Uncle Tupelo al cotxe, de matinada

Uncle Tupelo.

L'acte d'anar en cotxe amb un fons musical que acaba esdevenint molt més que un simple fons, la banda sonora d'una experiència de les que es viuen amb tots els sentits. Circular de matinada per les carreteres secundàries d'Osona mentre sona Uncle Tupelo. Un dels pilars fundacionals d'allò que anomenem country alternatiu –sona "No Depression" (1990), el primer àlbum de la formació que va donar nom a tot un moviment i de la qual van sortir dos dels seus exponents de més pes, Son Volt i Wilco-. I la foscor de la nit embolcallant els paisatges boscosos de la Catalunya central. Fer camí tot desitjant que no s'acabi mai. No és la destinació, sinó la forma com s'hi arriba.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Fetus canten per la Diada

Fetus, amb els col·laboradors del seu nou senzill - Foto Néstor Noci.

Fins i tot durant els dies més àlgids de l'independentisme català hi va haver un factor que, certament, grinyolava enmig d'un moviment de naturalesa trencadora i alliberadora. L'elecció de les bandes sonores de les Diades –i del mateix 1 d'Octubre- per part de les entitats que van encapçalar allò que es va anomenar Procés. Unes tries musicals que no anaven més enllà del mestissatge de festa major més inofensiu i previsible –si la cultura és el pilar de tota societat, no podia sortir res de bo d'una república construïda al ritme de txarangos i similars-.

Per això és d'agrair que enguany, malgrat haver tornat la Diada a ser una jornada més folklòrica que una altra cosa, hagin estat Fetus els encarregats de fer-ne la cançó oficial. Una banda punk que ha sabut maridar l'essència del rock'n'roll amb la tradició catalana –l'homenatge a Jaume Arnella amb "Sota, cavall i rei" (2021), aquell "La Serra dels Perduts" (2022) on es postulaven com una mena de Pogues nostrats i, de passada, deixaven en evidència els txarangos de torn-. En aquesta ocasió han adaptat "Au, jovent!", el text anònim que Jordi Fàbregas va musicar el 1976 i va enregistrar al capdavant de Coses.

Es tracta d’una expressió d'alarma medieval que, acompanyada del repic de campanes, cridava la població a sortir a defensar les llibertats –un clam més necessari que mai tal com està el panorama allà fora, i no parlo ara com a independentista sinó com a persona preocupada per l'avanç dels moviments totalitaris i de les ideologies que fomenten l'odi en tants racons d'aquest món nostre-. L'enregistrament es va fer a l'estudi de Joan Colomo –productor habitual del grup- al Baix Montseny, i va comptar amb la participació de vells coneguts com l'acordionista Carles Belda o les veus de Les Testarudes. El senzill l'ha publicat Bankrobber.

Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

Gary Wright (1943-2023)

GARY WRIGHT
(1943-2023)

Hi haurà qui recordarà a Gary Wright sobretot com a autor de "The Dream Weaver" (1975), considerat com el primer àlbum de rock gravat sense guitarres i amb els teclats com a instrumentació base –la peça que el titula és un clàssic del soft rock i es pot contemplar com un precursor del synth pop-. El cert és que la seva carrera musical ja venia de lluny quan el va publicar, i havia fet moltes voltes. Natural de Nova Jersey, se'n va anar a estudiar a Berlín i va acabar dedicant-se professionalment a la música un cop establert a Londres i integrat a les files d'Spooky Tooth –com a teclista i segon vocalista-, amb els quals va gravar entre finals dels 60 i la primera meitat dels 70 tota una sèrie de discos que es consideren clàssics del blues rock britànic. També durant aquella època es va fer amic de George Harrison, amb qui va compartir l'interès per l'espiritualitat i les religions orientals, i va arribar a tocar en obres de la mida d'"All Things Must Pass" (1970) i el recentment cinquantenari "Living in the Material World" (1973). Ha mort a l'edat de 80 anys.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

R.I.P. Chris Overland

Chris Overland.

Ha mort Chris Overland, guitarrista solista i fundador d'FM, aquella banda britànica de rock dur i heavy metal que durant la dècada dels 80 va facturar àlbums com "Indiscreet" (1986), on s'aproximava a les sonoritats nord-americanes amb singles com "That Girl" –versionada per Iron Maiden-. El 1990 va deixar el grup, que actualment segueix gravant discos i tocant en directe amb el seu germà, el també fundador Steve Overland, a la veu i la guitarra rítmica –el 19 d'octubre tenen previst actuar a la sala Wolf de Barcelona-.