50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

Al Ras 2022, a El 9 Nou

El bluegrass ha tornat a sonar aquest cap de setmana a Mollet del Vallès de la mà del festival Al Ras, amb actuacions de Red Herring, FlamenGrass, The Denim Rips, YerbAzul i Oriol Saña Trio al Mercat Vell. Tampoc hi han faltat les habituals jams espontànies entre artistes i membres del públic, la veritable essència d'Al Ras. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

John Stowell i Jordi Farrés, a El 9 Nou

Exquisit diàleg a dotze cordes, el que es van marcar els guitarristes John Stowell i Jordi Farrés, divendres passat al Casino de Granollers en el marc del 50è Cicle Jazz Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Mimi Parker (1967-2022)

MIMI PARKER

(1967-2022)

Exponent paradigmàtic d'allò que es va anomenar slowcore, Low va ser una d'aquelles bandes que durant la primera meitat de la dècada dels 90 van plantejar una alternativa a la pròpia música alternativa –com a mínim, a la que es feia en aquell moment-. Tempos lents, paisatges atmosfèrics i introspecció estructural en contraposició a l'electricitat rabiosa i els ritmes aclaparadors del grunge i companyia. Després van evolucionar tot construint una discografia tan diversa com coherent amb ella mateixa, fent sempre les coses a la seva manera i com ningú més solia fer-les.

Ens ha deixat Mimi Parker, bateria de la banda de Duluth i a la pràctica la meitat del grup juntament amb Alan Sparhawk. Ja feia temps que lluitava contra el càncer que finalment se l'ha acabat emportant. Ho anunciava el compte de Twitter oficial del grup ahir a la tarda –hora europea-, demanant als seus seguidors que mantinguéssim el seu nom proper i sagrat, també que compartíssim aquell moment amb algú que ens necessités. Pocs epitafis més bonics se'm poden acudir per algú que, com a músic, sempre hi va ser –i el més important, sempre hi serà- per fer-nos sentir millor amb el seu art.

La mort de Parker em va fer tornar a la que durant una bona temporada havia estat una de les meves cançons preferides, no només del catàleg de Low sinó en general. La preciosa "Try to Sleep", amb el seu traç deliciosament oníric i aquell videoclip que era (és) una petita gran meravella. Darrerament havia perdut una mica la pista de Low, però àlbums com "Things We Lost in the Fire" (2001) o "C'mon" (2011) segueixen significant molt a la meva vida. De fet, confiava que Parker superés aquell maleït càncer per poder tornar-los a veure en directe. No podrà ser. I la trobaré molt a faltar.

Anthony Ortega (1928-2022)

ANTHONY ORTEGA
(1928-2022)

Un d'aquells músics de jazz nord-americans que van trobar una segona llar al continent europeu durant la segona meitat del segle XX. També un d'aquells músics de gran versatilitat que es trobaven còmodes en múltiples formats i registres. Nascut el 1928 a Los Angeles, el saxofonista Anthony Ortega –també tocava la flauta i el clarinet- va girar per Europa com a membre de la banda de Lionel Hampton durant la primera meitat de la dècada dels 50, desembarcant a Oslo, on va actuar pel seu compte amb músics locals –també hi va conèixer la seva futura esposa, Mona Ørbeck-. De tornada a Califòrnia el 1956, va iniciar una trajectòria solista que el portaria per registres com el bebop o el free jazz, també a participar en diverses bandes sonores cinematogràfiques durant els 60 i a tornar amb freqüència a ciutats europees com París –on va gaudir d'una gran acceptació per part del públic-, a més d'acompanyar a figures com Quincy Jones. Ha mort a l'edat de 94 anys.

Al Ras 2022

AL RAS BLUEGRASS & OLD TIME FESTIVAL

Mercat Vell, Mollet del Vallès
5 de novembre de 2022

És una d'aquelles escenes que un desitjaria poder contemplar cada dia de l'any. Però malauradament és tan poc habitual, que quan finalment es produeix un l'acaba abraçant com si es tractés d'un miracle. Desenes de músics, alguns professionals i d'altres aficionats, tocant plegats i sense jerarquies, al bell mig d'una cèntrica plaça o en algun racó d'un equipament cultural, tota una sèrie d'estàndards de la tradició nord-americana. Passant-s'ho bé, caldejant l'ambient a dins i a fora del recinte de torn, i sobretot donant vida a la via pública un dissabte a la tarda-vespre.

L'escena és una de les postals habituals del festival Al Ras, una cita que durant dues dècades llargues ha situat la localitat de Mollet del Vallès a l'epicentre del circuit bluegrass català. El Mercat Vell de la capital del Baix Vallès va acollir ahir la jornada central de la 21a edició de la mostra, i com no podia ser de cap altra manera les jams espontànies amb artistes del cartell i membres del públic no van parar de succeir-se durant tota la vetllada. Mentrestant, a l'escenari principal s'anava desplegant un cartell d'autèntic luxe on es van alternar propostes autòctones amb referents del bluegrass i l'old time music vinguts de tan lluny com els Països Baixos.

El primer d'enfilar-se a l'escenari va ser el violinista vallesà Oriol Saña, encapçalant un trio de corda format especialment per l'ocasió i debutant pel seu compte en un festival amb el qual l'uneix una llarga vinculació. Va ser el pas previ a la potent descàrrega dels lleidatans Denim Rips, que van injectar actitud punk al bluegrass de tota la vida tot presentant el seu primer ep, oportunament titulat "Non-Electric Revolt" (2022), del qual van despatxar títols tan incontestables com "Final Dance", "The River" o "Walnut Revolution", al costat d'una simpàtica lectura acústica d'"I Wanna Be Sedated", el clàssic de Ramones.

La posterior actuació dels barcelonins FlamenGrass va ser sens dubte un dels grans moments de la jornada. La fusió de flamenc i bluegrass, molt ben trobada per quatre músics fora de sèrie com són Lluís Gómez (banjo), Carol Duran (veu i violí), Maribel Rivero (veu i contrabaix) i Javier Vaquero (guitarra). Escoltar "Entre dos aguas" de Paco de Lucía arranjada per a guitarra i banjo va ser un puntàs, i peces d'autoria pròpia com "Station to Your Heart" o "La Flor" van marcar terreny. El pletòric final amb "RumbaGrass" va fer honor al concepte de mestissatge musical entès més enllà de certes txarangues nostrades de festa major.

Als també barcelonins YerbAzul ja els havíem pogut escoltar quatre anys enrere al mateix escenari. Un quartet de bluegrass de solvència contrastada que versiona clàssics del gènere com Flatt and Scruggs o The Dillards al mateix temps que transporta els cançoners de Dylan, The Band o els Beatles fins a les coordenades sonores dels Apalatxes. La novetat, enguany, va ser la incorporació a les seves files d'un il·lustre veterà com és el mandolinista nord-americà –establert a Barcelona- Ricky Araiza. La seva trajectòria connecta els Byrds i els Eagles amb La Vella Dixieland i La Locomotora Negra, i a l'escenari segueix essent incombustible com ell sol.

Finalment, Red Herring van segellar un altre dels moments àlgids de la jornada. Amb un veterà del bluegrass al continent europeu com és el multiinstrumentista Paul Van Vlodrop a les seves files, els holandesos van oferir un apoteòsic recital on el bluegrass de tota la vida va alternar amb el country d'estètica Southern Gothic i les formes més feréstegues del so Americana. El fet de versionar a Earl Scruggs i Ryan Adams assenyala la seva amplitud de mires, però és en originals com "Rather Die Alone" on realment marquen diferències. A destacar la versatilitat i l'ofici dels seus quatre components, que al llarg de l'actuació es van intercanviar constantment els instruments, revelant una gran destresa amb tots ells.

Com sol ser habitual, la jornada central d'Al Ras va acabar amb una multitudinària jam session a l'escenari principal on van participar (gairebé) tots els músics del cartell i diversos membres del públic. Va començar amb l'estàndard "Old Joe Clark" i tot seguit va acabar, tal com marca la tradició, amb una emocionant lectura de "Will the Circle Be Unbroken", el clàssic de la Carter Family que la Nitty Gritty Dirt Band va recuperar al seu dia al totèmic àlbum del mateix títol del qual commemoràvem dies enrere el cinquantè aniversari.

Oriol Saña Trio.

The Denim Rips.

FlamenGrass.

YerbAzul.

Red Herring.

La jam final.

50 anys d'"Europe '72"

La primavera passada es va commemorar el 50è aniversari d'una de les gires més icòniques de la trajectòria de Grateful Dead –que no és dir poc, si parlem d'una de les bandes de directe per excel·lència de la història del rock-. La que els californians van fer entre els mesos d'abril i maig de 1972 pel continent europeu, amb punt d'inici al Wembley Empire Pool de Londres i apoteòsic final al Lyceum Theatre de la mateixa capital britànica –el mes i mig que separa ambdues actuacions se'l van passar girant pel Vell Continent tal com només podia haver-ho fet la banda més paradigmàtica de Haight-Ashbury: envoltats d'amics i confidents, i vivint el rock'n'roll lifestyle com qui se sent a casa un cop ha sortit a la carretera-.

D'aquella gira en va sortir el tercer disc en directe de la banda de San Francisco, també un dels seus treballs més celebrats i possiblement la porta d'entrada més accessible al seu univers. "Europe '72", triple àlbum publicat tal dia com avui d'aquell mateix any –fa exactament mig segle-, conté tot allò que un es pot esperar dels Dead. Desenvolupaments instrumentals estratosfèrics, la tradició musical nord-americana transportada fins a cotes a priori impossibles, i grans cançons que tenen a l'escenari la seva raó de ser –algunes d'elles, com la irresistible "Brown-Eyed Women", van veure la llum oficialment en aquest treball-. Va ser el primer disc de la banda amb Keith Godchaux als teclats i l'últim amb Ron "Pigpen" McKernan, que va morir al cap de mig any-.