Nor do the wind, the sun or the rain
(Blue Öyster Cult)
El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.
diumenge, 15 de setembre del 2024
dissabte, 14 de setembre del 2024
Tommy Cash (1940-2024)
Ha mort Tommy Cash a l'edat de 84 anys, quan tot just veníem de commemorar el 21è aniversari del traspàs del seu germà (sí, Johnny Cash). Veterà de la banda de Hank Jr., entre finals dels 60 i principis dels 70 va obtenir un cert ressò pel seu compte amb senzills com "Six White Horses", de 1969, dedicat a la memòria de John F. Kennedy, Robert F. Kennedy i Martin Luther King.
Sortida
There must be some way out of here
Said the joker to the thief
(Bob Dylan)
Hospital General de Granollers, setembre de 2024.
dijous, 12 de setembre del 2024
Atila, a Enderrock
L'any vinent farà mig segle de la publicació de "The Beginning of the End", el primer àlbum d'Atila i un clàssic de la música progressiva feta en aquest costat dels Pirineus. La commemoració coincideix amb l'edició del quart àlbum del grup, "Encarnació". Parlem amb Joan Punyet, bateria de la banda gironina, a l'edició de setembre d'Enderrock.
Un esclat inèdit de creativitat
El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició "Manifestacions artístiques als anys setanta". Una mostra fotogràfica comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers, que repassa un moment històric de gran efervescència creativa tant a la ciutat com al conjunt del país. Entre els capítols més destacats, el Festival de Música Progressiva de 1971 i el happening de Dalí el 1974. Ens en fem ressò a SomGranollers.
21 anys sense Johnny Cash
Avui fa 21 anys que va morir Johnny Cash. Aquesta és la seva tomba al cementiri de Hendersonville, Tennessee. La fotografia és del març passat.
I wear it for the sick and lonely old
For the reckless ones whose bad trip left them cold
I wear the black in mournin' for the lives that could have been
Each week we lose a hundred fine young men
diumenge, 8 de setembre del 2024
So limitless and free
So limitless and free
Desperately in need of some stranger's hand
In a desperate land
(Jim Morrison)
Les Franqueses del Vallès, setembre de 2024.
Dylanquent
"To live outside the law, you must be honest". De la lletra d'"Absolutely Sweet Marie", de Bob Dylan.
Iniciem el curs
Un any més, l'entrada al mes de setembre i els últims batecs de l'estiu van acompanyats del ritual de tornar al quiosc –a l'únic que queda obert a prop de casa, i que duri- i retrobar-se amb la premsa musical que encara surt periòdicament en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però la resta ja aniran arribant. Ara sí, donem el curs per iniciat.
Herbie Flowers (1938-2024)
Herbie Flowers solia explicar que havia cobrat 17 lliures esterlines –l'equivalent a uns 350 euros actuals- per gravar la icònica doble línia de baix i contrabaix del "Walk on the Wild Side" de Lou Reed, els honoraris habituals de l'època per un músic de sessió al Regne Unit. I que justament havia fet aquell arranjament perquè sabia que, si tocava dos instruments en lloc d'un de sol, se li pagaria el doble.
Més enllà de tot el romanticisme que se li vulgui buscar a "Walk on the Wild Side", la història de Flowers –veterà també de l'òrbita de Bowie- ens ve a recordar que la música és un ofici, i que qui s'hi dedica té les mateixes necessitats que tota la resta de mortals –vaja, el costum de menjar cada dia-. I que quan algú us digui que no està bé barrejar la música amb els diners, és perquè ja té cobertes aquestes necessitats per alguna altra banda.
Herbie Flowers ha mort a l'edat de 86 anys, després de tota una vida tocant amb els millors.
dissabte, 7 de setembre del 2024
L'any de les dues gires de Dylan
Bob Dylan ha obert aquesta matinada a Somerset, Wisconsin, el tercer tram de l'Outlaw Music Festival Tour –la gira que comparteix amb Willie Nelson i John Mellencamp- amb "Silvio", una cançó que no havia tocat des de feia 20 anys i que forma part de "Down on the Groove" (1988).
Tal com soc conscient que "Down on the Groove" deu ser el seu disc menys popular amb permís d'"Empire Burlesque", no tinc cap problema a l'hora de reconèixer que escolto sovint aquesta cançó, i que no m'hauria importat escoltar-la en directe quan vaig assistir a aquesta gira el mes passat.
Hi ha veus que apunten que el de Minnesota hauria pogut dedicar aquesta peça a l'expresident Barack Obama, que l'havia enumerat a la seva llista de cançons de l'estiu. Com de costum, amb Dylan no es pot donar res per fet. En tot cas, als seus concerts encara hi pot passar qualsevol cosa. Impressionant, quan un té 83 anys i podria dedicar-se a viure de renda.
El que més m'ha sobtat d'aquesta nova lectura de "Silvio" és la càrrega elèctrica de les guitarres i la contundència d'una base rítmica –inclòs el piano- que no fa presoners. Dylan no havia sonat tan punk des que va actuar al programa de Letterman amb The Plugz ara fa 40 anys. I no sé si soc jo, però la línia de les guitarres recorda a la mutació en què havia desembocat "Key West" durant els darrers trams del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.
Dylan acabarà el 17 de setembre a Buffalo, Nova York, aquest darrer tram de l'Outlaw Music Festival Tour. Al cap de tan sols dues setmanes encetarà a Praga el que, ara sí, podria ser el tram final del citat RRW Tour.
Que em corregeixin els dylanòlegs més ben documentats si m'estic equivocant, però crec que no havia passat mai abans que Dylan s'embarqués en dues gires de formats totalment diferents durant un mateix any.
Encara menys que en deixés una en suspens per poder encabir l'altra –en això hi pot haver tingut a veure el factor edat: qui sap si podrà tornar a girar mai més amb Willie Nelson, que ja suma 91 primaveres-. Insisteixo, parlem d'un senyor de 83 anys que podria dedicar-se perfectament a viure de renda. Quan afirmo que no hi ha ningú més com ell en aquest negoci, no ho dic perquè sí.
Manifestacions artístiques a la Granollers dels anys 70
El vestíbul de l'Ajuntament de Granollers acull fins al 29 de novembre l'exposició fotogràfica "Manifestacions artístiques als anys setanta", que documenta un període de gran efervescència creativa a la ciutat. Entre d'altres, s'hi pot veure aquesta imatge de l'actuació dels Family de Roger Chapman a l'històric Festival de Música Progressiva de 1971. La mostra està comissariada per l'Arxiu Municipal de Granollers.
Manifesta 15 a Granollers
 |
| "Les petites coses". |
 |
| "Ghost Soldiers". |
A la imatge superior, "Les petites coses". Instal·lació audiovisual de l'artista Alba G. Corral a l'antiga central tèrmica de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, que es podrà visitar a partir de demà dins de la biennal d'art Manifesta 15. L'obra s'inspira en la figura de Montse Cruz, una de les poques dones que van treballar al laboratori químic de l'antiga fàbrica tèxtil.
A sota, "Ghost Soldier". Performance del col·lectiu italià MASBEDO que es podrà veure demà al refugi antiaeri de la plaça Maluquer i Salvador de Granollers, dins de la mateixa Manifesta. Soroll i foscor en un entorn tan claustrofòbic com opressiu. La memòria del bombardeig feixista de 1938 sobre la ciutat, com a mirall d'un món on atrocitats com aquella encara segueixen passant cada dia gairebé nou dècades després.
De versions i eclecticisme
Centre Cívic Nord, Granollers
6 de setembre de 2024
Concert de The Popurris, la nit passada al Centre Cívic Nord de Granollers, emmarcat dins de la festa major del barri de l'Hostal. Es tracta del projecte paral·lel dels components de Pops, banda formada per veterans de l'escena vallesana –la meitat dels seus components havien militat als històrics Treepoli-.
The Popurris és un grup de versions, aquell format tan menystingut darrerament per un sector d'aficionats a la música que tendeixen a confondre l'originalitat amb la sopa d'all. Com si fer versions no hagués estat justament l'ofici (sí, l'ofici) de tantes i tantes orquestres que van fer història al llarg del segle XX i fins i tot abans.
El repertori dels vallesans es nodreix bàsicament de clàssics del pop i el rock de la dècada dels 80, però de tant en tant surten del guió amb sorpreses com aquell medley de "La Bamba" i "Twist and Shout" que va venir a dir que als centres cívics municipals també s'hi pot –o s'hi hauria de poder- anar a ballar.
A mitja actuació van fer sortir a l'escenari tot un Alan Cook, il·lustre veterà de l'Italo Disco fet a casa nostra i un dels pocs catalans que han conquerit les llistes d'èxits de tots dos costats de l'Atlàntic. En va cantar una de Ray Charles, una de Bill Withers i una altra de Lynyrd Skynyrd. L'eclecticisme és això, i tota la resta són romanços.
Responsive Dreams Festival
Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers
6 de setembre de 2024
Niczero9 actuant ahir a la tarda a Responsive Dreams, festival d'art digital que s'està celebrant aquest cap de setmana a Roca Umbert. NZ9 va ser al seu dia un projecte paral·lel de dos components dels enyorats Camping. Avui, amb Camping fora de circulació i part dels seus components redefinint els límits de l'agressió sonora a Tiger Menja Zebra, és una entitat amb nom propi. La seva vocació, sacsejar consciències a cop d'electrònica (post-)industrial, es manté intacta. Ho van refermar amb títols com l'hipnòtic "Your Silence Will Not Protect You".
divendres, 6 de setembre del 2024
40 anys sense Ernest Tubb
Avui fa 40 anys de la mort d'Ernest Tubb (1914-1984), probablement la figura més capital de la música honky tonk amb permís de Hank Williams. Aquesta és la botiga de discos que ell mateix havia regentat al centre de Nashville. Va tancar fa dos anys, però a la façana encara s'hi conserva el mític cartell amb forma de guitarra (la fotografia és del març passat). Sembla que hi ha plans per reobrir-la, creuem els dits.
dimarts, 3 de setembre del 2024
Outlaw Music Festival, un mes després
 |
| Willie Nelson a Mountain View, el 3 d'agost passat. |
Un mes, i fins i tot en vaig escriure una crònica al seu moment, però crec que encara no he assimilat el que vaig viure aquella tarda-nit. Què puc veure, a partir d'ara, en un escenari, que iguali una cosa així? I què quedarà, quan aquesta gent ja no hi sigui?
Avui he llegit aquest article, molt interessant, sobre què significa per Nelson i Dylan sortir junts a la carretera a aquestes alçades –amb 91 i 83 primaveres respectivament, a ningú se li escapa que podria ser l'últim cop que ho facin, tampoc que el mateix Dylan ha arribat a interrompre momentàniament la seva pròpia gira per compartir escenari amb Nelson-.
dissabte, 31 d’agost del 2024
Honk!
"Honk if you're childless, miserable and love cats!". Vist en una botiga del Mission District. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
"Learn to Read"
Un missatge que sempre és oportú. El quadre penja d'una de les parets de la llibreria City Lights. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
El blues d'una festa al carrer
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça Perpinyà, Granollers
30 d'agost de 2024
Chino Swingslide i el seu Blues Trio van actuar la nit passada a la festa major de Granollers amb un convidat molt especial, ni més ni menys que el gran Tota Blues a l'harmònica. Un d'aquells concerts que no es veuen cada dia, menys encara en un context festiu on l'oferta musical sol estar en una altra sintonia.
El repertori va alternar composicions pròpies –aquell "Mary Jane" amb regust de Grateful Dead i Allman Brothers- amb clàssics com "Got My Mojo Working" –l'original de Preston Foster que la gran majoria hem conegut a través de Muddy Waters- o una atrevida lectura amb accent texà d'"I Saw Her Standing There", dels Beatles.
El bluesman argentí afincat a Barcelona va aprofitar la recta final del concert per reivindicar la cultura popular i les festes de carrer. Les que fa la mateixa gent i no els de dalt, tal com bé va apuntar. Ho va dir al centre de Granollers, on les entitats porten mesos reivindicant un model festiu que, diuen, l'Ajuntament de la ciutat no s'acaba de creure.
diumenge, 25 d’agost del 2024
Redwood Trees
Please let us under
When we were young we used to go
Under the redwood tree
And it smells like rain
Maybe even thunder
Won't you keep us from all harm?
Wonderful redwood tree
(Van Morrison)
Muir Woods National Monument, Califòrnia, agost de 2024.
I Left My Heart in San Francisco
I left my heart in San Francisco
High on a hill, it calls to me
To be where little cable cars climb halfway to the stars
Tony Bennett. "I Left My Heart in San Francisco".
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Jerry Garcia, retratat per Grace Slick
Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.
Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
L'immens llegat de Quim Mandado
Festa Major de Blancs i Blaus
Plaça de l'Església, Granollers
24 d'agost de 2024
Quim Mandado, la veu i el baix de Sangtraït, repassant el repertori de la seva banda de tota la vida, també de Guardians - LGP, ahir a la nit a la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, amb el suport del seu vell amic Joan Cardoner (guitarra) i dels seus fills, Ferran (guitarra) i Guillem Mandado (bateria).
De tota la plana major d'aquella mal anomenada escena que va ser el Rock Català dels 90, Sangtraït sempre em van semblar els exponents més sòlids i creïbles –Sopa de Cabra i sobretot Els Pets han tingut evolucions molt interessants, però a posteriori-. El seu repertori –hard rock i heavy metal dels de tota la vida- es podia entendre més enllà de l'etiqueta del moment, i encara avui es defensa sol.
Des d'aleshores, Mandado s'ha mantingut en un discret però honorable segon pla. Ha seguit fent música amb projectes diversos, però mai ha fet massa cas de dictats i tendències, i ni tan sols s'ha molestat a reivindicar amb veu massa alta un llegat que val molt més que un passi de mitjanit en una festa major –val a dir que bona part del públic sabia què anava a escoltar, i la resposta va ser molt més correcta del que sol ser-ho en aquesta mena de saraus-.
El cert és que costa escoltar cançons com "Inqui-missió" o "El guerrer" sense la bateria tot terreny de l'enyorat Martín Rodríguez. Ja no diguem "Els senyors de les pedres" o "El vol de l'home ocell" sense el saxo i l'harmònica del gran (en tots els sentits) Papa Juls (la seva funció a la banda mare anava molt més enllà d'"emprenyar els veïns"). Però són les seves cançons. I a aquestes alçades, un concert com el d'ahir és el més a prop de la font original que un pot arribar-se a trobar.
dissabte, 24 d’agost del 2024
Hippie Hill
El Golden Gate Park podria ser perfectament el gran pulmó verd de San Francisco, si no fos perquè una ciutat envoltada de mar i parcs naturals no necessita eufemismes urbanístics d'aquesta mena. En tot cas, vindria a ser l'equivalent a la Costa Oest del Central Park novaiorquès.
La seva proximitat amb el barri de Haight-Ashbury el va convertir durant la segona meitat dels 60 en un dels epicentres de la contracultura, la música psicodèlica i el moviment hippie. De fet, la zona que es pot veure a la fotografia es coneix com a Hippie Hill.
Al seu dia, aquest turonet solia ser punt de trobada de personatges singulars i ànimes inquietes, i acollia amb certa regularitat concerts gratuïts de gent com Grateful Dead o Jefferson Airplane –tant els uns com els altres vivien pràcticament a tocar d'aquest lloc-.
Els Polo Fields del mateix Golden Gate Park van acollir el 14 de gener de 1967 el Human Be-In. Un festival que va fer d'aparador d'una revolució musical que ben aviat transcendiria els límits de la ciutat per esdevenir planetària –els Airplane, els Dead, Quicksilver Messenger Service, Blue Cheer, Big Brother and The Holding Company...-, i que es considera com el preludi del Summer of Love.
Va ser un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure –potser el primer-, la llavor del que passaria posteriorment a Monterey i a Woodstock. Vaig provar d'acostar-me fins als Polo Fields. Però aquell dia s'hi estava preparant un altre tipus de festival, més en sintonia amb la manera de fer del temps present que no pas amb la de l'era d'Aquari.
Quan em trobava a pocs metres, una tanca metàl·lica em va barrar el pas i un vigilant de seguretat molt simpàtic em va aconsellar que marxés per on havia vingut. Ah, aquells temps en què la seguretat dels festivals la portaven bandes de motoristes one-percenters, i les coses simplement "fluïen"...
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Les cases dels Airplane, Janis, els Dead i... Hendrix?
Diuen que una casa no són res més que quatre parets, i que són les persones que l'habiten qui la fa esdevenir una llar. Hi ha tres cases al barri de Haight-Ashbury on es van escriure –o com a mínim compondre- alguns dels capítols essencials de la música de la dècada dels 60 del segle passat.
A Fulton Street, a tocar de Golden Gate Park, s'hi troba la casa de color blanc –semblant a un temple romà- on van viure els components de Jefferson Airplane. Al carrer Ashbury, prop de la cruïlla amb Haight, hi ha les cases on van viure Janis Joplin –de color de rosa– i els membres de Grateful Dead –de color negre-.
Més curiosa és la casa vermella de Haight Street amb un mural de Jimi Hendrix en un lateral, i una inscripció a la façana que la presenta com la "Red House" que titula una de les peces més conegudes del guitarrista. Una web oficial de turisme de la ciutat fins i tot destaca que el geni de Seattle va viure en aquest immoble.
En realitat, n'hi ha prou consultant qualsevol biografia autoritzada per saber que Hendrix mai va arribar a viure a San Francisco. Que fins i tot una oficina de turisme hagi donat per bona una suposició sense cap fonament, no deixa de ser un signe més d'aquests temps en què tothom sap de tot però ningú contrasta res.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
 |
| La casa de Jefferson Airplane |
 |
| La casa de Grateful Dead |
 |
| La casa de Janis Joplin |
 |
| La suposada 'Red House' de Hendrix |
Alcatraz
Alcatraz. La Roca. Fortificació militar durant la Guerra de Secessió. Històrica presó tan llegendària com temuda pels seus interns, entre els quals es van comptar els mateixos Al Capone i Machine Gun Kelly.
També un símbol de la lluita pels drets dels nadius nord-americans –militants d'aquest moviment van ocupar l'illa el 1969, i la seva empremta encara és visible-, i privilegiat santuari natural al cor de la Badia de San Francisco.
Visitar avui el que queda de les seves instal·lacions encara convida a reflexionar sobre el dia a dia a l'altre costat de les parets d'allò que eufemísticament anomenem centres penitenciaris. També és una lliçó d'història de les que no s'obtenen cada dia.
Anar-hi en ferri permet constatar la força d'uns corrents marins que s'ho emporten tot al seu pas. Sumem-hi la baixíssima temperatura de l'aigua i la presència de lleons marins, i entendrem per què les fugues d'Alcatraz només solen acabar-se bé en la ficció.
Quan desenes de turistes –sí, turistes- vam desembarcar a Alcatraz, una voluntària ens va donar la benvinguda a l'illa, ens va fer un breu resum de la seva història i ens va preguntar quants de nosaltres havíem vist "The Rock", la famosa pel·lícula de Michael Bay amb Nicolas Cage i Sean Connery. Tots vam alçar la mà.
Després va preguntar qui havia vist "Escape from Alcatraz", de Don Siegel, amb Clint Eastwood en un dels seus grans papers. La majoria, però no tots, vam tornar a alçar la mà. "That's the good one", va sentenciar la voluntària amb el somriure còmplice de qui sap de què parla.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dijous, 22 d’agost del 2024
Record Plant Sausalito
Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.
Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.
Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.
Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.
The Stone
Aquest local situat al 412 de Broadway, al barri de North Beach, va ser durant la dècada dels 80 el club The Stone, un dels temples de la música en directe a San Francisco, també un dels escenaris on es van foguejar uns joves Metallica –alguns dels bootlegs més celebrats dels seus primers anys es van gravar a l'Stone-.
Abans havia estat breument la segona seu del Matrix, sala de concerts impulsada per l'entorn de Jefferson Airplane que havia viscut els seus millors dies durant la seva primera etapa a Fillmore Street –el local de Broadway només va durar tres mesos, de setembre a novembre de 1973, acollint actuacions de Bob Marley i els New York Dolls, entre d'altres-.
Com es pot apreciar a la fotografia, avui la seva icònica façana negra està pintada de blanc i a l'interior del local s'hi porten a terme actuacions d'una altra mena.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dimarts, 20 d’agost del 2024
Amoeba Music a Haight-Ashbury
La botiga d'Amoeba Music al barri de Haight-Ashbury, a San Francisco –té dos locals més com aquest a Berkeley i a Los Angeles-. The World's Largest Independent Record Store, tal com s'anuncia a la seva pàgina web, i crec que la imatge parla per ella mateixa. Tot allò que no trobis a Spotify, és molt possible que ells ho tinguin exposat i bé de preu.
Et pots passar hores aquí dins, i no t'ho acabaràs mai –jo m'hi vaig passar mitja tarda, i encara em va faltar veure ben bé mitja botiga-. A més, tenen el detall de recordar-te que la majoria de discos que vegis a les seves prestatgeries, els trobaràs més bé de preu a la secció de segona mà del mateix establiment. I les persones que hi treballen són encantadores.
Últimament parlo amb músics 'emergents' catalans que em diuen que no veuen la necessitat de publicar la seva música en format físic, perquè els hàbits de consum actuals són uns altres –que trist, per cert, escoltar músics joves parlant d'hàbits de consum-. I això em fa sentir que dec ser d'un altre món. Aleshores visito ciutats on obrir una disqueria no és un acte de resistència sinó un negoci com qualsevol altre, i m'adono que l'altre món deu ser el lloc d'on jo vinc.
City Lights
"They danced down the streets like dingledodies, and I shambled after as I've bee doing all my life after people who interest me, because the only people for me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, mad to be saved, desirous of everything at the same time, the ones who never yawn or say a commonplace thing, but burn, burn, burn like fabulous yellow roman candles exploding like spiders across the stars and in the middle you see the blue centerlight pop and everybody goes 'Awww!'. What did they call those people in Goethe's Germany?".
Jack Kerouac. "On the Road" (1957)
He llegit diversos cops "On the Road", però mai abans l'havia llegit als Estats Units. No acostumo a triar les lectures en funció dels llocs on vaig, però tenia clar que en aquest viatge m'havia d'emportar aquest llibre, i més concretament l'edició en anglès que n'havia adquirit l'estiu passat en una llibreria de Lió –ciutat on vaig anar a parar tot perseguint a Bob Dylan per Europa-. I sí, llegir Kerouac a San Francisco ha estat una experiència.
La ciutat ha canviat molt des dels dies en què Sal Paradise voltava d'una punta a l'altra dels Estats Units per menys del que costa avui prendre's un cafè en qualsevol aeroport internacional. Però la pista beatnik segueix present en indrets com la llibreria City Lights que va obrir Lawrence Ferlinghetti al cor de North Beach. Mentiria si digués que es tracta d'un oasi, perquè tot el barri preserva encara l'encant d'uns temps que encara no han passat del tot. Fins i tot hi ha algun bar que encara no accepta targetes de crèdit.
City Lights Booksellers & Publishers. San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
dilluns, 19 d’agost del 2024
Shadow of the Moon
Shadow of the Moon. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, agost de 2024.
Hear the trumpets, hear the pipers
"Hear the trumpets, hear the pipers
One hundred million angels singin'
Multitudes are marchin' to the big kettledrum
Voices callin', voices cryin'
Some are born and some are dyin'
It's alpha and omega's kingdom come"
(Johnny Cash)
Les Franqueses del Vallès, agost de 2024.
Outlaw Music Festival Tour, en Ruta 66
 |
| Willie Nelson en Mountain View, 3 de agosto de 2024. |
50 anys del happening de Dalí a Granollers
Avui es commemora el 50è aniversari de l'històric happening de Salvador Dalí a Granollers. Ens en fem ressò a SomGranollers tot conversant amb Josep Serra, l'home que aquella tarda va ruixar al mateix Dalí amb una mànega de pintura. Serveixi aquest article també com a record a Joan Illa Morell (JIM), el principal instigador de l'esdeveniment, personatge entranyable i absolutament irrepetible amb qui aquesta ciutat encara té un deute pendent. Agraïments a Joan Sala, Josep Soley i l'Arxiu Municipal de Granollers.
diumenge, 18 d’agost del 2024
The night was clear, and the moon was yellow...
The night was clear and the moon was yellow, and the leaves came tumbling down. El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès. Agost de 2024.
"Neon Remedy", o la tornada perfecta
Pista Coberta Parc Pompeu Fabra, Cardedeu
17 d'agost de 2024
Diuen que la melodia perfecta és aquella que t'atrapa a la primera. Ahir a la nit em vaig trobar a mi mateix cantant la tornada de "Neon Remedy", nova composició que Joe Fields & The Folkytonks van estrenar en un concert a Cardedeu –i que, per tant, jo no havia pogut escoltar mai-.
Fields i la seva banda, exponents a casa nostra del més genuí country d'arrel neotradicional, van repassar els dos discos que tenen publicats –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)-, i van amanir el repertori amb cites a George Jones, George Strait, Dwight Yoakam i Brooks & Dunn, també al cançoner tradicional nord-americà.
El concert s'emmarcava dins de la Festa Major de Cardedeu, i concretament dins de la festa country promoguda com cada any per la bona gent de Xafal Cardedeu. Una associació que, com diu aquella vella cançó, ja era country "when country wasn't cool". Un quart de segle al peu del canó i aquí segueixen. Per molts anys!
dissabte, 17 d’agost del 2024
The coldest winter
“The coldest winter I ever spent was a summer in San Francisco".
(Mark Twain)
The Golden Gate Bridge. San Francisco, California, agost de 2024.
The crookedest street in the world?
Les vuit corbes de Lombard Street són un dels elements més característics del paisatge urbà de San Francisco. A causa del seu inclinat pendent, aquest tram del carrer que baixa des de les alçades de Russian Hill es coneix popularment com "the crookedest street in the world".
No tothom està d'acord amb aquesta definició, és clar. Un guia turístic de la ciutat, per exemple, em va dir aquestes paraules al respecte: "In my opinion, the crookedest street in the world is actually in New York. And it's called Wall Street". L'home era nascut a New Jersey i sabia de què parlava.
Fortune Teller
La setmana passada, caminant pel barri de la Missió de San Francisco, una pitonissa em va convidar a visitar el seu consultori tot assegurant-me que per 30 dòlars podia fer que la meva exparella tornés amb mi en només tres dies (no va especificar a quina d'elles es referia).
Jo li vaig respondre que no tenia cap interès en visitar el seu consultori, però estava disposat a pagar-li el doble, a peu de carrer i en efectiu, si era capaç d'assegurar-me que la mantindria ben lluny de mi per sempre més (tampoc em van caler especificacions). La nostra conversa es va acabar aquí.
A la fotografia, una pitonissa endevina el futur per 25 cèntims de dòlar al Musée Mécanique, pintoresca col·lecció de velles màquines del milió i altres andròmines entranyables a Fisherman's Wharf.
"Went to the fortune teller
Had my fortune read
I didn't know what to tell her
I had a dizzy feeling in my head"
(Allen Toussaint)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)