El retaule gòtic de l'església de Sant Esteve de Granollers, tal com es podrà veure a partir de divendres al Museu de la ciutat. Totes les peces que se'n conserven, disposades tal com estaven col·locades al seu dia a l'interior del temple.
Em fascina l'art religiós, tot i no ser creient. Em fascina tot allò que l'ésser humà ha estat capaç de crear al llarg dels segles, mogut i inspirat per una fe i per una motivació que jo, pobre de mi, soc incapaç de comprendre (he dit comprendre, no entendre).
Em fascina contemplar de prop i amb tota la seva immensitat un retaule del segle XV que explica la vida i la figura d'un sant tal com avui podria fer-ho una novel·la gràfica. I em fascina tenir al davant l'obra d'algú que va viure fa més de 500 anys, i saber que aquesta seguirà present quan jo ja no hi sigui.
Històricament, una de les funcions de l'art ha estat deixar constància d'allò que s'explica a través seu. No sé si els autors d'aquest retaule tenien en ment conceptes com la perdurabilitat, al moment de fer-lo. Però, a mig mil·lenni d'haver-se completat, segueix exercint com a testimoni del seu temps.
Són reflexions que em volten pel cap en un moment històric en què la perdurabilitat sembla cotitzar cada cop més a la baixa. En què tot ha de ser immediat i en conseqüència efímer, i en què la creació artística s'orienta cada cop més a omplir agendes i plataformes, que no pas a dir coses.
De tots els fets que han estat notícia aquesta última setmana, quants es recordaran d'aquí a 500 anys? Quants compositors contemporanis suportaran el pas dels segles tal com ho han fet Bach, Beethoven o Vivaldi? I quants dels discos, pel·lícules i sèries que aquests dies omplen els rànquings del millor de l'any que s'acaba, seran encara vigents d'aquí a dotze mesos?
