Una imatge de 2025

Niagara Falls, agost de 2025.

Una imatge de 2025. La immensitat de les Cascades del Niàgara com a metàfora dels llocs inesperats fins a on m'ha portat la música al llarg d'aquests 12 mesos, i de tot allò que he arribat a viure pel camí. Bon Any Nou a tothom, i tant de bo ens retrobem a la carretera aquest 2026.

Well, he can be fascinating, he can be dull

He can ride down Niagara Falls in the barrels of your skull

I can smell something cooking

I can tell there's going to be a feast

You know that sometimes Satan comes as a man of peace

(Bob Dylan)

"Don't Let the Bastards Get You Down"

Si he de triar una cançó d'aquest 2025, em quedo sense dubtar-ho amb "Don't Let the Bastards Get You Down", composició de Margo Price –amb participació de Rodney Crowell– que posa al dia el vell crit de guerra de Kris Kristofferson, tan oportú com sempre, més necessari que mai. No és només el que diu, sinó com ho diu i en quin context ho diu.

"Don't Let the Bastards Get You Down" és un dels singles de "Hard Headed Woman", el cinquè àlbum de Price i el plàstic on ha retrobat el rumb que semblava haver perdut a l'anterior "Strays". També l'obra que confirma i referma d'una vegada per totes la seva autora com un dels valors més segurs de la música d'arrel nord-americana contemporània.

Don't let the bastards get you down

Don't sell your heart to no business man

He'll sell it back next time around

Don't let the bastards get you down

Down on Cyprus Avenue

Down on Cyprus Avenue

With a childlike vision slipping into view

The click and clacking of the high-heeled shoe

Ford and Fitzroy, and Madame George

(Van Morrison)

Cork, novembre de 2025.

Brigitte Bardot (1934-2025)

Ha mort Brigitte Bardot, icona del pop francòfon, musa de Gainsbourg i un dels rostres més elegants de l'eròtica del segle XX. De naturalesa provocadora i poc amiga dels dogmes, sis dècades enrere solia escandalitzar els carcamals de missa de 12 amb la mateixa finor amb què últimament solia posar davant del mirall els papanates de l'altra bancada. Per al record queden cançons com "Harley Davidson" o "Bonnie and Clyde", i tota la resta és irrellevant.

Deu anys sense Lemmy

Lemmy tornarà a ser recordat tal com correspon.

Avui fa deu anys que va morir Lemmy Kilmister. Un cop molt dur i un bany de realitat, la pèrdua de qui a priori semblava etern, per molt que durant els dies anteriors ja haguessin sonat algunes alarmes referents al seu estat de salut. Ens deixava el cos i l'ànima de Motörhead, un dels rockers més autèntics, influents i entranyables que mai han caminat per aquest món –de quan l'autenticitat era una condició, i no... un hashtag.

Lemmy se'n va anar un mes i mig després d'haver-ho fet Phil Taylor, i dues setmanes abans que David Bowie. El seu traspàs, durant els últims batecs de 2015, va ser el preludi d'un 2016 en què la crònica pop va estar marcada per les baixes d'il·lustres veterans com Prince, Leonard Cohen o el mateix Bowie. Més banys de realitat, llei de vida que des d'aleshores ha esdevingut norma.

A Lemmy el recordo a l'escenari, per descomptat, però tampoc oblidaré mai la nit en què vam coincidir al Cat Club, el local que solia regentar Slim Jim Phantom dels Stray Cats al Sunset Strip de Los Angeles. Imposava veure'l entrar per la porta amb aquella gorra d'oficial de la Segona Guerra Mundial, però quan t'hi acostaves resultava ser un tio encantador, que no tenia cap problema a l'hora de compartir unes paraules amb tu.

El dia que va morir Lemmy vaig improvisar un sopar a casa amb dos amics. A la sobretaula vaig obrir una ampolla de Jack Daniel's Master Distiller que tenia guardada per ocasions especials, i ens la vam fotre sencera a la seva memòria. Eren altres temps, nosaltres érem deu anys més joves i els nostres organismes semblaven tenir corda de manera indefinida. Amb la mort de Lemmy vam entendre que en aquest món no hi ha res, ni ningú, que duri per sempre.

Blue Christmas

He's the little boy that Santa Claus forgot

And goodness knows, he didn't want a lot

He sent a note to Santa

For some soldiers and a drum

It broke his little heart

When he found Santa hadn't come

Una cançó trista de Nadal, que connecta amb la melanconia que també evoquen aquestes dates en què l'alegria pot arribar a ser tan impostada –tan forçada– com els avets de plàstic dels aparadors comercials. "The Little Boy that Santa Claus Forgot". Composició de Michael Carr, Tommie Connor i Jimmy Leach, popularitzada el 1937 per Vera Lynn, i gravada des d'aleshores per veus com les de Nat King Cole o A Girl Called Eddy. Cardedeu, Nadal de 2025.

Gates of Heaven

If the gates of Heaven opened wide

I’d love to have a look at who’s inside

Think I’d be more afraid of what would come out

If the rotten seeds of truth began to sprout

(The Mary Wallopers)

County Cork, novembre de 2025.

Chris Rea (1951-2025)

Una vegada, quan tenia 7 o 8 anys, la meva mare em va portar al metge. Un senyor que volia semblar simpàtic però a la pràctica feia por, em va posar no sé quina injecció. No recordo si em va fer mal o no, però crec que el meu pànic irracional a les agulles es va desenvolupar aquell dia.

Al sortir del metge, per compensar el mal tràngol, la meva mare em va convidar a un Cacaolat calent en un bar de Rambla Catalunya. Era un matí d'hivern, al carrer feia fred i jo estava traumatitzat. Però a dins del bar s'hi estava bé, el Cacaolat em va fer entrar en calor i de fons sonava una cançó que em va fer sentir millor.

Amb els anys vaig descobrir que la cançó es deia "On the Beach", i que el seu autor era Chris Rea, un senyor amb el qual encara trigaria uns quants anys més a acabar de connectar. Va ser un matí de Nadal al cotxe del meu pare. Per la ràdio sonava "Driving Home for Christmas", i semblava feta per aquell moment.

Ha mort Chris Rea, l'home de la veu aspra i els acabats cristal·lins. La seva música semblava artificiosa i anquilosada per a un adolescent dels 90, però probablement sonaria més moderna del que molts estarien disposats a admetre, en el panorama festivaler contemporani. I "On the Beach"? A dia d'avui, la segueixo associant amb aquell matí d'hivern de fa tota una vida.

Mick Abrahams (1943-2025)

Ha mort Mick Abrahams, membre fundador de Jethro Tull i guitarrista de la banda durant la seva primeríssima època. El batec blues rock que contrastava amb la visió progressiva d'Ian Anderson. Al final es va acabar imposant aquesta última i la resta va ser història. Abrahams va sortir del conjunt després de publicar el primer àlbum, "This Was" (1968). I va seguir el seu propi camí, primer al capdavant de Blodwyn Pig, posteriorment liderant la seva pròpia banda. Mai va arribar a les cotes de popularitat dels Tull, però va fer música que val molt la pena escoltar.

Homenatge a Joe Strummer amb Obrigada, Natchet Taylor i Sindekoro

HOMENATGE A JOE STRUMMER

Anònims, Granollers

21 de desembre de 2025

Quarta edició de l'homenatge anual a Joe Strummer, aquest migdia a l'Anònims, coincidint amb la vigília del 23è aniversari de la mort del cantant de The Clash. A l'escenari, Obrigada i Sindekoro, dues generacions de punk rockers vallesans amb discursos que es complementen els uns als altres, i que tenen com a comú denominador el Big Bang de 1977.

Sindekoro és una banda tan jove, que les seves integrants ni tan sols havien nascut quan va morir Strummer. Però aquí les teníem, cantant "Barna Calling", adaptació al català de "London Calling" que trasllada fins a l'ara i l'aquí els mateixos neguits que tenia la generació de l'imperdible ara fa gairebé mig segle. Quan el món segueix anant a la deriva, el punk no tan sols persisteix sinó que és necessari.

Obrigada, veterans de l'òrbita (post-)punk vallesana, han comptat avui amb el suport del gran Natchet Taylor a la veu i a la guitarra. Si Dante Pibernat assumia el rol d'Strummer com a frontman del conjunt, el texà ha fet de Mick Jones. La química ha fet efecte amb revitalitzadores lectures de reclams encara tan infal·libles com "Janie Jones", "Complete Control", "Safe European Home" o "White Riot".

Sindekoro.

Obrigada amb Natchet Taylor.

Salvem les fades

Salvem les fades (i deixem el DJ tranquil). Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

"Bonanza" en clau bebop

JAZZGRANOLLERS ALL STARS

Cicle JazzGranollers 2025

Casino de Granollers

19 de desembre de 2025

Concert de Nadal de JazzGranollers All Stars, aquesta nit al Casino. Francesc Vidal (saxo), Toni Cuesta (trompeta i trombó), Joan Sanmartí (guitarra), Martí Ventura (piano), Miquel Casanovas (contrabaix) i Josep Puigdollers (bateria). Repertori basat en les bandes sonores de westerns com "The Magnificent Seven", "Butch Cassidy and the Sundance Kid" o "Il buno, il brutto, il cattivo". Personalment, m'ha encantat aquell "Bonanza Theme" reconvertit en una perla bebop digna d'un Sonny Rollins. També han sonat nadales, és clar, destacant l'inicial "Ara ve Nadal" amb elegant accent de jazz fusió. El concert ha tancat el 53è Cicle de Jazz de la ciutat.

Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Rob Reiner (1947-2025)

Encara no he tingut temps de visionar la flamant "Spinal Tap II" (2025), seqüela tan celebrada com inesperada de la canònica "This Is Spinal Tap" (1984). La mare de tots els 'mockumentaries' melòmans, amb permís de The Rutles i el seu "All You Need Is Cash" (1978). Tinc ganes de veure aquesta segona part de la història d'una de les bandes de rock fictícies més entranyables de tots els temps, i ho faré tan aviat com pugui. Aquestes últimes hores, però, les he dedicat a revisar escenes de la primera part –Stonehenge, el laberint del backstage, l'amplificador amb el volum a l'onze–. "This Is Spinal Tap" va ser la primera pel·lícula que va dirigir Rob Reiner, on també va actuar interpretant-se a ell mateix. En vindrien moltes més, d'"Stand By Me" (1986) a "Ghosts of Mississippi" (1996). Ens ha deixat en tràgiques circumstàncies. Que el seu cinema torni a ser refugi davant les inclemències d'aquest món que ens envolta.

Madonna i Michael Jackson a la porta

Hi ha elements que acaben formant part de la nit i de la seva mitologia. Aquestes són les portes dels lavabos del local del carrer de Quevedo de Granollers que, fa poc més de 20 anys, va obrir amb el nom de Piano Blau. Des d'aleshores ha acollit diversos negocis vinculats amb els àmbits de la cultura i l'oci nocturn. Aquest 2025 ha renascut com a Radikal Music Club, la nova (i necessària) sala de concerts de la ciutat. Madonna i Michael Jackson es mantenen ferms a les portes dels serveis. Qui sap la quantitat d'històries que arribarien a explicar, si poguessin parlar.

Here we are now, entertain us

With the lights out, it's less dangerous

Here we are now, entertain us

(Nirvana)

Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

Robe Iniesta (1962-2025)

Robe Iniesta podrà ser recordat per moltes coses, i una de les primeres que em venen al cap ara mateix és la seva forma de cantar. El seu accent. El líder d'Extremoduro va ser aquell vocalista de rock espanyol que no tan sols no es va avergonyir de cantar en el seu propi accent –en un moment en què semblava que l'únic accent viable havia de ser el de la capital–, sinó que el va convertir en un instrument més. Un dels elements distintius d'un discurs que menjava a part, que no admetia comparacions quan la banda de Plasència va irrompre ara fa tres dècades i mitja, i que segueix sense admetre-les un cop el camí que ella mateixa va obrir ha estat transitat per desenes d'aspirants, usurpadors i algun alumne més o menys avantatjat. Ha mort una de les grans veus del rock en castellà, també un dels grans lletristes de la música feta a l'Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX. La seva influència perdurarà, la seva figura és irrepetible.

'Concreté la fecha de mi muerte con Satán

Le engañé, y ahora no hay quien me pare ya los pies'

Raul Malo (1965-2025)

Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.

Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.

Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.

Jorge Martínez (1955-2025)

Ens ha deixat Jorge Martínez, la veu, la imatge, el cor i l'essència d'Ilegales. Una de les bandes essencials de la història del rock en castellà. Una de les poques formacions espanyoles de l'era (post-)punk que van saber connectar amb l'essència d'aquest moviment, la que venia de Detroit, del Bowery i del Max's Kansas City. La que combinava el perill i l'actitud macarra amb la poètica urgent de qui no té res a perdre. "Nuevas parejas se estrenan esta noche / Entre las sábanas de pensiones baratas / Diez mil obreros en paro / Esperan en la plataforma / De suicidio colectivo / Yo soy quien espía los juegos de los niños / Si te despistas estaré en tu bolsillo", cantava a "Yo soy quien espía los juegos de los niños". "Rockers, qué pasa con los rockers / Rockers, yo soy un rocker / Diez años de lucha solitaria / Son suficientes para reventar", rematava a "¡Heil Hitler!", un dard de precisió que avui irritaria les pells més fines i donaria peu a malentesos. Allò que altres han impostat durant dècades, Jorge Ilegal ho va personificar des del primer dia.

The night life, ain't no good life...

The night life ain't no good life

But it's my life

(Willie Nelson)

Cork, novembre de 2025.

Down through the boggy mires

Through the woods I am going

Down through the boggy mires

Straightway down the road

'Til I come to my heart's desire

De la lletra de la cançó tradicional "Katie Cruel". En el context d'aquest paisatge, són especialment indicades les lectures de Karen Dalton i (sobretot) Lankum. Killarney, County Kerry, novembre de 2025.

Mark Lanegan a Killarney

Mark Lanegan, recordat a la paret d'un pub de Killarney, el poble on va morir el 22 de febrer de 2022. County Kerry, novembre de 2025.

Ruera a quatre mans

JORDI MASÓ I ALBERT GIMÉNEZ
Teatre Auditori, Granollers

4 de desembre de 2025

Els pianistes Jordi Masó i Albert Giménez interpreten a quatre mans dues obres del mestre Josep Maria Ruera, aquesta nit al Teatre Auditori de Granollers. La suite "Empúries", quatre moviments simfònics que formen una de les composicions més emblemàtiques de tot el catàleg de Ruera. I el quartet de corda "Ambients", una obra menys coneguda que aproxima músiques d'arrel tradicional com la sardana fins a les coordenades de la clàssica contemporània. Els arranjaments per a piano estrenats avui els ha fet el mateix Masó, alumne avantatjat del mestre Ruera, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement.

Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

The Cork and Kerry Mountains

As I was goin' over

The Cork and Kerry Mountains

I saw Captain Farrell

And his money, he was countin'

En algun lloc entre els comtats de Cork i Kerry, novembre de 2025. La lletra és de "Whiskey in the Jar", cançó tradicional irlandesa que Thin Lizzy van transformar el 1972 en un clàssic del rock.

Led Zeppelin i "Logan's Run"

Trobades que t'alegren el dia (o la nit). El cartell promocional dels concerts de Led Zeppelin a Earls Court el 1975, al costat de la caràtula de "Logan's Run", clàssic del cinema de ciència-ficció estrenat al cap d'un any, en una de les parets del pub Sin É, a Cork.

Dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Michael York, basada en la novel·la homònima de George Clayton Johnson i William F. Nolan, "La Fuga de Logan" s'ambienta en un futur a mig camí de la utopia i la distopia, en un punt hipotètic entre Huxley i Debord.

Una societat perfecta, aïllada en la seva pròpia bombolla de plaer terrenal, on la felicitat es paga no preguntant, on cada ciutadà té a l'abast qualsevol luxe que li passi pel cap però està obligat per llei a morir un cop assolida la trentena. Una cinta que tenia sentit fa 49 anys, i encara en té més a dia d'avui.

Cork, novembre de 2025.

Dues botigues on es ven música

Dues botigues on es ven música, situades pràcticament l'una al davant de l'altra, en un dels carrers principals de Killarney. Variety Sounds es defineix com una botiga de música irlandesa, i és exactament això. Al seu aparador i a les seves prestatgeries hi ha instruments, discos i llibres, la immensa majoria de música tradicional irlandesa. Aquí hi vaig descobrir noms com el del virtuós del banjo Christy Sheridan.

Casey's és un lloc encara més curiós. Una licoreria que també és una ferreteria, i que alhora ven discos. De fet, el primer que crida l'atenció d'un dels seus aparadors és una àmplia selecció de títols tant de música irlandesa (tradicional i moderna) com de country nord-americà. Un cop a dins, pots remenar discos de Hank Williams i dels Clancy Brothers al costat d'una senyora que ve a comprar piles per la llanterna de casa. La qual cosa em sembla fabulosa.

Killarney, County Kerry. Novembre de 2025.

Parets que expliquen històries

Parets que expliquen històries. Quatre racons del Corner House, un pub amb encant a la ciutat de Cork. Retrats d'astres de la música tradicional irlandesa i del bluegrass nord-americà. Rory Gallagher recordat al mateix barri on va créixer. L'escut d'una agrupació local d'aficionats al Delta blues. I un autògraf de Gillian Welch. La globalització hauria de ser això, i no tancar llibreries per obrir-hi locals de menjar ràpid.

Cork, novembre de 2025.

Joe Fields amb Natchet Taylor

JOE FIELDS
Anònims, Granollers

30 de novembre de 2025

La imatge del dia, com a mínim per a un servidor. Joe Fields amb Aleix Garriga a la pedal steel guitar i Natchet Taylor com a convidat d'excepció, cantant a duet "All My Ex's Live in Texas" de George Strait. Després han fet "Wabash Cannonball" i el medley "Will the Circle Be Unbroken / I'll Fly Away".

Joe Fields ha actuat aquest migdia a l'Anònims, presentant les cançons dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)–, i amanint el repertori amb cites a tòtems de la música country com George Jones, Alan Jackson, Dwight Yoakam, Buck Owens o el mateix Strait.

Catch the Rainbow

We believed

We'd catch the rainbow

Ride the wind

To the sun

And sail away

On ships of wonder

(Rainbow)

Comtat de Cork, novembre de 2025.

El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

El centenari del Grand Ole Opry

Avui fa un segle de la primera emissió del Grand Ole Opry, el programa degà de la ràdio musical a escala global, i un dels motius pels quals Nashville ha esdevingut la capital de la música country. Era el 28 de novembre de 1925, i l'espai va debutar a través de l'emissora WSM amb una actuació del violinista Uncle Jimmy Thompson.

Per commemorar el seu centenari, l'Opry ha programat aquesta nit un concert especial amb la presència confirmada de gegants com Marty Stuart, Ricky Skaggs, Connie Smith, Lorrie Morgan, Vince Gill o Charlie McCoy. Es podrà seguir en directe a partir de les 00.45 h (hora catalana) a través de la mateixa WSM.

A la fotografia, el Ryman Auditorium, una de les seus històriques de l'Opry (Nashville, Tennessee, març de 2024).

Tocant després de Dylan

THE TOM CATS

Gleneagle Arena, Killarney

23 de novembre de 2025

Una imatge del post-concert de Bob Dylan, la nit de diumenge a Killarney. The Tom Cats, banda local de rhythm & blues i rock'n'roll, actuant en una sala annexa dins del mateix Gleneagle Arena. Cites a Slim Harpo, Muddy Waters, Elvis Presley, Tom Waits, Van Morrison i Johnny Kidd & The Pirates. Una base rítmica que hi anava de cara, i un guitarrista solista que és una autèntica bèstia en el millor sentit. Totes les nits de diumenge s'haurien d'acabar d'aquesta manera.

M'Adam

M'ADAM

The Corner House, Cork

22 de novembre de 2025

Una d'aquelles descobertes que només es fan de tant en tant. Dissabte al vespre em vaig acostar fins al Corner House, un pub de Cork del qual tenia bones referències. I vaig sortir-ne amb un disc de M'Adam, la banda que hi havia tocant quan hi vaig entrar, i que des de la primera nota em va convidar a quedar-me fins al final del concert.

M'Adam és el projecte d'Adam O'Donovan, un músic local que es defineix com un autor de cançons folk tristes. La realitat és que el seu discurs, a mig camí de la confessió i la tradició, admet molts més matisos. A mi em va fer pensar en com haurien sonat Low, si s'haguessin format a Irlanda. I crec que la seva música pot ser una molt bona companyia, ara que ja tenim aquí els mesos més freds de l'any.

Descobreixin-los a Bandcamp.

Una escena de pub a Cork

Una escena de pub. Un grup de persones que s'asseuen al voltant d'una taula per fer música i, de passada, prendre alguna cervesa, alguna infusió, i qui sap si algun whiskey. Una jam de música tradicional irlandesa al Sin É, un dels pubs més anomenats de Cork (i un dels més autèntics, amb tot el que implica aquest terme).

La fotografia la vaig fer ahir a la tarda, hores abans d'agafar el vol de tornada a Barcelona, però escenes com aquesta tenen lloc cada dia de la setmana, a mitja tarda i al vespre (dissabte a la nit vaig acabar en aquest mateix local, escoltant Led Zeppelin, Soft Cell i Faith No More després de presenciar una jam a base de fiddles i tin whistles).

Em flipa veure un grup de persones trobant-se per fer música en un pub un dilluns a la tarda. I em flipa que portin els seus fills a les jams en lloc d'apuntar-los a qualsevol extraescolar perquè es distreguin una estona (això és encomanar la música als nens, i no inventar-se festivals 'a l'hora del vermut' perquè els pares puguin sortir a fotre gintònics sense haver d'encolomar la canalla als avis).

Ahir a la nit, durant el vol de Cork a Barcelona, dos joves irlandesos que seien al meu davant es van aixecar i em van preguntar si jo era de Barcelona. Al respondre afirmativament, em van fer saber que venien a visitar la ciutat per primer cop, i em van demanar que els recomanés algun lloc cèntric per beure, així, sense embuts.

La veritat és que fa molt de temps que no surto a beure pel centre de Barcelona (una idea que ara mateix em resulta tan atractiva com anar-me a fotre un estofat de llenties en ple desert del Sàhara). Però quan ho feia, m'agradava molt un pub irlandès que no anomenaré per no contribuir a massificar-lo, si és que encara no ho està.

Confiant que segueixi tal com jo el recordo, els el vaig recomanar. Aleshores em van proposar que anés a fer una pinta amb ells baixant de l'avió. En altres èpoques m'hi hagués apuntat a la primera, però ahir vaig declinar amablement la seva invitació i els vaig desitjar una bona estada a Barcelona. I això és el que espero. Que gaudeixin, que la ciutat els tracti tan bé com Cork m'ha tractat a mi, i que no els esguerri les vacances cap papanates amb una pistola d'aigua.

Històries que haurien de ser impreses

Un pub de Killarney dona la benvinguda a Dylan.

Diumenge al vespre vaig presenciar el concert de Bob Dylan a Killarney assegut al costat del Joe, un senyor de 70 anys que venia del mateix comtat de Kerry, i que havia assistit al mateix nombre de concerts de Dylan que jo (la diferència és que ell l'havia vist per primer cop el 1978, quan jo ni havia nascut).

Quan li vaig dir que havia viatjat des de Barcelona per assistir a aquell concert, em va presentar els seus amics, que seien al nostre voltant, com si jo fos alguna mena de celebritat. Quan li vaig explicar que he arribat a veure Dylan en llocs que a priori no hauria sabut situar en un mapa, directament em va presentar la seva família. L'hospitalitat irlandesa, i les coses que pot arribar a fer la música.

Dilluns al migdia, a bord d'un tren que em va portar de Killarney fins a Cork, vaig coincidir amb una dona irlandesa, també d'uns 70 anys, el nom de la qual soc incapaç de transcriure correctament. També havia anat al concert, i tornava cap a casa. Ens vàrem passar el trajecte sencer parlant de música, i em va il·luminar amb tot el que havia arribat a viure en primera persona (la gent de la tercera edat ha viscut coses sobre les quals la resta només hem llegit).

Al baixar del tren vaig conèixer el Tommy, un nord-americà que no havia estat al concert però també venia de Killarney i portava una biografia de Leonard Cohen sota el braç. No em vaig poder estar de saludar-lo, i va resultar que és amic d'un músic al qual jo admiro i que tocarà aviat a prop del lloc on visc. Em va dir que persones com jo ens mereixem veure a Bob Dylan de prop (com havia estat el cas la nit anterior), i les seves paraules em van fer una il·lusió bestial.

El món és ple de persones increïbles, amb històries que haurien de ser impreses, i jo he tingut la sort de conèixer-ne algunes viatjant. Que la música hagi estat el nexe que m'ha permès acostar-m'hi, em referma en la idea que la música és quelcom molt més gran que una llista de reproducció o un àlbum ple d'entrades de concerts. És quelcom sagrat, que afecta, modela i transforma les vides de les persones. I m'agradaria pensar que jo mateix en soc un exemple.

Diumenge a la nit, sortint del concert de Dylan, el Joe em va desitjar un bon viatge de tornada a casa. Jo li vaig dir que tant de bo tornem a coincidir algun dia a pocs metres del piano de Dylan. "See you in Heaven", em va respondre ell, quan amb prou feines devia fer deu minuts que havíem tingut a Dylan cantant "Every Grain of Sand" davant dels nostres nassos. Paraules que tindré presents fins que arribi el moment.

Dylan a Killarney

BOB DYLAN

Gleneagle Arena, Killarney

23 de novembre de 2025

Bob Dylan ha tancat el concert d'aquesta nit a Killarney amb "Lakes of Pontchartrain", una cançó tradicional que no havia tocat en directe des de 1991, i que ha justificat tota sola una part important del preu de l'entrada -també cada quilòmetre que he fet per assistir a aquest concert-.

L'ha despatxat després d'una catàrtica "Every Grain of Sand", cita a la seva etapa cristiana i, des de fa quatre anys, pilar mestre d'allò que ell mateix ha anomenat recentment 'The Rough and Rowdy Ways Show'. Enèsima prova de vida de qui ha alterat en diverses ocasions la història de la música i encara no n'ha tingut prou.

Aquesta nit han estat precioses les lectures d""I Contain Multitudes" i "I Made Up My Mind to Give Myself to You". La primera, una crepuscular balada 'fifties'. La segona, amb celestial fraseig al piano i remarcant cada síl·laba de la tornada, evocadora dels grans 'crooners' del segle passat.

Ha estat sorprenent un "My Own Version of You" absolutament irreconeixible, una cançó totalment diferent de la que vam poder escoltar tres setmanes enrere a París, amb la banda dibuixant un coixí de blues rock angular, amb ritme monolític i unes guitarres -enormes Bob Britt i Doug Lancio- que literalment tallaven l'aire.

També m'ha agradat molt la veu estripada de Dylan enfilant com si li anés la vida una torrencial "It Ain't Me, Babe" -arribant a tocar la guitarra als primers compassos-. I "Key West", que fins i tot en la seva lectura més minimalista es referma cada nit com una de les grans fites del cançoner de Dylan (del recent, i del no tan recent).

Torna a merèixer un punt i a part aquest "It's All Over Now, Baby Blue" reinventat com a fràgil balada country jazz, res a veure amb el format més rocker de fa tan sols un mes en aquest mateix tram de la gira. Una cançó publicada fa sis dècades, que sona en directe tal com podria ser si Dylan l'hagués compost avui. El trajecte de tota una vida, que encara no s'ha acabat.

Killarney

Killarney, 23 de novembre de 2025. Quatre postals del poble on va morir Mark Lanegan, i on aquesta nit ens retrobarem amb Bob Dylan.