El destí d'un home desterrat

'The Fate of a Banished Man' (2014). Escultura de Damien Hirst exposada a Chateau La Coste. La lluita per la pròpia supervivència, la del depredador i la de la presa. L'últim instant de qui ho ha perdut tot menys el seu propi destí. Lo Pueg de Santa Reparada (Provença), desembre de 2024.

Crouching Spider

'Crouching Spider' (2003). Escultura de bronze de Louise Bourgeois (1911-2010) instal·lada al centre d'un estany artificial –a la fotografia, parcialment glaçat-, en un dels accessos a Château La Coste. Lo Pueg de Santa Reparada (Provença), desembre de 2024.

Les guineus de Michael Stipe

'Foxes' (2008). Conjunt escultòric de Michael Stipe (R.E.M.) a tocar de les vinyes de Château La Coste (i situat molt a prop del 'Rail Car' de Bob Dylan que hi ha instal·lat a la mateixa finca).

Lo Pueg de Santa Reparada (Provença), desembre de 2024.

Art de carrer en santa seu

Street art exposat en una fortalesa del segle XIV. Retrospectiva de Miss.Tic, pseudònim de l'artista parisenca Radhia Novat (1956-2022), al Palais des Papes. Irreverència, denúncia i provocació en santa seu.

Avinyó, desembre de 2024.

Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

Grateful Dead a l'autopista

Baixant per l'autopista amb això a l'horitzó i un directe de Grateful Dead fent companyia. L'Alt Empordà, desembre de 2024.

Dues disqueries marselleses

Segueixo dient que una bona manera de relacionar-se amb qualsevol ciutat, és fer-ho a través de les seves botigues de discos. Aquest matí he anat a Marsella i n'he visitat un parell, Lollipop i Tangerine. En tots dos casos hi he trobat bones seleccions, ofertes temptadores i personal molt amable.

A Tangerine, concretament, hi he conegut un disquer que és fan de King Crimson –els tenia sonant quan hi he entrat- i que va viure a Barcelona durant una temporada a principis dels 80. Li he comprat un vinil de Johnny Cash i hem acabat parlant de Pata Negra i Barón Rojo. Aquelles coses que no solen passar a Amazon ni a Spotify.

El tren de Dylan a la Provença

'Rail Car' (2022), escultura de ferro de Bob Dylan instal·lada a les vinyes de Château La Coste, al cor de la Provença. La instal·lació reprodueix les dimensions d'un vagó de tren a escala real, s'hi arriba seguint el traçat de l'antic camí romà, i es pot accedir a l'interior (és a dir, un pot entrar literalment a dins de l'obra de Dylan). That Slow Train Contains Multitudes.

Lo Pueg de Santa Reparada (Provença), desembre de 2024.

Du Vin & Des Vinyles

Avui he anat a Carcassona i he descobert una botiga de vins que també és una botiga de discos de vinil (o a l'inrevés). Du Vin & Des Vinyles (43 Av. Bunau Varilla) basa la seva filosofia en el maridatge de vins locals amb música d'arreu. La idea és original, la combinació un encert i la selecció de luxe, tant a les cubetes com a les prestatgeries.

La casa on va néixer Trenet

Longtemps, longtemps, longtemps

Après que les poètes ont disparu

Leurs chansons courent encore dans les rues

La casa on va néixer Charles Trenet el 18 de maig de 1913. Una estàtua del cantant dona la benvinguda als visitants. Narbona, desembre de 2024.

22 anys sense Joe Strummer

HOMENATGE A JOE STRUMMER

Anònims, Granollers

22 de desembre de 2024

El 22 de desembre és aquella data en què la majoria de mortals acostumen a lamentar que no els hagi tocat la loteria. Des de fa 22 hiverns també és una jornada de record a Joe Strummer, que va morir tal dia com avui de 2002, i a qui li agradava cantar per tota aquella gent a qui la sort i la fortuna solen deixar de banda cada dia de l'any.

L'Anònims ha fet aquest migdia un homenatge al cantant de The Clash amb un breu concert d'Obrigada –amb format de duet– i una sessió de Miqui Puig DJ. Els primers han interpretat quatre peces del debut homònim de la banda i una d'Strummer en solitari –magnífica "Burning Lights"-. El segon ha fet una eclèctica selecció que d'alguna manera ha explicat qui era Strummer i què va significar musicalment.

Tres anys sense JIM

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021).

Avui fa tres anys que va morir l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM", responsable entre d'altres del llegendari happening de Dalí i dels dos històrics concerts de King Crimson a Granollers durant la dècada dels 70. Figura clau però massa sovint obviada de la contracultura en aquest racó de món. Personatge singular i entranyable com ell sol. Jo li segueixo devent un vermut. Granollers encara li deu un reconeixement.

Un pianista d'esquena

LLUÍS COLOMA QUINTET

52è Cicle de Jazz Granollers

Casino Club de Ritme, Granollers

20 de desembre de 2024

Diuen que la millor manera de contemplar un bon pianista és tenir-lo d'esquena –i, si pot ser, una mica de perfil-. Perquè no li veuràs el rostre, però a canvi podràs seguir els moviment de les seves mans. En el cas de Lluís Coloma, observar com fa moure les mans –i els dits- amunt i avall per les tecles és un espectacle visual a l'alçada de tot un senyor repertori que honra una tradició centenària. La del boogie-woogie, gènere musical d'arrel afroamericana del qual ha esdevingut el pianista vallesà un dels grans exponents contemporanis al continent europeu.

La nit passada va actuar a Granollers com a líder d'un quintet on figuraven noms de pes com els del guitarrista Héctor Martín (A Contrablues), el percussionista Albert Enkaminanko, el contrabaixista Manolo Germán i el bateria Arnau Julià. Venia a presentar el seu darrer treball, un "Trip to Everywhere" (2022) on fa dialogar el boogie-woogie amb llenguatges com els del country –aquell "Nashville Suite" amb regust d'Allman Brothers- o fins i tot l'spaghetti western –aquell "Tijuana Riders"-. El gran final amb "Cromatic Boogie" va ser una apassionant conversa entre cinc solistes fora de sèrie.

El retaule gòtic de Sant Esteve

El retaule gòtic de l'església de Sant Esteve de Granollers, tal com es podrà veure a partir de divendres al Museu de la ciutat. Totes les peces que se'n conserven, disposades tal com estaven col·locades al seu dia a l'interior del temple.

Em fascina l'art religiós, tot i no ser creient. Em fascina tot allò que l'ésser humà ha estat capaç de crear al llarg dels segles, mogut i inspirat per una fe i per una motivació que jo, pobre de mi, soc incapaç de comprendre (he dit comprendre, no entendre).

Em fascina contemplar de prop i amb tota la seva immensitat un retaule del segle XV que explica la vida i la figura d'un sant tal com avui podria fer-ho una novel·la gràfica. I em fascina tenir al davant l'obra d'algú que va viure fa més de 500 anys, i saber que aquesta seguirà present quan jo ja no hi sigui. 

Històricament, una de les funcions de l'art ha estat deixar constància d'allò que s'explica a través seu. No sé si els autors d'aquest retaule tenien en ment conceptes com la perdurabilitat, al moment de fer-lo. Però, a mig mil·lenni d'haver-se completat, segueix exercint com a testimoni del seu temps.

Són reflexions que em volten pel cap en un moment històric en què la perdurabilitat sembla cotitzar cada cop més a la baixa. En què tot ha de ser immediat i en conseqüència efímer, i en què la creació artística s'orienta cada cop més a omplir agendes i plataformes, que no pas a dir coses.

De tots els fets que han estat notícia aquesta última setmana, quants es recordaran d'aquí a 500 anys? Quants compositors contemporanis suportaran el pas dels segles tal com ho han fet Bach, Beethoven o Vivaldi? I quants dels discos, pel·lícules i sèries que aquests dies omplen els rànquings del millor de l'any que s'acaba, seran encara vigents d'aquí a dotze mesos?

Concert revolucionari de La Ludwig Band

LA LUDWIG BAND
Nau B1, Granollers

14 de desembre de 2024

El ventall estilístic de La Ludwig Band va del Dylan del 65 a l'Springsteen anterior als grans estadis, passant és clar pel Pau Riba dels Dioptries –si anem una mica més enllà de la superfície, també hi trobarem traces de The Band, de Grateful Dead, dels Allman Brothers i fins i tot de Leon Russell, també de Pep Laguarda, Umpah-pah i Els Tres Tambors-.

No descobreixen res de nou, però el seu cançoner és tan fresc com efectiu. I justament per això, perquè es dediquen al noble art de fer cançons en lloc de presumir d'haver-se inventat la sopa d'all, em semblen més originals que el 90% de la música que es fa actualment en català –excloc d'aquest percentatge allò que solem anomenar underground-. En un país que és capaç d'elevar qualsevol gamarús amb Auto-Tune a la categoria d'artista, un concert com el que aquesta colla va fer la nit passada a Granollers em sembla revolucionari.

Jazz al mercat

Granollers ha inaugurat aquesta tarda la reforma del seu mercat municipal, el de Sant Carles. Abans i després que les autoritats fessin els seus parlaments protocolaris, un trio de músics locals encapçalat pel bateria tot terreny Alfons Bertran ha tocat jazz a l'entrada principal del recinte.

De la mateixa manera que acostumo a criticar les institucions quan crec que s'equivoquen, penso que avui és de justícia aplaudir l'Ajuntament de Granollers pel fet d'haver apostat per la música en directe on altres s'haurien limitat a posar una 'playlist' feta de qualsevol manera. També per haver posat en valor el talent de casa en lloc d'anar a buscar qualsevol patum mediàtica.

Aquesta tarda, al Mercat de Sant Carles, s'ha parlat molt del comerç de proximitat i de tots els beneficis que aquest porta implícits, i de les dificultats que afronta el sector. Fent una analogia amb el món de la cultura, també em sembla oportú recordar que Granollers és aquella ciutat que es fa dir terra de músics, però on els músics amb prou feines troben escenaris on anar a tocar.

44 anys sense Lennon

Ara fa un any, per aquestes dates, estàvem debatent si aquell "Now and Then" generat amb el suport de la Intel·ligència Artificial a partir d'una maqueta de Jonn Lennon, es podia considerar com l'última cançó d'una banda, els Beatles, que havia deixat d'existir feia més de mig segle –i dues quartes parts de la qual ja no hi eren per ser consultades al respecte-.

Passats dotze mesos des de la seva publicació, m'agradaria preguntar a tots els que van rebre aquell experiment com si fos aigua de maig, quantes vegades han tornat a escoltar "Now and Then" des d'aleshores. Si la resposta és "Cap ni una", no patiu, és el que tenen els productes de temporada.

Si per contra volem parlar de perdurabilitat, aquests dos recopilatoris amb caràcter definitiu segueixen explicant per què els Beatles van ser la banda més important del segle XX. I parlant encara de perdurabilitat, avui fa 44 anys que un imbècil va disparar a Lennon per l'esquena, matant de forma cruel i covarda un dels genis més grans i influents de tots els temps.

"Juror #2"

Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge.

Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.

"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.

Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.

No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).

Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.

The whirlwind is in the thorn tree

The whirlwind is in the thorn tree

It's hard for thee to kick against the pricks

In measured hundredweight and penny pound

When the man comes around

(Johnny Cash)

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2024.

Breathe in the air

Breathe, breathe in the air

Don't be afraid to care

Leave, but don't leave me

Look around, and choose your own ground

(Pink Floyd)

En algun punt entre els espais aeris de França i el Regne Unit, novembre de 2024.

El surfista solitari

A la sala d'actes de la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt hi ha exposat aquest acrílic d'Angelina Capdaigua que mostra un surfista desafiant onades de dimensions absolutament colossals.

L'obra forma part d'una mostra de quadres pintats pels usuaris del casal d'avis del poble. En un primer moment em va fer venir al cap el concepte romàntic de l'individu tot sol davant la immensitat de la natura.

També em va fer pensar en la música surf, i més concretament en "The Lonely Surfer", l'instrumental amb què Jack Nitzsche va apuntalar una carrera discogràfica al seu nom el 1963. El surfista solitari. Novament, l'individu davant dels elements.

Xerrada sobre Pink Floyd a Vilassar de Dalt

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt. Serà l'última sessió d'aquesta temporada. Veniu!

50 anys sense Nick Drake

Ahir al matí vaig anar a Tanworth-in-Arden, el poble de les West Midlands angleses on va créixer Nick Drake. També el lloc on va morir, avui fa 50 anys, l'autor de "Time Has Told Me", "Cello Song" i "Place to Be". Se'n va anar de forma discreta, tal com havia viscut, concebut i lliurat la seva música. I ho va fer de matinada, aquella franja horària en què les seves cançons solen acompanyar millor.

Va ser la casualitat la que em va portar fins a Tanworth-in-Arden justament un 24 de novembre. Justament cinc dècades després de l'últim sol que va arribar a veure una ànima massa pura, massa sensible i massa honesta per sobreviure en un món com aquest nostre. Potser també va ser la casualitat, la que ahir al matí hi va fer desencadenar una pluja torrencial. O potser no.

Tanworth-in-Arden no és la mena de lloc que surt a les guies turístiques. Està lluny de tot arreu i no s'hi arriba de passada, sinó que cal anar-hi expressament. És un poble petit, de poc més de 3.000 habitants, al qual només es pot accedir a través de carreteres secundàries i camins rurals, envoltats de boscos de color verd espès i de prats on les ovelles pasturen sota la pluja.

Aquests camins remots, aquests boscos feréstecs, aquests prats on el temps encara es resisteix a fer cap pas endavant, formen el paisatge en el qual va créixer Nick Drake. Eren i segueixen sent el context de la seva persona i de la seva obra. A Tanworth-in-Arden hi ha la casa on va viure i va morir. També hi ha la làpida sota la qual és enterrat juntament amb els seus pares.

La tomba de Nick Drake és al cementiri de la parròquia de St Mary Magdalene, sota un arbre que ahir em va protegir de la intensa pluja que estava caient quan m'hi vaig acostar. És una làpida discreta, austera, novament com el pas de Drake per aquest món cruel. Ahir al matí, mentre la contemplava tot sol i en silenci, algú va començar a tocar l'orgue de l'església. No vaig reconèixer la peça que interpretava, però va ser un moment preciós.


"And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be"
(Nick Drake)

Jason Isbell i S.G. Goodman a Wolverhampton

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT

+ S.G. GOODMAN

Civic Hall, Wolverhampton

23 de novembre de 2024

Ahir a la nit vaig poder assistir al concert que Jason Isbell And the 400 Unit van fer al Civic Hall de Wolverhampton. Presentació d'un "Weathervanes" (2023) que molt probablement acabarà assolint la condició de clàssic dins de la discografia del d'Alabama, si és que encara no ho ha fet.

Actuació rodona de cap a peus, de la qual em quedo sobretot amb una torrencial "King of Oklahoma", des d'ara mateix una de les seves grans cançons. També amb el gran final que va segellar una pantanosa "This Ain't It", on Isbell i Sadler Vaden es van marcar un diàleg de guitarres dels que no s'escolten cada dia.

Va ser emocionant també escoltar perles pretèrites –pilars indiscutibles al cànon de qui va ser guitarrista de Drive-By Truckers- com "Alabama Pines" o "Cover Me Up". Aquesta última, fràgil com ella sola, la va cantar com si l'acabés de compondre allà mateix, en un dels moments més emocionants de la nit.

S.G. Goodman.

Abans havia actuat S.G. Goodman en condició d'artista convidada. Presentava el notable "Teeth Marks" (2022). I va dir tot allò que una pot arribar a dir amb l'únic suport d'una guitarra, quan li ha tocat viure als marges de la mateixa societat que l'ha vist créixer.

Entre cançó i cançó es va servir de l'humor i la ironia per relatar el dia a dia d'un artista teloner, també per reflexionar sobre què pot significar la imminent segona presidència de ja saben vostès qui. La final "Space and Time" va semblar ahir a la nit un cant a tot el que es va perdre el 5 de novembre passat.

El fons de discos de vinil de la biblioteca de Manlleu

La Biblioteca Municipal de Manlleu té un fons amb més de 1.000 discos de vinil provinents de Ràdio Manlleu, entre els quals hi ha autèntiques joies. Quan l'emissora va deixar de fer servir aquest format, els va cedir a la biblioteca. Així, en lloc d'acumular pols a porta tancada, es troben a l'abast de tothom i hi ha unes persones que en tenen cura (llarga vida a les bibliotecàries d'aquest món).

Parlant de Pink Floyd a Manlleu

Aquesta tarda he anat a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Com de costum, el millor de tot ha estat el col·loqui posterior on he pogut conèixer les històries de persones que escolten aquest disc des que es va publicar, i que poden explicar tot allò que mai podrem explicar els que no hi érem aleshores, per molts llibres que llegim i molts documentals que ens empassem.

Penso que la memòria oral de totes aquestes persones té un valor incalculable que caldria preservar d'alguna manera. D'avui em quedo amb la història d'una gent d'Osona que el 1974 va llogar un minibús i se'n va anar fins a Tolosa de Llenguadoc per assistir a la gira de presentació de "The Dark Side of the Moon". D'allò ja fa mig segle, però la seva passió per la música resta intacta. Si mai arribo a la seva edat, m'agradaria ser com ells.

Gràcies a tots els que heu vingut avui a la biblioteca de Manlleu. De debò que ha estat un plaer.

Un aparador melòman a Wolverhampton

En una cantonada del centre de Wolverhampton hi ha un local comercial força gran que està disponible per ser llogat. Qualsevol dia d'aquests pot esdevenir un restaurant de menjar ràpid o una botiga de telèfons mòbils.

Però fins que això no passi, els seus portals i aparadors estaran decorats amb panells divulgatius de la història i el llegat musical de la ciutat. Estem parlant de gent com Robert Plant, Beverley Knight, Slade o Brian Pendleton dels Pretty Things.

Hi ha codis QR per poder escoltar la música de tots ells, fitxes biogràfiques de la majoria i fins i tot un mapa de les botigues de discos de la zona. No sé si la iniciativa ha estat de l'ajuntament o de la immobiliària de torn, però en tot cas em sembla digna d'aplaudir.

"Peace be to you, fear not"

"Peace be to you, fear not". Fragment d'un versicle del llibre del Gènesi, gravat sota un vitrall de l'església de St Martin in the Bull Ring. Costa de veure a simple vista i cal alçar una mica el cap per poder-ho llegir. En plena era de la por, desitjar-li la pau a l'altre és més que una prova de fe, un acte revolucionari.

Birmingham, novembre de 2024.

Xerrada sobre Pink Floyd a Manlleu

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal de Manlleu. Serà una ocasió molt especial, perquè aquest cop les seleccions del disc les podrem escoltar en vinil.

Tennessee Whiskey

You're as smooth as Tennessee whiskey

You're as sweet as strawberry wine

You're as warm as a glass of brandy

And honey, I stay stoned on your love all the time

De la lletra de la cançó "Tennessee Whiskey". En les versions de David Allan Coe, George Jones i Chris Stapleton, tant és. A la fotografia, un anunci de Jack Daniel's en una paret de Birmingham. Novembre de 2024.

Ozzy The Bull

Al vestíbul de l'estació de tren de New Street, al centre de Birmingham, hi ha un brau metàl·lic de grans dimensions que es diu Ozzy, en honor d'un dels fills més il·lustres de la ciutat. El nom es va triar mitjançant una consulta ciutadana. No sé quines eren les altres opcions, però que els veïns d'una ciutat tinguin present el llegat musical de la mateixa i n'estiguin orgullosos, diu molt a favor d'aquesta ciutat.

Parlant de Pink Floyd a Sant Julià

Gràcies a tots els que vau venir a la xerrada sobre Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" que vam fer ahir a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. La setmana vinent hi tornarem, aquest cop a Manlleu.

Un músic amb ofici

Aquest senyor és en Martin, un jubilat de Birmingham que de tant en tant agafa la guitarra i surt a tocar al carrer. No és un 'busker', és a dir, no toca per propines, sinó pel simple fet de compartir el seu art amb qui el vulgui escoltar.

El vaig conèixer diumenge passat davant del Symphony Hall, on estava tocant cançons de Neil Young. Em va impressionar, i molt, la versió que es va marcar de "Like a Hurricane". Tot sol, amb l'únic suport de la seva acústica, fent alhora les parts rítmiques i solistes –és a dir, fent al mateix temps de Neil Young i de Crazy Horse-.

En Martin és un d'aquells músics amb ofici que ni tan sols s'han plantejat fer de la música el seu ofici. Herois quotidians que em mereixen tot el respecte del món, i que haurien de servir de mirall a tota aquella canalla amb 'autotune' a qui l'excés d'amor propi (i d'exposició a les xarxes socials) li ha fet perdre una mica el món de vista.

The Diskery

Si parlem de botigues de discos, The Diskery de Birmingham és tota una institució al Regne Unit. Va obrir portes el 1952, i durant bona part de la seva història va tenir com a seu aquest local situat a la cruïlla dels carrers Bristol i Bromsgrove.

Hi vaig venir per primer cop ara fa cosa de dues dècades, i vaig sortir-ne millor de com hi havia entrat (és a dir, amb un bon grapat de plàstics que encara avui em fan companyia). Actualment aquest local és tancat, però el negoci segueix operant a pocs metres de distància, al número 92 de Bristol Street.

The Diskery és una botiga de les que demanen temps, alhora que conviden a remenar prestatgeries i cubetes tan llamineres com la que va plena de singles de soul d'Stax, Atlantic i Motown a menys de 5 lliures la peça. A més, el personal que hi treballa és d'allò més amable, et dona conversa i et convida a un cafè quan hi vas a fer una visita. La mena de detalls que no solen tenir els algoritmes.

Xerrada sobre Pink Floyd a Sant Julià de Vilatorta

Aquest divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Municipal Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta. Hi esteu tots convidats.