indústria, i els seus directes són llegendaris perquè hi pot passar literalment qualsevol cosa.

Per exemple, que Xavi Ollé (veu, guitarra i banjo) s'enfili a la barra del bar i clavi un dels extrems d'un cable jack a una llauna de cervesa, per tot seguit fer-la servir com a micròfon mentre el seu contingut raja a pressió. On altres haurien tingut por de morir electrocutats, Th' Booty Hunters van tornar-se a refermar ahir a la nit com una raresa en el millor sentit, una banda tan genuïna com necessària. No hi ha ningú més com ells. Ni aquí, ni enlloc.

Jane Doe

JANE DOE
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
25 d'octubre de 2024

Jane Doe, flamant quartet de punk rock format a mig camí del Vallès Oriental i el Barcelonès. Van debutar la nit passada a la Nau B1 dins del Festival Fusiònica, amb un cançoner que apunta als inicis del moviment riot grrrl. Un nom a seguir de prop.

dijous, 24 d’octubre del 2024

Osona des de la R3

Driving that train
High on cocaine
Casey Jones you better
Watch your speed
Trouble ahead
Trouble behind
And you know that notion
Just crossed my mind
(Jerry Garcia / Robert Hunter)

Osona, octubre de 2024.

dilluns, 21 d’octubre del 2024

Paul Di'Anno (1958-2024)


Tenia 13 o 14 anys quan em vaig comprar el primer àlbum d'Iron Maiden, el que porta per títol el nom de la banda. Va ser en una botiga de discos de Blackpool, al Regne Unit, i ho vaig fer atret per aquella caràtula on un Eddie en fase gairebé embrionària es manifestava més aterrador que en cap de les seves encarnacions posteriors.

Els únics Maiden que coneixia aleshores eren els de Bruce Dickinson. L'etapa Blaze Bailey encara havia d'arribar, i jo no sabia que abans de Dickinson hi havia hagut un tal Paul Di'Anno al capdavant de la banda. Per això em va xocar escoltar una Donzella amb un punt de cruesa, de visceralitat i fins i tot de perill que mai més tornaria a tenir.

Part del seu secret, la veu de Di'Anno, molt menys tècnica que la de Dickinson però feta a mida d'unes cançons que no havien tingut temps de madurar, ni falta que els feia. També em van impactar les fotografies de la carpeta interior, que mostraven un frontman de cabell curt, enfundat en cuir de color negre al més pur estil Vince Taylor. Si existia un nexe entre el punk i la New Wave Of British Heavy Metal, havia de ser ell per força.

Evidentment, no m'imagino a Di'Anno cantant "Run to the Hills", "The Trooper" ni "Aces High". Tampoc veig cap sentit a comparar a aquestes alçades el seu llegat al capdavant dels Maiden amb tot el que la banda faria en anys posteriors. Però penso, això sí, que tant "Iron Maiden" com "Killers" són discos infinitament superiors a tot el que ha gravat el grup durant els darrers 30 anys.

Ens ha deixat Paul Di'Anno. El cantant original d'un conjunt que de seguida se li va fer gran. Però també l'ànima indomable sense la qual no s'entendria l'inici de la llegenda. "I've got nowhere to call my own, hit the gas, and here I go", proclamava a "Running Free", una cançó que sempre ha estat molt més creïble amb la seva veu que no pas amb la de Dickinson. "I'm running wild, I'm running free", un vers que podria resumir tota una vida. La seva.

diumenge, 20 d’octubre del 2024

The Road and the Sky

When we come to the place where the road and the sky collide
Throw me over the edge and let my spirit glide
They told me I was gonna have to work for a living
But all I want to do is ride
I don't care where we're going from here
Honey, you decide

(Jackson Browne)

Algun lloc entre Vic i Balenyà. Osona, octubre de 2024.

dissabte, 19 d’octubre del 2024

Parlant de "The Dark Side of the Moon" a Vic


Ahir vaig anar a parlar de Pink Floyd i el seu "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca de Pilarin Bayés Vic. Va ser un plaer, però sobretot va ser un gustàs assistir al col·loqui que va sorgir de forma espontània durant la recta final final de la sessió.

Entre els presents n'hi havia que s'havien comprat aquest disc quan va sortir el 1973, i que des d'aleshores no han deixat d'escoltar-lo. També gent molt jove (adolescents), que tot i haver-lo descobert fa relativament poc ja se'l sap pràcticament de memòria.

Ahir em van venir a escoltar persones que saben molt més que jo de Pink Floyd i de rock progressiu –algú fins i tot em va recriminar amablement que no hagués fet servir l'etiqueta rock simfònic-. Escoltant-los jo a ells, vaig poder aprendre unes quantes coses que no sabia, i això no té preu. L'agraïment, per tant, és doble.

També hi va haver tres persones que van aixecar la mà quan vaig preguntar si a algú li agradava la regravació de "The Dark Side of the Moon" que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys. Eren tres de trenta, però també eren les tres primeres persones que he conegut a qui agrada aquest experiment.

Una d'elles em va convèncer per donar-li una altra oportunitat a "The Dark Side of the Moon Redux". Ho estic fent ara mateix, i em segueix semblant una cosa infumable. Però admeto que aquest "Breathe" minimalista m'entra millor avui que quan el vaig escoltar per primer cop. Qui sap, potser al final li acabaré trobant la gràcia a l'artefacte de torn.

dijous, 17 d’octubre del 2024

Fuck Wars

War, what is it good for?
Absolutely nothing!
Say it again, y'all
War, what is it good for?
Absolutely nothing!

(Edwin Starr)

Praga, octubre de 2024.


De quan la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi

La disqueria Maximum Underground, al cor de Praga.
Les botigues de discos sempre m'han semblat un bon baròmetre a l'hora de copsar l'estat de salut de les ciutats que visito. A Praga vaig tenir poc temps d'entretenir-m'hi, però vaig localitzar una disqueria de primera al bell cor de la ciutat vella. Maximum Underground, es diu, i val la pena aturar-s'hi una bona estona.

M'hi vaig comprar música de grups autòctons com The Plastic People of the Universe, amb tota probabilitat la banda de rock més important sorgida a l'antiga Txecoslovàquia. Admeto que en sé molt poca cosa, més enllà d'un documental que vaig veure anys enrere i d'algun article que he llegit a la premsa especialitzada.

Per això vaig demanar consell a la persona que hi havia darrere del taulell. Una noia molt jove, que ni tan sols devia haver nascut quan va tenir lloc la dissolució de Txecoslovàquia, però citava la banda en qüestió entre les seves preferides i s'explicava millor que qualsevol algoritme –en un anglès perfecte, cosa impensable quan vaig visitar Praga per primer cop en plena era post-soviètica-.

"They played a crucial role in the fall of communism", em va dir després de guiar-me per la discografia del grup. Efectivament, hi va haver un temps en què la música pop volia canviar el món en lloc d'acomodar-s'hi. I si la contracultura occidental de les dècades dels 60 i dels 70 solia tenir el capitalisme en el punt de mira, a l'altre costat del Teló d'Acer la caiguda del sistema s'havia de forçar en el sentit contrari.

No cal dir que The Plastic People of the Universe es van acabar acomodant en les preteses bondats del lliure mercat, un cop culminada la seva revolució. Tal com també ho van fer molts vells revolucionaris de l'antic bloc occidental, el nostre, un cop amortitzades les seves respectives militàncies, i ara no parlo necessàriament de música.


dilluns, 14 d’octubre del 2024

Xerrada sobre Pink Floyd a Vic


Divendres a la tarda anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la biblioteca Pilarin Bayés de Vic. Veniu!

diumenge, 13 d’octubre del 2024

Natchet Taylor

NATCHET TAYLOR
Rockaway Beach, Tossa de Mar
12 d'octubre de 2024

Texà establert a Barcelona, un nom a tenir molt present a partir d'ara quan parlem de música country. Natchet Taylor va repassar la nit passada amb format de trio un cançoner propi dels que mengen a part –aquell "Texacana Summer" val molt més que el seu pes en or-, i va fer un sentit homenatge als clàssics que l'han inspirat.

Va ser emocionant escoltar "City of New Orleans" d'Steve Goodman, "On the Road Again" de Willie Nelson, "Tonight the Bottle Let Me Down" de Merle Haggard, "Big River" de Johnny Cash, "Pancho and Lefty" de Townes Van Zandt, o el "Truck Drivin' Man" que va popularitzar Buck Owens.

També va ser impagable el moment en què el respectable va corejar la tornada de "Take Me Home, Country Roads", el clàssic de John Denver, com si es tractés d'un himne d'estadi. Aquelles coses que un no acostuma a veure cada dia.


dissabte, 12 d’octubre del 2024

De la tempesta a la salvació

JOANA SERRAT
Aclam Club, Barcelona
11 d'octubre de 2024

Joana Serrat i la seva banda van desembarcar ahir a la nit en un museu de guitarres de la capital catalana per presentar-hi "Big Wave" (Great Canyon Records). L'enèsima reinvenció d'una artista que no passa dos cops per allà mateix, i que va un pas més enllà amb cada una de les seves obres. Les cançons d'aquest darrer disc són fruit d'una tempesta emocional, i ahir van sonar exactament a això. Una hora i mitja de torrencial electricitat que va culminar amb una catàrtica "Pictures", amb la cantant saltant i somrient a l'escenari com qui acaba d'assolir la salvació. Les coses que pot arribar a fer la música.

divendres, 11 d’octubre del 2024

The house is a rockin'!


The house is a rockin', don't bother knockin'
The house is a rockin', don't bother knockin'
The house is a rockin', don't bother, come on in
(Stevie Ray Vaughan)

La Casa Dansant de Frank Gehry i Vlado Milunič. Praga, octubre de 2024.
 

Charles Bridge Swing Band

El quartet, actuant el passat 5 d'octubre al matí sobre el pont de Carles.
La Charles Bridge Swing Band. Un quartet de swing, trad jazz i old-time music que sol actuar al pont de Carles, al cor de Praga. En els dies freds i plujosos de tardor, el seu repertori d'estàndards nord-americans pot esdevenir el millor aixopluc possible.