Mary Shelley en temps de pandèmia

Doncs bé, ja portem més de dos mesos de confinament i sembla que mica en mica tendeixen a relativitzar-se aquells discursos que al principi de la pandèmia cridaven a aprofitar l'emergència sanitària per replantejar el model de societat, repensar els nostres hàbits, trencar per sempre més amb el sistema capitalista i, en definitiva, construir aquell món ideal que solem desitjar i fins i tot invocar en tota situació de crisi però tendim a oblidar un cop retornats a la mal anomenada normalitat –així va ser després de la crisi econòmica, social i financera de fa deu anys, així va ser un cop passat el temporal Gloria de fa quatre mesos, i així serà quan ens diguin que hem vençut la tan temuda pandèmia-.

També semblen anar cotitzant a la baixa les recomanacions culturals amb motiu del confinament. Es manté l'allau de propostes pròpia d'aquests temps de molta immediatesa i poca profunditat, però ara ja no es tracta d'entretenir-nos mentre estem tancats a casa sinó de seguir consumint pel simple fet de consumir –el que havíem fet fins dos mesos enrere, vaja-. I amb tot això m'ha vingut de gust recuperar un d'aquells clàssics oportuns en qualsevol moment, també ara. El "Frankenstein" (1818) de Mary Shelley, transgressora novel·la gòtica que va posar sobre la taula l'etern debat entre ciència i ètica, també l'afany humà per controlar les forces de la natura i el preu a pagar quan un s'atreveix a jugar amb quelcom que es troba més enllà de la seva comprensió. Els sona de res, tot plegat?