Gaudir un disc amb salut

Coses que ja no es poden trobar a Spotify, ni falta que fa. "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), el primer disc de Neil Young amb Crazy Horse i la seva primera obra mestra. L'àlbum de "Cinnamon Girl", "Down by the River", "Cowgirl in the Sand" i tantes altres. Porto escoltant-lo en cd gairebé des que tinc ús de raó. Ahir en vaig trobar aquesta còpia en vinil –edició original espanyola, amb els títols traduïts al castellà i tota la pesca- a la Fira del Disc de Granollers, a un preu més que raonable. Un cop el vaig haver pagat, el paradista em va dir textualment "Que el gaudeixis amb molta salut". Coses que tampoc em dirà mai un refotut algoritme.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

Wanda Jackson - "Encore" (2021)

Encore, en francès, pot significar encara o de nou. També és el terme amb què els anglosaxons es refereixen, quan van a un concert, a allò que nosaltres anomenem un bis. El 32è àlbum d'estudi de Wanda Jackson, publicat l'estiu passat quan la seva autora era a punt de fer 84 anys, es titula justament "Encore" (2021). Un títol gens gratuït quan la veterana pionera del rockabilly venia de gairebé una dècada de silenci discogràfic i de sobreviure a un infart que ha condicionat el seu dia a dia de forma notable. Va ser després d'aquell episodi, el 2018, quan va decidir posar punt i final a una canònica carrera musical que literalment enllaça Elvis Presley amb Jack White, no sense abans gravar aquest darrer bis que va completar el 2019 però no ha vist la llum fins al cap de dos anys.

El resultat és un àlbum que no sona a comiat sinó a retorn per la porta gran. Un treball que va de cara –vuit cançons en menys de 25 minuts- i on Jackson presumeix d'una fortalesa i d'una vitalitat que contrasten en el millor sentit amb les seves vuit dècades i mitja d'experiència vital. Produeixen Joan Jett i Kenny Laguna –que també publiquen el disc sota el paraigua del seu propi segell, Blackheart Records-, que retornen la d'Oklahoma a les seves essències més pures sense fer-la sonar previsible ni retro. Si Jack White i Justin Townes Earle havien sabut revitalitzar el discurs de Jackson tot aproximant-lo cadascú a les seves pròpies coordenades –a "The Party Ain't Over" (2011) i "Unfinished Business" (2012), respectivament-, Jett i Laguna han optat pel mínim intervencionisme a l'hora de posar-se als controls. La qual cosa, sense voler desmerèixer els seus predecessors, ha estat tot un encert.

El disc comença amb el rock'n'roll gran reserva de "Big Baby" i el rockabilly ben engreixat de "Two Shots", aquesta última amb participació d'Elle King i la pròpia Jett. "You Drive Me Wild" trasllada un vell clàssic de la mateixa Jett i els seus Blackhearts fins a les pantanoses aigües on l'estètica Southern Gothic saluda els American Recordings de Johnny Cash, i "Good Girl Down" és un blues deliciosament corrosiu coescrit per Jackson amb Angaleena Presley –qui també l'acompanya a l'estudi-. "It Keeps Right On a-Hurtin'" revisa l'original de Johnny Tillotson en clau de country crepuscular. I la resta del disc tampoc té cap mena de desperdici. Se'n va la reina del rockabilly amb tots els honors. I la trobarem molt a faltar.

Howlin' Wolf des d'una vella furgoneta

Howlin' Wolf.

Dies enrere, caminant cap a la feina, em va passar pel costat una d'aquelles furgonetes blanques, visiblement erosionades pel pas del temps, que en el millor dels casos poden servir per fer treballs de subsistència. La conduïa un individu de mitjana edat tirant a veterà, amb una barba grisenca i un rostre igualment afectat pels anys que no perdonen. Tenia abaixat el vidre de la finestra, i la música a un volum prou alt perquè l'escoltés tot el carrer. Sonava Howlin' Wolf a tota castanya. "Smokestack Lightnin'", concretament. I em va alegrar el dia.

Betty Davis (1945-2022)

BETTY DAVIS
(1945-2022)

Fa alguns anys solia rondar pels voltants de l'immoble on visc una gata de carrer, esquerpa i desconfiada com ella mateixa davant la presència d'humans, aquests éssers que podem arribar a ser qualsevol cosa menys allò que hauria de suggerir el nom de la nostra pròpia condició, quan interactuem amb altres espècies animals. No es deixava tocar, ni tan sols permetia que els bípedes ens hi acostéssim, i quan ho aconseguíem ens plantava cara tot ensenyant les seves dents esmolades amb un posat amenaçador que la feia fascinant. Era indomable. I durant un temps en què solia deixar-se veure sovint per la meva terrassa la vaig anomenar Betty, en honor d'una altra criatura de naturalesa absolutament indomable, la gran Betty Davis.

Explico tot això per il·lustrar fins a quin punt m'ha arribat a fascinar la figura de Davis. Una de les veus més autèntiques, salvatges, provocadores i atrevides del funk dels 70, també la signant de tres obres tan monumentals com "Betty Davis" (1973), "They Say I'm Different" (1974) i "Nasty Gal" (1975), produïdes per ella mateixa, autora també de totes les cançons, en un moment en què no era habitual que una dona s'encarregués d'aquestes tasques. Tres àlbums de funk greixós i altament lasciu, amb l'atòmica veu de Davis seduint i provocant el personal com rarament s'havia pogut escoltar aleshores. L'elevadíssima temperatura del seu repertori i de la seva actitud escènica li va comportar el boicot d'una indústria que encara no estava preparada per una bomba com aquella.

Carlos Santana va dir d'ella que era, com apuntàvem més amunt, indomable. I ni tan sols Miles Davis va ser capaç de seguir-li el ritme mentre van estar casats durant un any a finals dels 60 –per cert, va ser ella qui va introduir el genial trompetista a l'òrbita de Jimi Hendrix-. Retirada de la vida pública des de feia dècades al moment de la seva mort –va arribar a viure reclosa en un monestir al Japó-, va optar per mantenir-se lluny dels focus quan Philip Cox va estrenar el documental "Betty: They Say I'm Different" (2017). Ni tan sols quan al cap de dos anys va publicar la seva primera cançó en una eternitat, l'encara magnífica "A Little Bit Hot Tonight", es va decidir a sortir d'un anonimat on havia trobat aquella pau que mai li podria oferir el negoci del disc. La va gravar la seva amiga Danielle Maggio, amb resultats notables si bé un no pot evitar imaginar-se com hauria sonat amb la veu de la seva autora.

"M'agrada que ningú em reconegui quan vaig pel carrer o a comprar. M'agrada viure tranquil·lament, sense que ningú em molesti. Però potser estaria bé recordar que una vegada vaig fer bona música i això va fer somriure molta gent", havia declarat el 2018 en una raríssima entrevista concedida al Washington Post. I un no pot fer res més que empatitzar amb les seves paraules. El món ja no és el mateix de mig segle enrere, i si aleshores eren els estaments més conservadors del show business els que solien boicotejar-la, avui seria l'altre extrem, el de la correcció política més hiperventilada i estreta de mires, el que no deixaria passar el contingut explícit i desvergonyit de la seva obra. Provocadora fins a les últimes conseqüències, ens ha deixat a l'edat de 76 anys mantenint intacte tot el seu misteri.

Zbigniew Namysłowski (1939-2022)

ZBIGNIEW NAMYSLOWSKI
(1939-2022)

Crec que s'ha parlat poc de tot allò que van arribar a significar expressions musicals com el jazz o el rock en règims totalitaris com els de l'antiga Europa de l'Est. I en aquest sentit em fascina la quantitat de músics notables que van arribar a sorgir en països com Polònia, Txecoslovàquia o la mateixa Unió Soviètica, que a més de defensar el seu art als escenaris el van haver de protegir sovint contra unes autoritats que veien amb mals ulls tota expressió que pogués remetre a l'altre costat del teló d'acer.

Nascut a Varsòvia durant l'inici de l'ocupació alemanya, el saxofonista –multiinstrumentista, de fet- polonès Zbigniew Namysłowski va ser un d'aquells músics, creixent en plena Segona Guerra Mundial i desenvolupant bona part de la seva carrera sota el règim comunista. Un dels grans pilars del jazz al seu país, amb una obra i un discurs que podien emmirallar-se amb els de nombrosos referents de l'altre costat de l'Atlàntic. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.