El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.

La presentació del llibre de Nando Cruz, a El 9 Nou

Els companys d'El 9 Nou del Vallès Oriental es fan ressò avui de la presentació del llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta), del periodista Nando Cruz, que va tenir lloc dissabte passat al Dràstik de Granollers i que va conduir un servidor.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Un genuí concert de rock'n'roll

THE LONG RYDERS
Sala Upload, Barcelona

8 d'octubre de 2023

S'havia anunciat el concert dels Long Ryders com una cita amb els pares d'allò que avui anomenem country alternatiu. Una consideració que podria aplicar-se –i sol aplicar-se- igualment si parléssim d'uns Jayhawks, uns Dream Syndicate o una Lucinda Williams, però que, en tot cas, ofereix una idea de la magnitud de tot plegat i del pes històric dels de Los Angeles a gairebé quatre dècades d'haver lliurat "Native Sons" (1984). Quan els superlatius es fan servir gairebé perquè sí, quan tot esdeveniment és venut com a únic i irrepetible, és just assenyalar que efectivament un concert dels Long Ryders no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Amb tres quartes parts de la formació original encara en marxa –els eterns Sid Griffin i Stephen McCarthy a les guitarres i compartint tasques vocals, i el metronòmic Greg Sowders a la bateria; Murry Hammond dels Old 97's cobreix la baixa de Tom Stevens a les quatre cordes-, exhibint un estat de forma envejable malgrat els anys que no perdonen a ningú, el quartet venia a presentar "September November" (2023), un treball notable pel qual van passar gairebé de puntetes –potser sigui aquest l'únic però que se li podria trobar al concert, no haver tret més suc d'un present creatiu certament formidable-. El gruix del repertori el van basar en una bateria de clàssics tan generosa com incontestable.

Guarnits amb indumentària vaquera –excepte Griffin, més discret, amb camisa de professor universitari nord-americà, corbata a joc i pantalons de tirants-, els músics es van enfilar a l'escenari mentre sonava de fons "The Lonely Surfer", el nugget instrumental signat al seu dia per un jove Jack Nitzsche. Entrada triomfal i entusiasta rebuda per part d'un respectable absolutament entregat –la sala va ser a punt de penjar el cartell de Sold Out-, que el quartet va respondre tot posant la directa de bon principi amb el rock'n'roll desbocat de "Tell It to the Judge on Sunday" i el country rock amb regust fronterer de "You Don't Know What's Right, You Don't Know What's Wrong".

Va ser l'inici d'un recital que va treure la pols del fons d'armari –la introspectiva acidesa d'"A Stitch in Time", la majestuositat d'un "Ivory Tower" que van dedicar a la memòria de Gene Clark, un atemporal "Final Wild Son"-, va marcar terreny amb encerts recents –"September November Sometime", "Greenville"-, va citar amics i referents com NRBQ ("I Want You Bad") o els Byrds ("I'll Feel a Whole Lot Better"), i va segellar una climàtica recta final tot encadenant la clatellada protopunk de "Gunslinger Man" amb la contagiosa tornada de "Lights of Downtown". En tanda de bisos van recordar l'enyorat Tom Petty amb una sentida lectura de "Walls", abans de marxar per la porta gran amb aquell himne no oficial dels Estats Units que bé podria ser "Looking for Lewis and Clark".

Els Long Ryders no són una banda massiva, tampoc una banda de culte. Però són una institució amb totes les lletres, divulgadors d'una tradició que els va precedir i que els sobreviurà, en part, gràcies a l'empremta que ells mateixos hi han deixat. Assistir a una de les seves actuacions equival a presenciar una lliçó magistral d'història musical nord-americana, però sobretot a viure en pròpia carn tota la grandesa d'un genuí concert de rock'n'roll. Sí, abusar dels superlatius pot tenir els seus riscos. Però és que, val la pena insistir-hi, uns Long Ryders tocant en un escenari no és quelcom que es pugui veure cada dia.

El blues de Chicago segons Dylan

Abans d'ahir, divendres 6 d'octubre, Bob Dylan va obrir el primer dels tres concerts que té programats a Chicago amb "Born in Chicago", el clàssic de la Paul Butterfield Blues Band, i el va tancar amb "Forty Days and Forty Nights" de Muddy Waters. Aquesta matinada ha tancat el segon amb "Killing Floor" de Howlin' Wolf. Sembla confirmada doncs la seva intenció de saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi el present tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Però el fet d'haver obert dues nits seguides amb una peça de la Butterfield Blues Band té un pes simbòlic encara molt més gran. Perquè, a més de ser exponents destacats del blues més genuí de la Windy City, bona part dels músics que la van formar van ser també els acompanyants del mateix Dylan quan aquest es va electrificar a Newport el 1965. Ja saben, un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després a la història del rock i la música pop.

A l'espera de saber amb quines seleccions saludarà al públic canadenc quan actuï a finals d'aquest mes a l'altre costat de la frontera –sis anys després dels seus últims concerts al Canadà i a dos mesos i mig del traspàs de Robbie Robertson, aquí ho deixo-, Dylan sembla no limitar-se únicament a honrar tot un llegat cultural del qual ell mateix forma part. Amb actes com el de Chicago, sembla estar aprofitant la seva hipotètica última gira per tancar tot un cercle.

Parlem de macrofestivals amb Nando Cruz

Nando Cruz, a la dreta, d'esquena, durant la xerrada d'ahir al Dràstik.

Ahir vam estar parlant sobre la cara menys amable dels grans festivals de música amb el periodista Nando Cruz, que va presentar el llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta) al Dràstik de Granollers. Gairebé dues hores de conversa que es van fer molt curtes, perquè la temàtica és inesgotable i perquè escoltar el Nando és un gustàs.

Vam parlar de l'impacte dels macrofestivals sobre els ecosistemes culturals dels indrets on es porten a terme, de les pressions exercides per certs promotors sobre les administracions públiques, i de les condicions laborals sovint precàries en què treballa el personal de les barres o de la neteja, entre moltes altres coses. Molt agraït al Nando per la xerrada, a la gent d'Arcada Koncerts per haver-me convidat a conduir l'acte, i a tothom qui ens va acompanyar. L'activitat s'emmarcava dins del calendari previ del festival Fusiònica.

Ron Howden (1944-2023)

RON HOWDEN
(1944-2023)

Banda formada el 1969 a Hamburg per músics anglesos, Nektar podria haver estat el pont entre el rock progressiu britànic i el krautrock alemany. El cas és que els seus components anaven a la seva, prenent les formes més lliures de la psicodèlia com a punt de partida i saludant des de la distància –geogràfica, no pas conceptual- corrents com l'space rock d'uns Hawkwind. Els seus concerts eren autèntics viatges siderals, amenitzats amb els efectes especials generats per un parell d'artistes visuals que tenien tant de pes dins del grup com els propis músics. Ha mort el seu bateria de tota la vida, Ron Howden, a l'edat de 79 anys.