Thalia Zedek amb Chris Brokaw i Cassie Ramone, caps de cartell del Minifestival 2022

Cassie Ramone.

Thalia Zedek a duet amb Chris Brokaw, Cassie Ramone de les Vivian Girls, Ran Ran Ran, Pararrayos, Interrogación Amor, Bubble Tea and Cigarettes i tota una colla de noms a descobrir. És el cartell del 27è Minifestival de Música Independent de Barcelona. Dies 25 i 26 de març a l'Espai Jove Les Basses.

Sembla que la tempesta comença a amainar i que certes coses van tornant mica en mica al seu lloc. Després d'haver-se imposat l'any passat a la pandèmia amb una edició especial centrada exclusivament en la producció autòctona, el Minifestival de Música Independent de Barcelona recupera enguany el seu format habitual i la seva vocació d'oferir al melòman de base un cartell de naturalesa eclèctica i abast transatlàntic, on l'escena local tornarà a alternar amb delícies foranes sovint cares de veure als nostres escenaris. Tota una heroïcitat, en aquests temps que corren.

Serà els dies 25 i 26 de març a l'Espai Jove les Basses, amb preus populars –14 euros l'abonament pels dos dies-, sense aglomeracions ni grans patrocinadors, i amb la música sempre al centre. Destaca d'entrada la presència de Thalia Zedek i Chris Brokaw. Duet de luxe, integrat per dos noms essencials del rock alternatiu nord-americà de les passades tres dècades i mitja, veterans de bandes com Come, Codeine o Live Skull, també impulsors de dues trajectòries solistes de llarg i contrastat recorregut. Anuncien sorpreses de cara a una actuació que es preveu molt més que emocionant.

També promet emocions fortes el concert de Cassie Ramone, vocalista de les sempre solvents Vivian Girls, una d'aquelles bandes que van venir a definir el so de la Brooklyn més efervescent ara fa poc més de deu anys. I una trajectòria, la de Ramone, que també l'ha portat a sumar forces amb tot un Kevin Morby al capdavant dels igualment reivindicables Babies. A tot això cal sumar un projecte solista amb encerts tan notables com "The Time Has Come" (2014). Encara des de Nova York arriba Bubble Tea and Cigarettes, un duet que des d'un dormitori ha estat capaç de donar forma a un evocador repertori a baixíssima fidelitat que beu de les atmosferes més boiroses del dream pop.

En unes coordenades no necessàriament coincidents però sí complementàries es troben les cançons de Lea Leone, una jove barcelonina que té previst publicar el seu primer àlbum aquest 2022, i que es perfila com una de les grans descobertes d'aquest Minifestival juntament amb els també barcelonins Pararrayos i el seu indie pop fet a mida d'una cita com aquesta. També de la imprescindible botiga Ultra-Local Records, que els ha acollit amb la mateixa passió amb què al seu dia va acollir l'artesania folk d'uns Ran Ran Ran que també prometen deixar petjada al Mini amb les cançons del seu darrer disc, el magnífic "Clàssics populars" (2021). Completen el cartell el refrescant synth pop dels valencians Amor Butano i el vitamínic punk pop dels madrilenys Interrogación Amor.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).

Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.

Norma Waterson (1939-2022)

NORMA WATERSON
(1939-2022)

De quan la tradició es reivindicava tota sola i sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all. De quan n'hi podia haver prou amb unes veus ben harmonitzades per difondre unes cançons el valor de les quals residia i segueix residint en elles mateixes. Els Watersons van ser una mena de Carter Family del folk anglès. Una nissaga familiar originària de Hull que durant la dècada dels 60 va participar del ressorgiment de la música tradicional amb àlbums com el canònic "Frost and Fire: A Calendar of Ceremonial Folk Songs" (1965), i que es va mantenir activa fins ben entrat el segle XXI. La família més famosa del folk anglès, se'ls solia anomenar.

Norma Waterson en va ser una de les fundadores juntament amb els seus germans, Mike Waterson i Lal Waterson. Amb el pas del temps s'hi van sumar veus com les de l'igualment referencial Martin Carthy. Aquest últim es va arribar a casar amb Norma Waterson, i fruit d'aquell matrimoni va néixer Eliza Carthy, que amb el pas dels anys ha esdevingut una altra figura de pes del folk britànic. Norma Waterson va impulsar la seva pròpia trajectòria solista a partir de la dècada dels 90, també el duet Waterson:Carthy amb el seu marit. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys, víctima d'una pneumònia.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

300 programes de Guitarra, baix i bateria

The Clash - Foto Bob Gruen.

Guitarra, baix i bateria va celebrar la setmana passada els seus 300 programes amb una festa salvatge en antena. Barrence Whitfield, Flamingo Tours, Rufus Thomas, The Clash, els Fleshtones, Los Lobos, Lynyrd Skynyrd i els Rolling Stones, entre d'altres, van ser els convidats de Ricky Gil en aquest programa especial a la sintonia de Ràdio Silenci. Disponible en podcast.

50 anys de "Something/Anything?"

Hi ha músics que tant poden definir etiquetes i gèneres sencers, com eixamplar-ne els límits fins a transcendir-los o fer-los petits. L'obra de Todd Rundgren és clau per entendre registres com van de la psicodèlia al soft rock passant per la música progressiva, sempre des d'una aguda sensibilitat pop que li ha permès compondre grans cançons al mateix temps que es presentava com un dotat multiinstrumentista i una autoritat a l'estudi de gravació. No cal dir noms, però alguns dels grans reclams del pop i el rock actuals que ho peten durant les temporades de festivals, beuen directament de la discografia clàssica del de Filadèlfia, encara que potser no en siguin conscients.

Avui es commemoren 50 anys de la publicació del seu tercer àlbum en solitari –caldria reivindicar més sovint el seu pas previ per Nazz-, també una de les seves obres capitals, un "Something/Anything?" (1972) que va compondre a Los Angeles i va enregistrar a mig camí de Califòrnia i Nova York fent-se càrrec ell mateix de la totalitat dels instruments en bona part del repertori. I quin senyor repertori, amb cançons com "Hello It's Me", "Cold Morning Light", "Wolfman Jack" –homenatge a l'irrepetible disc jockey del mateix nom- o la preciosa "I Saw the Light", probablement la composició més reconeguda de Rundgren i tota una joia que transporta des de la primera nota fins a les assolellades costes californianes.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.