Un cop llegida l'última edició de Rockdelux, la que posa punt i final a tres dècades i mitja de periodisme musical en paper, m'agradaria fer tres reflexions en veu alta.
La primera. Aquest últim exemplar s'ha anunciat com una guia de recomanacions culturals en temps de confinament a càrrec de més de cinquanta col·laboradors habituals de la publicació, que han tingut carta blanca per escriure sobre allò que els ha vingut de gust i sense restriccions. En aquest sentit, crida l'atenció (en positiu) que en tota la revista no s'hagi repetit un sol títol –sí alguns autors, pocs, però cap títol-. Mostra de l'eclecticisme i l'obertura de mires d'un mitjà al qual algunes veus han crucificat aquests dies, tot apel·lant a una línia editorial que s'ha arribat a titllar d'elitista i fins i tot de coses més desafortunades.
És clar que Rockdelux tenia la seva línia editorial –com qualsevol altre mitjà-, però les seves pàgines solien reflectir un gust variat i divers que ja voldrien molts dels seus detractors habituals. Com a mostra, els continguts d'aquest últim número on conviuen gèneres musicals com el rock, el hip hop, l'electrònica, el pop, la clàssica, els ritmes llatins, el folk, el trap o el metal. I això si parlem exclusivament de música, perquè una cosa que solen obviar molts d'aquests detractors és que a Rockdelux també es parlava amb propietat de cinema, sèries i literatura, disciplines que també ocupen bona part d'aquest volum.
La segona. El que proposa Rockdelux amb motiu del seu comiat no deixa de ser allò que ja s'havia vingut fent de forma massiva a les xarxes socials des que es va decretar l'estat d'alarma: una bateria de recomanacions per fer més suportables aquests dies estranys i absurds que ens ha tocat viure. La diferència, i això valdria per qualsevol mitjà escrit –físic o digital- que tingui per norma tractar als seus col·laboradors com a professionals –tant a nivell d'exigència com de retribució-, és que cada una de les propostes publicades per Rockdelux s'ha realitzat des del rigor, l'anàlisi i la reflexió.
Sí, tots els textos s'han escrit en clau subjectiva, la qual cosa s'agraeix quan es tracta d'entendre el per què d'una recomanació. Però cada referència és analitzada amb profunditat i de forma contrastada. I cada article és fruit d'un procés durant el qual no s'ha limitat qui el signa a explicar batalletes, sinó que ha dut a terme la tasca documental pròpia de qui aprofita la seva experiència personal per difondre una obra cultural i no a l'inrevés. El resultat és un producte perdurable que podrem seguir consultant per molts anys que passin. El periodisme cultural serveix per aquestes coses –i per això cal que qui s'hi dedica ho pugui fer de forma professional-.
La tercera reflexió, i la més personal de totes. També la més 'crítica', per dir-li d'alguna manera i sense voler posar en qüestió la tasca dels redactors de Rockdelux ni la intenció d'aquest últim número. Parlem de més de mig miler de recomanacions concentrades en 65 pàgines i que es sumen, no ja a l'allau de continguts amb què se'ns ha bombardejat durant la pandèmia, sinó a les cada vegada més inabastables i inassumibles llistes de tasques pendents que se'ns acumulen a tots aquells qui consumim cultura gairebé com si es tractés d'una religió –per cert, que lleig que pot arribar a ser el verb consumir-.
Mesos enrere, la pròpia Rockdelux apuntava a l'edició especial publicada amb motiu del seu 35è aniversari que potser li convindria a la indústria cinematogràfica afluixar el ritme, deixar de banda la urgència per rodar i inundar sales, plataformes i festivals, i fer una pausa i una reflexió sobre el punt on es troba i sobre cap a on vol anar a partir d'aquí. La mateixa consideració es podria fer al voltant del conjunt de les indústries culturals, i hauria resultat especialment oportuna en un moment històric que si una cosa ens ha obligat a fer ha estat precisament a parar-ho (gairebé) tot.
Malgrat tot, i en lloc d'aturar la roda, agafar aire i respirar, la tendència del sector durant aquests darrers dos mesos ha estat precisament la de seguir alimentant aquesta roda. Fer-la girar, encara que fos en direccions diferents de les habituals, però sense afluixar la velocitat, la qüestió no ha estat en cap moment reflexionar sinó mantenir-se en moviment a qualsevol preu. Concerts en streaming, continguts express tan immediats i fruit del moment com caducs a la llarga, i evidentment tot (o gairebé) gratis perquè sembla que ja no pugui ser d'una altra manera.
Fins i tot el clam d'una part important sector cultural contra les males arts d'un ministeri en mans d'irresponsables, allò que es va anomenar 'apagada cultural', es va fer de pressa, corrents i, el més important, sense haver-hi reflexionat abans. No és que vinguin temps complicats. És que ja els teníem aquí molt abans que la pandèmia ens posés davant del mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada