2014 en música

The War On Drugs.

No sóc molt amic de les llistes, dels rànquings ni de resumir anys a partir únicament de dades -això no vol dir que no consulti llistes, rànquings ni resums anuals elaborats a partir únicament de dades; vol dir que a nivell personal m'agrada anar més enllà, o potser no arribar tan lluny-. En qualsevol cas, i com que la d'avui és aquella data en què tot sembla acabar-se per a tornar a començar l'endemà, sí que m'agradaria enumerar alguns dels noms que per a un servidor han definit aquest 2014 que s'esgotarà en qüestió d'hores. No necessàriament per aquest ordre, són els següents:


*THE WAR ON DRUGS. Sens dubte, 2014 ha estat l'any d'Adam Granduciel, que ha alçat el vol amb el seu disc definitiu. Ha alçat el vol perquè va concebre la totalitat de "Lost in the Dream" durant un període de profunda depressió i fortes crisis d'ansietat -una etapa encara no del tot superada, segons ha reconegut ell mateix-. I disc definitiu perquè peces com "Red Eyes" realcen més que mai una identitat a mig camí entre els viatges hipnòtics de Neu! o Kraftwerk i l'èpica d'Springsteen o els U2 dels 80 -menció a part es mereix la retirada a Roxy Music d'"Under the Pressure"-. La seva presentació en directe al passat Primavera Sound -incidències tècniques incloses- ja forma part de la història.

*ROYAL BLOOD. Segons un reportatge publicat per Q a la seva edició de gener, ni ells mateixos s'acaben de creure tot el rebombori que han arribat a generar tan sols un any després d'haver configurat el grup gairebé per accident. Mike Kerr a la veu i al baix, i Ben Thatcher a la bateria. Així, sense guitarres que valguin. El primer crit d'atenció l'havia fet Matt Helders (Arctic Monkeys), lluint una samarreta del duet de Brighton. El segon va ser el seu propi debut homònim, tota una tempesta de rock elèctric i musculós. Ben aviat els seus concerts van començar a congregar rostres tan il·lustres com els de Jimmy Page, Lars Ulrich o Tom Morello. Una escalada de posicions que han assolit sense renunciar a un sol gram de la seva essència. El mes passat havien de demostrar-ho a Barcelona en un concert pel qual s'havien venut totes les entrades, però motius de salut d'un dels seus components van obligar a ajornar-lo fins al març de l'any vinent -ara per ara, l'expectació es manté a l'alça-.

*SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ. Dues trajectòries que vénen de lluny, de molt lluny. Dues entitats que no necessiten a aquestes alçades cap mena de presentació ni de justificació. Dues línies paral·leles que ja s'havien trobat abans però que han protagonitzat aquest 2014 la seva col·lisió definitiva. "granada", títol amb minúscula per al que probablement sigui el disc més majúscul de l'any. Flamenc, rock, blues, noise, jazz o cançó d'autor. Anomenin l'etiqueta que vulguin i resultarà insignificant al costat d'aquestes quinze recreacions d'estàndards aliens. Quinze exemples de què significa -o què hauria de significar- versionar una cançó. Quinze himnes reduïts a les cendres i reconstruïts amb tanta passió com ofici. I, tant a l'estudi com sobre les taules, tota una master class en economia de mitjans: com pot ser que dues persones soles acabin sonant com la més compacta de les orquestres? Un clàssic, ni més ni menys.

*ESTEVE MASCLANS. Com qui no vol, sorgeix gairebé del no res i es despenja amb "Fine, Thanks", un disc que evoca a George Harrison, The Band i Tom Petty, per posar només tres exemples. Es presenta amb tan sols 19 anys i citant a Freud com a font d'inspiració. Venint de l'Eixample i sense haver trepitjat mai cap país de parla anglosaxona, signa lletres en anglès que parlen tant del dia a dia d'una persona com d'allò que s'amaga darrere dels seus somnis. S'envolta d'una banda a l'alçada de les circumstàncies i tot acaba encaixant. Els seus concerts tenen gust de bourbon, suor i quilòmetres de carretera. Els que ha recorregut aquest jove barceloní al llarg d'aquest any i d'una Península Ibèrica que se li fa petita per moments. Mitjans internacionals han dit i escrit meravelles sobre ell. I el millor de tot plegat és que tot just acaba de començar.

*ARCADE FIRE. No han tret disc aquest 2014 -"Reflektor" havia estat un dels àlbums capitals de l'exercici anterior-, però han sortit de gira i han tornat a casa. Al Primavera Sound, el festival on s'havien consagrat nou anys enrere i on enguany han regnat ja consolidats com tòtems de la cultura pop. Èpica, llums, pluja de confetti però sobretot un repertori que no para de guanyar amb els anys. Perquè creix amb cada disc. I perquè aquell "Funeral" que fa deu anys era una promesa, és ara pilar indiscutible del cànon musical contemporani. Es van adreçar a les masses i van arribar fins a l'última ànima del Fòrum tot segellant el més dolç dels moments.

*NINE INCH NAILS. Van regnar de la mateixa manera que Arcade Fire i al mateix escenari des d'on Win Butler i companyia ho havien fet tan sols dues nits abans. Que sí, que l'electrònica viu ara mateix un (altre) dels seus moments àlgids. Que sí, que discursos com els de Caribou o Flying Lotus denoten frescor i tracen trajectòries a llarg termini. Però a Trent Reznor no el trepitja ningú, i menys quan s'ha tret de la màniga tot un "Hesitation Marks" (2013). L'arma definitiva per a transformar el Fòrum en una rave de proporcions bíbliques. Una nit en què fins i tot els més incrèduls van acabar ballant.

*FAT WHITE FAMILY. El perill i la provocació han tornat al rock'n'roll. I francament, ja era hora. Fent gala d'una incorregible incorrecció política i citant entre els seus referents a Charles Manson, han encaixat com l'anell al dit de l'escena antifolk de casa seva i han fet córrer rius de tinta fins i tot més enllà de la premsa especialitzada. Les seves cançons sonen a Cramps, a Monks i a uns Moldy Peaches psicòtics, i les seves lletres contenen sexe i destrucció en totes les dosis possibles. Rock'n'roll, ni més ni menys. Per a celebrar que 2014 ha estat també el seu any, han editat una versió deluxe del seu debut, "Champagne Holocaust" (2013). Amb repertori ampliat però conservant intacta una de les caràtules més deliciosament gamberres que hem pogut veure en anys.

*OBRIGADA. Uns altres que van treure disc l'any passat i que enguany han demostrat de què són capaços en un escenari. El seu concert del mes de novembre a la NAUB1 va ser espectacular. Èpica d'estadi per a una banda de pub amb totes les lletres. The Clash, Replacements i Hüsker Dü citant-se en un explosiu combinat de melodia, electricitat i compromís. Haver format part del seu entorn i haver viscut de ben a prop alguns moments de la seva història recent ha estat per a servidor un petit gran honor.

*JUPITER LION. Amb "Brighter", el trio valencià signava una de les grans obres d'aquest 2014. Un viatge sideral on ressonen el krautrock més desbocat, la psicodèlia més passada de voltes i l'electrònica més primitiva. Escoltar-los en directe en un teatre de dimensions reduïdes (Teatre de Ponent, en el marc del festival Fusiònica) i amb els amplificadors a punt d'esclatar va ser tota una experiència.

*RAYDIBAUM. Deu anys a la carretera i, per a celebrar-ho, una obra tan capital com "Estructures sota terra". El seu "Ok Computer" o "Yankee Hotel Foxtrot" particular. Un disc fosc i profund, una mirada a l'interior des d'un present incòmode en tots els sentits. Espectacular inici de gira a la NAUB1 i, mig any després, emotiva festa d'aniversari a Music Hall. Una dècada de taules acumulades, l'empenta del primer dia i un present prou sòlid per a mirar enrere sense nostàlgies de fireta.

*MISHIMA. No és "L'ànsia que cura" el millor disc dels barcelonins -aquest honor el segueix mereixent "Set tota la vida" (2007), obra d'altra banda difícil de superar-, però sí que suposa un punt i a part. Un subtil cop de volant estilístic, aquell rentat de cara que ho canvia tot perquè tot segueixi igual. Una nova col·lecció de cançons destinades a perdurar. I una banda en expansió constant que posseeix ara mateix un dels millors directes de casa nostra. Dels pocs grups que podria escoltar nit rere nit en un escenari i no cansar-me'n mai.

*NAMINA. No és que sigui una nouvinguda, que no ho és en absolut. No és que hagi tret un debut oficial farcit de grans cançons, que sí que ho ha fet -"Orlando"-. És que al llarg d'aquest 2014 no ha parat de tocar en directe, augmentant mes rere mes una atapeïda agenda que l'ha portat de festivals de música independent a vetllades entre vinyes i d'informals concerts vermut a marcs d'allò més elegants. Si algú personifica el mestissatge en la seva màxima expressió, sens dubte és ella. Catalana amb arrels al Brasil i un amor incondicional cap al rock'n'roll.

*ILLA CAROLINA. "Bengala" ha estat molt més que un segon disc. Ha estat un exercici de supervivència a càrrec d'una banda que ha hagut de lluitar literalment contra els elements per a sortir endavant. Van començar l'any sense saber ni tan sols si algú els editaria l'àlbum en qüestió, i l'han acabat tocant a la sala Foyer del Liceu, en el marc d'un cicle farcit de noms il·lustres. A més, dos dels seus components són les cares visibles de The Radiobots, un espectacle didàctic que pretén acostar els més menuts a l'aprenentatge de l'anglès i a l'experiència d'assistir a un concert. Un projecte del qual un servidor té el plaer de formar part com a membre de Brubaker. Si tot va bé, en sentiran parlar l'any vinent.

MARIA RODÉS. "Maria canta copla" no serà el disc més rodó de l'any -poc li falta-, però sí que és dels més atrevits. El que fins ara era impensable, Rodés ho ha fet realitat. Una aproximació al terreny de la copla des d'un dels registres més personals del pop independent barceloní. Una demostració de valor que li ha valgut aplaudiments a banda i banda d'aquest epicentre on s'ha situat. I tot un exercici de creixement artístic que en directe ha servit estampes tan irrepetibles com la del Festival Fresc, a Cardedeu: Maria cantant copla en una masia del segle XVIII.

Sam Destral - "Zoo" (2014)

Porto més d'una setmana provant d'escriure aquest article. L'he començat una vegada i una altra, li he donat voltes i més voltes, i no me n'acabo de sortir. Al principi vaig atribuir el meu bloqueig a un possible esgotament personal, hipòtesi descartada tan bon punt em vaig adonar que podia escriure sense problemes sobre qualsevol altra cosa. Després ho vaig atribuir al fet que aquest any ja he escrit considerablement sobre Sam Destral i els temes que han acabat conformant el seu segon disc. Sí, això començava a explicar-ho tot. Però hi havia quelcom més. Hi havia la impressió inicial que "Zoo" (2014, El Mamut Traçut) és un dels discos més ben parits que s'han fet a casa nostra en molt de temps, i una de les obres definitives que s'han enregistrat en català des que Antònia Font, Mishima, Raydibaum, Mazoni i companyia van dignificar ara fa deu anys allò que d'altres havien embrutat durant la dècada anterior. Després de no sé quants dies escoltant-lo compulsivament, aquella impressió inicial s'ha anat consolidant. Fins al punt d'atrevir-me a dir amb veu ben alta que Sam Destral és ara mateix un dels artistes més grans que hi ha en aquest país, que "Zoo" és un clàssic en potència que hauria d'escalar rànquings com l'escuma, i que si no ho fa és perquè aquella tan nostrada indústria no va entendre res ara fa deu anys i encara no ha tret el cul dels despatxos dels noranta.

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja puc parlar de música. I parlant de música, el primer que crida l'atenció -ho venia fent des que alguns temes del disc van debutar en directe, el passat mes de maig a la NAUB1- és el salt de gegant que ha fet Destral en tan sols un any. El que separa "Zoo" del seu debut oficial, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). El que va de la immediatesa del pop i el (anti)folk a la complexitat d'unes estructures enriquides pels passatges experimentals (les capes de soroll de "No ets gran"), els apunts progressius o, fins i tot, unes oportunes pinzellades de flamenc ("Patufet"). I per tota la coherència amb què Xavier Friedrich (Grushenka) ha sabut assistir al gandesà des de les tasques de producció. Un ventall sonor que s'ha ampliat al mateix temps que l'autor passava de cantar cançons sobre noies -que no pas cançons d'amor- a signar solemnes cants al dubte existencial i a totes les incerteses que genera el pas del temps. La por de fer-se gran i el distanciament dels coetanis van empènyer Destral a compondre per al públic infantil. I va ser d'aquesta manera, pensant en els més menuts, com paradoxalment va créixer més que mai a nivell compositiu.

Fixem-nos per exemple en el tema que titula el disc. Una perla d'allò més rodona que continua gairebé sense voler-ho la tradició outsider d'un Sisa, un Quimi Portet, un Albert Pla o un Adrià Puntí. Un zoològic de doble lectura que els més menuts interpretaran com una faula innocent, i on els seus pares reconeixeran clarament alguns dels rostres que veuen cada dia a les portades dels diaris. És "Zoo" un dels plats forts del disc, juntament amb "Cançó del pallasso trist". Llum, malenconia i la història d'un pallasso que mai somreia. La millor metàfora possible d'un món on les coses no solen ser allò que semblen. Un món on allò que es presenta senzill a ulls dels infants esdevé més i més complicat a mida que aquests infants es van fent adults. Un món ple d'absurds i de contradiccions que, no obstant, convida a viure, a imaginar i a somiar. El fascinant món que tots plegats habitem i que Sam Destral ha transformat en sis atemporals simfonies de butxaca. "No ets gran, ets més petit del que et creus", proclama el mantra inicial del disc. De vegades, fer-se petit és la millor manera de créixer. I vistos els resultats, Sam Destral es troba a tocar de l'eternitat. Gran no, enorme.

http://samdestral.bandcamp.com/album/zoo

Hacia las Rocas Imantadas

Hacia las Rocas Imantadas. Quedin-se amb el nom, perquè diu moltíssim del que s'hi amaga al darrere. Es podrien haver dit Las Rocas Imantadas. Las Rocas, fins i tot. Però es diuen Hacia las Rocas Imantadas, amb una preposició al davant. Un hacia que dota la denominació d'aquest col·lectiu de la mateixa singularitat que el conjunt de la seva obra. Col·lectiu i conjunt, sí, perquè no ens trobem davant d'un grup de música. O, com a mínim, no només ens trobem davant d'un grup de música. Ens trobem davant d'un fascinant monstre de tres caps. D'una entitat polifacètica que enllaça música, literatura i arts visuals, entre d'altres disciplines. I ho fa sempre des d'una òptica avançada, valenta i arriscada. La de qui no vol passar dos cops pel mateix lloc, la de qui entén el seu propi art com una invitació a l'exploració més lliure.

David Bailón, Miguel Castro i María Muñoz. El primer és escriptor, il·lustrador i artista gràfic. El segon és músic -es fa càrrec de múltiples instruments i acumula al seu currículum la militància en formacions com Leni Vor o Chinese Vintage Guitar, noms que també han brillat amb llum pròpia-. I la tercera és fotògrafa i ment creativa en constant estat d'inquietud. Tots tres van formar Hacia las Rocas Imantadas a Sevilla, ara fa gairebé dos anys. L'exercici passat van debutar amb "Noray", un ep dominat per les textures etèries, oníriques i siderals. Un tractat de transgressió i avantguarda que conjugava melodia amb fascinants passatges atmosfèrics. Aquest 2014 l'ha seguit "aNИa", un nou ep on la vessant més experimental del col·lectiu guanya pes al llarg de tres composicions inspirades en la primera novel·la del propi Bailón, "Después de la tormenta" (2013). Dos treballs que tracen una línia ascendent i que conviden a seguir de ben a prop aquest col·lectiu d'artistes amb majúscules.

http://hacialasrocasimantadas.bandcamp.com

Un procés mecànic

"Fer un disc és un procés molt mecànic. Podríem dir que comença quan vas a classe de música, quan aprens a tocar un instrument i et trenques les banyes per a poder-ne extreure un so, i a continuació t'ho jugues tot a l'hora de gravar, com si volguessis capturar un ocell amb aquella gravació. Després, és clar, tot queda comprimit en un aerosol i pot anar a parar a qualsevol lloc. Com collons pot ser? Si els sofàs fossin així, el negoci dels mobles en patiria les conseqüències, si poguessis comprar un sofà invisible i tenir-lo per art de màgia. Són temps realment difícils, perquè quan mor una indústria, d'altres moren amb ella. És terrible". Tom Waits reflexiona sobre el present del negoci discogràfic en una entrevista amb Andy Gill, publicada per Uncut el desembre de 2011 i recuperada mesos enrere en un especial de la mateixa revista dedicat a l'autor de "Rain Dogs" (1985).

Excuse me?

Bon dia dels Sants Innocents a tothom.

Les masses

"The Dark Knight Rises" (2012). Ahir la vaig tornar a veure, aprofitant que s'emetia per televisió. La culminació de la imprescindible trilogia que Christopher Nolan va dedicar a l'univers de Batman. El descens al més profund dels inferns, la resurrecció i finalment l'anhelada redempció. I també una oportuna reflexió sobre la condició humana. El sinistre Bane vol destruir Gotham City. Esborrar-la del mapa i tornar-la a aixecar lliure de pecat. Abans, però, oferirà falses il·lusions als seus ciutadans. Els farà creure que sobreviuran, que un cop vençudes les estructures tradicionals de poder la ciutat serà seva i que podran fer el que vulguin. I amb les masses aparentment lliures de tota cadena, el caos s'apoderarà de la ciutat com a part del pla mestre de Bane. No s'imposaran la justícia social, la solidaritat ni la cooperació, sinó el pillatge, la llei del més fort i la revenja perfectament orquestrada contra les antigues classes dirigents. Les masses, que hauran ocupat per fi el lloc d'aquella antiga casta a la qual atribueixen tots els seus mals, mostraran d'una vegada per totes la seva autèntica naturalesa. Les masses, tan cegues i tan perilloses. Les masses, que s'escandalitzen quan un polític és corrupte o quan un esportista d'elit paga els seus impostos a Andorra, però demanen al mecànic i al paleta que els facin les factures sense IVA. Les masses, el poble unit que mai serà vençut però a la mínima es ven per una xocolatina. Ja vingui donada per Bane, per Rajoy, pel director d'una oficina bancària o per l'enèssim messies d'una esquerra que es troba en aquest país nostre al fons a la dreta. Ja sigui la promesa de no apujar els impostos -per cortesia del mateix candidat que havia mentit sense escrúpols arran del pitjor atemptat terrorista de la història d'Espanya, que si una cosa no tenen les masses és memòria-. Ja sigui la reobertura de l'aixeta del crèdit per part de la mateixa banca contra la qual ens manifestàvem fa dos dies. Ja sigui un rostre mediàtic que pretén regenerar la política amb els mateixos tics demagògics d'aquells a qui ell titlla de casta. Ja sigui qualsevol cosa que faci olor de pa per avui, que quan demà arribi la gana ja carregarem contra qui faci falta. Les masses -que a diferència d'Hisenda, sí que som tots-, tan cegues, tan perilloses i tan egoistes.

Blanton's

No és el sac de Santa Claus...

...és una ampolla de Blanton's.

Una obra d'art, tant l'ampolla com el seu contingut.

Vint cançons per Nadal

Els faig vint propostes musicals per a viure un Nadal diferent. Gaudeixin!

1- THE POGUES & KIRSTY MacCOLL "Fairytale of New York"

2- SLADE "Merry Xmas Everybody"

3- RAMONES "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)"

4- SQUIRREL NUT ZIPPERS "Winter Weather"

5- THE FLAMING LIPS "A Change at Christmas (Say It Isn't So)"

6- TOM WAITS "Christmas Card from a Hooker in Minneapolis"

7- BAD MANNERS "Christmas Time Again"

8- SHARON JONES & THE DAP-KINGS "Ain't No Chimneys in the Projects"

9- ED HARCOURT "In the Bleak Midwinter"

10- SEA OF BEES "Feliz Navidad"

11- THE HOTKNIVES "Turkey Stomp"

12- RUFUS WAINWRIGHT "Spotlight on Christmas"

13- ALIEN SEX FIEND "Stuff the Turkey"

14- THE BUSINESS "Step Into Christmas"

15- BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND "Santa Claus Is Coming to Town"

16- THE RONETTES "Frosty the Snowman"
17- THE BRIAN SETZER ORCHESTRA "Jingle Bells"

18- ANTI NOWHERE LEAGUE "Snowman"

19- CHUCK BERRY "Run Rudolph Run"

20- UK SUBS "Hey Santa"

Protegir la veu?

"(Les grans distàncies de la geografia nord-americana) són estimulants, sobretot quan agafes un Ford últim model i parteixes de Califòrnia cap a Nova York. És emocionant saber que el país és prou gran per a conduir en una direcció determinada i no haver de girar el volant en set dies". Tom Waits, en una entrevista signada per Kristine McKenna, publicada per NME l'1 d'octubre de 1983 i recuperada recentment per Uncut en un volum especial dedicat al de Pomona. "Harry Dean Stanton em va dir una vegada que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren", explicava Waits a la mateixa entrevista. "Es trobava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Totalment cert. En un altre moment de la conversa, McKenna pregunta a Waits si ha pres cap mesura per a protegir la seva veu. La seva resposta no podia ser més definitiva. "Protegir-la de què? Del vandalisme?". Gran, molt gran.

Joe Cocker (1944-2014)

JOE COCKER

(1944-2014)

Corria el mes d'agost de 1994. Unes vacances a Galícia amb la ràdio com a gran aliada del meu jo preadolescent. I una emissora -no recordo quina, possiblement Radio 3- oferint un cap de setmana de programació especial amb motiu de la celebració de Woodstock 94 -el festival que pretenia reviure l'esperit de l'esdeveniment de 1969 un quart de segle més tard-. Va ser d'aquesta manera com vaig descobrir Blind Melon, Santana o l'home que ens ocupa, que havia actuat al Woodstock original i repetia aleshores.

"With a Little Help from My Friends" no parava de sonar a totes hores per la sintonia radiofònica de torn. Fins que el meu nivell d'anglès em va permetre entendre les lletres de les cançons que escoltava, no em vaig adonar que es tractava de la mateixa peça que tantes vegades havia escoltat a casa en boca dels Beatles. D'això se'n diu fer una versió. I quina veu. Que Elvis i Jagger sonaven negres? No, senyors, ni parlar-ne. Amb tots els respectes, però no. Joe Cocker sí que sonava negre.

Jo, que aleshores amb prou feina sabia què era el rock'n'roll, que el soul em sonava d'haver-ne sentit a parlar per la ràdio però era incapaç de definir-lo i que confonia el gospel amb la coda de "Hey Jude", vaig escoltar aquell "I need someone to loooove!!!!" sortint de la més profunda de les goles i vaig visualitzar un afroamericà de mitjana edat, presència imponent i elegància innata en el vestir -és que fins i tot aquells cors femenins que li preguntaven "Do you need anybody?!" sonaven a petites tinaturners-.

Amb els anys descobriria que l'home era de Sheffield, que la seva pell era tan o més pàlida que la meva i que no s'ajustava a cap cànon de bellesa de l'era pop -no feia falta, el talent mai ha requerit façanes-. També descobriria que no tot era or a la seva collita discogràfica -definitivament, alguns dels seus hits de maduresa tampoc feien falta-. Però el mite de Cocker, blanc o negre però amb una de les veus definitives de la seva generació, el conservo intacte a dia d'avui. Jarvis Cocker? Saben que també és de Sheffield? I que la primera vegada que me'l van anomenar, el seu nom em va sonar a cantant de soul? Ja es deuen imaginar vostès per què...

Amb la vitalitat de sempre

JOAQUÍN SABINA

Palau Sant Jordi, Barcelona

22 de desembre de 2014

Que gran que un mestre de ple dret reconegui aquells que d'alguna manera o altra van exercir com a tals en la seva pròpia persona. Que gran que Sabina trobi, en el decurs d'un maratonià tour de force -el que va dur a terme la nit passada a Barcelona, desfent qualsevol dubte possible sobre el seu bon estat de forma-, temps per a elogiar obres i figures sense les quals, va reconèixer, ell no seria qui és. Les de Quico Pi de la Serra -una afectuosa salutació aprofitant que es trobava entre el públic-, Bob Dylan -un "It Ain't Me, Babe", traduït com "Ese no soy yo"-, Burning i J.J. Cale -cites a "Mueve tus caderas" i "Cocaine" a la partitura de "Barbie Superstar"-, Alarma!!! -Jaime Asúa, ara guitarrista titular de la banda de Sabina, va cantar "El caso de la rubia platino"- i, és clar, Joan Manuel Serrat -aparició estel·lar durant una recta final on van sonar a dues veus "Paraules d'amor", "Pastillas para no soñar" i "La canción de los buenos borrachos"-. Que gran que, quan els rumors i la mala llet d'alguns es nodreixen dels problemes de salut d'un artista veterà, ell respongui de la manera més convincent possible. Amb l'únic argument contra el qual no hi ha rumors ni mala llet capaços. Repassant una superlativa trajectòria a través d'un cançoner sense data de caducitat. Enfilant-se als escenaris i suant la cansalada a una edat, 65 anys, en què molts dels que aquests dies s'han mofat d'ell tan sols aspiren o aspiraran a jugar a les cartes i percebre una sucosa pensió. Sense els excessos d'abans, però amb la vitalitat de sempre i dignificant per enèssima vegada l'ofici d'artista.

La Vie en Theremin

Havia de passar. Havien de col·lisionar. Ho han fet, i de quina manera. Alba Tor i Quico Palomar, dues generacions creatives amb un comú denominador: el compromís incondicional amb el seu art. En aquest vídeo podran veure'ls i escoltar-los en acció. El resultat? La deconstrucció definitiva del gran himne d'Edith Piaf. Música, performance i una experiència que, els ho prometo, no els deixarà indiferents.

Memorable afterparty

Contemplar des dels plats com les ànimes ho donen tot a la pista. Somriures i salts al ritme de Ramones, Rancid i The Clash. Encadenar Blondie amb Arcade Fire, Sugarhill Gang amb ESG i Afrika Bambaataa amb Chemical Brothers. I acabar tocant temes dels Stooges i The Missing Leech amb una mandolina i una copa de més. L'afterparty del concert de Llum Pepa and The Beats va ser memorable. Gràcies a tothom!

Cartes guanyadores

LLUM PEPA AND THE BEATS

NAUB1, Granollers

20 de desembre de 2014

És un privilegi. El de descobrir una banda de rock'n'roll en la seva fase més embrionària. La del tret de sortida, el moment de posar tota la carn a la graella i jugar-s'ho gairebé tot a una carta. De cartes, Llum Pepa and The Beats en tenen unes quantes -totes guanyadores, per cert-. Les que van anar mostrant la nit passada en forma de cançons. Un repertori que va viatjar del surf més accelerat a la psicodèlia més nuvolosa via els sons fronterers, el rhythm & blues més elèctric i corrosiu i, sobretot, la vessant més directa i primitiva del rock'n'roll de garatge. L'altra carta és la de la veterania. Perquè sí, Llum Pepa and The Beats és un projecte acabat d'estrenar -el d'ahir devia ser el seu tercer concert-, però els seus components acumulen més taules que una aula d'institut: als seus respectius currículums hi figuren Liannallull, Kitou o Prou! -gairebé res-. Sòlides trajectòries que no només ajuden a entendre la prematura i indiscutible solvència del grup, sinó també un eclecticisme i una obertura de mires que el situen per sobre de la mitjana -cal tornar a enumerar la varietat de registres que van citar en poc més d'una hora?-. Definides personalitats que han confluït en un combo que promet emocions fortes. Contemplar-ne l'esclat en primera persona i des de primera fila suposa, insisteixo, un privilegi.

Big Bad Wolves (2013)

Quentin Tarantino en va lloar les virtuts i no n'hi ha per a menys. Thriller imprevisible, inquietant i malparit en tots els sentits. El sospitós, el poli dolent i el pare de la víctima. 110 minuts sense treva. Sang, fetge, sortides de to i humor negre. "Big Bad Wolves" (2013), dels israelians Aharon Keshales i Navot Papushado. Brutalment deliciosa, deliciosament brutal.

Llum Pepa and The Beats i Brubaker DJ Set a la NAUB1

Llum Pepa and The Beats - Foto Marta Fort.

Recordin que aquesta nit estaré punxant a la NAUB1, abans i després del concert de LLUM PEPA AND  THE BEATS, el refrescant i contundent combo de garatge encapçalat per la incombustible Anna Capacés. Obertura de portes a les 21,30, inici de l'actuació a les 22,00. El concert promet ser memorable.

Llum Pepa and The Beats

Brubaker

NAUB1

Entrevista a Anna Capacés (Brubaker)

Fred Secret - "Joan Cremades"

Fred Secret.

Històries de perdedors. La de Joan Cremades és fictícia, però podria ser perfectament verídica. La d'un actor secundari, un rostre anònim que va aparèixer sense pena ni glòria en centenars de westerns. 269 vegades, ni una més ni una menys, el van matar a la gran pantalla. Encara n'hi hauria una altra, de mort. La que faria 270. Lluny de les càmeres. Tot sol i abandonat, per molt que el seu enterrament esdevingués multitudinari, que ja se sap que la mort i el show business sempre s'han portat bé. Les circumstàncies? Tot apuntava a un suïcidi, segons Jesús Maria Tibau. Va ser l'escriptor tortosí qui va crear el personatge de Cremades, protagonista del relat "Secundari" -inclòs al recull de contes "Una sortida digna" (2009), i disponible online aquí-.

Pocs anys després, el grup tarragoní Fred Secret li dedicava tot un tros de cançó. "Joan Cremades", portava per títol, i narrava el relat de Tibau sobre un frenètic ritme folk amanit amb guitarres rabioses i la prodigiosa veu de Gemma Salvadó. És sens dubte un dels temes més destacats del disc homònim (2013, autoeditat) d'aquesta banda ja desapareguda. Un exercici d'americana i pop à la West Coast que en un món just hauria merescut la millor de les sorts. D'arguments no n'hi falten, des de la inicial "Nòrdics" a la final "Petit Príncep", passant per l'elegància de "La Gota d'Aigua" -com sonen aquestes cordes!-, l'embranzida de la pròpia "Joan Cremades" o una simpàtica revisió de "Just Like the Rain" (Richard Hawley). Poden escoltar-lo a Bandcamp. I no es perdin el videoclip del tema en qüestió, tota una delícia.

Els tics totalitaris del Rock

"Si la doctrina fundamental del fascismo contempla la subordinación del individuo al estado, estado regido por una élite, cuál no habría sido su rendimiento de propagarse mediante un instrumento de conversión tan conductista como el rock, donde el fan se somete a una forma de totalitarista poder superior, el artista y la industria que lo sostiene, y su organización, jerárquica, confecciona un sistema piramidal de castas cuya fantasía se sustenta en la dominación. "Hitler fue una de las primeras rock stars", declaraba en 1976 Bowie, saludando a la usanza Sieg Heil a los reporteros y admiradores que aguardaban en la estación Victoria. Si la derecha no supo aprovechar las posibilidades que le brindaba el rock para perpetrar una masiva agitprop, este, por el contrario, se ha apropiado siempre sin reparos de la imaginería y el discurso fascista para tontear con uno de sus más fieles y productivos aliados, el tabú social". Interessant fragment de "Fascismo y Rock", un informe del periodista Jaime Gonzalo que hauria de donar peu a múltiples reflexions. Poden llegir-ne la primera part -altament recomanable- a l'edició de desembre de Ruta 66.

El poeta amic

Joan Vinyoli.

"Com un amic que mai t'alliçona, que no et renya, que està allà i amb qui sempre pots parlar". Així definia el cantautor Xavi Múrcia la figura del poeta Joan Vinyoli, en una entrevista emesa la nit passada pel programa Via Llibre del Canal 33. Múrcia té una forta vinculació emocional amb l'obra de Vinyoli. Una vinculació que jo tinc amb l'obra d'altres artistes. Per això puc entendre perfectament les seves paraules. El fet de tenir referents artístics i fins i tot vitals de qui et sents a prop. Figures i obres que t'inspiren i fins i tot poden arribar-te a guiar quan ho necessites. "Vinyoli arribava a l'essència de totes les coses a través de la poesia", afegia Múrcia, que recentment ha publicat el seu tercer disc. "A través de Vinyoli" (2014, Discos a Mà) són tretze textos del poeta desplegats sobre un coixí de folk i rock orgànic. El testimoni sonor d'un dels grans episodis d'aquest Any Vinyoli que ja s'acaba.

Anna Capacés (LLUM PEPA): "De petita, el meu joc preferit era fer veure que cantava"

Autorretrat - Foto Anna Capacés.

Anna Capacés, aka Llum Pepa, em va citar en un conegut restaurant del centre de Granollers. No és la seva ciutat. Va néixer a Barcelona i actualment viu a Sant Celoni amb la seva parella artística i sentimental, Jordi Espinach, amb qui ha compartit aventures musicals com Kitou, Liannallull o la seva creació més recent, Llum Pepa and The Beats. Un combo de rock’n’roll visceral que beu del surf, el rockabilly, la psicodèlia i el rock de garatge entès à la Pacific Northwest. El seu disc de debut, l’autoeditat “No Sóc Jo” (2014), conté vuit artefactes dignes de nissagues com Nuggets o Pebbles, però a la vegada defuig qualsevol posat retro i fa bandera de valors com la frescor, l’espontaneïtat i l’eclecticisme. Ja poden llegir l'entrevista a Brubaker.

*Recordin que Llum Pepa and The Beats actuaran aquest dissabte, 20 de desembre (22h.), a la NAUB1. Després del concert punxarà un servidor.

La reinvenció d'Steven Munar

Reinventar-se per a seguir essent el mateix. El nou single d'Steven Munar és un salt endavant, un exercici de creixement artístic i d'ampliació d'horitzons que, no obstant, no trenca el segell ni la identitat propis del músic anglomallorquí. Ben al contrari, els referma i els reforça. "Berlin" -així es titula la peça- conté tots els elements que han caracteritzat fins a dia d'avui el discurs de Munar. Aquelles tonalitats sèpia, aquells aires tardorencs, aquells torrents de passió i aquella veu de crooner que evoca alguns dels episodis més sublims de la història del pop. Amb afegits que realcen el valor de tot plegat: una atrevida secció de cordes, una guitarra elèctrica que s'encén per moments i una renovada Miracle Band. El tema en qüestió veurà la llum en el marc d'un recopilatori que repassarà la trajectòria d'Steven Munar, des dels dies dels Tea Servants fins a l'actualitat, però ja en poden visionar el videoclip aquí.

Galifardeu Atòmic

La trajectòria musical del barceloní Jordi Pérez és tan extensa com espectacular. De l'elegància mod de Los Interrogantes a l'experimentació sense límits de Linn Youki, passant per la cançó pop d'Eliah Smith. Músic polivalent i de llarg recorregut, Pérez és tan obert de mires com inquiet. I li agrada anar a contracorrent: quan tot el país s'abocava cegament al folk-pop de fons costumista, ell presentava un dels projectes electrònics més frescos que s'han escoltat en anys per aquestes latituds. Una aventura unipersonal que va respondre primer al nom de Zumo de Tila i posteriorment al de Boom Radar. Ara, quan la febre acústica ja sembla aigua passada, ell es reinventa a partir d'aquest registre. I precisament per això, perquè segueix evolucionant al marge de modes, dictats i anuncis de cervesa, el seu projecte sona fresc, consistent i atemporal. Galifardeu Atòmic, es diu la seva nova aventura -aquesta vegada amb format de banda-. "Mediterricola" (2014) és el seu primer ep, cinc peces reflexives on la malenconia i els paisatges assolellats van de la mà. Escoltin-lo aquí.

No Me'n Records, un segell atípic

éL Hecho - Foto No Me'n Records.

Podrien haver donat la volta al món. I ho haurien hagut de fer, perquè eren bons. Molt bons. Van començar com molts dels seus contemporanis, cremant hores en un local d'assaig de l'extrarradi barceloní, canalitzant les frustracions del dia a dia a través d'un format bàsic -guitarra, baix, bateria i una veu tan poc educada com acomplexada- i a ritme de hardcore frenètic. Corrien els primers 90. Un bon dia van descobrir Fugazi, els va canviar la vida i de passada van eixamplar el seu registre fins a aquella meravella que era la seva primera i única maqueta, autoeditada en casset i repartida entre amics, familiars i incondicionals diversos. Sense títol, perquè no havien tingut temps de pensar-ne cap. Perquè tampoc els preocupava. Perquè aquelles quatre cançons havien de ser arguments suficients. I ho haurien estat, de no ser per les càrregues laborals i familiars que mica en mica van fer caure el nom de la banda a l'etern túnel de l'oblit.

D'acord, la història era fictícia, però podria haver estat perfectament basada en fets reals. De fet, no difereix excessivament de les històries de tantes i tantes bandes que mai van passar d'aquella maqueta autoeditada. Formacions que haurien merescut millor sort però no la van tenir. Músics que avui penjarien les seves cançons a Bandcamp o a Soundcloud, però que abans de l'era digital no podien arribar més enllà d'on els portés una furgoneta a les últimes. Grups com éL Hecho, potent combo badaloní que mai va arribar a sortir dels circuits més underground. Un altre nom condemnat al túnel de l'oblit de no ser per l'entrada en joc de No Me'n Records, segell discogràfic de recent creació, amb base d'operacions a Barcelona i dedicat, entre d'altres coses, a la recuperació de bandes perdudes però perfectament reivindicables.

Entre d'altres coses, perquè al seu roster hi figuren també dos noms contemporanis. Fi, desacomplexat duet de terroristes electrònics, i Billy Pilgrim, delícia del panorama antifolk autòcton i pseudònim de Jordi Morata -també component de Fi, i un dels impulsors del segell-. I perquè més enllà de l'edició discogràfica -de moment en format exclusivament digital, un àmbit que esperen transcendir en el futur- també es dediquen a promoure esdeveniments en directe i a fomentar l'activitat musical a tots els nivells. "Farem que els músics baixin (de l'escenari) i es mesclin amb el públic, o a l’inrevés", diuen a la seva carta de presentació. "Animarem a que tothom és liï a fotre-li cops a un timbal o fer gemegar una guitarra". Fa mig segle, d'això se'n deia Situacionisme. Ara en diríem activisme cultural. I amor a la música, que al capdavall és el que ha mogut aquesta colla d'aventurers a posar en marxa un segell discogràfic amb el qual prometen fer molt de soroll.


Més informació:
No Me'n Records / Pàgina web

Hancock parla sobre Davis

Miles Davis.

"Una vegada, tocant amb Miles Davis, em vaig equivocar totalment d'acord i ell no va dir res. En comptes d'això, va tocar unes notes que van fer sonar bé el meu acord i ho van fer encaixar tot. Miles no jutjava allò que jo tocava, però jo sí que ho feia. Ell simplement ho veia com quelcom que passava i que era interessant, i preferia trobar la manera de fer-ho encaixar en el curs de la música. Això em va ensenyar una gran lliçó. Li agradava assumir riscos, i encoratjava els seus músics a fer el mateix. Ens pagava per desenvolupar el repertori a l'escenari, davant del públic i al moment, no per a assajar interpretacions perfectes de cara a l'aplaudiment final. Això va despertar el meu sentit de la curiositat". Herbie Hancock parla sobre Miles Davis en una entrevista publicada per Mojo aquest mes de desembre.

Llum Pepa and The Beats a la NAUB1

Si és cert que les millors idees han nascut en un garatge, LLUM PEPA AND THE BEATS en són el més viu exemple. Un huracà amb forma de banda de rock’n’roll. De banda de rock’n’roll de les de tota la vida. Perquè efectivament la seva història va començar en un garatge. I perquè aquí no hi ha trampa ni cartró. Només guitarres tenyides de fuzz i reverberació, ritmes cavernícoles, melodies contagioses i una vocalista que encarna PJ Harvey, Etta James i Wanda Jackson en una sola persona. Llum Pepa and The Beats és l’última gran revelació de la prolífica escena del Baix Montseny -al currículum dels seus components hi figuren projectes com Liannallull, Esperit! o Prou!-. Un explosiu còctel de música surf, psicodèlia corrosiva i rock’n’roll primitiu a situar al costat de Macho, Bellrays o Sonics. Perill, frescor i actitud a prova de bales. Aquest dissabte, 20 de desembre (22h.), els podran descobrir en directe a la NAUB1. Després del concert punxarà un servidor.

Llum Pepa & The Beats

Brubaker

NAUB1

"Vértigo" (1995)

Ara mateix la cosa pot sonar a broma, però els ben asseguro que quan va veure la llum va ser tota una ràfega d'aire fresc. "Vértigo" era un recopilatori editat l'any 1995 per la filial espanyola d'MCA, aprofitant l'aleshores recent explosió mediàtica del rock alternatiu -eren els dies de la ressaca post-grunge i l'explosió de l'indie autòcton, si bé aquest darrer àmbit no tenia representació en un doble volum dedicat íntegrament a noms foranis-. Vint peces de vint grups que en alguns casos tenien poc o res a veure entre ells -al costat de Sonic Youth, Stone Roses i Elastica hi havia Guns N'Roses, Aerosmith i uns Green Day que abanderaven el que durant cinc minuts es va anomenar neopunk-. Insisteixo, a dia d'avui la cosa pot sonar a broma, però al seu dia l'experiment va resultar vital perquè una generació sencera, atreta per reclams com Weezer, REM o els anteriorment citats, entrés també en contacte amb l'obra de Dinosaur Jr., Babes In Toyland o Mudhoney -i uns Urge Overkill a qui molts associaven exclusivament amb la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994)-. Al seu moment me'l va deixar un amic, me'l vaig gravar en una cinta verge i acostumava a portar-lo al walkman -el que sonava a broma aleshores era la possibilitat d'acabar escoltant música a través d'un telèfon mòbil-. Una casset de la qual vaig perdre la pista ja fa molts anys, tants probablement com els que "Vértigo" porta fora de catàleg. Ahir el vaig trobar en doble cd, en una fira d'antiguitats i a tres euros. Un preu simbòlic pel qual vaig endur-me molt més que una pila de bones cançons: vaig recuperar un petit fragment de la meva vida. I és per coses com aquesta que m'agrada escoltar la música a través d'un objecte tangible i no d'arxius digitals o aplicacions d'streaming.

Una escena de metro IV

Estació de Clot Aragó. Ahir a la tarda. Ritme frenètic a la galeria que connecta els vestíbuls de la línia 1 del metro i dels trens de rodalies. Un dobro urgent, una veu desbocada i un saxo en flames. Skiffle, hillbilly, rhythm & blues i rock'n'roll, tot en un. M'hi aturo, ho contemplo, ho escolto i ho gaudeixo. Perquè val la pena. I diposito unes monedes a la funda, i tant que sí, perquè se les mereixen. Al cap d'uns minuts m'adono que toquen peces versionades per Kitty, Daisy & Lewis en aquell incendiari debut homònim (2008). I ho fan amb tota la frescor, la força i el nervi que el trio londinenc ja fa temps va perdre pel camí. Diuen que els britànics tornaran a tocar a Barcelona l'any vinent. I jo no dubto que encara poden oferir bons concerts. Però el que tinc clar és que mai tornaran a sonar com en aquell primer disc. Cap problema. Els metros i els soterranis estan plens de músics amb fam de rock'n'roll. Aquell parell n'eren dos bons exemples.

Ultra-Local: Dos anys

2on ANIVERSARI D'ULTRA-LOCAL RECORDS

Barcelona, 13 de desembre de 2014

Les atmosferes ambientals de Combray. Mad'zelle i la seva delicadesa feta cançons. I el terrorisme sònic de Wunderkammer i els seus plats giratoris. Tres discursos, tres maneres d'entendre la música i tres delícies per a celebrar el segon aniversari d'Ultra-Local Records. Dos anys donant suport a la música i fomentant el comerç de proximitat. Felicitats i que en siguin moltíssims més.

Combray.

Mad'zelle.

Wunderkammer.

Joan Barril (1952-2014)

JOAN BARRIL

(1952-2014)

D.E.P.

El món que podran un dia canviar...

ROLEGUITA & BOQUERÓN

NAUB1, Granollers

13 de desembre de 2014

Roleguita & Boquerón és un grup indie. No toca per als mal anomenats hipsters, sinó per al públic infantil -i per als pares, que també s'ho passen bé, els ho ben asseguro-. Tampoc vesteixen els seus components tal i com marquen els blogs de temporada. Però és un grup indie. Perquè s'autogestiona els discos i les gires. Perquè no opta a patrocinis ni subvencions de les que resten credibilitat. Perquè defuig les fórmules en nom de l'originalitat i la personalitat pròpia. I perquè, com els grups de música independent de tota la vida -els de debò, no els que venen ulleres de sol-, fa gala d'un compromís social inqüestionable. Aquest migdia a la B1, entre contes a ritme de funk i peculiars recreacions de clàssics del soul i el rock, han dedicat unes bulerías a tots els roleguitos i roleguitas que aquest Nadal no tindran regals. "Nadal per a tothom", han proclamat. I els nens, que si una cosa no tenen és malícia, ho han aplaudit. I potser, de passada, han començat a entendre la diferència entre els anuncis de la tele i un món que ells podran un dia canviar.

Ni trampa ni cartró

Lach.

The Missing Leech.

LACH + THE MISSING LEECH

La Contra, Barcelona

12 de desembre de 2014

Ni trampa ni cartró. "Això és una cançó folk de Nova York". Lach, el padrí de l'antifolk, l'home que es va inventar el terme i va donar forma al concepte fa més de tres dècades en algun soterrani del Lower East Side, presentava una cançó folk de Nova York en un escenari barceloní. La peça en qüestió era "Rockaway Beach" dels Ramones. Sense trampa ni cartró: si entenem el folk com a música del poble, el punk rock era durant els 70 tan folk com Woody Guthrie ho havia estat dècades abans. No seria l'única versió que cauria al llarg de la nit. També citaria els Who ("The Kids Are Alright"), la Velvet Underground ("Femme Fatale"), el propi Guthrie ("This Land Is Your Land"), dues peces titulades "Rock & Roll" (la de Led Zeppelin i la de la Velvet) i el tema d'Spiderman -presentat també com una cançó folk de Nova York-. Tot ho va tocar com si fos seu. I, més important, res va eclipsar el repertori propi.

Antifolk. Lach acomiadava amb el concert d'ahir la seva segona gira per casa nostra. Una gira que ha dut a terme en solitari i en escenaris per on no acostumen a passar figures de la seva rellevància. No ens n'oblidem, el novaiorquès pot ésser un perfecte desconegut en aquesta banda dels Pirineus, però al món anglosaxó és una llegenda viva que ha comptat amb còmplices de primera fila com Neil Halstead o els components de Television, i a qui mitjans de prestigi han situat a l'alçada de gegants com Dylan o Drake. Medalles que, lluny de lluir amb merescut orgull, enterra cada vegada que s'enfila a un escenari. Disparant cartutxos com "Antenna", "Teenage Alcoholic", "Kiss Loves You" o "Drinking Beers with Mom" no pas com si fos l'última vegada, sinó com si es tractés de la primera. Amb tota l'empenta de qui es va aproximar als registres acústics des dels aires renovadors del punk i la New Wave. I sense artificis dels que fan nosa: tan sols un pedal de distorsió oportunament trepitjat. Ni chorus, ni delays, ni res que no fos Lach, la seva guitarra i les seves cançons. Novament, ni trampa ni cartró.

The Missing Leech. Mirava a Maurici Ribera, assegut davant meu, i tot seguit mirava a Lach, que estava tocant uns metres més enllà. Les ulleres, els cabells ondulats i dues personalitats tan úniques com intransferibles. Em puc imaginar perfectament el Maurici d'un futur (no gaire) llunyà com l'actual Lach. Defensant-se sol en qualsevol escenari que se li posi al davant. I consolidat com a institució underground, sense que això últim l'importi en absolut. El padrí de l'antifolk català que ahir va obrir per al padrí de l'antifolk global. Encadenant bateries de temes tal i com ho feien Ramones a "It's Alive" (1979). Desplegant "Friends of Nacho Cano", "1998" i "Somriu" amb la mateixa solvència amb què va deconstruir "TV Crusaders", "Snow" i "Unicorns psicodèlics". Donant una nova volta al seu discurs sense perdre un sol gram de la seva essència. I refermant una realitat ja inqüestionable. La que ell mateix ha predicat arreu del món sense cap mena d'artifici. Com el propi Lach. Com els més grans.

Captains of Sea and War

Captains os Sea and War.

Kurtz. El misteriós comerciant d'ivori a qui Charles Marlow buscava a través de les immensitats africanes a "Heart of Darkness" (1899) de Joseph Conrad. I el també misteriós coronel interpretat per Marlon Brando a "Apocalypse Now" (1979) de Francis Ford Coppola -inspirat de fet en el personatge creat per Conrad-. També els barcelonins Captains of Sea and War sonen misteriosos a "Kurtz", la segona peça inclosa al seu debut homònim (2014). Un tema tan dens i tenebrós com els rius i les jungles rere els quals s'amagava el personatge titular. Dues constants, la densitat i les tenebres, presents al llarg d'un disc que explora les fronteres del post-rock i la psicodèlia més intrínseca. Temes de naturalesa salvatge, majoritàriament instrumentals -les veus tenen poca presència, i quan apareixen ho fan gairebé en forma de laments d'ultratomba, cas de "Far", "Five Times the Sea" o la pròpia "Kurtz"-. Passatges atmosfèrics, canvis de ritme, pujades d'intensitat i moments tan àlgids com "You Need to Restart" o "Zittersheim". Menció a part es mereix la baixada de tensió amb què tanquen el disc, "East". Reflexiu i oníric mig temps que trenca amb els paràmetres establerts fins al moment i sembla obrir una escletxa de llum tan suau com el fade out final. Enregistrat entre Veracruz (Mèxic) i Barcelona, l'àlbum ha estat masteritzat per tot un Víctor García (The Unfinished Sympathy, The New Raemon, Dulce Pájara de Juventud) als estudis Ultramarinos Costa Brava. Escoltin-lo aquí.

Roleguita & Boquerón a la NAUB1

Els contes de tota la vida, explicats a ritme de refrescant rock'n'roll, jazz, blues i hip-hop. Els clàssics d'AC/DC o James Brown, adaptats al llenguatge dels més petits. ROLEGUITA & BOQUERÓN han redefinit el concepte d'espectacle familiar amb un discurs fresc, atrevit i desacomplexat. Al seu darrer disc, "El xiflat de l'arbre" (2014), hi col·laboren destacades figures del panorama musical independent com Sergi Carós (Ed Tulipa) o Xarim Aresté. El van presentar mesos enrere a la NAUB1, on tornaran aquest dissabte, 13 de desembre (12h.), amb les bones vibracions de sempre i més d'una sorpresa nadalenca. Als fills els encantarà. Als pares, també.

Roleguita & Boquerón

NAUB1

Brubaker

Segon aniversari d'Ultra-Local Records

No és fàcil vendre discos a Barcelona. Ho saben les disqueries que han tancat la paradeta durant els darrers anys. Ho saben els segells independents que han hagut de recórrer als concerts dels seus artistes per a despatxar uns llançaments amb tirades cada dia més limitades. I ho sabem els melòmans que encara ens resistim als encants de façana de l'era digital. Per això la fita assolida per Ultra-Local Records és digna d'admirar. Perquè dues persones van abocar tota la seva sang, tota la seva suor i totes les seves llàgrimes a realitzar un dels seus somnis. Perquè aquest somni era obrir una botiga de discos a Barcelona. Perquè el van materialitzar al seu propi barri, el Poblenou, defugint el soroll de la Botiga Més Gran del Món i fomentant valors com el consum de proximitat. I perquè malgrat unes circumstàncies extremadament adverses, porten dos anys al peu del canó i sense oferir mostres de fatiga. Una fita, doncs, digna d'admirar i de celebrar. Ho faran aquest dissabte, 13 de desembre, amb actuacions en directe al propi establiment. Quatre concerts que es repartiran al llarg de la jornada i que com de costum posaran de relleu algunes de les propostes més fresques de la Barcelona que no surt al programa de la Mercè: Neleonard (13h.), Combray (18h.), Mad'zelle (18,45h.) i Wunderkammer (19,45h.). I per qui encara no en tingui prou, en acabat es posarà als plats Victor Verrier DJ. Entrada lliure i sense IVA.

Ultra-Local Records

Dulce Pájara de Juventud - "Triumph" (2014)

“Triumph” (2014, BCore). No és gratuït el títol del segon disc de Dulce Pájara de Juventud. Ja fa dos anys que la banda del Baix Llobregat va irrompre amb un debut homònim que exhibia bones intencions i millors maneres. Dos anys durant els quals no ha parat de girar, ja fos compartint cartell amb noms com els de The Pains Of Being Pure at Heart, Vivian Girls o Pony Bravo, o bé en festivals de primera línia com Primavera Sound. Dos intensos anys a la carretera, durant els quals fins i tot ha tingut temps de lliurar l’ep “Faithful Songs” (2014, BCore), i dels quals ha emergit absolutament triomfant. No és gratuït el títol del disc, deia, perquè no només manté les boníssimes intencions d’aquell debut, sinó que fins i tot en millora les maneres. Ampliant la formació a quartet amb la incorporació a la bateria de Víctor García (The Unfinished Sympathy, The New Raemon, Pau Vallvé). Eixamplant l’aspectre èpic, afinant la punteria melòdica i signant nou peces que fonen estructures progressives amb efectives descàrregues de rock elèctric. Concentrant en un mateix plàstic la cortina de decibels del tema titular, la complexitat estructural de “Saying all goodbies on fire”, la solemnitat de “Freak in Tales” i la frescor desvergonyida de “Lapidation”. Quatre mostres d’un disc on la diversitat equival tant a coherència com a amplitud de mires. D’un segon treball que vola a gran alçada i apunta encara més amunt. D’un àlbum que pot emmirallar-se en qualsevol referència forània de coordenades similars i, mai més ben dit, sentir-se triomfador.

Fragilitat i fortalesa

MARIANNE FAITHFULL

Palau de la Música, Barcelona

9 de desembre de 2014

A la gira que recentment ha commemorat el cinquantè aniversari dels Rolling Stones hi van faltar convidats. Sí, a la festa hi van ser presents Mick Taylor i Bill Wyman, i fins i tot s'hi van deixar veure rostres com el de Tom Waits, Jack White o Taj Mahal. Però hi van faltar convidats, personatges sense els quals no s'acabaria d'entendre la història d'una de les grans institucions del rock'n'roll. Hi va faltar, per exemple, Marianne Faithfull. Exparella de Jagger -i companya d'aventures de Richards en alguna ocasió-, nineta dels ulls d'Andrew Loog Oldham -va ser ell qui va encarregar als Glimmer Twins que componguessin el que acabaria esdevenint el primer hit de la londinenca, "As Tears Go By"-, i la dona que va aconseguir vèncer Ses Satàniques Majestats en un àmbit on els devia fer molt de mal: els tribunals -el resultat del procés va ser el reconeixement de Faithfull com a coautora de "Sister Morphine"-. Diva de la calidoscòpica Londres dels 60, va passar bona part de la dècada posterior anant d'un infern a l'altre -ionqui i sense sostre- per a acabar ressorgint quan ningú s'ho esperava amb "Broken English" (1979). L'àlbum que la va posar en sintonia amb la New Wave. I el més important, el punt de partida d'una trajectòria que donaria els seus millors fruits a partir d'aleshores i paral·lelament al declivi creatiu d'uns Stones per a qui el món ja no semblava ser suficient.

També Faithfull commemora aquests dies els seus cinquanta anys al negoci. Ho fa lluny del circ dels estadis i des de la més absoluta austeritat escènica. Sense convidats estel·lars, però amb una nòmina de secundaris tan il·lustres com Rob Ellis (bateria) o Ed Harcourt (teclats) cobrint-li les espatlles nit rere nit. Sense apel·lar a mites tan absurds com el de l'eterna joventut, sinó ben serena i sobretot conscient de la seva pròpia mortalitat -el concert d'ahir el va dur a terme amb un maluc trencat que li va fer veure les estrelles en més d'una ocasió; el que tenia previst oferir aquesta nit a Madrid l'ha hagut de suspendre per passar pel quiròfan-. I el que és més important, amb una obra majúscula sota el braç. Un "Give My Love to London" (2014) on conjuga drama, elegància i signatures tan cotitzades com les d'Steve Earle (la peça titular), Nick Cave ("Late Victorian Holocaust"), Tom McRae ("Love Me More or Less"), Anna Calvi ("Falling Back"), Patrick Leonard ("Mother Wolf") o Roger Waters ("Sparrows will Sing").

Tots els títols citats entre parèntesi van sonar ahir a la nit durant una hora i mitja en què la britànica va citar també a Daniel Lanois ("Marathon Kiss"), els Everly Brothers ("The Price of Love") i Damon Albarn ("Last Song"). De temps remots va rescatar "Broken English", "Witches' Song" i "The Ballad of Lucy Jordan". I de dies encara més remots va treure la pols amb solvència a "As Tears Go By", "Come and Stay with Me" i una "Sister Morphine" que per moments semblava cobrar un nou significat. "You see that I'm not that strong" ("Ja veus que no sóc tan forta"), cantava Faithfull. I ho feia amb una veu trencada i afectada pel seu fràgil estat de salut, però també amb la fortalesa de qui és capaç d'enfilar-se a un escenari en aquestes condicions i sortir-ne triomfant. El valor de qui ha viscut mil vides en una i no només està disposada a explicar-les a qui la vulgui escoltar, sinó a celebrar-les amb tots els honors fins que el cos li digui prou. Són aquesta mena de detalls, els que no apel·len a l'èpica de les grans aglomeracions sinó a la del dia a dia, els que acaben definint un artista. I Faithfull pot presumir-ne amb totes les lletres.

AMB L'AJUDA D'UN BASTÓ

A causa del trencament de maluc que ha patit recentment, Marianne Faithfull va sortir a l'escenari amb l'ajuda d'un bastó i va oferir bona part del passi asseguda -en alguns moments es va aixecar, cosa que no havia pogut fer durant uns quants concerts, confessaria ella mateixa-. Tot semblava anar bé, fins que a la recta final el dolor se li va fer tan insuportable que va haver de demanar a la seva assistent personal que li portés un analgèsic. I és clar, tot plegat va despertar entre part del respectable més d'un somriure àcid, possiblement ben intencionat però decididament desafortunat. Perquè bona part dels que reien són els mateixos que demanen la baixa laboral per molt menys d'això. I perquè, no ens n'oblidem, la dona té 67 anys. Una edat a la qual molts esperen haver-se jubilat i viure còmodament d'una pensió, a diferència d'una Faithfull que segueix al peu del canó i dignificant el seu ofici fins i tot en les circumstàncies més adverses. Sí, el seu ofici. Perquè la música és això, un ofici, encara que alguns no ho vulguin entendre. I si no ens escandalitzem quan un funcionari, un periodista, un professor o un forner han de recórrer a un analgèsic o a un bastó, tampoc ho hauríem de fer quan és un intèrpret de rock'n'roll qui pateix problemes de salut o segueix treballant tingui l'edat que tingui.

Dorian Wood

Si Tom Waits, Scott Walker, Diamanda Galás, Antony Hegarty i Captain Beefheart fossin una sola persona, probablement s'assemblaria molt a Dorian Wood. Polifacètic músic, performer i artista plàstic establert a Los Angeles i autor d'una obra on caos, ombra, experimentació i emoció van de la mà. Un univers personal i intransferible, tan fascinant com evocador. Un cant a la bellesa de l'art i una crida a destruir d'una vegada per totes els convencionalismes. Atreveixin-se a descobrir-lo, no se'n penediran.

www.dorianwood.com

Aliments i vegetals

8 de desembre. 34 anys sense John Lennon. Ningú en parla. Ni tan sols s'ha anunciat cap sucós llançament discogràfic amb vistes a escurar butxaques en plena campanya nadalenca -suposo que caldrà esperar al 35è aniversari, xifra rodona que es commemorarà l'any vinent-. I els principals mitjans de comunicació, que anys enrere sempre dedicaven uns minuts a recordar l'exBeatle, parlen avui d'altres coses. De la golejada del Barça a l'Espanyol, dels quilos d'aliments que es consumiran -i en molts casos es llençaran- aquest Nadal i d'un pintoresc personatge que va saltar al recinte dels lleons del zoològic de Barcelona. Fa anys, deia, sí que parlaven de Lennon. Recordo per exemple una tertúlia radiofònica d'un llunyà 8 de desembre on s'analitzaven la figura i l'obra de l'autor de "Working Class Hero". Un dels tertulians era Miqui Puig, que va aprofitar el tema de conversa per citar dos altres genis de l'era pop com són Brian Wilson i Paul McCartney. Va explicar concretament la famosa anècdota de la gravació de "Vegetables" per part dels Beach Boys. Durant la sessió, McCartney va aparèixer a l'estudi i Wilson el va convidar a participar tot mastegant api davant d'un micròfon -inventant-se de passada un nou instrument de percussió-. Jo ja coneixia aquella història però vaig agrair moltíssim el gest de Miqui Puig, que a través de la ràdio pública catalana i en horari gairebé de màxima audiència va recordar un d'aquells capítols que dignifiquen la passió de tot melòman. Què volen que els digui, potser tinc el cap ple de pardals, però l'anècdota de Wilson convidant McCartney a mastegar api -i inventant-se de passada un nou instrument de percussió- em sembla molt més sucosa que la quantitat de menjar que pensem consumir -i en molts casos llençar- aquest Nadal.