El meu primer disc de Dylan

Aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. "Greatest Hits", recopilatori editat per Columbia el 1967 amb una desena de peces que abasten el període comprès entre "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) i "Blonde on Blonde" (1966) –cap de les cançons que hi surten formen part dels seus actuals repertoris-. Me'l vaig comprar quan tenia 13 anys en una gasolinera a prop de Milà –encara no havia fet "Time Out of Mind" (1997), ha caigut molta pluja des d'aleshores-. A Dylan l'havia descobert alguns anys abans, un dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu de les seves tres dècades de carrera, el 1992 al Madison Square Garden –de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-.

Però tornant al que ens ocupa, aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. Me'l vaig agenciar quan tenia 13 anys en una benzinera a prop de Milà –una ciutat que, per un motiu o per un altre, encara no he arribat a visitar mai- amb diners que la meva àvia m'havia donat perquè em comprés una samarreta durant les vacances d'estiu –puc donar fe que el canvi de plans no li va saber greu, en absolut-. Dècades després, escric aquestes línies mentre vaig de camí cap a Milà –ciutat que em disposo a visitar per primer cop-, on tinc previst assistir avui i demà als dos concerts que Dylan farà al Teatro degli Arcimboldi.

El d'avui i el de demà seran molt probablement els dos últims concerts que presenciaré del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, i qui sap si també de Bob Dylan, que malgrat l'envejable estat de forma que segueix mostrant a l'escenari té 82 anys i ja se sap que l'edat no perdona a ningú. Molt probablement, la meva primera visita a Milà serà alhora el meu comiat d'un artista a qui he seguit des que tinc ús de raó i que encara avui m'inspira com el primer dia. M'acomiado de Dylan (o no, perquè amb Dylan aquestes coses mai se saben), i ho faig molt a prop d'aquella benzinera dels Alps on pràcticament va començar tot, i amb la sensació d'estar tancant un cercle. It's not dark yet, but it's gettin' there.

50 anys del comiat de Ziggy Stardust

Bowie arribant al Hammersmith Odeon, avui fa 50 anys.

Hi havia rumors de tota mena i gairebé per a tots els gustos. Hi havia fins i tot qui estava convençut que David Bowie s'arribaria a suïcidar a l'escenari aquella mateixa nit. Finalment no va passar cap desgràcia i tot va quedar en un concert històric, que no és poc. Es commemoren avui 50 anys de l'última actuació que va fer el de Brixton posant-se a la pell de Ziggy Stardust, aquell alienígena que ell mateix havia creat un any abans al totèmic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), canònic disc conceptual i obra capital de l'era glam.

Bowie va tancar aquella etapa el 3 de juliol de 1973 a l'escenari del Hammersmith Odeon londinenc. No va ser un adeu a l'estètica glam –en qüestió de mesos publicaria el disc de versions "Pin Ups" (1973)-, però sí la cerimònia de comiat de Ziggy Stardust i de tot allò que portava implícit el seu concepte, també dels Spiders from Mars que fins aleshores havien estat la seva banda d'acompanyament –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)-. D.A. Pennebaker en va rodar un documental que no va veure la llum fins al 1979 sota el títol de "Ziggy Stardust: The Motion Picture". El 1983 se'n va publicar la banda sonora amb forma de disc en directe.

Última edició de Guitarra, baix i bateria

Ricky Gil, al centre, amb Biscuit, en una imatge promocional de fa dos anys.

Diuen que tot té un final, i Ricky Gil ha fet aquesta setmana l'última edició de Guitarra, baix i bateria, programa musical a Ràdio Silenci del qual jo mateix tinc el gust d'haver estat col·laborador. Final de trajecte, tancament d'etapa i un sucosa selecció musical que va d'Adam Green a Mose Allison passant per Namina, Manel Joseph, Wilson Pickett i els Fleshtones. També podem escoltar per primer cop una peça del proper disc de Ricky Gil amb Biscuit. Disponible en podcast.

"Gotta Serve Somebody"

Parc de la Tête d'Or, Lió, juny de 2023.

Un dels moments més emocionants dels concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour és quan Bob Dylan s'acomiada amb "Every Grain of Sand", una de les perles de la que es coneix com la seva trilogia cristiana. Una etapa que s'ha revaloritzat durant els darrers anys –hi va ajudar al seu moment la publicació de "Trouble No More" (2017), el tretzè volum de les Bootleg Series-, i amb la qual el mateix Dylan sembla haver reconnectat.

Certament, assistir als seus actuals concerts té un component espiritual, gairebé metafísic, fins i tot quan canta cançons seculars –començant per les d'aquest "Rough and Rowdy Ways" (2020) on passa revista a la seva pròpia trajectòria però també a tot allò que l'ha inspirat-. "It may be the Devil or it may be the Lord / But you're gonna have to serve somebody", canta a "Gotta Serve Somebody", una altra peça d'aquell període que recupera als seus repertoris presents en clau de corrosiu rhythm & blues.

Uns versos que últimament em passen constantment pel cap. No soc religiós, però aprecio l'espiritualitat d'obres com la de Dylan. I aquests dies a Lió, mentre visitava espais com la catedral o la basílica, no podia evitar pensar que són edificis –obres d'art- inspirats per la mateixa força que va inspirar tot un període creatiu del de Duluth. També hi vaig pensar tot passejant pel Parc de la Tête d'Or, quan vaig veure els rajos de sol filtrant-se entre les branques dels arbres i donant peu a aquesta estampa.

50 anys de "Love and Music"

L'adjectiu prolífic es queda curt si ens referim a la producció discogràfica de Porter Wagoner i Dolly Parton durant la primera meitat de la dècada dels 70. Publicat avui fa mig segle, "Love and Music" va ser el seu desè àlbum conjunt i el segon que lliuraven el 1973 –abans havia caigut "We Found It"-. A tot això cal sumar-hi "My Tennessee Mountain Home", que Parton havia facturat pel seu compte també durant aquell mateix exercici. Abans d'acabar l'any, tant l'un com l'altra lliurarien nous discos en solitari i encara cauria un tercer disc conjunt.

"Love and Music" és un dels treballs més populars que Wagoner i Parton van signar plegats. El senzill "If Teardrops Were Pennies –un original de Carl Butler popularitzat per Carl Smith el 1951- va assolir el número 10 a les llistes d'èxits country –l'àlbum va arribar al número 8-. La resta del plàstic el formen composicions originals tan suggerents com "Sounds of Night", "Wasting Love" o "Come to Me" –les dues primeres de Wagoner, la tercera de Parton-. Música country gran reserva de la mà de dues de les figures més capitals del gènere. Gravat als estudis d'RCA a Nashville amb Bob Ferguson a la producció.

"My Rough and Rowdy Ways"

Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que el títol de l'últim àlbum de Bob Dylan s'inspira en "My Rough and Rowdy Ways", una vella cançó country del gran Jimmie Rodgers –qui surt fotografiat a la carpeta interior del disc juntament amb la Carter Family-. Aquest recopilatori de country i blues rural de principis del segle passat també s'inspira en el títol de la mateixa cançó –tot i que aquesta no hi surt-.

El vaig localitzar ahir mateix en una llibreria/disqueria del centre de Lió –La Bourse, amb molt bona oferta tant a nivell literari com fonogràfic-. I és clar, tenint en compte que era a la ciutat per assistir a dos concerts de Dylan, no vaig poder evitar agenciar-me'l. He de dir a favor de "My Rough and Rowdy Ways", el recopilatori, que el va publicar Yazoo Records –segell especialitzat en arqueologia musical nord-americana- el 1998, molt abans de l'àlbum de Dylan.

El disc conté 23 peces, cada una interpretada per un solista o formació diferent –dels quals només conec Tommy Johnson, Dock Boggs, Ernest Stoneman i Uncle Dave Macon, tota la resta soc a punt de descobrir-los-. I són gravacions gairebé centenàries que es troben a l'arrel –o gairebé- de la mateixa tradició que el de Minnesota no tan sols preserva sinó que segueix perpetuant cada nit a l'escenari. Aquest és el pes d'una gira com la que recorre aquests dies el continent europeu.

"Merci, Monsieur Dylan!"

BOB DYLAN

Amphithéâtre 3000, Lió

30 de juny de 2023

I quan et pensaves que ja ho havies escoltat tot en aquesta vida, va Bob Dylan i et sorprèn parlant en francès des d'un escenari. "Merci, mes amis!", va deixar anar ahir a la nit a l'Amphithéâtre 3000 de Lió, davant d'un respectable tan entusiasta com la resposta d'un Dylan molt més obert i simpàtic que de costum. "You are the best!", va arribar a cridar algú des de la platea en un moment donat. Si el públic francòfon s'adreça en anglès al de Duluth per llençar-li floretes tan merescudes com oportunes, ell el saluda en la llengua autòctona i amb el seu millor somriure –sí, a la present gira somriu, dona les gràcies i fins i tot fa bromes amb el públic i els músics que l'acompanyen, coses impensables fa tan sols tres anys-.

Dylan estava content, eufòric de fet, durant la seva segona actuació a Lió. I si el detall de parlar en francès va ser sorprenent, encara ho va ser més el que va venir a continuació. El de Minnesota alterant lleugerament la lletra d'"I'll Be Your Baby Tonight" per deixar-li clar a la seva parròquia que, efectivament, havia vingut a fer-li companyia. He perdut el compte dels cops que l'he escoltat fent aquesta cançó en directe, però mai abans m'havia cregut tant com ahir els versos "Shut the light, shut the shade / You don't have to be afraid / I'll be your baby tonight". Dylan saltant-se la seva pròpia barrera per fer-li saber al públic que no està sol, ni més ni menys. 

I no es va acabar aquí la cosa. Saltem fins a "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", una de les joies de "Rough and Rowdy Ways" (2020) i un dels moments climàtics del repertori del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. No recordo exactament a quina estrofa, però hi va haver un moment en què va pausar el vers "...to give myself to you" com si efectivament s'estigués adreçant a totes i cada una de les ànimes que omplien l'amfiteatre amb la voluntat expressa de lliurar-s'hi en cos i ànima. Si la nit anterior havia despatxat una actuació a l'alçada de tot allò que se li pressuposa arribat aquest punt, ahir va segellar una vetllada de les que es recordaran durant vides senceres.

He parlat d'"I'll Be Your Baby Tonight" i d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", però no em puc oblidar de moments com "When I Paint My Masterpiece", amb un solo de piano dins del qual van reviure Fats Domino i Dr. John –insisteixo, crec que es parla poc de la solvència de Dylan al piano-. Tampoc d'un "Gotta Serve Somebody" d'allò més corrosiu on la fe i la temptació van anar més que mai de la mà. Ni de l'inici d'"I Contain Multitudes", amb Dylan posant-se bé el micròfon com qui no acaba de trobar-se a lloc per, tot seguit, aixecar-se i culminar la primera estrofa amb la seguretat que atorguen 82 primaveres essent ell mateix. La mirada de complicitat que va adreçar als ocupants les primeres files, va valer molt més del que aquests haguessin pagat per poder veure el mite de prop.

I encara caldria parlar de "Watching the River Flow", que va completar el seu viratge cap a les coordenades sonores de Nova Orleans amb una expansiva introducció instrumental que va evocar per moments tota la presència d'una marching band abans de començar Dylan a cantar amb aquell "What’s the matter with me / I don’t have much to say" que a aquestes alçades gairebé fon la ironia amb la declaració d'intencions. Durant la recta final del concert va tornar a caure "West L.A. Fadeaway", robusta lectura de l'original de Grateful Dead que ja havia sonat el dia abans, amb Doug Lancio i Bob Britt confirmant-se –si és que encara no ho havien fet- com un inigualable tàndem de guitarristes. Extraordinari és poc.

EL VIATGE D'UN SEGUIDOR DE DYLAN

Durant aquestes dues nits a Lió he tingut el gust de conèixer una bona colla de seguidors de Bob Dylan. Del veterà dylanòleg alemany que l'havia arribat a veure en directe en 138 ocasions i semblava conèixer totes les interioritats de la present gira, fins a les dues universitàries franceses que al·lucinaven després d'haver assistit per primer cop a un dels seus concerts, passant per un matrimoni suís de mitjana edat que es trobaria a mig camí de l'un i de les altres, o un jove del país que havia assistit al concert amb una còpia original en vinil d'"Street Legal" (1978) tot esperant que el mateix Dylan li signés –no farem cap spoiler si expliquem que no se'n va sortir-.

Però la història que em va impressionar més va ser la de l'Ivan, un bielorús de 28 anys que havia viatjat durant 26 hores seguides des de Minsk expressament per assistir al concert de la nit passada i fer realitat el seu somni de veure Dylan en persona al menys un cop a la vida. No entrarem ara a explicar què pot arribar a implicar en el context present el fet de viatjar d'un bloc geopolític a un altre. Mentre escric aquestes línies, ell ja deu anar de tornada cap al seu país –va venir, va veure el concert i va marxar-. 26 hores més de viatge ininterromput per terra i per aire abans d'arribar a casa. La mirada amb què em va respondre quan li vaig preguntar si tot plegat havia valgut la pena, ho explicava tot. We'll meet again someday on the avenue, que cantava Dylan a "Tangled Up in Blue"...