Little Boxes

Granollers, desembre de 2023.

L'any 1962, la cantant de folk i activista social nord-americana Malvina Reynolds va compondre "Little Boxes", una cançó que ironitzava sobre certes dinàmiques de la vida suburbana –la d'aleshores i la d'ara-. El seu bon amic Pete Seeger la va gravar per primer cop al cap d'un any, i va esdevenir tot un clàssic. Una sàtira sobre el planejament urbanístic dels suburbis de les grans ciutats, i del conformisme creixent de les classes mitjanes i benestants que els habitaven. Les petites caixes del títol són una metàfora de les cases nínxol de les àrees suburbanes. A la fotografia, els esquelets de dues little boxes en fase de construcció, al nord de Granollers. Passen els anys i les dècades, però hi ha coses que no canvien.

Terry Baucom (1952-2023)

TERRY BAUCOM
(1952-2023)

Ha mort Terry Baucom, figura del banjo i nom destacat del bluegrass i de la música country de les passades quatre dècades i mitja. Natural de Carolina del Nord, el 1976 va ser un dels fundadors de Bone Creek juntament amb Jerry Douglas i Ricky Skaggs –en anys posteriors tots acabarien destacant pel seu compte-. Durant la dècada dels 80, un cop desfet el seu primer grup, va militar als Quicksilver de Doyle Lawson. Ja durant els 90, va formar el combo Carolina juntament amb Lou Reid i va iniciar la seva pròpia trajectòria solista amb els Dukes of Drive com a banda d'acompanyament –a Baucom se'l coneixia com The Duke of Drive per la seva forma de tocar el banjo-.

80 anys amb Dickey Betts

Dickey Betts - Foto Rick Diamond / Getty Images.

Avui felicitem a Dickey Betts, pilar del southern rock com a guitarrista de The Allman Brothers Band i al capdavant del seu propi projecte, Dickey Betts & Great Southern, que celebra 80 anys. Alguns dels títols més reconeguts del catàleg de la nissaga Allman porten la seva signatura. En són exemples peces tan totèmiques com "Ramblin' Man" o "Jessica", totes dues del recentment cinquantenari "Brothers and Sisters" (1973). Betts va deixar la banda mare l'any 2000 a causa de tensions amb la resta de components que mai es van arribar a resoldre. Una llàstima.

Riders Of The Canyon versionen Low

Quan amb prou feines havia passat un any de la mort de Mimi Parker, ens sorprenien Riders Of The Canyon el mes passat amb una emotiva lectura de "Sunflower", el clàssic de Low. "Al llarg de la seva trajectòria, Low ha canalitzat com ningú moltes de les nostres emocions més profundes. Als seus inicis, van saber alentir les tempestes de l'ànima, sense que aquestes perdessin gens de la seva força. Cap al final, les van alliberar en meravelloses catarsis sorolloses. Les seves harmonies vocals eren l'esquer que es clava a les nostres ments. Low sempre serà necessaris", deia la nota promocional del single publicat per Great Canyon Records. Riders Of The Canyon és un supergrup en el millor sentit, format per quatre astres de la música d'arrel nord-americana a casa nostra com són Joana Serrat, Victor Partido, Roger Usart i Matthew McDaid –veu solista a la peça que ens ocupa-. El seu debut homònim és amb tota probabilitat un dels grans discos d'aquest 2023.

Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

Josep Bastons (1927-2023)

JOSEP BASTONS

(1927-2023)

Si Josep Bastons hagués nascut als Estats Units, "Mariner de terra endins" seria una cançó country. L'afirmació és tan evident com absurda, però cal fer-la en un país com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més li convingui-, tan propens a mirar enllà com a tancar els ulls davant del que té a tocar dels nassos. Empordanès d'arrel, nascut el 1927 a Palafrugell, Bastons va ser ara fa cosa de mig segle un dels fundadors de Peix Fregit. També un prolífic compositor que deixa com a llegat clàssics de l'havanera i de la música de taverna com "Tamariu", "Lola la tavernera" o la citada "Mariner de terra endins". Ha traspassat a l'edat de 87 anys.

50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.