Record als pioners del jazz neerlandès

 
A la part vella del carrer Binnenweg, en ple cor de Rotterdam, les façanes de molts edificis estan decorades amb cartells que recorden els pioners del jazz neerlandès. El Rotterdam Jazz Artists Memorial, que es va inaugurar el 2014, preserva la memòria de tots aquests artistes a l'àrea on hi havia hagut l'històric club de jazz Mephisto. A casa nostra també hem tingut (i tenim) músics de jazz, i de molt bons, però a cap institució li ha passat mai pel cap impulsar una iniciativa com aquesta.

All Cats Are Grey

All Cats Are Grey. Des d'un avió fent la maniobra de descens cap a l'aeroport del Prat, març de 2025.

El 'Saloon' del C2C

Caleb Lee Hutchinson / Zach Meadows

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Caleb Lee Hutchinson, actuant amb format de duet, i Zach Meadows, en solitari, van ser dos dels artistes que van passar pel Saloon, l'escenari secundari del C2C Country to Country. Un entorn pensat per anar-hi a descobrir joves talents, també per caldejar l'ambient a la zona de restauració durant les pauses a l'escenari gran.

Desprovistos de tot ornament i guanyant punts a curta distància, el primer va desplegar un repertori que s'emmiralla en tòtems com Waylon Jennings –versió de "Satin Sheets" inclosa-, i el segon va despullar el seu cançoner fins a la mínima expressió, evocant per moments les formes del primer Dylan –aquella harmònica a "Three White Crosses"-.

Nate Smith

NATE SMITH

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

El seu discurs agradarà més o menys als puristes del country, però etiquetes al marge no es pot negar que Nate Smith sap oferir un show amb totes les lletres, i que les seves cançons guanyen sobre les taules i en contacte amb el públic.

El seu pas pel C2C va ser un autèntic bany de masses que per moments va semblar un concert d'estadi, i va anar de l'èpica d'un "Whiskey on You" despatxat gairebé de bon principi fins a l'orgia visual d'un "World on Fire" (a la fotografia) que sona molt millor en directe que en qualsevol radiofórmula.

Va cantar "Bulletproof" saltant de l'escenari per fondre's amb el respectable. I va recordar entre llàgrimes el dia que va arribar a Nashville amb 14 dòlars a la butxaca i el somni de viure de la música. Havia conduït durant setmanes, dormint en àrees de descans, i no tenia cap altre sostre que el del seu cotxe de segona mà.

El que vindria a partir d'aquí –fitxatge per una multinacional i tota la pesca- és el final feliç d'una pel·lícula de sobretaula de diumenge. Però la història de com va arribar fins a la Music City sempre farà de més ben explicar que la de qui va guanyar una carrera musical en qualsevol concurs de talents dels que vostès ja saben.

Wyatt Flores

WYATT FLORES

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Una de les grans descobertes que vaig fer al C2C Country to Country va ser el directe de Wyatt Flores, un jove d'Oklahoma que es perfila com un exponent a l'alça d'allò que s'anomena Red Dirt Country. Amb tan sols 23 estius a l'esquena, i a menys de mig any d'haver publicat el seu primer àlbum, "Welcome to the Plains", ha debutat en aquest esdeveniment itinerant a mitja alçada del cartell. Les seves cançons solen partir d'experiències doloroses, però sobre el terreny esdevenen autèntics esclats de joia –la banda que porta val un imperi-. No són històries buides d'autosuperació, sinó confessions amb el volum a l'onze.

49 Winchester

49 WINCHESTER

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Un altre dels grans al·licients d'aquesta edició del C2C Country to Country era la presència al cartell de 49 Winchester. Una de les grans bandes del moment si parlem de música d'arrel nord-americana, tal com referma el seu historial de directes.

Amb un peu en el country més genuí i l'altre en les formes més essencials del southern rock, els d'Isaac Gibson no han vingut a inventar-se la sopa d'all sinó a esdevenir baula de transmissió de tota una tradició a la qual es deuen.

Van presentar "Leavin' This Holler", un plàstic que podria ser perfectament la seva obra més rodona a data d'avui i que van defensar amb arguments com "Tulsa" o el desvergonyit rock'n'roll de "Hillbilly Happy". Van rematar la feina amb un fons d'armari on brillen perles com "Hays, Kansas" o "Russell County Line".

"Wildflowers and Wild Horses"

LAINEY WILSON

C2C: Country to Country

RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam

8 de març de 2025

Vaig descobrir Lainey Wilson durant un viatge als Estats Units, i més concretament circulant per la Interestatal 65 en direcció sud, en algun lloc entre Huntsville i Birmingham, Alabama. A la ràdio del cotxe hi havia sintonitzada una emissora de música country, que en un moment donat va emetre "Wildflowers & Wild Horses", amb tota probabilitat la peça més coneguda de tot el seu repertori.

No oblidaré mai l'impacte inicial que em va causar aquesta cançó. Aquella introducció atmosfèrica carregada d'un misteri gairebé cinematogràfic, els repunts de mandolina evocant segles de tradició, la veu de Wilson emergint amb força des d'aigües pantanoses i, finalment, l'embranzida galopant d'una peça on passen moltes coses en menys de quatre minuts.

Escoltar "Wildflowers and Wild Horses" tot baixant per la 65, contemplant els pins a banda i banda de la carretera –els 'Alabama Pines' als quals sol cantar Jason Isbell- i els imponents camions de 18 rodes regnant sobre l'asfalt, va ser una experiència comparable a qualsevol altra de les que vaig viure durant aquell viatge –un dels més importants que he fet a la vida, ho refermo-.

Ahir vaig poder veure a Lainey Wilson en directe, tancant la primera jornada del C2C Country to Country a Rotterdam. Ja consagrada com una de les estrelles més absolutes de l'actual firmament country, va segellar el gran final d'una nit que es va acabar al ritme de "Wildflowers and Wild Horses" –oportunament introduïda amb una lectura instrumental de "Ghost Riders in the Sky"-, perquè no es podia haver acabat de cap altra manera.

Tot el concert de Wilson va ser una demostració de força de qui en qüestió de dos anys ha passat de ser una xifra més en l'atapeït circuit de Nashville, a omplir grans recintes i mirar de tu a tu al mateix Mick Jagger damunt d'un escenari –busquin el vídeo on canta "Dead Flowers" amb els Stones, no té desperdici-. Però va ser aquesta última cançó despatxada durant els últims i climàtics minuts del concert, la que va refermar per què la de Louisiana ja té un lloc reservat en la història del gènere musical que practica.

He escoltat "Wildflowers and Wild Horses" en incomptables ocasions des que la vaig descobrir en aquella emissora de ràdio tot circulant pel Sud profund dels Estats Units. I sempre que l'escolto torno a la 65, visualitzo els pins a banda i banda de la carretera i recordo els 'eighteen wheelers' marxant imparables sobre l'asfalt. Ahir, amb la seva autora cantant-la a pocs metres de mi, em va tornar a passar el mateix. La música va d'aquestes coses.

Roy Orbison 'ringing' for the lonely...

La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.

Shoegaze a la bodega

LAURA PALMER + DEATH BY AUDIO

V11, Rotterdam

7 de març de 2025

Doble recital de shoegaze, post-punk i psicodèlia en una sala de concerts flotant a Rotterdam. El V11 (Vessel 11) és un local de música en directe instal·lat a la bodega d'un vaixell en un canal del centre de la ciutat (la planta superior és un restaurant). Aquesta nit hi han actuat Laura Palmer (a la fotografia superior) i Death By Audio, dues bandes locals que han sabut construir discursos propis i originals a partir de postulats com els d'uns Slowdive o uns Telescopes. Tant els uns com els altres han obsequiat el respectable amb bones dosis de soroll elèctric en estat pur, però sobretot amb dos directes tan hipnòtics com aclaparadors. I tots dos reclamen a crits aquella projecció internacional que tard o d'hora els hauria d'acabar arribant.

El 'túnel de Trainspotting'

“Choose Life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol, and dental insurance. Choose fixed interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisurewear and matching luggage. Choose a three-piece suit on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who the fuck you are on Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing, spirit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pissing your last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked up brats you spawned to replace yourselves. Choose your future. Choose life… But why would I want to do a thing like that?".

Irvine Welsh, 'Trainspotting'.
Edimburg, març de 2025.

Guitar Man

Un somrient Elvis Presley dona la benvinguda a la clientela d'una botiga de discos de Corstorphine. Edimburg, març de 2025.

Un pub escocès

Una ampolla de whisky a la barra d'un pub del centre d'Edimburg. El missatge de l'etiqueta és tan inequívoc com l'esperit d'un local certament acollidor, on es respira un ambient de comunitat, i on el personal és tan amable en un costat com a l'altre del taulell.

En aquest pub s'hi serveixen cerveses i whiskies escocesos (hi una una ampolla de Jack Daniel's per casos d'emergència, però es troba camuflada darrere dels sortidors de refrescos, com si algú no la volgués tenir a la vista), i en cap cas és apte per a degustadors habituals de còctels amb noms d'amanida.

No és la mena de local que surt a les guies turístiques o de temporada, la qual cosa li ha permès preservar el seu encant. Les persones que m'hi van portar el freqüenten sovint, però no en mencionen mai el nom a les xarxes justament perquè no trencar aquest encant. Jo seguiré el seu exemple.

Edimburg, març de 2025.

Una cançó folk

Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.

Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.

Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.

Edimburg, març de 2025.

David Johansen (1950-2025)

La mort de David Johansen m'ha agafat lluny de casa i desconnectat, en bona mesura, de l'allau informativa. Tot i això l'he tingut molt present durant aquestes últimes hores, no tant com el darrer supervivent d'una d'aquelles bandes que ho van canviar tot, sinó sobretot com un dels últims testimonis d'un temps en què les coses solien fer-se d'una altra manera.

Recordo com si fos ahir aquell concert dels New York Dolls a la també desapareguda sala Sidecar el novembre de 2007, amb un hipnòtic i elegant Johansen encapçalant un combo que debutava als nostres escenaris gairebé en temps de descompte, però amb tota una segona joventut encara per davant.

Presentaven "One Day It Will Please Us to Remember Even This", formidable àlbum de retorn el títol del qual es manifesta avui més profètic que mai. Aquella nit vaig marxar a casa convençut que un hipotètic concert dels Stones en un club s'hauria assemblat molt al que els novaiorquesos acabaven de fer en aquell soterrani de la plaça Reial. Encara ho segueixo pensant.

Those unique vocals, those meaningful words

IRIS DEMENT

The Queen's Hall, Edinburgh

March 1, 2025

When I was 18 or 19 years old, someone lent me a Jimmie Rodgers tribute CD. It was called "The Songs of Jimmie Rodgers", and it featured covers of his songs by the likes of John Mellencamp, Willie Nelson, Van Morrison or Bob Dylan (who happened to be releasing the album through his own Egyptian Records label).

It was on this CD where I first heard of the marvelous Iris DeMent, who delivered an amazing rendition of "Hobo Bill's Last Ride". Hearing that woman doing her own version of that song just blew my mind, and right off I fell in love with her vocals. Never before had I heard a voice like that, and I haven't ever since.

At a time when the internet wasn't yet what it would become in just a few years, it took me a while to find out who Iris DeMent was, but as soon as I did I started buying her records. Once again, I got caught by her unique vocals, and somehow I felt like songs such as "Our Town" or "These Hills" were speaking to me, or even 'about' me.

That was a long time ago, but Iris DeMent's voice has been with me ever since. That's why I took a flight from Barcelona to Edinburgh just to see her onstage for the first time (I hope it won't be the last). And that's why something inside me stirred so strongly when I finally heard her sing in the very same room where I was sitting.

Iris DeMent played the Queen's Hall last night. Joining her onstage were the mighty Liz Draper (double bass) and Ana Egge (guitar and mandolin), who also happened to be the opening act. They mostly performed the songs from DeMent's last album, "Workin' on a World", which came out a couple of years ago, but seems to be making even more sense right now.

It was so emotional to hear songs like "Say a Good Word" or "Warriors of Love", and acknowledge once again that music can be the most powerful healing force even in the darkest times. And so was hearing DeMent's words on the late John Prine before delivering such a sweet take on "How Lucky". When the world we live in seems to face immediate wreckage, those three women shed a light of hope by sharing their music with all of us. May God bless the three of them.

Roberta Flack (1937-2025)

Tenia Roberta Flack alguna cosa que em recordava a Nina Simone. Totes dues eren cantants i pianistes afroamericanes. Totes dues eren nascudes a Carolina del Nord. Totes dues tenien un peu en un món acadèmic que encara les mirava malament pel color de la seva pell, i l'altre en aquells clubs nocturns als quals posarien banda sonora amb les seves respectives obres. Totes dues estaven dotades amb talents descomunals. Totes dues tenien una sensibilitat fora de sèrie. I totes dues estaven fortament compromeses amb diverses causes nobles. 

A Roberta Flack la vaig descobrir a través de "Killing Me Softly with His Song", lectura amb caràcter definitiu d'un original de Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman –aquesta última havia estat la primera a gravar-lo-. Corria l'any 1973 quan la va publicar, primer com a senzill i després en un àlbum de títol homònim –a la cara b del single hi va posar una preciosa lectura en primera persona del "Just Like a Woman" de Bob Dylan, no inclosa a l'àlbum-. Ha mort la veu que va immortalitzar una de les cançons més tristes que mai s'han cantat, donant nom a tot allò que pot arribar a remoure la música a qui la sent a fons.

Rick Buckler (1955-2025)

Ha mort Rick Buckler. El bateria de The Jam. El de les ulleres de sol en posició central a la caràtula d'"In the City". De vegades em pregunto si realment van arribar a fer cap disc millor que aquest. La coberta, tinc clar que mai la van superar. Ho tenien tot. El look. L'actitud. La ràbia juvenil. I les cançons, per descomptat.

Top Models, dues dècades després

TOP MODELS

Psycho Rock and Roll Club, Barcelona

14 de febrer de 2025

Recordo com si fos ahir una entrevista que vaig fer als tres components de Top Models en algun moment de l'any 2005. Ricky Gil, Pol Font i Toni Nervio Roto venien de publicar el seu segon àlbum, "Beautiful Señoritas", que no sé si és el millor que van fer però segueix sent el meu preferit. Ens vam asseure en una taula del Glaciar amb vistes a la mateixa plaça Reial que tan bé havien retratat ells mateixos a "En el calor de la noche", i vam parlar de moltes coses.

Vam parlar del disc, que per això havíem quedat, però també vam parlar d'una escena barcelonina que es debatia aleshores entre el mestissatge més inofensiu i banal, i l'eclosió de tot aquell pseudoindie de disseny que el temps s'encarregaria de posar al seu lloc. Entre una cosa i l'altra, Top Models reivindicaven (representaven) el rock'n'roll com a genuí llegat sonor d'una ciutat que potser havia vist temps millors però encara no havia acabat de perdre el nord.

Han passat dues dècades des d'aquella trobada. Barcelona ha canviat, el món sembla un altre i tampoc nosaltres som els mateixos que érem aleshores. Però aquí segueixen les cançons de Top Models, testimonis d'un temps en què podies baixar al Sidecar i trobar-t'hi el bo i millor de cada casa. Un temps en què era impensable que Barcelona arribés a sumar una agenda de (macro)festivals tan exagerada com la que desplega cada estiu des de fa anys, però en canvi tenia tot un circuit de sales on passaven coses i es feia comunitat.

La mateixa comunitat que es va aplegar la nit passada al Psycho, i que aquesta nit ho tornarà a fer al Barbara Ann, escenaris que la banda ha triat per fer-hi dos únics concerts de reunió que són també dues nits de retrobament. El fil conductor, unes cançons que el trio va fer sonar ahir com si encara les toqués cada nit. D'una torrencial "Self-Destruction Blues" fins al desvergonyit rhythm & blues de "Kangaroo", passant per la injecció punk de "My Burning Light" o la tempesta elèctrica de "To the Maximum". Se'n van anar amb el "Chinese Rocks" de Johnny Thunders i els Ramones, inequívoca declaració de principis encara a data d'avui.

'Still a Southern Man'

WILL HOGE

Sala Upload, Barcelona

13 de febrer de 2025

Hi va haver un moment, durant la interpretació d'"Still a Southern Man", en què la banda va parar de tocar i Will Hoge es va quedar immòbil a l'escenari, mirant a terra amb la mirada perduda i subjectant la Telecaster com si d'aquesta depengués la seva salvació. Com si hagués tornat a reviure en aquell precís instant tota una cançó que parla del sentiment de pertinença a un lloc determinat, amb el bagatge i les contradiccions que aquest porta implícits.

No sabrem mai del cert què li va passar pel cap durant aquells escassos segons que es van fer eterns mentre van durar. Però alguns no oblidarem mai l'expressió afectada, gairebé derrotada, del seu rostre en aquell moment. La de qui tant podia posar-se a plorar allà mateix, com treure-ho tot en un esclat de ràbia i decibels dels que no perdonen. Va optar per això últim, culminant així una lectura amb caràcter, qui sap si definitiu, d'una de les seves millors cançons.

Ningú tria el lloc d'on és, però tothom és producte d'aquesta circumstància. Una certesa que també havia planat minuts abans durant la interpretació d'una catàrtica "Even If It Breaks Your Heart". La cançó tal com la coneixíem, amb una dosi extra d'aquell nervi rocker que només posseeixen els més grans, i amanida amb comentaris autobiogràfics que podrien valer per filmografies senceres. Els de qui amb 16 anys agafava el cotxe dels seus pares a Franklin, Tennessee, per enfilar la ruta 31 i anar-se'n a escoltar música als honky tonks de Nashville.

Que Hoge és un brillant narrador d'històries i un obrer incansable del rock'n'roll, salta a la vista des de la primera nota. Té un repertori de cançons que encenen cada nit sales de capacitat mitjana, però podrien arribar fins a l'últim racó de qualsevol estadi que se'ls posés al davant. Compta amb una banda de solvència contrastadíssima. I posseeix l'actitud de qui encara creu que una cançó pot canviar el món.

Com qualsevol que es dediqui al seu mateix ofici, surt a l'escenari amb un set list imprès i estratègicament ubicat. No vaig arribar a llegir què hi posava, en aquell paper, però sí que vaig sentir com un dels promotors del concert explicava que no sol seguir mai aquest set list, que tria el repertori sobre la marxa i en funció de com avanci la nit. En temps de guions rígids i minutatges escrupolosament seqüenciats, deixar les coses a l'atzar és revolucionari. I això d'ahir va ser molt gros, paraula.

Natchet Taylor es vesteix de gala

 

NATCHET TAYLOR

Guitar Legends Hall, Barcelona

8 de febrer de 2025

Natchet Taylor es va vestir de gala en la presentació a Barcelona del seu projecte de country music amb genuí accent texà. Gran actuació, la que va fer ahir a Guitar Legends Hall al capdavant de la seva senyora banda –Jules Bastrup (guitarra), Alfons Foriscot (contrabaix) i Jordi Ollé (bateria)–.

Una generosa selecció de clàssics que van anar de Townes Van Zandt –la seva versió de "Pancho and Lefty" és de les millors que he pogut escoltar– a Stevie Ray Vaughan –magnífica lectura 'countryficada' de "Pride and Joy"–, passant per Willie Nelson, Hank Williams, Merle Haggard o Buck Owens.

I tot un repertori d'originals que haurien de fer córrer rius de tinta. Personalment em té obsessionat "Texacana Summer", però no es queden enrere els aires desèrtics de "Sonora", el folk tardorenc de "Wild Heart Flower i l'escapada cowpunk d'un "Running Out My Wild" on va ressonar per moments l'esperit de tot un Mike Ness.

Calexico, de prop

CALEXICO

El Molino, Barcelona

7 de febrer de 2025 (segona sessió)

Calexico van actuar la nit passada a El Molino reduïts a trio (Joey Burns, John Convertino i Martin Wenk), a escassa distància del respectable i sense cap mena de filtre. Un format que va permetre als d'Arizona obviar les seves composicions més reconeixibles, per donar sortida a títols menys evidents –aquell "Glimpse" rescatat del túnel del temps, aquell "Two Silver Trees" totalment despullat-.

En poc menys d'una hora i mitja, van passar de versionar un clàssic de Joy Division –aquell "Love Will Tear Us Apart" tocat per l'aridesa del desert-, a posar tota la sala a ballar cúmbia. Entre una cosa i l'altra, es van ventilar estils que van anar del country a la frontera mexicana i la música surf –dinàmica lectura de "Misirlou", la peça amb què Dick Dale va connectar al seu dia les costes mediterrànies amb les del Pacífic-.

Calexico saben fer dialogar llenguatges musicals diversos i a priori distants, de manera que aquests acaben trobant un espai comú sense necessitat de calçador. El mestissatge musical, aquell concepte tantes vegades banalitzat en aquest país nostre que tendeix a confondre la cultura amb el tot s'hi val, vindria a ser això. Tota la resta, són 'txarangues' d'estar per casa.

Marianne Faithfull (1946-2025)

Ha mort Marianne Faithfull, la diva de la Swinging London que va caure a l'infern més profund i va tornar per explicar-ho. La seva discografia es pot dividir en tres etapes –els anys pop, els anys del post-punk i uns anys de maduresa que van ser també de redempció-, cada una tan o més essencial que l'anterior.

La crònica rosa sol destacar la seva vinculació amb l'òrbita dels Rolling Stones i la seva tempestuosa relació sentimental amb Mick Jagger. Posats a parlar-ne, em sembla oportú recordar que Faithfull va ser l'única persona capaç de vèncer Ses Majestats en un jutjat –el cas 'Sister Morphine'-.

Vaig tenir ocasió de veure-la l'últim cop que va actuar a Barcelona, desembre de 2014 al Palau de la Música, amb Ed Harcourt i Rob Ellis cobrint-li les espatlles i presentant el magnífic "Give My Love to London". Tenia 67 anys i s'estava recuperant d'una lesió al maluc, però va segellar una vetllada que encara recordo com si fos ahir. La fragilitat i la fortalesa d'una supervivent.

Junk Cars

Johnny′s got a love, one love in his life

It wasn't his girlfriend, it isn′t his wife

It is not Jesus, he don't know if it's sin

Only thing that Johnny′s interested in is

Junk cars, can′t get 'em off his mind

Junk cars, fools with′em all the time

(Mac McAnally)

Rubí, gener de 2025.

Day Is Done

When the day is done

Down to Earth then sinks the sun

Along with everything that was lost and won

When the day is done

(Nick Drake)

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, gener de 2025.

Barry Goldberg (1942-2025)

Ha mort Barry Goldberg, teclista fundador dels essencials Electric Flag juntament amb Mike Bloomfield i Nick Gravenites, aquest últim també traspassat recentment. Nascut a Chicago, es va foguejar al costat de gegants com Muddy Waters i Howlin' Wolf. El 25 de juliol de 1965 es va unir a part de la Butterfield Band per acompanyar a Bob Dylan en el seu primer i històric concert elèctric al Newport Folk Festival. La seva primera gravació d'estudi la va fer al cap d'un any amb Mitch Ryder & The Detroit Wheels, i va ser ni més ni menys que "Devil with a Blue Dress On / Good Golly Miss Molly". També va gravar amb els Flying Burrito Brothers ("The Gilded Palace of Sin"), Leonard Cohen ("Death of a Ladies' Man") i Ramones ("End of the Century"), entre molts altres.

Garth Hudson (1937-2025)

Ha mort Garth Hudson, l'últim supervivent d'aquell col·lectiu de músics absolutament irrepetible que va ser The Band. Foguejats sota el paraigua dels Hawks de Ronnie Hawkins, van ser molt més que el suport de Dylan mentre aquest posava els fonaments de l'era rock. I ja sota la seva pròpia denominació, van agafar la tradició i la van servir a totes les generacions que vindrien després. Ara sí, que baixi el teló, s'ha acabat el vals.

Un sentit homenatge al Rei

ELVIS & FRIENDS

Luz de Gas, Barcelona

19 de gener de 2025

Dues hores i mitja de repertori i més d'una vintena de músics a l'escenari, entre la banda de la casa i els nombrosos convidats, per retre un sentit homenatge a Elvis Presley amb motiu del seu 90è aniversari, ahir a la tarda a la sala Luz de Gas. De llegendes com Santi Carulla de Los Mustang (a la fotografia) i Johnny Stud de Rocky Sharpe & The Replays, a referents com Tori Sparks, Jofre Bardagí, Big Dani Pérez o els Velvet Candles, entre molts altres. Amb el gran Augie Burr com a mestre de cerimònies al capdavant d'una més que solvent Elvis Tribute Band, i amb el segell i el savoir faire de la bona gent de Club Elvis.

David Lynch (1946-2025)

David Lynch em va ensenyar amb el seu cinema allò que Tom Waits m'havia ensenyat amb la seva música. Que les coses no sempre entren (s'entenen) a la primera, que de vegades cal deixar-les reposar i tornar-hi els cops que faci falta.

"From the mind of David Lynch comes a modern day masterpiece, so startling, so provocative, so mysterious, that it will open your eyes to a world you have never seen before", deia l'enunciat que obria el trailer de "Blue Velvet" (1986). Una successió de tòpics de manual que, en aquest cas, són veritats com temples. Sobretot l'última oració. Efectivament, el cinema de Lynch em va obrir els ulls a tot un món que no havia vist mai abans.

Un univers on podia passar-hi de tot, i un imaginari que celebrava (feia vigent) l'estètica de tres dècades abans sense necessitat de fer-hi cap rentat de cara ni operació cosmètica. Algú em va dir una vegada que somiava emborratxar-se al club de "Blue Velvet". Si tots els somnis es poden fer realitat, a mi serveixin-me el mateix.

"A candy-colored clown they call the sandman

Tiptoes to my room every night

And just to sprinkle stardust and to whisper

Go to sleep, everything is all right"

(Roy Orbison)

"There's nothing like the big screen. The cinema is really built for the big screen and big sound, so that a person can go into another world and have an experience". (David Lynch) 

Sam Moore (1935-2025)

Soc d'una de les generacions que van descobrir el "Soul Man" de Sam & Dave de la mà dels Blues Brothers. Després vaig arribar fins a la font original i ja no hi va haver marxa enrere possible (que ningú em malinterpreti, adoro els Blues Brothers). El mateix em va passar amb "I Thank You", peça que vaig escoltar abans en la notable versió de ZZ Top que no pas en el canònic original del duet de Florida, nom essencial de la música soul i dels catàlegs d'Stax i Atlantic, responsable també d'altres himnes incontestables com "Hold On, I'm Coming".

Ha mort Sam Moore, meitat del combo, a l'edat de 89 anys i després d'una llarga trajectòria també en solitari. Sigui on sigui, tant de bo torni a estar cantant amb Dave Prater, mort el 1988 i amb qui no va acabar massa bé al seu moment. El 2022, Bruce Springsteen va convidar Moore a participar en aquell disc de versions de soul que va esdevenir "Only the Strong Survive".

És de domini públic que el Boss i el Soul Man representen extrems oposats en termes polítics, i això no és anecdòtic en aquests temps que corren. Malgrat tot, eren capaços de fer música junts i mai van deixar de respectar-se l'un a l'altre. No sabem si es va parlar de política durant aquelles sessions, però sí que sabem que la gent de la talla d'Springsteen i Moore sol tenir prou saber estar i prou obertura de mires per contemplar-se l'un a l'altre de tu a tu. I que, diguin el que diguin, la música segueix servint per estrènyer llaços.

Shine On You Crazy Diamond

Remember when you were young, you shone like the sun

Shine on you crazy diamond

(Roger Waters / Pink Floyd)

Granollers, gener de 2025.

Sis dècades i mitja tocant rock'n'roll

LOS SÍREX
Sala Apolo, Barcelona

10 de gener de 2025

Passen els anys i passen les dècades, i jo segueixo refermant-me en la convicció que Los Sírex són i seran la millor banda de rock'n'roll que hi ha hagut mai a Barcelona. 65 anys a la carretera, celebraven ahir a l'Apolo, i aquí segueixen. Història viva de la música popular (sí, música popular) en aquest racó de món, oferint vetllades encara memorables i sense mostrar símptomes de fatiga.

Els Sírex ja hi eren abans que hi fossin els Stones, i només em ve al cap una única banda a tot el món que hi fos abans que ells i que encara segueixi en actiu: el Dúo Dinámico, també de Barcelona. Que la ciutat no hagi dedicat encara un monument ni un nom de carrer als uns ni als altres (ni una trista placa a l'emplaçament de l'històric San Carlos Club), també em referma en certes conviccions.

El concert d'ahir va ser una merescuda festa d'aniversari, però sobretot va ser un homenatge a tota aquella generació que ho va fer tot quan tot encara era per fer. Repertori canònic –de "La escoba" a "El tren de la costa", de "Muchacha bonita" a "Yo grito"- i convidats de luxe com Pere Gené (Lone Star), Manolo García i Carlos Segarra (Los Rebeldes). Tot ells van retre homenatge als seus mestres. Que és el que segueixen sent Leslie i companyia. Mestres de mestres.

Restos

RESTOS

Harley-Davidson Girona, Fornells de la Selva

9 de gener de 2025

Una banda vinguda de l'altre costat de l'Atlàntic per ajudar-nos a suportar l'hivern una mica millor. Des d'Austin, Texas, Restos practiquen un country rock de tall clàssic, amb injecció elèctrica i ric en melodia, evocador d'uns Burritos, uns Jayhawks, un Neil Young o un Tom Petty.

Amb un àlbum en cartera, el notable "Ain't Dead Yet" (2023), el seu repertori de directe alterna perles d'autoria pròpia com "Thinking of You" o "I Came Here to Rock and Roll" –gran declaració de principis-, amb sucoses revisions de títols aliens com "Pancho and Lefty" del mestre Townes Van Zandt.

Ahir van actuar al concessionari de Harley–Davidson Girona en una vetllada promoguda pels amics de Concerts Impossibles. Inici d'una gira per la península que aquesta nit els portarà a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona, de la mà de la bona gent de Rocksound BCN - Producciones Acaraperro i The Mad Note Co. No s'ho perdin.

Nou dècades amb Elvis Presley (i mig segle amb "Promised Land")

Avui fa 90 anys que Elvis Presley va néixer en aquesta casa de Tupelo, Mississippi. Sempre m'he imaginat aquell moment com una escena gairebé bíblica, amb un germà bessó mort durant el part, el context del Sud profund dels Estats Units en plena Gran Depressió, i tot el que ara sabem que passaria després.

Elvis va néixer en una casa humil que havia construït el seu pare, Vernon Presley, amb les seves pròpies mans. "From small things, mama, big things one day come", tal com cantaria dècades més tard el seu gran admirador i deixeble Bruce Springsteen.

La fotografia és del març de l'any passat. I sí, la casa és visitable tot i que el mobiliari que hi ha a l'interior no és l'original sinó una reproducció -en tot cas, el procés de restauració va comptar amb l'assessorament del mateix Vernon Presley-. Creuar-ne la porta és una experiència gairebé metafísica.

I no només es commemoren avui 90 anys del naixement d'Elvis Presley. També en fa 50 que el Rei va publicar "Promised Land", el seu 21è àlbum d'estudi –no comptem bandes sonores i similars- i una de les grans obres de la seva última etapa.

Gravat a Stax amb part de la TCB Band –aquí tenim a James Burton i Ronnie Tutt-. La peça titular agafa l'himne de carretera per excel·lència de Chuck Berry, i directament el transforma en l'himne no oficial dels Estats Units.

Peter Yarrow (1938-2025)

Ha mort Peter Yarrow de Peter, Paul and Mary, aquell trio que va acostar el folk de Pete Seeger i Woody Guthrie (també el de Bob Dylan) a tot un públic que possiblement no hi hauria arribat de cap altra manera. La cara més amable del revival folk, va dir algú. Una veu compromesa en un moment en què les cançons potser no van salvar el món, però van fer que passessin coses. També l'home que va cedir la seva guitarra acústica a Dylan i el va convèncer perquè sortís a fer un parell de bisos, quan aquest tot just acabava d'electrificar-se a Newport.

The Killer in a church

Jerry Lee Lewis en una imatge de 1977 - Foto Klaus Hiltscher.

Aquesta nit he somiat que assistia a un concert de Jerry Lee Lewis en una església. I era la cosa més punk que havia vist mai, no només en somnis. El Killer saludava el respectable alertant-lo sobre què passaria si sonava un sol telèfon mòbil durant l'actuació –per algun motiu, el somni s'ambientava en aquests temps ridículs que estem vivint ara mateix- i atacava un frenètic boogie-woogie que jo era incapaç d'identificar, abans d'enfilar una bateria d'himnes gòspel com qui toca en un juke joint. Després deixava anar "Whole Lotta Shakin' Going On", i en aquest punt m'he despertat. No haver vist a Lewis en directe és una espina que sempre tindré clavada. Em queda el consol d'haver pelegrinat fins a la seva tomba a prop de Ferriday, Louisiana.

75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.