dissabte, 11 de novembre del 2023

Submergir-se en cada element

CRISTINA MIGUEL QUARTET
51è Cicle Jazz Granollers
Casino de Granollers
10 de novembre de 2023

La música són notes i ritme, però també són pauses i silencis. De la mateixa manera que em fascina veure i escoltar com un músic s'expressa a través del seu instrument, aprecio també la seva expressió durant aquestes pauses i aquests silencis. Admiro, per exemple, la forma com la saxofonista Cristina Miguel Martínez es deixava portar la nit passada pels solos que executaven la resta de músics del quartet que ella mateixa encapçala –Toni Vaquer (piano), David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria)-. Com qui és a punt de submergir-se en cada element que l'envolta.

Com qui es para a escoltar allò que li han de dir els altres abans de poder reprendre una conversa a quatre bandes. Després, és clar, s'enfilava ben amunt amb els frasejos lliures del seu propi instrument. Una hora llarga –que es va fer curta- de jazz amb accent contemporani, hereu de registres com el bebop. I composicions pròpies tan precioses com "Alma mía" o una peça encara sense títol que la vallesana ja porta una temporada interpretant en directe i que va mutant sobre la marxa.

divendres, 10 de novembre del 2023

Michael "Ibo" Cooper (1952-2023)

MICHAEL "IBO" COOPER
(1952-2023)

El teclista Michael "Ibo" Cooper va ser membre fundador de dues de les bandes de més llarga trajectòria dins de l'àmbit del reggae. D'entrada, els mastodòntics Inner Circle" –sí, els de "Sweat (A La La La La Long)" i "Bad Boys", tot i que això arribaria al cap de molts anys-. Hi va militar des de 1968, quan van començar a tocar, fins a 1973, quan se'n va anar per formar els igualment essencials Third World, on va romandre fins al 1997. Tant Inner Circle com sobretot Third World van fer evolucionar el roots reggae tot incorporant-hi influències d'altres estils com el jazz contemporani. Ibo ha mort a Jamaica a l'edat de 71 anys.

50 anys de l'assassinat d'Stringbean

David "Stringbean" Akeman (1915-1973).
Es commemoren avui cinc dècades de l'assassinat d'una de les figures més entranyables de la història del bluegrass i la música country. Aquell virtuós del banjo que va ser David "Stringbean" Akeman, tot un membre del Grand Ole Opry –i veterà de la banda de Bill Monroe- que va saber conjugar la fidelitat a la tradició, amb una posada en escena desenfadada i en ocasions còmica.

Nascut el 1915 en una àrea rural de Kentucky, Akeman va començar la seva carrera musical en plena Gran Depressió. Per això, quan les coses li van començar a anar bé i va esdevenir una estrella de l'Opry, va optar per prescindir de luxes innecessaris i mai va arribar a fiar-se d'allò que ara anomenaríem el sector financer. El 1945 es va casar amb Estell Stanfill, amb qui se'n va anar a viure en una modesta cabana a prop de Ridgetop, Tennessee.

La nit del 10 de novembre de 1973, el músic va actuar a l'Opry, a Nashville. De tornada a casa amb la seva dona, va sorprendre dos lladres que hi havien entrat a robar. El van matar d'un tret, i acte seguit van assassinar també la seva esposa. Els cossos sense vida del matrimoni els va trobar l'endemà al matí el també músic de country Grandpa Jones, veí de les víctimes.

En aquella època hi havia rumors que Akeman, desconfiant dels bancs, guardava a casa tots els seus estalvis –que no eren molts, malgrat la seva fama-. Sigui com sigui, els lladres van marxar-ne amb tan sols 250 dòlars en efectiu –els que portaven a sobre Stringbean i Stanfill al moment dels fets-, una serra elèctrica i un grapat d'armes. A tots dos se'ls va enxampar i se'ls va condemnar per assassinat. El 2009, Sam Bush va recordar aquell episodi a la cançó "The Ballad of Stringbean and Estell".


dijous, 9 de novembre del 2023

Mig segle de "Piano Man", "Welcome" i "Ladies Invited"

Billy Joel.
Saludem tres discos que van veure la llum el 9 de novembre de 1973, avui fa mig segle. Començant per "Piano Man", el segon àlbum de Billy Joel i l'obra que va donar l'impuls definitiu a la carrera del pianista novaiorquès, també el seu debut a Columbia Records. La peça que el titula, el relat en primera persona de com un músic de la Costa Est s'estableix als clubs nocturns de Los Angeles a la recerca d'una nova oportunitat –després de la disputa legal amb el seu primer segell, Family Productions-, és un clàssic de clàssics i probablement la seva composició més icònica. A destacar també talls tan rodons com el country jazz (sí, country jazz) de "Travelin' Prayer", l'èstètica western de "Billy the Kid" i un "Captain Jack" que sona com Elton John fent una jam amb els Beatles d'"Abbey Road" (1969).

El mateix dia va sortir "Welcome", el cinquè àlbum d'estudi de Santana i un nou pas endavant en la seva aproximació a les coordenades més indòmites del jazz fusió –també el primer disc facturat després de la marxa de Gregg Rolie i Neal Schon per formar Journey-. Gairebé la continuació lògica d'aquell "Love Devotion Surrender" que Carlos Santana havia signat pocs mesos abans amb un John McLaughlin que també va participar a les sessions tocant la guitarra a "Flame - Sky". I encara el 9 de novembre de 1973, la J. Geils Band va lliurar el notable "Ladies Invited". Quedaven una mica lluny els dies de l'èxit massiu que havien de venir, però els de Massachusetts seguien lliurant peces tan brillants com "Did You No Wrong", "The Lady Makes Demands"o aquella descàrrega d'elèctric rhythm & blues que era "No Doubt About It".

Sarah Shook & The Disarmers tanquen el cinquè Rootsound Fest

SARAH SHOOK & THE DISARMERS
Rootsound Fest V
Sala Upload, Barcelona
8 de novembre de 2023

Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.

Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".

Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.

dimecres, 8 de novembre del 2023

Bill Rice (1939-2023)

BILL RICE

(1939-2023)

A Bill Rice se'l recordarà sobretot per "Travelin' Minstrel Man", el senzill amb què va escalar posicions a les llistes d'èxits country el 1971. En vindrien més, però cap de tan popular. Originari d'Arkansas, Rice va treballar sobretot com a compositor, i era autor d'incomptables peces que van arribar a gravar gegants com Charley Pride, Johnny PaycheckReba McEntire, Lynn Anderson, Hank Williams Jr. o Jerry Lee Lewis. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS

Razzmatazz, Barcelona
7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES
"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.


SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND
Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.