Jon Dee Graham (1959-2026)

Ha mort Jon Dee Graham, veterà de la música texana amb nervi elèctric i gust per la tradició dels grans 'storytellers'. Pioner del cowpunk, es va foguejar a les files dels Skunks i als True Believers dels germans Alejandro i Javier Escovedo, abans d'alternar una inabastable trajectòria solista amb les tasques de productor i músic de sessió.

Sis dècades del Dylan del 66, i la carretera que encara no s'ha acabat

El Bob Dylan de 1966 ens saluda (és una forma de dir-ho) des de la portada d'abril d'Uncut. La revista commemora el 60è aniversari de la primavera de "Blonde on Blonde" i d'aquella gira elèctrica que ho va capgirar tot. Sis dècades després, la carretera encara no s'ha acabat i Dylan segueix girant pels Estats Units en el marc d'una campanya que no se sap si és l'enèsim tram de la gira Rough and Rowdy Ways, o l'inici d'un nou Never Ending Tour. El misteri intacte, la mirada endavant i, sorpresa, diuen les cròniques que aquest cop no hi ha guitarres elèctriques a l'escenari. Que Bob Britt i Doug Lancio toquen amb acústiques. I els que posaven el crit al cel sis dècades enrere, deuen anar avui tan perduts com el Mr. Jones de la cançó.

Ross the Boss (1954-2026)

Ens ha deixat Ross Friedman, més conegut com a Ross the Boss, guitarrista i fundador de dues bandes a priori tan allunyades estèticament com els Dictators i Manowar. Amb els primers va posar part de les bases d'aquell punk novaiorquès que gravitaria al voltant del CBGB durant la dècada dels 70. Amb els segons va abanderar tota una manera d'entendre el heavy metal, que els fans més acèrrims van adoptar com un dogma ('Death to False Metal') i la resta vam contemplar des d'una certa distància (la mateixa que separa aquells primers àlbums amb Ross the Boss, de tot el que la banda faria després). Els seguidors dels Dictators i de Manowar solen habitar en coordenades clarament dividides i difícilment conciliables. Jo, personalment, com en tants altres àmbits d'aquesta vida, no tinc cap problema a l'hora de combinar "The Minnesota Strip" amb "Fighting the World".

Chip Taylor (1940-2026)

Ha mort Chip Taylor, l'home que va compondre "Wild Thing" (The Troggs), "Angel of the Morning" (Merrilee Rush), "I Can't Let Go" (Evie Sands) i "Try (Just a Little Bit Harder)" (Janis Joplin), entre moltes altres. Menys predicada però igualment recomanable és l'abundant discografia que va lliurar a títol personal. Un dels capítols més apassionants bé podria ser la seva associació amb Carrie Rodriguez, amb qui ara fa cosa de 20 anys va signar sis àlbums que són pura orfebreria sonora.

Outlaw Music Festival Tour 2026

Willie Nelson anuncia les dates d'una nova edició de l'Outlaw Music Festival Tour, esdeveniment itinerant que aquest estiu tornarà a recórrer la geografia nord-americana amb el Red Headed Stranger com a cap de cartell. En aquesta ocasió s'hi sumaran (en diferents dates) The Avett Brothers, Sheryl Crow, Wilco, Margo Price, Billy Strings, Rodney Crowell, Sierra Hull, Robert Randolph i Lukas Nelson, entre d'altres. Apuntar que Willie Nelson farà 93 anys el mes vinent. Impressionant és poc.

The Old Nickel Hotel

A primitive love

And a ride on the mystery train

A primitive love

A room at the heart

The Heartbreak Hotel

(U2)

Amsterdam, març de 2026.

Dylan versiona Eddie Cochran

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Omaha, Nebraska, un nou tram nord-americà del 'Rough and Rowdy Ways World Wide Tour'. I ha introduït variacions com a mínim remarcables a un repertori que en els quatre anys i mig que porta de gira encara no havia mutat fins a tal punt.

El nou setlist resta pes a "Rough and Rowdy Ways" (de les nou cançons del disc que solien caure cada nit, baixa fins a sis), i repesca títols pretèrits que aquests últims anys s'havien reservat per les campanyes d'estiu en el marc de l'Outlaw Music Festival –l'esdeveniment itinerant promogut per Willie Nelson, que en cas de repetir-se enguany, tot apunta que serà sense Dylan.

Així, "Mother of Muses", "My Own Version of You" i "Goodbye Jimmy Reed" han caigut d'un setlist que ha tornat a fer lloc a "All Along the Watchtower", "Love Sick" o un "Man in a Long Black Coat" que Dylan no tocava en directe des de feia 13 anys. Abans de tancar amb "Every Grain of Sand" ha versionat el "Nervous Breakdown" d'Eddie Cochran (qui, com ell mateix, era de Minnesota).

Les cançons nòmades de Laura Silverstone

LAURA SILVERSTONE

Sala Rockòdrom, Hostalets de Balenyà

21 de març de 2026

Té alguna cosa d'ancestral, de mística fins i tot, la manera com Laura Silverstone toca la guitarra. Quan es deixa anar, tant pot evocar les formes més orgàniques d'uns Led Zeppelin –els de "III"– com acostar-se fins als passatges més tel·lúrics de cançoners com els de Jeff Buckley o fins i tot Michael Chapman.

Nascuda a Bilbao, establerta a Edimburg, viu en una furgoneta amb la qual ha conduït des de la capital escocesa fins al cap Nord, interpretant pel camí unes cançons que conjuguen l'extrem més indomable del folk amb la calidesa del jazz vocal, i aprofitant el viatge per compondre'n de noves.

Les unes i les altres les va tocar ahir a la nit a la sala Rockòdrom dels Hostalets de Balenyà, en condició d'artista convidada de Willie Nile i amanint el repertori amb batalletes que van aportar alguna cosa més que context. Actuació promoguda per K.O.K.

Dels carrers de Nova York al Rockòdrom dels Hostalets

WILLIE NILE

Sala Rockòdrom, Hostalets de Balenyà

21 de març de 2026

Magnífic concert de Willie Nile amb els sempre solvents Stormy Mondays com a banda d'acompanyament, ahir a la nit al Rockòdrom dels Hostalets de Balenyà, promogut per la bona gent de K.O.K. El veterà trobador novaiorquès venia a presentar "The Great Yellow Light", un àlbum notable en el qual passa revista a les convulsions del món present amb pistes com "Wild Wild World" o "Wake Up America".

Totes dues van sonar al Rockòdrom, emmarcades en un repertori dins del qual també van tenir cabuda l'antèmica "We Are, We Are" i una emotiva "An Irish Goodbye", dedicada al seu pare –108 anys a l'esquena i en plena forma, segons va explicar–, sense oblidar-se de joies de la mida de "Children of Paradise", "House of a Thousand Guitars" o aquell "One Guitar" que en algun univers paral·lel deu fer alçar estadis sencers.

Un dels moments estel·lars de la vetllada va ser la lectura gairebé minimalista d'"Streets of New York", declaració d'amor a la ciutat de Ramones, Television i Dion DiMucci, que ara fa justament 20 anys donava títol a la que esdevindria una de les obres més canòniques de Nile. La va fer tot sol al piano, amb irrupció final de la banda en una robusta coda que va semblar el "Jungleland" d'Springsteen despatxat en una sala amb capacitat per a uns 400 afortunats. Diuen que les parets del Rockòdrom encara tremolen...

Luis Perdomo amb Dee Jay Foster i Marc Miralta

LUIS PERDOMO

36è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

20 de març de 2026

Concert extraordinari en més d'un sentit, el que Luis Perdomo va signar la nit passada al Festival de Jazz de Granollers. El pianista veneçolà, establert a Nova York, va encapçalar un trio que completaven el contrabaixista Dee Jay Foster i el bateria Marc Miralta –tota una secció rítmica tot terreny–. Segons va explicar, es tractava de la seva primera actuació com a líder des d'abans de la pandèmia –durant els últims anys, ha girat per tots dos costats de l'Atlàntic al servei de figures com Ravi Coltrane o Miguel Zenon–. Tot plegat li va permetre retrobar-se amb un repertori d'autoria pròpia que es va capbussar de ple en les formes més indòmites del bop.

15 minuts

Andy Warhol va dir una vegada que en el futur tothom seria famós durant 15 minuts. Passades gairebé sis dècades, el cert és que aquell futur que ara és present, no ha resultat ben bé com se l'havia imaginat el geni del pop art. En plena era d'una immediatesa que sol traduir-se en obsolescència, 15 minuts solen requerir més atenció de la que és capaç de parar el ciutadà mitjà, abduït per una infinitat de pantalles tan riques en continguts com buides de substància. Paradigmàticament, en aquest context abocat a la mediocritat, la fama l'acaparen pallassos de la tele, espavilats que van de llestos, i intel·lectuals de barra de bar amb comptes verificats a Instagram i TikTok. Podem sumar-los tots plegats, i d'aquells 15 minuts encara ens en sobraran 14 per continuar 'scrollejant'. A la fotografia, la cita de Warhol il·lumina la façana d'una botiga de roba al centre de Rotterdam.

Runnin' on Empty

Lookin' out at the road rushin' under my wheels

I don't know how to tell you all just how crazy this life feels

I look around for the friends that I used to turn to to pull me through

Lookin' into their eyes, I see them runnin' too

Runnin' on empty, runnin' blind

Runnin' into the sun, but I'm runnin' behind

(Jackson Browne)

C-17 en sentit nord, a l'altura de Vic, març de 2026.

Sota els astres del jazz

Sotto le stelle del jazz

Un uomo-scimmia cammina

O forse balla, chissà

Du-dad-du-dad

(Paolo Conte)

Jazzcafé Dizzy. Rotterdam, març de 2026.

Amsterdam, la ciutat i la cançó

Baby went to Amsterdam

She put a little money into travelling

Now it's so slow, so slow

Baby went to Amsterdam

Four, five days for the big canal

Now it's so slow, so slow

(Peter, Bjorn and John)

Amsterdam, març de 2016.

Com en una de David Lynch

Com en una de David Lynch. C-17 sentit Vic, a l'altura d'Aiguafreda, març de 2026.

The Natchet Taylor Band a La Grange

THE NATCHET TAYLOR BAND

La Grange, Manlleu

14 de març de 2026

La d'ahir va ser una d'aquelles nits en què un té la sensació de trobar-se al lloc adequat, en el moment adequat i en presència de la banda adequada. The Natchet Taylor Band presentant el seu flamant primer àlbum, "Troubadours of the Swingin' Doors", a La Grange de Manlleu. Un local que sembla fet expressament per acollir concerts com el que ens ocupa.

Arrencada a tota castanya amb "The Race Is On", el clàssic de George Jones, i un repertori que va alternar el honky tonk gran reserva de "Don't Make Me Write that Song" amb el folk anyenc de "Wild Heart Flower", la injecció country rock de "Texacana Summer" i l'estètica outlaw de "Pale Rider".

El programa es va enriquir amb dues cites al mai prou reivindicat truck drivin' country –les canòniques "Six Days on the Road" i "Truck Drivin' Man", popularitzades respectivament per Dave Dudley i Buck Owens–, també amb versions de tòtems que van anar de Johnny Cash i Willie Nelson, a Brad Paisley i Robert Earl Keen.

Formada a mig camí de Texas i Catalunya, amb un any i mig de trajectòria i un historial de directes que posa de manifest la seva solvència, la Natchet Taylor Band compta des de fa alguns mesos amb la Telecaster i la 'pedal steel' d'Aleix Garriga, un d'aquells il·lustres veterans que deixen empremta en tot allò que toquen, gairebé sense proposar-s'ho.

Quan ahir van versionar "Your Cheatin' Heart" amb aquella 'pedal steel' plorant a llàgrima viva, no només van invocar l'esperit errant de Hank Williams. També van obrir un portal en l'espai-temps que va connectar les carreteres secundàries de la plana de Vic amb la ruta del Cadillac que un bon dia es va emportar Luke the Drifter a l'altre barri. Sí, va ser molt gros.

Phil Campbell (1961-2026)

Ens ha deixat Phil Campbell, guitarrista de Motörhead de 1984 a 2015 (la mort de Lemmy). També el músic que més anys va militar a la banda, després del propi Lemmy. Va gravar obres com "Orgasmatron", "Rock'n'Roll", "1916" i tot el que vindria després. Per qüestions d'edat, vaig arribar a Motörhead quan ja s'havia consolidat la formació amb Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria. Amb tots els membres de l'alineació clàssica ja traspassats, impacta haver-se de fer a la idea que hem perdut un segon terç de la formació més longeva del grup. Només Mikkey Dee queda dempeus, i que duri. No oblidem tampoc el seu projecte més recent, Phil Campbell and The Bastard Sons.

Una jaqueta i un disc signats per Dylan

Al Hard Rock Cafe d'Amsterdam hi ha exposada una vella jaqueta firmada per Bob Dylan. Just a sota, s'hi pot veure una còpia nord-americana del recopilatori "Bob Dylan's Greatest Hits", també signada pel mateix artista.

Qui conegui mínimamanet la figura de Dylan, sabrà que un autògraf seu és quelcom gairebé tan estrany com un autògraf d'un cap d'estat. A Amsterdam no en tenen un de sol, sinó dos.

No tinc ni idea de quin valor deu tenir una cosa així al mercat. En termes no monetaris, em temo que aquest valor és incalculable. Dit això, falta només una setmana perquè Dylan torni a sortir de gira pels Estats Units amb 'Rough and Rowdy Ways'.

Amsterdam, març de 2026.

Una nit al Beacon amb els Allmans

Avui fa 20 anys que vaig poder veure per primera i única vegada en directe un dels meus grups preferits, en un escenari que pràcticament havia esdevingut la seva segona llar. The Allman Brothers Band al Beacon Theater de Nova York, 13 de març de 2006, concert emmarcat dins d'una de les residències que la banda aleshores liderada per Gregg Allman solia fer anualment en aquest icònic teatre de Broadway.

Recordo haver aterrat a la ciutat i anar-me'n cagant llets fins a una botiga de discos per adquirir una entrada pel concert (aleshores les coses es feien així i, sí, vaig poder aconseguir una localitat sense haver de fer cua, patir estrès ni barallar-me amb cap preu dinàmic). Coses de la vida, la nit d'aquell 13 de març es commemorava el 35è aniversari d'un dels shows que havien donat peu al monumental "At Fillmore East". Arribo a jugar a la loteria, i em toca el primer premi.

És difícil d'explicar l'impacte que em va causar veure l'interior del Beacon amb els meus propis ulls i amb tota la seva abundància. I, per descomptat, tampoc oblidaré mai una actuació superlativa que va arrencar amb "Statesboro Blues", canònica lectura marca de la casa del clàssic de Blind Willie McTell, i va culminar gairebé tres hores més tard amb una sorprenent revisió de "The Weight", l'himne de The Band.

Pel camí, "Hot'Lanta", "Whipping Post", "In Memory of Elizabeth Reed", la més recent "Desdemona" o un "Jessica" que literalment em va fer levitar. Mesos abans havia pogut veure a Dickey Betts tocant en un soterrani de Times Square i havia estat increïble. Però això era una altra cosa. Era la puta banda mare manifestant-se davant dels meus nassos, i dono fe que aquestes coses no es veuen cada dia.

Gregg Allman comandava en aquella etapa (gairebé final) una formació en la qual destacaven els binomis Warren Haynes-Derek Trucks i Jaimoe-Butch Trucks, i que completaven Oteil Burbridge i Marc Quiñones. Puntualment, es va augmentar amb convidats d'excepció com Susan Tedeschi o Chuck Leavell. Tot plegat va valer molt més del que marcava el preu de l'entrada. Han passat dues dècades, i segueixo pensant que aquella va ser una de les nits de la meva vida.

Una guitarra d'Eddie Van Halen

Una de les icòniques guitarres Kramer d'Eddie Van Halen, exposada al Hard Rock Cafe d'Amsterdam. El mateix guitarrista, nascut a la capital neerlandesa, va donar l'instrument a la cadena de restaurants de temàtica melòmana.

M'agrada contemplar objectes que em fan sentir més a prop de músics als quals admiro, sobretot quan es tracta d'artistes a qui mai he tingut ocasió de veure en persona, com és el cas de Van Halen.

I sí, ja sé que la marca Hard Rock sol causar antipatia a certa gent que després anima equips de futbol patrocinats per Spotify o Qatar Airways. Per sort, més enllà de les consignes sempre hi haurà la música.

Amsterdam, març de 2026.

Levenslied

Una vegada més, cal honrar aquelles ciutats que celebren i preserven el seu llegat musical. A pocs minuts a peu del centre d'Amsterdam, a tocar d'un dels seus canals, s'hi pot trobar la Johnny Jordaanplein, una plaça consagrada al cantant Johnny Jordaan.

A l'extrem oriental de la plaça hi ha un conjunt de cinc estàtues que representen cinc figures reconegudes del levenslied, un estil de música popular neerlandesa que va guanyar adeptes durant el tercer quart del segle XX, i que en certa manera és equiparable a gèneres com la cançó francesa.

Entre les estàtues n'hi ha una de dedicada a Jordaan. Va ser la primera en erigir-se, data de 1991 i ocupa la posició central. Al seu voltant s'hi troben els monuments a Tante Leen, Johnny Meijer, Manke Nelis i Jan & Mien Froger.

Confesso que, fins fa literalment quatre dies, no sabia res del levenslied. Arran de passar per aquesta plaça em vaig començar a documentar. De moment, em quedo sobretot amb la veu de Leen i amb l'acordió de Meijer. Com més música escoltes, més t'adones que no en tens ni idea.

Amsterdam, març de 2026.

All You Need Is Cash

All You Need Is Cash.

Amsterdam, març de 2026.

L'última parada de Chet Baker

Una placa a la façana de l'hotel Prins Hendrik, al bell centre d'Amsterdam, assenyala el lloc on va morir Chet Baker el 13 de maig de 1988. El genial trompetista i cantant va caure per la finestra des d'un segon pis. L'autòpsia va revelar la presència al seu organisme de les mateixes substàncies que s'havien trobat a la seva habitació. Tenia 58 anys, però l'últim cop que algú l'havia vist amb vida n'aparentava com a mínim 10 més.

Hi va haver un temps en què la música popular la feien bohemis, canalles, vividors, ionquis, borratxos i altres criatures de la nit que bevien com esponges, follaven com conills i es drogaven com Maradona. Avui la fan bons minyons que practiquen ioga, porten estils de vida 'healthy' i confonen la salut mental amb la pornografia emocional. I és clar, així no hi ha manera que puguin sortir un Kurt Cobain, un Nick Drake, una Janis Joplin, una Billie Holiday ni un Chet Baker.

Amsterdam, març de 2026.

Schiphol

Someday I’ll return to Amsterdam

Another stranger in the springtime

Wondering just what might have been

And if by chance I meet someone

It’ll take me all the way back

To the summer I enjoyed

Drinking rivers in your name

(Pajaro Sunrise)

Des d'un avió a punt d'enlairar-se. Aeroport d'Amsterdam-Schiphol, març de 2026.

Augie Meyers (1940-2026)

Ens ha deixat el gran Augie Meyers, l'organista (i acordionista) que va definir la música Tex-Mex moderna al costat de Doug Sahm. El so del seu Vox Continental es troba en l'adn de Sir Douglas Quintet, conjunt inicialment concebut com una rèplica de la British Invasion, que en qüestió de pocs anys va eixamplar els horitzons de la música texana fins a les coordenades de la Costa Oest.

Si amb "She's About a Mover" (1965) van segellar un dels himnes de la futura nissaga Nuggets, amb "Mendocino" (1969) van obrir camins que en dècades posteriors transitarien formacions com Los Lobos o The Mavericks. Un cop dissolt el grup, Meyers va seguir tocant en diversos dels projectes de Sahm –facturant plegats delícies com "Nitty Gritty" (1973)-.

A finals dels 80 van formar els irresistibles Texas Tornados amb Freddy Fender i el recentment traspassat Flaco Jiménez –Meyers és la veu solista del celebrat "(Hey Baby) Que Paso"–. El teclista també va compartir estudis i escenaris amb Bob Dylan –poden escoltar-lo en obres de la mida de "Time Out of Mind" (1997) i "Love and Theft" (2001)–, Ben Vaughn o John P. Hammond –qui igualment ens deixava fa tot just uns dies-.

Country Joe McDonald (1942-2026)

Ha mort Country Joe McDonald, la veu i el rostre més visible de Country Joe and The Fish, una de les bandes més paradigmàtiques del rock psicodèlic facturat a San Francisco durant la segona meitat de la dècada dels 60. El seu ""I-Feel-Like-I'm-Fixin'-to-Die" –cant pacifista inclòs a l'àlbum homònim de 1967– és un clàssic absolut de l'era de Woodstock (i de la Guerra del Vietnam).

Fins al punt que sol eclipsar tota la resta d'un catàleg que va molt més enllà de la consigna, i que convida a obrir les orelles, a volar ben amunt i a expandir la consciència. Pocs títols són tan definitoris com el del seu àlbum de debut del mateix 1967, "Electric Music for the Mind and Body". Molt recomanable també la producció de McDonald en solitari. Ara sí, se n'ha anat l'últim hippie.

Música de Nova Orleans a Amsterdam

El Teatre Internacional d'Amsterdam va acollir ahir a la tarda una funció d'"A Streetcar Named Desire", el clàssic de Tennessee Williams. Abans de començar, un trio de hot jazz va acompanyar el respectable des del carrer fins al vestíbul del recinte (un d'aquells edificis amb encant que es feien abans) tocant música de Nova Orleans.

Tovertunnel

El Tovertunnel (en neerlandès, túnel màgic) és un passatge que connecta dos carrers del Delfshaven de Rotterdam, decorat amb colors vius i llampants per fer-hi el trànsit més agradable. Diuen que abans els nens del barri ploraven quan hi havien de passar, i que ara en canvi hi passen contents i sense por. L'art al servei de l'urbanisme, i l'urbanisme al servei de la gent.

Rotterdam, març de 2026.

C2C: Wyatt McCubbin

WYATT McCUBBIN

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

La indústria del disc va plena de figures a l'ombra sense les quals no s'entendrien alguns dels capítols més predicats de la crònica melòmana. Wyatt McCubbin n'és una mostra. Un d'aquells noms que solen aparèixer a la lletra petita dels grans programes, però també als crèdits de cançons que són corejades per les multituds.

El d'Ohio és autor o coautor de peces tan celebrades com "Sounds Like the Radio", un dels pilars del repertori de Zach Top, amb qui aquests dies està girant per Europa en condició de teloner. El mateix Top la va tocar ahir durant la seva actuació a Rotterdam com a cap de cartell del C2C (Country to Country).

Poques hores abans, McCubbin també l'havia interpretat, reduïda a la mínima expressió, amb l'únic suport d'una guitarra acústica i tot el seu savoir faire, en un dels escenaris secundaris del festival. A més, ens va obsequiar amb perles de la mida de "Fly on the Wall" o "Two Tone Trippin'".

C2C: Ashland Craft

ASHLAND CRAFT

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

Una de les grans descobertes que hem fet aquest any al C2C ha estat Ashland Craft, una jove de Carolina del Sud, establerta a Nashville, que canta cançons sobre no tenir-ne ni cinc –gloriós, aquell "Last 20 Dollars"– i glosa les bondats d'aquelles coses que no són legals a tot arreu –sí que ho són a Rotterdam, on una peça com "I Smoke Weed" va semblar feta a mida–. La seva veu és de les que tant et fan companyia com et sacsegen de cap a peus. Aquests dies està fent la seva primera gira europea, ho està gaudint com si fos 1999 i així ho transmet quan s'enfila a l'escenari. Que algú la porti a Barcelona, sisplau.

C2C: The Jack Wharff Band

THE JACK WHARFF BAND

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

The Jack Wharff Band actuant en un dels escenaris secundaris del C2C Rotterdam. La mena de formació que tant pot animar un festival de country com posar de potes enlaire un club de rock'n'roll dels que encara es passen certes normes per l'arc de triomf.

Venen de Richmond, Virginia, i es dediquen a reinterpretar la música hillbilly des d'una perspectiva elèctrica i decididament punk. Tant, que ahir fins i tot es van atrevir a tocar el "Time" de Pink Floyd com si fos de Nashville Pussy. D'això se'n diu fer una versió.

C2C: Kameron Marlowe

KAMERON MARLOWE

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

El de Kameron Marlowe era un dels noms de la part alta del cartell de l'edició neerlandesa del C2C. Una veu amb projecció dins del country contemporani. I una figura amb prou carisma (i prou solvència) per enfrontar-se a qualsevol multitud que se li posi al davant.

Ahir a Rotterdam es va quedar en blanc davant de gairebé 8.000 persones (la capacitat de l'annex del pavelló Ahoy). Va demanar a la banda que parés de tocar, va reconèixer que s'havia oblidat de la lletra de la cançó en curs, va tornar a començar, i a partir d'aquí tot va anar com una seda.

Aquests detalls són els que fan que un concert sigui diferent del de la nit anterior, fins i tot quan no varia el repertori. També ens recorden que fins i tot els astres de les lligues superiors són humans. I ens expliquen tot allò que una IA mai serà capaç de comprendre.

C2C: Zach Top

ZACH TOP

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

Avui farà un any que vaig sentir a parlar de Zach Top per primer cop. Me'l va recomanar l'amic Josep Ponsà (Joe Fields) en una conversa telemàtica, i recordo la data perquè jo era a Rotterdam i acabava d'assistir al festival C2C (Country to Country).

Partint d'aquella recomanació vaig buscar referències, i em vaig topar amb "I Never Lie", una de les cançons per les quals se'l recordarà durant dècades. L'havia escoltat abans, i en aquell moment vaig començar a lligar caps.

Des d'aleshores he tingut temps de familiaritzar-me amb la seva discografia, i fins i tot vaig estar a punt de veure'l en directe l'estiu passat durant un viatge als Estats Units. Per aquelles coses de la vida, l'he acabat veient en viu aquesta nit, al mateix C2C, en companyia de l'amic Ponsà.

Zach Top sembla cridat a prendre el relleu d'Alan Jackson, ara que aquest últim ha anunciat que es retira dels escenaris. Les seves arrels es troben en el country neotradicionalista dels 80, i el seu discurs és dels que deixen empremta.

Les seves cançons sonen fresques com una rosa en plena era post-bro country i fins i tot li van valer un Grammy setmanes enrere, però alhora són tan atemporals com qualsevol dels seus referents. Té 28 anys i tota una vida per davant, però sona a clàssic pels quatre costats.

El concert d'aquesta nit l'ha basat en els seus últims dos discos -"Cold Beer & Country Music" (2024) i "Ain't in It for My Health" (2025)-. També ha versionat a Shenandoah i a Conway Twitty, i ha fet un interludi en clau de bluegrass dels que marquen diferències. El temps dirà fins a on pot arribar. De moment, la base és prou sòlida.

C2C: Noeline Hofmann

NOELINE HOFMANN

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

7 de març de 2026

La canadenca Noeline Hofmann obrint la segona jornada del festival C2C (Country to Country) a Rotterdam. Cançons amb gust de terra endins, i una veu que convida a seguir-la de prop. Molt oportuna, la seva revisió del "Big River" de Johnny Cash. Emocionants, pistes de la mida de "Purple Gas".

Jazz en la nit de Rotterdam

Aquesta nit he anat a fer una volta pels clubs de jazz de Rotterdam. He començat al Vriejmoed, un petit gran local que presumeix de no tenir presència a les xarxes socials i no sap quanta raó té.

Hi tocava un trio encapçalat pel pianista britànic Barry Green, que avui ha comptat amb la cantant local Anna Serierse com a artista convidada. Ell és un músic tot terreny que ha girat per tota Europa tocant amb gegants com Perico Sambeat.

Ella és una de les promeses més fermes del jazz vocal neerlandès, segons tinc entès. Mentre cantava estàndards que jo vaig conèixer a través de veus com les de Billie Holiday o Dinah Washington, no he pogut evitar mirar fixament un quadre de Lady Day que decorava una de les parets del local. I tot ha tingut sentit.

Després he anat al Jazzcafe Dizzy, el temple del jazz en aquesta ciutat (sí, el nom és un homenatge a ja saben qui). Hi tocava La Hierba Mala, un grup italià de cúmbia encapçalat per una cantant d'arrels colombianes. Més bons que el whiskey que m'he fotut, paraula.

Acabat el concert ha sonat més cúmbia de forma enllaunada, i també altres gèneres d'arrel llatina dels que no solen reivindicar tots aquells espavilats que van descobrir la sopa d'all el dia que J Balvin va actuar al Primavera Sound.

També ha sonat Rosalía. En un club de jazz als Països Baixos. I el respectable ha embogit. I jo m'he abstingut de dir d'on soc. Per no haver d'explicar que vinc d'un país ple de gent tan autèntica, que aquesta nit hauria cremat aquell local tal com la santíssima inquisició cremava bruixes fa 500 anys.

Barry Green amb Anna Serierse.

La Hierba Mala.

The End Is the Beginning...

The End Is the Beginning Is the End. Aeroport del Prat, març de 2026. 

Joe Fields Goes Back to Texas!

He seguit la música de Joe Fields des que el vaig veure en directe per primer cop, fent versions de Hank Williams i George Strait, l'agost de 2018 en un local que em quedava a 15 minuts a peu de casa i que malauradament ja ha tancat portes. He escoltat cada disc que ha tret, he assistit a tots els concerts seus que he pogut, i vaig celebrar des de la distància els dos guardons que va obtenir en un certamen internacional de música country a l'estat de Texas. Ara m'assabento que aquest any actuarà per tercer cop al Texas Sounds International Country Music Awards Festival, però no com a concursant sinó com a estrella convidada (Special Guest Star). I llegeixo les paraules amb què s'anuncia la seva actuació, i que aviat es posaran a la venda les entrades, i m'adono que el Josep està fent allò que fan tants artistes internacionals que a mi m'agraden quan venen de gira per aquí. Portar la seva música tan lluny com li és possible, i gaudir del viatge en tots els sentits. Visc en un país on l'enveja i el ressentiment són a l'ordre del dia, i on el fracàs aliè sol ser més satisfactori que l'èxit d'un mateix. Doncs jo m'alegro molt que a la gent que tinc a prop li vagin bé les coses, i em fa una il·lusió brutal que algú a qui he seguit des del principi hagi arribat fins a on ha arribat Joe Fields. Moltes felicitats, Josep Ponsà!

Gary Walker (1942-2026)

Gary Walker, nascut Gary Leeds, va ser bateria i vocalista dels Walker Brothers, aquell trio nord-americà de pop plusquamperfet que durant la dècada dels 60 va arrasar les llistes d'èxits britàniques amb pistes de la mida de "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore". També n'era l'últim supervivent, després de la mort d'Scott Walker ara fa set anys. Ens ha deixat pocs dies abans del que hauria estat el seu 84è aniversari. La influència del conjunt es pot traçar en catàlegs com els de Pulp, The Last Shadow Puppets o el mateix David Bowie. Abans de formar part del grup, Leeds havia tocat amb els Standells –prèviament a la gravació de "Dirty Water"– i havia girat amb P.J. Proby.

Harrison cantant Dylan en un cotxe

George Harrison.

Disposar-te a creuar un carrer, i que passi per davant teu un cotxe amb el volum de la música prou alt per poder distingir que hi sona George Harrison interpretant "If Not For You" de Bob Dylan –la versió inclosa al totèmic "All Things Must Pass" (1970)–. Petits detalls que fan que aquest món encara tingui sentit.

John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

"Ballad of Cable Hogue" al Cap de Creus

I live out yonder where the snakes and scorpions run

Got myself a little goldmine to bank on

But one day my heart sank when I saw madame in town

I knew her love would be the death of mine

(Calexico)

Parc Natural del Cap de Creus, febrer de 2026.

Travis Wammack (1944-2026)

Travis Wammack va ser un dels guitarristes que van contribuir a popularitzar el pedal de fuzz durant la primera meitat de la dècada dels 60. El 1962, amb tan sols 17 anys, va compondre i enregistrar "Scratchy", una de les primeres pistes en què es pot apreciar l'efecte d'aquest pedal, i un clàssic del rock'n'roll instrumental de l'època. Va alternar la seva pròpia carrera discogràfica amb la tasca de productor i músic de sessió per a diversos segells amb base a Memphis i als estudis FAME de Muscle Shoals. Entre 1984 i 1995 va ser el director musical de la banda de Little Richard, per qui el 1970 havia compost la peça "Greenwood, Mississippi". Ha mort a l'edat de 81 anys.

Highway Chile

Now you probably call him a tramp

But it goes a little deeper than that

He's a highway chile

(Jimi Hendrix)

Aiguaviva (Girona), febrer de 2026.

Neil Sedaka (1939-2026)

La de Neil Sedaka va ser una de les veus que van dominar les ones radiofòniques (i les jukeboxes) de mig planeta durant el tombant de dècada entre els 50 i els 60, aquell interregne que separa els pioners del rock'n'roll de la irrupció de la British Invasion. També una de les que havien perdurat fins a dia d'avui, mutant d'ídol adolescent a elegant crooner pel camí. Píndoles de pop en plena pubertat com "Calendar Girl", "Oh! Carol", "One Way Ticket" o "Breaking Up Is Hard to Do" valen cada una un tros de cel, però no haurien d'eclipsar una etapa de maduresa amb arguments com "Laughter in the Rain" o "Bad Blood". Il·lustre veterà de l'escola del Brill Building, és autor o coautor d'incomptables èxits per a tercers, que van de l'"Stupid Cupid" de la recentment traspassada Connie Francis fins al "Ring Ring" d'ABBA. Ens ha deixat a l'edat de 86 anys.