La tercera fotografia de Robert Johnson

La tercera fotografia autentificada de Robert Johnson (1911-1938).

Les xifres han contribuït sens dubte a alimentar la llegenda i el misteri al voltant de Robert Johnson. Tan sols se li coneixen 29 cançons –algunes les va gravar per duplicat- que conformen elles soles bona part del cànon del blues del Delta, si bé la llegenda diu que n'hauria compost d'altres que mai va arribar a enregistrar. I fins ara tan sols se l'havia pogut veure en dues úniques fotografies que han esdevingut icones visuals tant del blues com del conjunt de la cultura nord-americana.

Doncs bé, sembla que finalment ha sortit a la llum una tercera fotografia (autentificada) de l'autor de "Cross Road Blues". La tenia ben custodiada Annye Anderson, germanastra de Johnson que ha decidit publicar als 94 anys la seva autobiografia i il·lustrar-la amb la imatge en qüestió. Una instantània que mostra el mite amb una guitarra a les mans i esbossant una mena de somriure que sens dubte contrasta amb el misteri i les llegendes ocultistes que sempre han envoltat el seu nom.

El misteri i la llegenda, de fet, són tan fonamentals a l'hora d'explicar la figura de Johnson com la seva pròpia música. Va vendre la seva ànima al diable en una cruïlla de camins a canvi de la seva revolucionària tècnica a la guitarra, o tan sols va topar amb un home de món equipat amb un afinador? Quin aspecte devia tenir a l'escenari i durant les comptades sessions de gravació que va arribar a dur a terme? Què aportaria, d'arribar a existir, una trentena cançó amb la seva signatura?

El misteri de Johnson va estretament lligat a una regió, el Delta del Mississippi, que porta segles alimentant els seus propis mites i llegendes. També remet a un temps, els primers dos terços del segle XX, en què tot estava per fer, la immediatesa no es trobava a l'ordre del dia –totes les gravacions de Johnson daten de 1936 i 1937, però el seu llegat trigaria dècades a reivindicar-se- i un disc a 78 rpm podia conjurar tota mena d'esperits. Potser per això, perquè els misteris mai solen ser efímers, produccions fonogràfiques com les de qui ens ocupa han esdevingut més perdurables que qualsevol trending topic per enginyós que pugui resultar.