Joe Fields Goes Back to Texas!

He seguit la música de Joe Fields des que el vaig veure en directe per primer cop, fent versions de Hank Williams i George Strait, l'agost de 2018 en un local que em quedava a 15 minuts a peu de casa i que malauradament ja ha tancat portes. He escoltat cada disc que ha tret, he assistit a tots els concerts seus que he pogut, i vaig celebrar des de la distància els dos guardons que va obtenir en un certamen internacional de música country a l'estat de Texas. Ara m'assabento que aquest any actuarà per tercer cop al Texas Sounds International Country Music Awards Festival, però no com a concursant sinó com a estrella convidada (Special Guest Star). I llegeixo les paraules amb què s'anuncia la seva actuació, i que aviat es posaran a la venda les entrades, i m'adono que el Josep està fent allò que fan tants artistes internacionals que a mi m'agraden quan venen de gira per aquí. Portar la seva música tan lluny com li és possible, i gaudir del viatge en tots els sentits. Visc en un país on l'enveja i el ressentiment són a l'ordre del dia, i on el fracàs aliè sol ser més satisfactori que l'èxit d'un mateix. Doncs jo m'alegro molt que a la gent que tinc a prop li vagin bé les coses, i em fa una il·lusió brutal que algú a qui he seguit des del principi hagi arribat fins a on ha arribat Joe Fields. Moltes felicitats, Josep Ponsà!

Gary Walker (1942-2026)

Gary Walker, nascut Gary Leeds, va ser bateria i vocalista dels Walker Brothers, aquell trio nord-americà de pop plusquamperfet que durant la dècada dels 60 va arrasar les llistes d'èxits britàniques amb pistes de la mida de "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore". També n'era l'últim supervivent, després de la mort d'Scott Walker ara fa set anys. Ens ha deixat pocs dies abans del que hauria estat el seu 84è aniversari. La influència del conjunt es pot traçar en catàlegs com els de Pulp, The Last Shadow Puppets o el mateix David Bowie. Abans de formar part del grup, Leeds havia tocat amb els Standells –prèviament a la gravació de "Dirty Water"– i havia girat amb P.J. Proby.

Harrison cantant Dylan en un cotxe

George Harrison.

Disposar-te a creuar un carrer, i que passi per davant teu un cotxe amb el volum de la música prou alt per poder distingir que hi sona George Harrison interpretant "If Not For You" de Bob Dylan –la versió inclosa al totèmic "All Things Must Pass" (1970)–. Petits detalls que fan que aquest món encara tingui sentit.

John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

"Ballad of Cable Hogue" al Cap de Creus

I live out yonder where the snakes and scorpions run

Got myself a little goldmine to bank on

But one day my heart sank when I saw madame in town

I knew her love would be the death of mine

(Calexico)

Parc Natural del Cap de Creus, febrer de 2026.

Travis Wammack (1944-2026)

Travis Wammack va ser un dels guitarristes que van contribuir a popularitzar el pedal de fuzz durant la primera meitat de la dècada dels 60. El 1962, amb tan sols 17 anys, va compondre i enregistrar "Scratchy", una de les primeres pistes en què es pot apreciar l'efecte d'aquest pedal, i un clàssic del rock'n'roll instrumental de l'època. Va alternar la seva pròpia carrera discogràfica amb la tasca de productor i músic de sessió per a diversos segells amb base a Memphis i als estudis FAME de Muscle Shoals. Entre 1984 i 1995 va ser el director musical de la banda de Little Richard, per qui el 1970 havia compost la peça "Greenwood, Mississippi". Ha mort a l'edat de 81 anys.

Highway Chile

Now you probably call him a tramp

But it goes a little deeper than that

He's a highway chile

(Jimi Hendrix)

Aiguaviva (Girona), febrer de 2026.

Neil Sedaka (1939-2026)

La de Neil Sedaka va ser una de les veus que van dominar les ones radiofòniques (i les jukeboxes) de mig planeta durant el tombant de dècada entre els 50 i els 60, aquell interregne que separa els pioners del rock'n'roll de la irrupció de la British Invasion. També una de les que havien perdurat fins a dia d'avui, mutant d'ídol adolescent a elegant crooner pel camí. Píndoles de pop en plena pubertat com "Calendar Girl", "Oh! Carol", "One Way Ticket" o "Breaking Up Is Hard to Do" valen cada una un tros de cel, però no haurien d'eclipsar una etapa de maduresa amb arguments com "Laughter in the Rain" o "Bad Blood". Il·lustre veterà de l'escola del Brill Building, és autor o coautor d'incomptables èxits per a tercers, que van de l'"Stupid Cupid" de la recentment traspassada Connie Francis fins al "Ring Ring" d'ABBA. Ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

The Dark End of the Street

At the dark end of the street

That's where we always meet

Hiding in shadows where we don't belong

Living in darkness to hide our wrong

De la lletra de "The Dark End of the Street", estàndard compost per Dan Penn i Chips Moman, i gravat originalment per James Carr el 1966. Caldes de Montbui, febrer de 2026.

Alabama Song

Oh, moon of Alabama

We now must say goodbye

We've lost our good old Mama

And must have whiskey

Oh, you know why

(Elisabeth Hauptmann, Kurt Weill, Franz Servatius Bruinier)

Caldes de Montbui, febrer de 2026.

Una mica més a prop dels Dead

TERRAPIN FLYER
El Centre, Caldes de Montbui
22 de febrer de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Aquí no s'hi val a mimetitzar un repertori com qui factura un producte de marca blanca, tampoc recrear-se en una estètica fins a banalitzar-la. Retre homenatge als Dead implica haver assumit les dinàmiques d'un grup que mai va fer dos concerts iguals, i el cançoner del qual solia reinventar-se amb cada interpretació.

 

Potser per això, quan un assisteix a vetllades com la que Terrapin Flyer van oferir ahir a Caldes –augmentats amb la pedal steel d'Aaron Feder i la bateria de Bryan Curtis–, n'acaba sortint amb la sensació d'haver-se trobat una mica més a prop de la banda tributada. No tant d'aquells discos que un pot atresorar a casa, com de l'esperit i de la filosofia que els van fer possibles.

 

Va ser emocionant, catàrtic fins i tot, escoltar com els de Chicago tornaven a modelar pistes de la mida de "China Cat Sunflower", "I Know You Rider" o un "Uncle John's Band" amb dosi extra de melodia –la guitarra solista de Josh Olken fa miracles, i les harmonies a tres veus de Doug Hagman, Wavy Dave i el mateix Olken són un tresor a preservar-.

 

Va ser un encert, també, la inclusió al repertori de tres cites a Bob Dylan –"She Belongs to Me", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" i "It's All Over Now, Baby Blue"– i una a Buddy Holly –"Not Fade Away", també amb connexió dylaniana–. Composicions que no són alienes al cànon dels Dead, i que ahir van explicar l'essència de la banda tal com ho van fer "Easy Wind" o "Looks Like Rain".

Red Sun Atacama al Radikal

RED SUN ATACAMA

Radikal Music Club, Granollers

21 de febrer de 2026

Com Black Sabbath tocant a la velocitat d'uns Motörhead. O com si Hawkwind s'haguessin format en sòl desèrtic en lloc d'haver-ho fet a la sempre fèrtil però humida Albion. Red Sun Atacama, campions dels postulats més genuïns de l'stoner i el desert rock en terres franceses, van presentar ahir a la sala Radikal el seu tercer àlbum, un "Summerchild" que veurà la llum oficialment el mes vinent però ja es pot adquirir en format físic als seus concerts. Power trio de guitarra, baix i bateria que van a la una, un directe sense cap esquerda a la vista, i un repertori on figuren monòlits de la mida de "Commotions" o l'expansiva jam de "Furies". La d'ahir era l'única aturada a Catalunya de la gira de presentació del citat "Summerchild". Abans havien actuat els barcelonins Murina, també amb format power trio, signant una aclaparadora descàrrega de noise rock d'alta tensió.

Kyuss a la fi del món

Anar-te a perdre pel Cap de Creus. Deixar que un disc de Kyuss assenyali el camí –en aquest cas era "Welcome to Sky Valley", però qualsevol referència seva hauria servit–. I trobar el centre de l'univers allà on s'acaba el món. La vida va de coses com aquesta.

Cap de Creus, febrer de 2026.

El llegat dels Small Faces

Mojo dedica la portada del seu número de març als Small Faces, de qui també distribueix el recopilatori de rareses "Live. Rare. Unreleased" –el motiu de tot plegat, l'enèsima reedició d'"Ogdens' Nut Gone Flake"–. Sobre el terreny, poca cosa que no haguem escoltat abans, però sempre és un gustàs tornar a punxar "All or Nothing" o "Here Come the Nice" com si ho fessis per primer cop.

Els Small Faces han esdevingut una de les bandes més o menys recurrents a les primeres planes d'aquests dos tòtems de la premsa melòmana anglòfona que són Mojo i Uncut –aquesta última va fer la mateixa operació el maig de l'any passat, destacant en portada el quartet londinenc i amanint la cosa amb un disc de rareses-.

Parlem d'un conjunt que amb prou feines va durar quatre anys –de 1965 al 31 de desembre de 1968; no compto la reunió en plena era punk, que era una altra cosa per molt que "Playmates" mereixi més crèdit del que se li sol donar–, durant els quals va conèixer les bondats i les misèries del negoci del disc, publicant tres àlbums i un grapat de senzills que són or en estat pur, si bé no tots van ser ben compresos al seu moment.

Els Small Faces no van tenir l'impacte d'uns Beatles ni la trajectòria d'uns Who o d'uns Stones –si bé la seva nissaga va plena de ramificacions igualment notables–. Però el seu llegat segueix ben viu a gairebé sis dècades del seu abrupte final i amb tres quarts de la formació clàssica criant malves. En temps de clics, de 'reels', de FOMO i de hashtags amb data de caducitat, és bo que revistes com Mojo reivindiquin els dies en què les coses es feien amb la vocació de perdurar.

Way down in the hole

When you walk through the garden

you gotta watch your back

well I beg your pardon

walk the straight and narrow track

If you walk with Jesus

he's gonna save your soul

you gotta keep the devil

way down in the hole

(Tom Waits)

Granollers, febrer de 2026.

Robert Duvall (1931-2026)

Ens ha deixat el gran Robert Duvall. Boo Radley a "To Kill a Mockingbird", el consigliere Tom Hagen a "The Godfather", el tinent coronel Bill Kilgore a "Apocalypse Now", el detectiu Martin Prendergast a "Falling Down". També Mac Sledge, el cantant de country en hores baixes de "Tender Mercies", cinta per a la qual va gravar part de la banda sonora. I el predicador Sonny Dewey de "The Apostle", dirigida per ell mateix amb una banda sonora on també ressonava la música d'arrel nord-americana. Hi figuraven Johnny Cash, Patty Loveless i la Carter Family. I el propi Duvall es marcava aquest preciós duet amb Emmylou Harris.

Blow'em away in the night

And the world is busting at its seams

And you're just a prisoner of your dreams

Holding on for your life 'cause you work all day

To blow 'em away in the night

(Bruce Springsteen)

Granollers, febrer de 2025.

Freezing Moon

Everything here is so cold

Everything here is so dark

I remember it as from a dream

In the corner of this time

(Mayhem)

Granollers, febrer de 2026.

Andrew Ranken (1953-2026)

Ens ha deixat Andrew Ranken, bateria de The Pogues. La piconadora sònica que pràcticament va patentar la mètrica d'allò que algú va anomenar folk punk amb pistes com "If I Should Fall from Grace with God". També el batec d'una banda que sempre va ser molt més rica en matisos que cap dels seus deixebles. Escoltin com sosté "A Pair of Brown Eyes" –o el contorn jazzístic d'aquella joia instrumental que és "Metropolis"– i entendran de què parlo.

R.I.P. Lynn Blakey

Ha mort Lynn Blakey de Tres Chicas, aquell trio de Carolina del Nord que ara fa dues dècades va deixar empremta en l'òrbita del country alternatiu amb dues obres que segueixen valent el seu pes en or –"Sweetwater" (2004) i "Bloom, Red & the Ordinary Girl" (2006)–. Completaven la formació Caitlin Cary (de Whiskeytown) i Tonya Lamm. Blakey també va formar part de bandes de rock alternatiu com Glory Fountain, Let's Active o Oh-OK. Com a curiositat, va inspirar Paul Westerberg dels Replacements a compondre "Left of the Dial".

When the Stars Go Blue

Where do you go when you're lonely?

Where do you go when you're blue?

Where do you go when you're lonely?

I'll follow you

When the stars go blue

(Ryan Adams)

Roca Umbert F A, Granollers, febrer de 2026.

Bad Bunny

Crec que no són els premis allò que fa gran a un artista, sinó la seva obra. Amb tot el respecte que em mereix qui guanya un Grammy, no crec que sigui aquest guardó el que fa de Bad Bunny un artista rellevant –que un artista sigui el primer de la seva condició en obtenir un determinat guardó, no necessàriament parla d'aquest artista però probablement sí que parla de qui atorga el guardó–. Tampoc tinc clar que sigui el seu art, que em sembla notable però en cap cas tan novedós i atrevit com donen a entendre determinats corrents d'opinió –això no vol dir que no pugui agradar-me la seva música–. Però crec que la forma com ha fet servir aquest art i el seu discurs durant l'actuació a la mitja part de la Superbowl sí que diu molt. Diu tant, que el significat de tot plegat va més enllà de la pròpia música. Aquesta matinada Bad Bunny ha sortit a dir que l'amor és més gran que l'odi, i ho va fer sense papanatismes ni posats de manual, amb una actuació absolutament aclaparadora en el millor sentit, i dins d'un context que requereix alguna cosa més que valor. Com els músics de soul i jazz que al seu dia van posar banda sonora a la lluita pels drets civils. Com els cantautors que desafiaven la censura franquista. Que Bad Bunny no és Coltrane ni Otis Redding? Evidentment que no. Però el món d'avui tampoc és el d'aleshores, vostès ja m'entenen...

Fred Smith (1948-2026)

Ha mort Fred Smith, baixista de Television i batec de la immortal "Marquee Moon" –també, com a tal, pioner del punk, el post-punk, la New Wave i tot el que va venir a continuació–. Va militar en uns primeríssims Blondie, abans d'agafar el relleu de Richard Hell a la banda de Tom Verlaine. Durant els anys d'inactivitat del grup va seguir col·laborant amb els projectes solistes tant del mateix Verlaine com de Richard Lloyd. També va treballar amb altres gegants del rock'n'roll més genuïnament novaiorquès, com The Fleshtones o Willie Nile. Ens ha deixat a pràcticament tres anys del traspàs de Tom Verlaine.

Reflets dans l'eau

Reflexos a l'aigua i ressons de Debussy. Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers, febrer de 2026.

El llegat de Ritchie Valens i més enllà

LOS LOBOS

Sala Apolo, Barcelona

5 de febrer de 2026

Los Lobos, aquella banda que en menys de dues hores és capaç de ventilar-se llenguatges que van del rhythm & blues a les ranxeres i del rock'n'roll a la cúmbia passant pel country rock, sense necessitat de calçador i sense perdre el fil en cap moment. Si parlem de música, el mestissatge és això i tota la resta són 'txarangues' i 'pegatines'.

Gran concert, el d'ahir a la nit a la sala Apolo. Repàs generós al cançoner propi –van sonar de fàbula una robusta "Angel Dance", una torrencial "Will the Wolf Survive?", una dinàmica "Cumbia Raza" i una emocionant "Emily"–. Van caure cites als Midniters ("Love Special Delivery"), Grateful Dead ("Bertha") i Vicente Fernández ("Volver, volver"), entre d'altres.

I per acabar-ho d'arrodonir, un gran final amb quatre mencions (quatre!) a Ritchie Valens a dos dies del 3 de febrer. "Ooh My Head", "Donna", "Come On, Let's Go" i "La Bamba", que pràcticament van valer mitja entrada. Sempre he pensat que Los Lobos són la formació més indicada per mantenir viu el llegat del de Pacoima –sense que això eclipsi la seva pròpia trajectòria, és clar–. Ahir ho vaig tenir més clar que mai.

Margaret Ross (1942-2026)

Ha mort Margaret Ross, una de les components de la segona encarnació de The Cookies, aquell girl group de Brooklyn que va destacar en els àmbits del soul i el rhythm & blues durant les dècades dels 50 i els 60. La primera formació va ser literalment absorbida el 1958 per l'entorn de Ray Charles, que la va fer servir per estructurar aquella atòmica secció de coristes anomenada The Raelettes. El 1961 es va presentar en societat una segona versió de les Cookies –amb Dorothy Jones, una de les fundadores, al capdavant–, amb Ross a les seves files. És la que va signar pistes de la mida de "Chains" o ""Don't Say Nothin' Bad (About My Baby)".

Chuck Negron (1942-2026)

Ens ha deixat Chuck Negron, una de les tres veus solistes de Three Dog Night, aquella banda de soul i rock d'arrel que va seduir la generació dels fills de les flors tot servint-se de cançoners com els de Randy Newman ("Mama Told Me Not to Come"), Harry Nilsson ("One"), Laura Nyro ("Eli's Comin'") o Hoyt Axton ("Joy to the World"). Ha mort pràcticament dos anys després de deixar-nos Floyd Sneed, bateria de la banda, i a poc més d'una dècada del traspàs de Cory Wells, un altre dels vocalistes que van encapçalar el conjunt californià.

Joseph Byrd (1937-2025)

Va passar força desapercebuda, la mort de Joseph Byrd el mes de novembre passat a l'edat de 87 anys. Tampoc és prou reivindicada, o com a mínim prou reconeguda, l'obra i la trajectòria d'un dels fundadors de The United States of America, aquella banda de nom atrevit que en ple 1968 va avançar per l'esquerra bona part de l'esfera psicodèlica amb un àlbum homònim que només admetia comparacions amb el que estaven fent aleshores uns Silver Apples. Una obra de culte que jugava amb registres com els del pop barroc o de cambra, que es troba a la prehistòria d'allò que amb el temps passaria a anomenar-se música electrònica, i que no s'entendria sense les aportacions de Byrd tant als teclats com a la composició. La formació va durar poc, i es va separar tot just publicat el disc. En anys posteriors, Byrd va dedicar-se a explorar –amb tot el que implica aquest verb en el seu cas– músiques d'arrel com el klezmer.

Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

Danny Coughlan (1970-2026)

Ha mort Danny Coughlan, conegut artísticament com a Crybaby, una d'aquelles figures que havien transitat durant aquestes últimes dècades per les sempre fascinants carreteres secundàries de l'indie britànic –originari de Londres, estava establert a Bristol–. El 2018 va signar un disc a mitges amb Tracyanne Campbell de Camera Obscura. "Tracyanne & Danny", el van titular, i és la mena d'obra que convida a degustar-se en solitud i amb poca llum.

De "The Sound in Your Mind" a "Heart of America"

Es commemora aquest mes de febrer –la data exacta no acaba d'estar del tot clara– el 50è aniversari de "The Sound in Your Mind" (1976), el 19è àlbum d'estudi de Willie Nelson. Un capítol més d'una discografia que ja aleshores era monumental i cinc dècades més tard és simplement inabastable –i el millor de tot és que no para de créixer-. El plàstic en què el Red Headed Stranger va versionar a Lefty Frizzell –"If You've Got the Money (I've Got the Time)"–, va segellar una preciosa lectura de l'espiritual "Amazing Grace", i va tancar la paradeta encadenant tres èxits de pròpia autoria que havien brillat a través de veus alienes –els estàndards "Funny How Time Slips Away", "Crazy" i "Night Life", trio d'asos i un medley que encara sol formar part dels seus repertoris de directe-.

Ha passat mig segle des de la publicació de "The Sound in Your Mind", i Nelson segueix actiu com ell sol a punt de fer 93 primaveres. L'any passat va lliurar dos àlbums amb poc més de sis mesos de diferència, "Oh What a Beautiful World", repassant el cançoner de Rodney Crowell, i "Workin' Man", dedicat al llegat del seu bon amic Merle Haggard. Entre l'un i l'altre va recórrer bona part de la geografia nord-americana com a cap de cartell de l'Outlaw Music Festival Tour, compartint escenari per segon any consecutiu amb Bob Dylan i desafiant totes les lleis de la física i la biologia amb actuacions memorables. La setmana passada estrenava la cançó "Heart of America" dins de la banda sonora de la sèrie "The Grey House". I de cara a aquest 2026 es preveu la publicació d'un nou disc, el 79è, gravat en un dia lliure durant el decurs de l'Outlaw. Incombustible és poc.

"Walkin' After Midnight"

I go out walkin' after midnight

Out in the moonlight

Just like we used to do

I'm always walkin' after midnight

Searchin' for you

De la lletra de "Walkin' After Midnight", l'estàndard escrit per Alan Block i Don Hecht, i publicat el 1957 per Patsy Cline. Les Franqueses del Vallès, gener de 2026.

Crossing Muddy Waters

Now the river's wide and deep and brown

She's crossing muddy waters

(John Hiatt)

Les Franqueses del Vallès, gener de 2026.

Sly Dunbar (1952-2026)

Ha mort el bateria Sly Dunbar, una de les dues potes d'Sly and Robbie juntament amb el baixista Robbie Shakespeare (traspassat el 2021). Base rítmica i tàndem de productors important per entendre l'evolució de la música jamaicana durant les dècades dels 70 i els 80, la seva pista també porta fins a discografies com les de Serge Gainsbourg, Mick Jagger, Madonna, Ian Dury o Bob Dylan, amb el qual van gravar els infravalorats "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985).

Remigi Palmero (1950-2026)

Ens ha deixat Remigi Palmero, exponent juntament amb Pep Laguarda i Julio Bustamante d'aquell rock essencialment valencià –rock mediterrani, se'n va dir– que durant la segona meitat de la dècada dels 70 va recollir el testimoni de corrents com el folk rock, la psicodèlia a baixa fidelitat o la cançó d'autor d'ascendència galàctica. Per al record queden àlbums com l'essencial "Humitat relativa" (1979).

"Lonesome, On'ry, and Mean", segons Natchet Taylor

NATCHET TAYLOR

El Barn d'en Greg, Rubí

25 de gener de 2026

Natchet Taylor ha actuat aquest migdia al Barn d'en Greg amb tres quartes parts dels sempre solvents Red Pig Crossing com a banda d'acompanyament –i amb el suport puntual de David Sánchez a l'harmònica i Greg Ryan al fiddle-. Repertori d'originals i versions de tòtems del country que han anat de Hank Williams a Hank III, passant per Johnny Cash, Willie Nelson, George Jones, Merle Haggard, Dave Dudley, Buck Owens, Jerry Jeff Walker, Brad Paisley o Garth Brooks.

Del concert d'avui m'agradaria destacar una lectura gairebé definitiva de "Lonesome, On'ry and Mean", el clàssic de Waylon Jennings –compost i prèviament gravat per Steve Young–. Ja fa temps que la versió que la Natchet Taylor Band sol fer d'aquesta cançó em sembla fins i tot superior a l'original (si és que això és possible). M'agrada com la base rítmica guanya presència, donant més cos i alhora més agilitat a la peça en qüestió. En aquesta ocasió l'ha acabat d'arrodonir un intens diàleg entre la pedal steel guitar d'Aleix Garriga i l'harmònica de David Sánchez.

Francis Buchholz (1954-2026)

Ha mort Francis Buchholz, baixista d'Scorpions entre 1973 i 1992. Un període que pràcticament coincideix amb l'etapa més daurada de la banda alemanya, i per defecte amb un dels capítols essencials de la història del rock dur i el heavy metal. Amb ell a les quatre cordes, els de Hannover van signar obres de la mida de "Lovedrive" (1979), "Animal Magnetism" (1980), "Blackout" (1982) o "Love at First Sting" (1984) –publicar aquestes quatre perles l'una darrere l'altra, de seguida s'ha dit–. També va formar part dels Temple of Rock de Michael Schenker, de Dreamtide i de Phantom 5.

Delícies New Wave a la Mojo de febrer

L'edició de febrer de Mojo dedica la portada a David Bowie i ve acompanyada del recopilatori "Up the Junction". Oportuna selecció de delícies de l'era New Wave amb clàssics i rareses de gent com Billy Bragg, Madness, els Soft Boys, Wilko Johnson o Wreckless Eric. Tampoc hi falten Squeeze i Nick Lowe, els primers amb la peça que titula el disc –en la versió gravada per "Spot the Difference" (2010)– i el segon amb "Cruel to Be Kind" –la primera versió, publicada el 1978 com a cara b del senzill "Little Hitler"–. Dues de les joies més absolutes del seu temps, que fa tan sols un parell de mesos vam poder escoltar en directe a Barcelona, interpretades amb minuts de diferència pels seus respectius autors, en el marc del Festival Feroe.

Rob Hirst (1955-2026)

Ens ha deixat Rob Hirst, bateria de Midnight Oil i coautor de pistes com la massiva "Beds Are Burning", un dels grans clàssics del rock australià de tots els temps. Alguns també el recordaran per Ghostwriters, la banda que va formar amb Richard Grossman (Divinyls, Hoodoo Gurus), i amb la qual va signar la simpàtica peça "Someone's Singing New York New York" el 2007.

Tucker Zimmerman (1941-2026)

Ha mort Tucker Zimmerman, un d'aquells músics de culte que reclamen a crits ser descoberts per qualsevol ànima amb un mínim de sensibilitat per les cançons ben fetes. Nascut a San Francisco i criat al nord de Califòrnia, el 1966 va emigrar a Europa per estudis –i perquè no l'enviessin a Vietnam-, i ja no en va tornar mai més.

Va gravar el seu primer àlbum a Londres a les ordres de Tony Visconti –i de manera gairebé clandestina, perquè no tenia el visat en regla-. "Ten Songs by Tucker Zimmerman" (1969) és un clàssic subterrani del folk psicodèlic, i també era un dels discos preferits de David Bowie, segons reconeixeria el mateix Duc Blanc.

Establert a Bèlgica, on es va casar i on ha traspassat a 84 anys víctima d'un incendi, últimament l'havien reivindicat bandes com Big Thief –amb la qual va sortir de gira i va gravar el notable "Dance of Love" (2024)-. El seu últim disc, "Music by River Words by Ear", va sortir l'estiu passat i es pot contemplar entre les seves obres més rodones.

80 anys i nou single de Dolly Parton

Dolly Parton, en una imatge promocional recent.

Avui toca felicitar a la gran Dolly Parton, que celebra 80 anys amb algun contratemps de salut però amb la veu i la presència encara intactes. La setmana passada s'avançava a la commemoració tot publicant el senzill "Light of a Clear Blue Morning", represa d'una cançó de 1977 amb una càrrega extra d'espiritualitat, i amb el suport vocal de Queen Latifah, Reba McEntire, Miley Cyrus i una Lainey Wilson que ja és molt més que la Dolly de la seva generació, però segueix saludant els seus referents com qui encara recorda d'on ve. Disponible a Youtube.

La mirada de Burxa

BURXA

Radikal Music Club, Granollers

17 de gener de 2025

Tot allò que pot arribar a expressar una mirada. Com la que Anna i Carla Mercader, bateria i guitarrista de Burxa –tot i compartir cognom, no són família–, es van dedicar l'una a l'altra a l'escenari de la sala Radikal, on van actuar ahir a la nit dins del festival Punk in the Park. Una mirada de complicitat, la de qui surt a donar-ho tot perquè no té res a perdre. Burxa és un duet de Granollers amb un discurs a mig camí de l'stoner més àcid i el doom metal més monolític, sempre (o gairebé sempre) en clau instrumental. Ahir jugaven a casa, i va ser la seva nit. Les poden escoltar a Bandcamp.

The Damned a la portada d'Uncut

Determinades veus han apuntat, més com una observació que no pas com una crítica ferotge, que les portades de les revistes britàniques Uncut i Mojo, tòtems absoluts de la premsa melòmana que surt periòdicament en paper, solen estar monopolitzades per una sèrie d'artistes igualment totèmics (amb Beatles, Bowie i Dylan com a exemples més evidents).

Tot plegat és tan contrastable com el fet que una imatge dels Stones, Springsteen o Pink Floyd, contribueix a vendre més exemplars que no pas un reclam d'aquella banda de garatge que és refotudament bona, però no apel·la per igual a totes les generacions que conviuen ara mateix en l'espai-temps. De vegades, però, es trenca la norma. I en aquest sentit, m'ha sobtat (per bé) veure els Damned a la portada de gener d'Uncut.

El quartet londinenc apareix amb la formació original, la que encara no havia partit peres amb el recentment traspassat Brian James. I ho fa amb motiu de la imminent publicació d'un disc de tribut al guitarrista, també del cinquantenari de "New Rose" –el seu primer single i tret de sortida oficial del punk britànic–, que es commemorarà l'octubre vinent.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era impensable que els Damned poguessin ocupar la portada d'Uncut. Eren els dies en què les seves obres passaven pràcticament inadvertides, el seu poder de convocatòria amb prou feines cobria part de l'aforament de la sala Mephisto, i una actuació seva en una fira discogràfica a l'Estació de França era cruelment ignorada pels mateixos que pocs anys després acudirien en massa a veure'ls en un macrofestival al parc del Fòrum.

Sí, hi va haver un temps, ara fa cosa de 15 o 20 anys, en què costava poder parlar dels Damned tal com es parlava d'uns Clash o d'uns Sex Pistols (sobretot en determinats ambients). Però poc a poc van anar caient certs tabús i prejudicis, i avui ningú dubta que Dave Vanian i companyia, més enllà d'haver inaugurat el punk britànic en termes fonogràfics, van esdevenir actors igualment essencials en òrbites com la New Wave, el post-punk o el rock gòtic i sinistre. I que, a aquestes altures, són una aposta tan segura a l'escenari com a la portada d'una revista de prestigi.

Una coral canta "Stormy Weather"

Ethel Waters va gravar la primera versió d'"Stormy Weather"

Ahir a la tarda vaig tenir el gust d'escoltar com la coral de nens i adolescents d'una escola de música assajava una versió d'"Stormy Weather", l'estàndard que al llarg de l'últim segle han cantat gegants com Ethel Waters, Lena Horne, Billie Holiday, Frank Sinatra, Etta James, Willie Nelson o Bob Dylan.

Quan determinats prescriptors proclamen com lloros de repetició que la música dels adolescents es fa amb autotune (com si els adolescents fossin per defecte una massa uniforme i acrítica), no hi ha res més fora de la norma –més punk– que un mestre de música ensenyant als seus alumnes a saber d'on venen per saber cap a on volen anar.

Una revista sobre Dylan, en suec

De vegades em compro revistes sobre temes que m'interessen, escrites en llengües que no entenc. Com aquesta publicació en suec sobre Bob Dylan. La vaig trobar la tardor passada en un mostrador de premsa de l'aeroport d'Estocolm, justament l'endemà d'haver assistit a un concert de l'home que surt en portada a la ciutat on havia viscut (i traspassat) Izzy Young.

132 pàgines dedicades a repassar la figura i la trajectòria de Dylan, amb paraules que em resulten tan incompresibles com fascinants. De vegades em compro revistes en llengües que no entenc, deia, ni que sigui per admirar-ne el disseny, les fotografies –aquí n'hi ha alguna que encara no havia vist mai–, el tacte, el color, l'olor...

Ni que sigui per tenir a les mans una cosa que, passats els anys, seguirà tenint més valor que el 99% de les publicacions que es fan cada dia a les xarxes (incloent les d'un servidor, per descomptat). Per molt que en un racó de la portada hi posi "100% Inofficiell". Això sí que ho entenc, i gairebé em sembla un reclam com una catedral.