Els Dubliners a l'hora de dinar

The Dubliners.

Ahir al migdia vaig anar a buscar dinar en un conegut establiment del centre de Granollers que serveix menjar per emportar a peu de carrer. Hi sonava un fil musical que, per algun motiu, anava repetint tota l'estona el mateix tema sense que ningú fes res al respecte. La peça en qüestió era "Whiskey in the Jar", la cançó tradicional irlandesa que al seu dia s'havien fet seva Thin Lizzy –i que anys més tard versionarien Metallica-, en la canònica lectura dels Dubliners. Va sonar tres cops sencera mentre esperava que em servissin. El centre de Granollers és l'últim lloc del món on m'hagués esperat una escena com aquesta un divendres al migdia. Però em va alegrar l'hora de dinar. I si fos per mi podria haver seguit sonant tota la tarda.

Nando Cruz presenta "Macrofestivales" al Dràstik

Presentació del llibre "Macrofestivales: el agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta) de Nando Cruz, aquest dissabte, 7 d'octubre (12h.), al Dràstik Arcada Koncerts dins del festival Fusiònica. Conduïrà la xerrada un servidor. Vinguin, que serà interessant!

Dylan plays Berry

Chuck Berry i Bob Dylan.

Abans d'ahir, dimecres 4 d'octubre, Bob Dylan va obrir i tancar un concert a la ciutat de Saint Louis, Missouri, amb dues cançons de Chuck Berry, "Johnny B. Goode" i "Nadine" respectivament. No sé si havia passat mai abans, que Dylan fes en un sol concert dues peces d'un únic autor que no fos ell mateix.

En tot cas, el de Minnesota sol començar i acabar cada actuació del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour amb "Watching the River Flow" i "Every Grain of Sand", respectivament. Que a Saint Louis alterés tant l'inici com el final del repertori, confirma que el fet de versionar a Chuck Berry a la ciutat on aquest havia nascut no va ser cap capritx.

Tres dies abans d'actuar a Saint Louis, Dylan va encetar a la ciutat de Kansas el present tram nord-americà de la gira, i ho va fer obrint el concert amb "Kansas City", l'estàndard que Jerry Leiber i Mike Stoller havien dedicat a una de les grans capitals del Midwest. Aquesta nit toca a Chicago, i en certs fòrums dylanians ja s'aposta fort per hipotètiques cites al catàleg de Chess Records.

Parlar de Bob Dylan és referir-se a l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone", per citar només dues de les composicions amb què ha alterat la història de la música i ha definit part de la cultura contemporània. Ni a l'una ni a l'altra se les espera a hores d'ara als seus repertoris. Al seu lloc, prefereix reivindicar la seva obra més recent i versionar clàssics del country, del rhythm & blues i del rock.

I si es confirma que té previst saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi aquesta gira, té més sentit que mai contemplar-la com un comiat per la porta gran. Dylan recorrent els Estats Units per últim cop –de cara a l'any vinent, quan s'ha anunciat el final del Rough and Rowdy Ways Tour, s'esperen dates al Sud i la Costa Oest- i honrant sobre el terreny tota una tradició de la qual és preservador i part essencial.

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

50 anys de "Berlin"

Podria haver estat perfectament el final de l'era glam. O el principi del punk, si no fos perquè les seves deu pistes anaven molt més enllà del que aquesta etiqueta arribaria a abastar un cop assimilada per la indústria del disc. Encara no feia ni un any que Lou Reed, assistit per David Bowie, havia aconseguit enfilar una carrera solista a priori impossible amb "Transformer" (1972), un àlbum que efectivament transitava per les coordenades del glam alhora que explorava el costat més salvatge, obscur i decadent de la vida.

Qui hauria dit en aquell moment que el següent pas del novaiorquès seria gairebé un acte d'autosabotatge. Un trencament amb tot allò que la indústria podia esperar-se d'ell arribat aquell punt, una escapada de tota zona de confort possible –i això no és poc, venint de l'home que havia encapçalat la Velvet Underground-, un disc que ni crítica ni públic van entendre al seu dia però el temps ha revaloritzat fins a la categoria d'obra mestra. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Berlin" (1973), el tercer àlbum de Lou Reed i possiblement el seu treball més capital.

Adéu a Bowie i adéu al glam. L'autor de "Walk on the Wild Side" marcava un nou punt de partida gravant a mig camí de Londres i Nova York sota el comandament d'un Bob Ezrin que venia d'encarrilar la carrera d'Alice Cooper –a les sessions hi va participar el guitarrista Steve Hunter, que venia de treballar amb gegants del rock de Detroit com Mitch Ryder o el mateix Coop-. I es treia de la màniga la història d'una parella disfuncional a la Berlín occidental de principis dels 70. La d'en Jim i la Caroline. Dos ionquis a les últimes, dues ànimes perdudes i un relat que no podia acabar bé de cap manera.

El món no estava preparat per una obra conceptual d'aquestes característiques, malgrat contenir pistes tan brillants com "Lady Day", "Man of Good Fortune", "How Do You Think It Feels" o l'èpica final de "Sad Song". Pop d'autor, art rock, protopunk, que cadascú en digui com vulgui. Menció a part mereixen els vuit desoladors minuts de "The Kids". Reed recitant com les autoritats li prenen els fills a la protagonista, sobre una base instrumental minimalista i claustrofòbica, amenitzada amb plors infantils que fan posar la pell de gallina. Han passat molts anys des del primer cop que la vaig escoltar, i encara em fa estremir molt més que cap disc de black metal per sinistre que sigui.

Terry Kirkman (1939-2023)

TERRY KIRKMAN
(1939-2023)

Sofisticats exponents del California Sound, amb un peu a les harmonies vocals més assolellades del folk rock i un altre a les formes més subtils del sunshine pop, The Association es podrien considerar precursors d'allò que es va anomenar soft rock. Formats a Los Angeles, durant la segona meitat de la dècada dels 60 van enfilar les llistes d'èxits nord-americanes amb senzills com "Never My Love", "Cherish", "Windy" o aquell trencapistes que és "Along Comes Mary". Ha mort a l'edat de 83 anys Terry Kirkman, cantant solista del combo –també tocava les percussions i alguns instruments de vent- i autor d'alguns dels seus grans èxits radiofònics.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.