Crossing Muddy Waters

Now the river's wide and deep and brown

She's crossing muddy waters

(John Hiatt)

Les Franqueses del Vallès, gener de 2026.

Sly Dunbar (1952-2026)

Ha mort el bateria Sly Dunbar, una de les dues potes d'Sly and Robbie juntament amb el baixista Robbie Shakespeare (traspassat el 2021). Base rítmica i tàndem de productors important per entendre l'evolució de la música jamaicana durant les dècades dels 70 i els 80, la seva pista també porta fins a discografies com les de Serge Gainsbourg, Mick Jagger, Madonna, Ian Dury o Bob Dylan, amb el qual van gravar els infravalorats "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985).

Remigi Palmero (1950-2026)

Ens ha deixat Remigi Palmero, exponent juntament amb Pep Laguarda i Julio Bustamante d'aquell rock essencialment valencià –rock mediterrani, se'n va dir– que durant la segona meitat de la dècada dels 70 va recollir el testimoni de corrents com el folk rock, la psicodèlia a baixa fidelitat o la cançó d'autor d'ascendència galàctica. Per al record queden àlbums com l'essencial "Humitat relativa" (1979).

"Lonesome, On'ry, and Mean", segons Natchet Taylor

NATCHET TAYLOR

El Barn d'en Greg, Rubí

25 de gener de 2026

Natchet Taylor ha actuat aquest migdia al Barn d'en Greg amb tres quartes parts dels sempre solvents Red Pig Crossing com a banda d'acompanyament –i amb el suport puntual de David Sánchez a l'harmònica i Greg Ryan al fiddle-. Repertori d'originals i versions de tòtems del country que han anat de Hank Williams a Hank III, passant per Johnny Cash, Willie Nelson, George Jones, Merle Haggard, Dave Dudley, Buck Owens, Jerry Jeff Walker, Brad Paisley o Garth Brooks.

Del concert d'avui m'agradaria destacar una lectura gairebé definitiva de "Lonesome, On'ry and Mean", el clàssic de Waylon Jennings –compost i prèviament gravat per Steve Young–. Ja fa temps que la versió que la Natchet Taylor Band sol fer d'aquesta cançó em sembla fins i tot superior a l'original (si és que això és possible). M'agrada com la base rítmica guanya presència, donant més cos i alhora més agilitat a la peça en qüestió. En aquesta ocasió l'ha acabat d'arrodonir un intens diàleg entre la pedal steel guitar d'Aleix Garriga i l'harmònica de David Sánchez.

Francis Buchholz (1954-2026)

Ha mort Francis Buchholz, baixista d'Scorpions entre 1973 i 1992. Un període que pràcticament coincideix amb l'etapa més daurada de la banda alemanya, i per defecte amb un dels capítols essencials de la història del rock dur i el heavy metal. Amb ell a les quatre cordes, els de Hannover van signar obres de la mida de "Lovedrive" (1979), "Animal Magnetism" (1980), "Blackout" (1982) o "Love at First Sting" (1984) –publicar aquestes quatre perles l'una darrere l'altra, de seguida s'ha dit–. També va formar part dels Temple of Rock de Michael Schenker, de Dreamtide i de Phantom 5.

Delícies New Wave a la Mojo de febrer

L'edició de febrer de Mojo dedica la portada a David Bowie i ve acompanyada del recopilatori "Up the Junction". Oportuna selecció de delícies de l'era New Wave amb clàssics i rareses de gent com Billy Bragg, Madness, els Soft Boys, Wilko Johnson o Wreckless Eric. Tampoc hi falten Squeeze i Nick Lowe, els primers amb la peça que titula el disc –en la versió gravada per "Spot the Difference" (2010)– i el segon amb "Cruel to Be Kind" –la primera versió, publicada el 1978 com a cara b del senzill "Little Hitler"–. Dues de les joies més absolutes del seu temps, que fa tan sols un parell de mesos vam poder escoltar en directe a Barcelona, interpretades amb minuts de diferència pels seus respectius autors, en el marc del Festival Feroe.

Rob Hirst (1955-2026)

Ens ha deixat Rob Hirst, bateria de Midnight Oil i coautor de pistes com la massiva "Beds Are Burning", un dels grans clàssics del rock australià de tots els temps. Alguns també el recordaran per Ghostwriters, la banda que va formar amb Richard Grossman (Divinyls, Hoodoo Gurus), i amb la qual va signar la simpàtica peça "Someone's Singing New York New York" el 2007.

Tucker Zimmerman (1941-2026)

Ha mort Tucker Zimmerman, un d'aquells músics de culte que reclamen a crits ser descoberts per qualsevol ànima amb un mínim de sensibilitat per les cançons ben fetes. Nascut a San Francisco i criat al nord de Califòrnia, el 1966 va emigrar a Europa per estudis –i perquè no l'enviessin a Vietnam-, i ja no en va tornar mai més.

Va gravar el seu primer àlbum a Londres a les ordres de Tony Visconti –i de manera gairebé clandestina, perquè no tenia el visat en regla-. "Ten Songs by Tucker Zimmerman" (1969) és un clàssic subterrani del folk psicodèlic, i també era un dels discos preferits de David Bowie, segons reconeixeria el mateix Duc Blanc.

Establert a Bèlgica, on es va casar i on ha traspassat a 84 anys víctima d'un incendi, últimament l'havien reivindicat bandes com Big Thief –amb la qual va sortir de gira i va gravar el notable "Dance of Love" (2024)-. El seu últim disc, "Music by River Words by Ear", va sortir l'estiu passat i es pot contemplar entre les seves obres més rodones.

80 anys i nou single de Dolly Parton

Dolly Parton, en una imatge promocional recent.

Avui toca felicitar a la gran Dolly Parton, que celebra 80 anys amb algun contratemps de salut però amb la veu i la presència encara intactes. La setmana passada s'avançava a la commemoració tot publicant el senzill "Light of a Clear Blue Morning", represa d'una cançó de 1977 amb una càrrega extra d'espiritualitat, i amb el suport vocal de Queen Latifah, Reba McEntire, Miley Cyrus i una Lainey Wilson que ja és molt més que la Dolly de la seva generació, però segueix saludant els seus referents com qui encara recorda d'on ve. Disponible a Youtube.

La mirada de Burxa

BURXA

Radikal Music Club, Granollers

17 de gener de 2025

Tot allò que pot arribar a expressar una mirada. Com la que Anna i Carla Mercader, bateria i guitarrista de Burxa –tot i compartir cognom, no són família–, es van dedicar l'una a l'altra a l'escenari de la sala Radikal, on van actuar ahir a la nit dins del festival Punk in the Park. Una mirada de complicitat, la de qui surt a donar-ho tot perquè no té res a perdre. Burxa és un duet de Granollers amb un discurs a mig camí de l'stoner més àcid i el doom metal més monolític, sempre (o gairebé sempre) en clau instrumental. Ahir jugaven a casa, i va ser la seva nit. Les poden escoltar a Bandcamp.

The Damned a la portada d'Uncut

Determinades veus han apuntat, més com una observació que no pas com una crítica ferotge, que les portades de les revistes britàniques Uncut i Mojo, tòtems absoluts de la premsa melòmana que surt periòdicament en paper, solen estar monopolitzades per una sèrie d'artistes igualment totèmics (amb Beatles, Bowie i Dylan com a exemples més evidents).

Tot plegat és tan contrastable com el fet que una imatge dels Stones, Springsteen o Pink Floyd, contribueix a vendre més exemplars que no pas un reclam d'aquella banda de garatge que és refotudament bona, però no apel·la per igual a totes les generacions que conviuen ara mateix en l'espai-temps. De vegades, però, es trenca la norma. I en aquest sentit, m'ha sobtat (per bé) veure els Damned a la portada de gener d'Uncut.

El quartet londinenc apareix amb la formació original, la que encara no havia partit peres amb el recentment traspassat Brian James. I ho fa amb motiu de la imminent publicació d'un disc de tribut al guitarrista, també del cinquantenari de "New Rose" –el seu primer single i tret de sortida oficial del punk britànic–, que es commemorarà l'octubre vinent.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era impensable que els Damned poguessin ocupar la portada d'Uncut. Eren els dies en què les seves obres passaven pràcticament inadvertides, el seu poder de convocatòria amb prou feines cobria part de l'aforament de la sala Mephisto, i una actuació seva en una fira discogràfica a l'Estació de França era cruelment ignorada pels mateixos que pocs anys després acudirien en massa a veure'ls en un macrofestival al parc del Fòrum.

Sí, hi va haver un temps, ara fa cosa de 15 o 20 anys, en què costava poder parlar dels Damned tal com es parlava d'uns Clash o d'uns Sex Pistols (sobretot en determinats ambients). Però poc a poc van anar caient certs tabús i prejudicis, i avui ningú dubta que Dave Vanian i companyia, més enllà d'haver inaugurat el punk britànic en termes fonogràfics, van esdevenir actors igualment essencials en òrbites com la New Wave, el post-punk o el rock gòtic i sinistre. I que, a aquestes altures, són una aposta tan segura a l'escenari com a la portada d'una revista de prestigi.

Una coral canta "Stormy Weather"

Ethel Waters va gravar la primera versió d'"Stormy Weather"

Ahir a la tarda vaig tenir el gust d'escoltar com la coral de nens i adolescents d'una escola de música assajava una versió d'"Stormy Weather", l'estàndard que al llarg de l'últim segle han cantat gegants com Ethel Waters, Lena Horne, Billie Holiday, Frank Sinatra, Etta James, Willie Nelson o Bob Dylan.

Quan determinats prescriptors proclamen com lloros de repetició que la música dels adolescents es fa amb autotune (com si els adolescents fossin per defecte una massa uniforme i acrítica), no hi ha res més fora de la norma –més punk– que un mestre de música ensenyant als seus alumnes a saber d'on venen per saber cap a on volen anar.

Una revista sobre Dylan, en suec

De vegades em compro revistes sobre temes que m'interessen, escrites en llengües que no entenc. Com aquesta publicació en suec sobre Bob Dylan. La vaig trobar la tardor passada en un mostrador de premsa de l'aeroport d'Estocolm, justament l'endemà d'haver assistit a un concert de l'home que surt en portada a la ciutat on havia viscut (i traspassat) Izzy Young.

132 pàgines dedicades a repassar la figura i la trajectòria de Dylan, amb paraules que em resulten tan incompresibles com fascinants. De vegades em compro revistes en llengües que no entenc, deia, ni que sigui per admirar-ne el disseny, les fotografies –aquí n'hi ha alguna que encara no havia vist mai–, el tacte, el color, l'olor...

Ni que sigui per tenir a les mans una cosa que, passats els anys, seguirà tenint més valor que el 99% de les publicacions que es fan cada dia a les xarxes (incloent les d'un servidor, per descomptat). Per molt que en un racó de la portada hi posi "100% Inofficiell". Això sí que ho entenc, i gairebé em sembla un reclam com una catedral.

50 anys de "Wanted! The Outlaws"

Avui fa mig segle de la publicació de "Wanted! The Outlaws" (RCA, 1976), l'àlbum que va aplegar sota una mateix paraigua les veus de Waylon Jennings, Willie Nelson, Jessi Colter i Tompall Glaser. No era un disc col·laboratiu, com podia donar a entendre la seva caràtula, sinó un recopilatori de peces que tots quatre havien publicat anteriorment pel seu compte, més alguna novetat.

Tampoc se'l pot considerar com el punt de partida d'allò que aleshores ja s'anomenava outlaw country. Però sí que va ser i segueix sent el retrat més acurat d'aquell country d'estètica rebel que gravitava al marge de Nashville i de tota la seva indústria –i que orbitava al voltant d'Austin i el seu mític Armadillo World Headquarters–.

Entre les novetats destacava la inicial "My Heroes Have Always Been Cowboys", composició de Sharon Vaughn gravada per Jennings, que Nelson incorporaria anys més tard al seu repertori. També la presa en directe de "Good Hearted Woman", gravada en un concert del primer, amb la veu del Red Headed Stranger sobreposada a l'estudi.

Tampoc es pot passar per alt la lectura de "Honky Tonk Heroes (Like Me)", original de Billy Joe Shaver gravat per Jennings el 1973 i augmentat aquí amb noves pistes vocals i instrumentals. El mateix tractament es va aplicar a "Suspicious Minds", el clàssic de Mark James prèviament consagrat per Elvis Presley, que Jennings havia versionat el 1970.

"Wanted! The Outlaws" va ser el primer àlbum de country en obtenir la certificació de disc de platí, arribant a despatxar més d'un milió de còpies al seu moment. El 1996, RCA el va reeditar amb una desena de pistes addicionals –l'edició original contenia 11 cançons– per commemorar-ne el vintè aniversari.

No Plan

Here, there's no music here

I'm lost in streams of sound

Here, am I nowhere now?

No Plan

(David Bowie)

Granollers, gener de 2026.

Bob Weir (1947-2026)

Diu la llegenda que Bob Weir va conèixer Jerry Garcia tot perseguint el so d'un banjo. Va escoltar-ne les notes quan caminava pel carrer, va entrar al local d'on venia la música, i qui tocava era Garcia. Va ser la llavor de Grateful Dead, la banda més paradigmàtica de l'escena de San Francisco durant la dècada dels 60, un dels pilars del California Sound. La seva trajectòria assenyala l'ascens i la caiguda de la psicodèlia durant l'era d'Aquari, també les rutes orgàniques que el rock va adoptar un cop superada aquella etapa tot redescobrint registres com els del folk, el blues, el country o el jazz en les seves diverses manifestacions. Ha mort Bob Weir, guitarrista, cantant i membre fundador dels Dead, i com a tal un dels pilars de la música nord-americana de l'última meitat de segle. Durant les últimes dècades havia alternat una fructífera trajectòria a títol personal, amb la preservació del llegat i l'esperit d'una banda simplement irrepetible. Ens deixava un 10 de gener. Com Howlin' Wolf mig segle enrere. Com David Bowie ara fa una dècada. Com Jeff Beck ara fa tres anys.

Una dècada sense Bowie

Ha passat una dècada i encara fa mal. Es commemora avui el desè aniversari de la mort de David Bowie. El calendari marcava el 10 de gener de 2016, però aquí ens en vàrem assabentar la matinada de l'endemà per la diferència horària amb la Costa Est dels Estats Units. Recordo com si fos ahir aquell 11 de gener. Era dilluns, i el despertador va sonar de manera tan inoportuna com cada matí. Però aquell dia va ser diferent.

Un cop despert, vaig veure que tenia un missatge pendent de llegir al telèfon mòbil. Era del meu pare, que sol matinar més que jo. Al cos del missatge hi havia una única i colpidora frase: "Ha mort David Bowie". Així, sense embuts. Durant les hores posteriors em van seguir arribant missatges similars i vaig tenir temps d'escoltar la notícia per la ràdio, però aquella primera alerta em va deixar glaçat. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure.

Recordo que em va costar molt assimilar la realitat d'un món sense Bowie, però de cop i volta tot tenia sentit. Tot el misteri que havia envoltat "Blackstar", l'últim i capital disc de l'home nascut David Robert Jones, publicat tan sols dos dies abans, coincidint amb la data del seu 69è aniversari. Aquella estètica crepuscular, gairebé apocalíptica, i aquell llenguatge críptic que havia donat peu a tota mena d'especulacions, sense que ningú pogués arribar a predir el fatal i colpidor desenllaç.

"Blackstar" és un dels discos més importants del segle XXI, potser el que més. Un àlbum que seria majúscul al marge del seu context, però la dimensió del qual no es va poder apreciar en la seva totalitat fins que aquest context es va haver revelat. "Blackstar" no és una obra sobre la mort del seu autor, sinó una obra que integra la mort del seu autor dins del propi relat tal com no s'havia fet mai abans en l'àmbit de la música enregistrada.

Dit d'una altra manera, "Blackstar" no és el disc de comiat d'un artista conscient que se li acaben les hores, sinó l'acte final d'una vida sencera consagrada a la música. El testament de qui no podia haver marxat de cap altra manera que fent un últim acte d'amor a la pròpia música. Això és "Blackstar", i això és tota la carrera de Bowie, si es mira en perspectiva.

Han passat 10 anys des de la mort de Bowie i la publicació de "Blackstar", i només he arribat a escoltar el disc sencer en quatre o cinc ocasions, totes elles entre els dies 8 i 10 de gener de 2016. Entre la data de la seva publicació i la del traspàs del seu autor. Des que es va anunciar el fatal desenllaç no l'he pogut tornar a escoltar de principi a final. No em surt, no puc, fa mal.

La mort de David Bowie va marcar l'inici d'un 2016 marcat per les baixes de veterans tan il·lustres com Prince o Leonard Cohen –dues setmanes abans, durant els últims batecs de 2015, ens havia deixat Lemmy-. Tendència que des d'aleshores ha esdevingut norma, però ens va agafar pràcticament per sorpresa en un moment en què les estrelles del rock podien caure pel camí o esdevenir eternes, però en cap cas morir de velles o víctimes d'una malaltia com qualsevol altre mortal. Amb Bowie se'n va anar l'autor d'alguns dels millors discos que mai s'han pogut escoltar, però també la innocència dels que encara somiàvem que els nostres ídols durarien per sempre.

Salvador Escribà Reñé (1950-2026)

Ens ha deixat Salvador Escribà Reñé, cantant i fundador –juntament amb Josep Vercher de Los Cheyenes– de La Salseta del Poble Sec, aquella orquestra de ball amb ànima rockera i consciència social, que es va presentar en societat per amenitzar un míting del PSUC i ho va acabar petant a totes les places i envelats del país. Per al record, la mètrica boogie-woogie que van injectar a la tradicional siciliana "Il Friscaletto". "Ei company", la van titular. Corria l'any 1986, i a data d'avui segueix sonant tan fresca com una pista de Louis Prima amb Sam Butera. Escribà va destacar pel seu carisma a l'escenari, també per aportar aquell accent vocal de Ponent a una de les formacions més genuïnament barcelonines del seu temps. Va ser també impulsor de Salseta Discos, segell que va publicar bona part de l'obra de la banda i va esdevenir un actor destacat en l'eclosió d'allò que es va anomenar Rock Català, jugant un paper clau a l'hora d'impulsar carreres com les d'Umpa-pah o Sopa de Cabra.

Andrew Bodnar (1954-2026)

Ha mort Andrew Bodnar, baixista dels Rumour de Graham Parker durant els 70, i posteriorment durant la reunió de la banda en ple segle XXI. Un cop dissolt el grup va seguir treballant amb Parker una temporada, durant la segona meitat dels 80. També va tocar amb Nick Lowe –va gravar "Jesus of Cool" (1978) i "The Rose of England" (1985), gairebé res–, Garland Jeffreys i Elvis Costello, amb qui va segellar la canònica línia de baix del senzill "Watching the Detectives" (1978). Costello va comptar amb el mateix Lowe com a productor de la peça. De la bateria se'n va encarregar Steve Goulding, també membre de The Rumour. A la post-producció s'hi va afegir el teclat d'Steve Nieve.

Tradicions que es troben

Tradicions que es reconeixen l'una a l'altra. Llegendes de la música irlandesa i del country nord-americà compartint una de les parets del pub The Corner House. Cork, novembre de 2025.

Antonio Smash (1952-2026)

Ha mort Antonio Rodríguez, bateria i ànima d'Smash. La banda que gairebé va posar tota sola les bases de la música progressiva a l'Espanya dels 60 –els igualment fundacionals Màquina! sempre l'han reivindicat com a influència en els seus inicis–. Pares d'allò que s'anomenaria rock andalús i pioners de la fusió de flamenc i música contemporània, sense ells probablement no hauríem arribat a escoltar Triana, "Omega", Guadalupe Plata, Derby Motoreta's Burrito Kachimba... ni Rosalía. O com a mínim, no els hauríem escoltat tal com ho hem fet. Quant a Antonio Smash, val molt la pena seguir la seva pista en les dècades posteriors. La que porta fins a Lole y Manuel o Pata Negra, però també a projectes menys predicats i tan reivindicables com Goma, amb els quals va parir aquell tros de disc titulat "14 de abril" el mateix any en què va morir el dictador.

50 anys de "Desire"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Desire" (1976), un dels discos més atípics de Bob Dylan, i justament per aquest motiu una de les obres més paradigmàtiques del seu cànon, si és que una cosa i l'altra tenen sentit. L'àlbum de "Hurricane", "Oh, Sister" i "One More Cup of Coffee". Del violí d'Scarlet Rivera, el baix de Rob Stoner i els cors d'Emmylou Harris. El so de la Rolling Thunder Revue, capturat a l'estudi i encastat a la base d'allò que esdevindria el folk rock (fins i tot el folk punk) en dècades posteriors. Torno a punxar-lo, torno a contemplar-ne la caràtula, i em sembla sobrenatural que l'home que hi surt fotografiat sigui el mateix a qui vaig poder veure setmanes enrere presentant "Rough and Rowdy Ways" com qui encara no n'ha tingut prou. Com qui encara no ha dit tot allò que havia vingut a dir. Com qui encara té temps de fer un altre cafè. Que en siguin dos, sisplau.

Johnny Legend (1948-2026)

Si pràcticament encetàvem aquest 2026 lamentant el traspàs de Hayden Thompson, avui ens hem d'acomiadar d'un altre veterà del rockabilly. El californià Martin Margulies, conegut artísticament com Johnny Legend, va ser un dels exponents de la segona onada del gènere, la que es va desencadenar entre finals dels 70 i principis dels 80. El seu discurs fonia les formes més essencials (i viscerals) del rock'n'roll amb l'estètica del Sud dels Estats Units, i de les pel·lícules de terror en blanc i negre de dècades enrere. Va combinar la carrera musical amb la d'actor.

Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Hayden Thompson (1938-2025)

Ha mort Hayden Thompson, pioner del rockabilly i veterà de la música country. Natural de Booneville, Mississippi, va gravar per segells com International –subsidiari de Sun Records– o Kapp, va actuar al Louisiana Hayride i va sortir de gira amb gegants com Sonny Burgess o Billy Lee Riley. Tenia 87 anys i sumava més de set dècades de trajectòria musical.