dissabte, 12 d’abril del 2025

Un rellotge de paret i un orgue dels d'abans

Ticking away the moments that make up a dull day
You fritter and waste the hours in an off-hand way
Kicking around on a piece of ground in your home town
Waiting for someone or something to show you the way
(Pink Floyd)

Teatre Auditori de Granollers, abril de 2025.

Max Romeo (1944-2025)


Ha mort Max Romeo, pioner del reggae i pilar de la música jamaicana. Va signar pistes tan essencials com "Wet Dream" i va foragitar els mals esperits al ritme d'aquest "Chase the Devil" –I'm gonna put on an iron shirt, and chase Satan out of Earth"-. Quan The Prodigy el van samplejar a "Out of Space", van connectar la cultura rave amb els seus ancestres.

dimarts, 8 d’abril del 2025

Mompou, entre Presley i Lennon



A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

dilluns, 7 d’abril del 2025

Clem Burke (1954-2025)


El meu primer disc de Blondie va ser aquest recopilatori que al seu dia gairebé vaig arribar a cremar de tant escoltar-lo. Aquí hi vaig començar a descobrir tot allò que s'amagava darrere la totèmica "Heart of Glass". A partir d'aquí vaig començar a escoltar històries que s'explicaven d'una actuació dels novaiorquesos en un llunyà Canet Rock –qui ho ha vist, i qui ho veu–. I algunes d'aquestes cançons van acabar formant part de la banda sonora del meu primer viatge a Nova York, una ciutat que dins del meu imaginari sempre anirà lligada a l'estètica –visual i musical– d'aquesta banda.

Després van venir la tan publicitada reunió, l'omnipresent "Maria" i tota una sèrie de discos que sonaven més a tràmits que a cap altra cosa. Va ser amb aquestes com els vaig arribar a veure en directe en una única ocasió, fora de temps, fora de lloc i fora de context en un macrofestival al parc del Fòrum. Probablement avui m'ho agafaria d'una altra manera, però aquella nit vaig marxar a casa força decebut. No em vaig tornar a enganxar a l'actualitat de la banda fins a la publicació de "Pollinator", però els seus clàssics no han deixat mai de fer-me companyia.

Ha mort Clem Burke, el bateria de Blondie, que també va militar breument a Ramones i va acompanyar, entre molts altres, a Iggy Pop i Bob Dylan –busquin l'instrumental que van facturar amb Dave Stewart en un estudi de Londres el 1985, i busquin també l'entrevista televisada en què Burke explicava com van ser aquelles dues setmanes de sessions amb Dylan-. Se n'ha anat el batec de "Rapture", "Atomic" i "Call Me". Sí, també de "Maria". I per descomptat, d'un "Heart of Glass" que encara val per mitja discografia de St. Vincent.

diumenge, 6 d’abril del 2025

Dues generacions de guitarristes de blues

JESSE DAYTON + MUIREANN BRADLEY
Blues & Ritmes 2025
Teatre Margarida Xirgu, Badalona
5 d'abril de 2025

El texà Jesse Dayton i la irlandesa Muireann Bradley. Dues generacions i dues maneres d'aproximar-se a la guitarra blues que van compartir escenari ahir al Blues & Ritmes. Un veterà que ha adquirit l'ofici tocant amb els millors, i una jove promesa que s'emmiralla en referents centenaris.

Dayton venia a presentar "The Hard Way" (2024), un treball que aparca la seva herència country per centrar-se en el blues més genuïnament texà –"Baby's Long Gone" va ser un momentàs-. Format power trio, aparell elèctric d'alta tensió i un repertori apte per afrontar una nit de dissabte amb totes les garanties –impossible oposar resistència davant d'arguments com "May Have to Do It"-.

Bradley, d'altra banda, es va aproximar tota sola a cançoners com els de Mississippi John Hurt, Memphis Minnie o Elizabeth Cotten. Impacta, i molt, escoltar algú tan jove –tot just ha fet 18 anys- explicant amb gran coneixement de causa les interioritats de cançons compostes fa gairebé un segle. I impressiona molt, també, la seva prodigiosa tècnica fingerpicking.

En plena era de la novetat per la novetat, quan senyors (i senyores) de més de 50 anys ens venen a dir que el futur de la música són nens (i nenes) malcriats fent el burro amb l'autotune, és un gustàs constatar com una jove de 18 anys marca diferències sortint de la roda i dedicant hores d'estudi a tot un seguit de músiques que ens precedeixen i ens sobreviuran a tots.

Muireann Bradley.

Jesse Dayton.


dissabte, 5 d’abril del 2025

Goin' down the river

I'm goin' down the river
I'm gonna take that right hand road
Lord, I ain't gonna stop walkin'
'Till I get in sweet mama's arms
(Mississippi Fred McDowell)

Les Franqueses del Vallès, abril de 2025.

dijous, 3 d’abril del 2025

Johnny Tillotson (1938-2025)


Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.

dilluns, 31 de març del 2025

Across the Universe

Images of broken light
Which dance before me like a million eyes
They call me on and on across the universe
(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

diumenge, 30 de març del 2025

The Del Fuegos al Blues & Ritmes

THE DEL FUEGOS
Blues & Ritmes 2025
Teatre Margarida Xirgu, Badalona
29 de març de 2025

Un any més, hem d'agrair a aquest petit gran festival que és Blues & Ritmes, que segueixi fent possible allò que a priori sembla impossible. Per exemple, que els històrics Del Fuegos volin expressament de Boston a Badalona per fer-hi l'únic concert que tenen programat aquest 2025 –i el primer que fan a Europa en dècades–.

Va passar ahir al Teatre Margarida Xirgu –entorn proper, acollidor i assequible–, on la formació clàssica del grup va desplegar el seu repertori original com si encara el toqués cada nit. Augmentat amb els teclats de Bertrand Burgalat i, puntualment, la veu de Claudia Zanes, el combo liderat pels germans Dan i Warren Zanes va servir al respectable perles de la mida de "Sound of Our Town", "Backseat Nothing", "Don't Run Wild" o "I Still Want You".

Tot plegat, amanit amb versions de Harold Melvin & The Blue Notes ("If You Don't Know Me by Now"), Brenda Lee ("Sweet Nothin's"), Charlie Rich ("Lonely Weekends"), James & Bobby Purify ("I'm Your Puppet"), Elvis Presley ("(Marie's the Name) His Latest Flame") i Rufus Thomas ("Walking the Dog"). No va ser un acte de nostàlgia, va ser una festa.

dissabte, 29 de març del 2025

Ryan Adams i la cançó que només va existir durant dos minuts

RYAN ADAMS
Paral·lel 62, Barcelona 
28 de març de 2025

La seqüència va ser la següent. Assegut al centre de l'escenari com qui es troba a la sala d'estar de casa seva, Ryan Adams va demanar al públic quines cançons volia escoltar durant la segona part del concert. Davant l'allau de peticions, va seleccionar quatre persones de la platea i va escoltar les seves tries. Mentre es decidia per una de les quatre opcions, es va endinsar en un d'aquells monòlegs que mig auditori sol celebrar mentre l'altra meitat s'avorreix profundament.

Amb aquestes, una dona del primer pis va cridar "Just play something!". Dit i fet, Adams va inventar-se allà mateix i sobre la marxa una cançó titulada "Just Play Something". En qüestió de segons, el respectable en ple estava seguint amb les mans el ritme d'una cançó que s'estava fent al moment i que mai més tornarà a sonar. I responent a la tornada com si es tractés d'un himne d'estadi. Com si bona part dels presents haguessin pagat exclusivament per escoltar una cançó que només va existir durant poc més de dos minuts.

A partir d'aquí, podem parlar del 25è aniversari de "Heartbreaker". De si el format acústic (i en solitari) era el més adient per retre homenatge a un dels grans discos de rock'n'roll del canvi de mil·lenni (jo crec que no, però el seu autor se'n va sortir molt bé, i aquell "To Be Young" en clau de blues va ser una agradable sorpresa). I de totes les cançons que hauríem pogut escoltar si el de Carolina del Nord hagués parlat menys i tocat més, sobretot durant la segona part del concert –la primera havia estat íntegrament dedicada a "Heartbreaker"-.

Però insisteixo, ahir a la nit vam ser testimonis de com Ryan Adams paria del no res una cançó que va ser un 'highlight' instantani, i a la vegada només va passar al lloc i en el moment en què ens trobàvem. Aquestes coses no es veuen cada dia, i són les que marquen diferències. En un temps en què l'exhibicionisme emocional tendeix a assolir nivells gairebé pornogràfics, convé recordar que Adams no és qui és per les seves confessions, divagacions i sortides de to a l'escenari, sinó per haver facturat alguns dels millors discos de (country) rock que s'han escoltat durant l'últim quart de segle.

dijous, 27 de març del 2025

Cinc anys de "Murder Most Foul"


Avui fa cinc anys que Bob Dylan va publicar "Murder Most Foul", la primera composició original que lliurava després de la trilogia d'àlbums dedicats al Great American Songbook. També el primer avançament del que esdevindria "Rough and Rowdy Ways", amb tota probabilitat la seva obra definitiva del que portem de segle. Però això, aleshores, encara no ho sabíem.

A punt de fer 84 anys, Dylan s'ha embarcat aquesta setmana en una nova branca nord-americana d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que sembla haver adoptat les dinàmiques del Never Ending Tour. "Murder Most Foul" encara no l'ha tocat mai en directe. Però les cròniques que arriben aquests dies des de Tulsa, Oklahoma, i des de Little Rock, Arkansas, valen molt més que qualsevol biopic.

diumenge, 23 de març del 2025

"Take Me Back Where I Belong"

Neu i boira al Torreneules. I de fons, Joana Serrat cantant "Take Me Back Where I Belong". Queralbs, març de 2025.

Go take me back
To the place that I belong
Just take me back where I belong


dissabte, 22 de març del 2025

Albert Marquès torna a casa

ALBERT MARQUÈS
Teatre Auditori, Granollers
21 de marça de 2025

Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.

divendres, 21 de març del 2025

Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes

IAN DUNLOP + THIS FRONTIER NEEDS HEROES
Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols
20 de març de 2025

Hi ha coses que no passen cada dia. Per exemple, poder veure i escoltar de prop un dels fundadors d'una d'aquelles bandes que, sense fer soroll, van contribuir decisivament a canviar la història de la música. Ian Dunlop Music, qui va iniciar la International Submarine Band juntament amb Gram Parsons, va actuar ahir a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols amb el suport de This Frontier Needs Heroes –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona i Flying Burrito-.

Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.

dimarts, 18 de març del 2025

Nienke Dingemans - "Ain't No Hollywood Girl" (2023)


Vaig descobrir la música de Nienke Dingemans fa tot just un parell de setmanes, tot remenant la secció de blues d'una botiga de discos del centre de Rotterdam. Plato, es deia l'establiment, i els recomano que hi facin una visita si mai passen vostès per la ciutat neerlandesa.

Va ser a la secció de discos de blues, deia, on vaig localitzar el primer i per ara únic àlbum d'aquesta cantant i compositora també neerlandesa, "Ain't No Hollywood Girl" (2023). Em van cridar l'atenció el disseny de la caràtula i el títol del disc, però sobretot el fet de trobar-me davant de l'obra d'una artista autòctona. Vaig agafar el plàstic, el vaig portar fins al taulell i li vaig preguntar a una de les dependentes si me'l recomanava.

No només me'l va recomanar, sinó que em va explicar que l'autora del disc és amiga del personal de la botiga, i que li faria il·lusió saber que un exemplar de la seva obra era a punt de viatjar cap a Barcelona. Segueixo pensant que un venedor de discos sempre serà més de fiar que qualsevol algoritme (els botiguers, a diferència dels algoritmes, solen tenir amics). O sigui que em vaig comprar aquell exemplar d'"Ain't No Hollywood Girl" sense dubtar-ho.

L'endemà, quan vaig arribar a casa, el vaig fer sonar, i la sorpresa va ser tan majúscula com les cançons d'una compositora molt jove però igualment bona coneixedora de la tradició a la qual ret homenatge amb cada nota que canta i que toca. "Ain't No Hollywood Girl" és un disc de blues nocturn i amb altes dosis de misteri, però la seva autora també sap dialogar amb llenguatges com els del country ("The House of Lily Jones") o fins i tot el rockabilly ("Blue Eyed Dreams").

També hi ha una senyora balada amb uns arranjaments de corda que assenyalen l'eternitat ("Place I Call Home"). I un exercici de blues rock urgent i directe a la jugular, que apunta a les mateixes places on solen petar-ho unes Larkin Poe ("Thelma and Louise"). La seva veu té força, però sobretot sona honesta com ella sola. "I've stolen my style / From the country and the blues / Old school living / That's what I choose", canta a "Southern Way". Molt més que una declaració d'intencions, tota una filosofia de vida resumida en quatre versos.

Jesse Colin Young (1941-2025)


Ha mort Jesse Colin Young, nascut Perry Miller, cantant i membre fundador dels Youngbloods, una d'aquelles bandes a través de les quals es pot explicar la transició del folk rock cap a la música psicodèlica i el country rock durant la segona meitat de la dècada dels 60.
 
Foguejats al mateix circuit folk del Greenwich Village novaiorquès que havia vist enlairar-se a Dylan, es van establir a San Francisco i van facturar un dels himnes de l'estiu de l'amor de 1967, "Let's Get Together", lectura definitiva de l'original de Dino Valente prèviament gravat per We Five i Jefferson Airplane.
 
Personalment, sempre m'ha fascinat "Darkness, Darkness", l'original de Young que obre el tercer àlbum del grup, "Elephant Mountain" (1969). Exercici de folk eteri i crepuscular que en dècades posteriors versionarien Robert Plant, Solas, Iain Matthews i Elliott Murphy, entre molts altres. La seva lletra podria ser avui una elegia pel seu autor.
 
Darkness, darkness, be my blanket
Cover me with the endless night
Take away, take away the pain of knowing
Fill the emptiness of right now

diumenge, 16 de març del 2025

"A Complete Unknown"


Ricky Gil tocant cançons de Bob Dylan (i algunes de seves), amb David Abadía a la bateria, aquesta tarda al Cine Alhambra de la Garriga, abans de la projecció d'"A Complete Unknown". Ja saben, el biopic de Dylan dirigit per James Mangold i protagonitzat per Timothée Chalamet.

M'han agradat molt les versions estripades de "One More Cup of Coffee" i "Just Like a Woman". També una simpàtica lectura de "Just Like Tom Thumb's Blues". Però m'ha fet vibrar sobretot una torrencial i climàtica "All Along the Watchtower", sobrecarregada amb nervi elèctric d'alta tensió.

La pel·lícula també m'ha agradat. Tècnicament és impecable, l'ambientació està molt ben aconseguida i les interpretacions són extraordinàries. Llàstima que Mangold es prengui llicències que no obeeixen a qüestions narratives, i que poden desorientar l'espectador poc familiaritzat amb l'univers dylanià.

És clar que a un biopic no li podem exigir el mateix rigor que cal esperar d'un documental. Però, si ens cenyim al terreny de la ficció, crec que la manera més encertada d'explicar Dylan a la gran pantalla segueix sent la de Todd Haynes a "I'm Not There". Una pel·lícula més difícil de digerir que "A Complete Unknown", certament. Però és que Dylan no ha estat mai fàcil de digerir. Per això ens fascina com ens fascina.

dimarts, 11 de març del 2025

Record als pioners del jazz neerlandès

 
A la part vella del carrer Binnenweg, en ple cor de Rotterdam, les façanes de molts edificis estan decorades amb cartells que recorden els pioners del jazz neerlandès. El Rotterdam Jazz Artists Memorial, que es va inaugurar el 2014, preserva la memòria de tots aquests artistes a l'àrea on hi havia hagut l'històric club de jazz Mephisto. A casa nostra també hem tingut (i tenim) músics de jazz, i de molt bons, però a cap institució li ha passat mai pel cap impulsar una iniciativa com aquesta.









dilluns, 10 de març del 2025

All Cats Are Grey


All Cats Are Grey. Des d'un avió fent la maniobra de descens cap a l'aeroport del Prat, març de 2025.

diumenge, 9 de març del 2025

El 'Saloon' del C2C



Caleb Lee Hutchinson / Zach Meadows
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025

Caleb Lee Hutchinson, actuant amb format de duet, i Zach Meadows, en solitari, van ser dos dels artistes que van passar pel Saloon, l'escenari secundari del C2C Country to Country. Un entorn pensat per anar-hi a descobrir joves talents, també per caldejar l'ambient a la zona de restauració durant les pauses a l'escenari gran.

Desprovistos de tot ornament i guanyant punts a curta distància, el primer va desplegar un repertori que s'emmiralla en tòtems com Waylon Jennings –versió de "Satin Sheets" inclosa-, i el segon va despullar el seu cançoner fins a la mínima expressió, evocant per moments les formes del primer Dylan –aquella harmònica a "Three White Crosses"-.

Nate Smith

NATE SMITH
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025

El seu discurs agradarà més o menys als puristes del country, però etiquetes al marge no es pot negar que Nate Smith sap oferir un show amb totes les lletres, i que les seves cançons guanyen sobre les taules i en contacte amb el públic.

El seu pas pel C2C va ser un autèntic bany de masses que per moments va semblar un concert d'estadi, i va anar de l'èpica d'un "Whiskey on You" despatxat gairebé de bon principi fins a l'orgia visual d'un "World on Fire" (a la fotografia) que sona molt millor en directe que en qualsevol radiofórmula.

Va cantar "Bulletproof" saltant de l'escenari per fondre's amb el respectable. I va recordar entre llàgrimes el dia que va arribar a Nashville amb 14 dòlars a la butxaca i el somni de viure de la música. Havia conduït durant setmanes, dormint en àrees de descans, i no tenia cap altre sostre que el del seu cotxe de segona mà.

El que vindria a partir d'aquí –fitxatge per una multinacional i tota la pesca- és el final feliç d'una pel·lícula de sobretaula de diumenge. Però la història de com va arribar fins a la Music City sempre farà de més ben explicar que la de qui va guanyar una carrera musical en qualsevol concurs de talents dels que vostès ja saben.

Wyatt Flores

WYATT FLORES
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025

Una de les grans descobertes que vaig fer al C2C Country to Country va ser el directe de Wyatt Flores, un jove d'Oklahoma que es perfila com un exponent a l'alça d'allò que s'anomena Red Dirt Country. Amb tan sols 23 estius a l'esquena, i a menys de mig any d'haver publicat el seu primer àlbum, "Welcome to the Plains", ha debutat en aquest esdeveniment itinerant a mitja alçada del cartell. Les seves cançons solen partir d'experiències doloroses, però sobre el terreny esdevenen autèntics esclats de joia –la banda que porta val un imperi-. No són històries buides d'autosuperació, sinó confessions amb el volum a l'onze.

49 Winchester

49 WINCHESTER
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025

Un altre dels grans al·licients d'aquesta edició del C2C Country to Country era la presència al cartell de 49 Winchester. Una de les grans bandes del moment si parlem de música d'arrel nord-americana, tal com referma el seu historial de directes.

Amb un peu en el country més genuí i l'altre en les formes més essencials del southern rock, els d'Isaac Gibson no han vingut a inventar-se la sopa d'all sinó a esdevenir baula de transmissió de tota una tradició a la qual es deuen.

Van presentar "Leavin' This Holler", un plàstic que podria ser perfectament la seva obra més rodona a data d'avui i que van defensar amb arguments com "Tulsa" o el desvergonyit rock'n'roll de "Hillbilly Happy". Van rematar la feina amb un fons d'armari on brillen perles com "Hays, Kansas" o "Russell County Line".

"Wildflowers and Wild Horses"

LAINEY WILSON
C2C: Country to Country
RTM Stage @ Rotterdam Ahoy, Rotterdam
8 de març de 2025

Vaig descobrir Lainey Wilson durant un viatge als Estats Units, i més concretament circulant per la Interestatal 65 en direcció sud, en algun lloc entre Huntsville i Birmingham, Alabama. A la ràdio del cotxe hi havia sintonitzada una emissora de música country, que en un moment donat va emetre "Wildflowers & Wild Horses", amb tota probabilitat la peça més coneguda de tot el seu repertori.

No oblidaré mai l'impacte inicial que em va causar aquesta cançó. Aquella introducció atmosfèrica carregada d'un misteri gairebé cinematogràfic, els repunts de mandolina evocant segles de tradició, la veu de Wilson emergint amb força des d'aigües pantanoses i, finalment, l'embranzida galopant d'una peça on passen moltes coses en menys de quatre minuts.

Escoltar "Wildflowers and Wild Horses" tot baixant per la 65, contemplant els pins a banda i banda de la carretera –els 'Alabama Pines' als quals sol cantar Jason Isbell- i els imponents camions de 18 rodes regnant sobre l'asfalt, va ser una experiència comparable a qualsevol altra de les que vaig viure durant aquell viatge –un dels més importants que he fet a la vida, ho refermo-.

Ahir vaig poder veure a Lainey Wilson en directe, tancant la primera jornada del C2C Country to Country a Rotterdam. Ja consagrada com una de les estrelles més absolutes de l'actual firmament country, va segellar el gran final d'una nit que es va acabar al ritme de "Wildflowers and Wild Horses" –oportunament introduïda amb una lectura instrumental de l'estàndard "(Ghost) Riders in the Sky"-, perquè no es podia haver acabat de cap altra manera.

Tot el concert de Wilson va ser una demostració de força de qui en qüestió de dos anys ha passat de ser una xifra més en l'atapeït circuit de Nashville, a omplir grans recintes i mirar de tu a tu al mateix Mick Jagger damunt d'un escenari –busquin el vídeo on canta "Dead Flowers" amb els Stones, no té desperdici-. Però va ser aquesta última cançó despatxada durant els últims i climàtics minuts del concert, la que va refermar per què la de Louisiana ja té un lloc reservat en la història del gènere musical que practica.

He escoltat "Wildflowers and Wild Horses" en incomptables ocasions des que la vaig descobrir en aquella emissora de ràdio tot circulant pel Sud profund dels Estats Units. I sempre que l'escolto torno a la 65, visualitzo els pins a banda i banda de la carretera i recordo els 'eighteen wheelers' marxant imparables sobre l'asfalt. Ahir, amb la seva autora cantant-la a pocs metres de mi, em va tornar a passar el mateix. La música va d'aquestes coses.

dissabte, 8 de març del 2025

Roy Orbison 'ringing' for the lonely...

La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.

Shoegaze a la bodega

LAURA PALMER + DEATH BY AUDIO
V11, Rotterdam
7 de març de 2025

Doble recital de shoegaze, post-punk i psicodèlia en una sala de concerts flotant a Rotterdam. El V11 (Vessel 11) és un local de música en directe instal·lat a la bodega d'un vaixell en un canal del centre de la ciutat (la planta superior és un restaurant). Aquesta nit hi han actuat Laura Palmer (a la fotografia superior) i Death By Audio, dues bandes locals que han sabut construir discursos propis i originals a partir de postulats com els d'uns Slowdive o uns Telescopes. Tant els uns com els altres han obsequiat el respectable amb bones dosis de soroll elèctric en estat pur, però sobretot amb dos directes tan hipnòtics com aclaparadors. I tots dos reclamen a crits aquella projecció internacional que tard o d'hora els hauria d'acabar arribant.


dijous, 6 de març del 2025

El 'túnel de Trainspotting'


“Choose Life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol, and dental insurance. Choose fixed interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisurewear and matching luggage. Choose a three-piece suit on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who the fuck you are on Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing, spirit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pissing your last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked up brats you spawned to replace yourselves. Choose your future. Choose life… But why would I want to do a thing like that?".

Irvine Welsh, 'Trainspotting'.
Edimburg, març de 2025.

dilluns, 3 de març del 2025

Guitar Man


Un somrient Elvis Presley dona la benvinguda a la clientela d'una botiga de discos de Corstorphine. Edimburg, març de 2025.

Un pub escocès


Una ampolla de whisky a la barra d'un pub del centre d'Edimburg. El missatge de l'etiqueta és tan inequívoc com l'esperit d'un local certament acollidor, on es respira un ambient de comunitat, i on el personal és tan amable en un costat com a l'altre del taulell.

En aquest pub s'hi serveixen cerveses i whiskies escocesos (hi una una ampolla de Jack Daniel's per casos d'emergència, però es troba camuflada darrere dels sortidors de refrescos, com si algú no la volgués tenir a la vista), i en cap cas és apte per a degustadors habituals de còctels amb noms d'amanida.

No és la mena de local que surt a les guies turístiques o de temporada, la qual cosa li ha permès preservar el seu encant. Les persones que m'hi van portar el freqüenten sovint, però no en mencionen mai el nom a les xarxes justament perquè no trencar aquest encant. Jo seguiré el seu exemple.

Edimburg, març de 2025.

Una cançó folk


Una banda de garatge tocant al carrer, al centre d'Edimburg. Tres músics joves entretenint el personal a canvi de propines i desafiant temperatures que certament no convidaven a fer córrer els dits per la superfície d'un instrument musical.

Al moment de fotografiar-los interpretaven "Valerie", en una versió més propera a l'original dels Zutons que no pas a la posterior lectura de Mark Ronson i Amy Winehouse. Una peça que durant les passades dues dècades s'ha fet habitual en incomptables repertoris de covers.

Músics professionals i amateurs de tota classe i condició se l'han fet seva i el públic, entès com 'la gent', l'acostuma a reconèixer i a rebre amb entusiasme. Una mostra d'allò que s'anomenaria 'música popular'. "Valerie", com "Seven Nation Army" o "Get Lucky", és una cançó folk del segle XXI.

Edimburg, març de 2025.

diumenge, 2 de març del 2025

David Johansen (1950-2025)


La mort de David Johansen m'ha agafat lluny de casa i desconnectat, en bona mesura, de l'allau informativa. Tot i això l'he tingut molt present durant aquestes últimes hores, no tant com el darrer supervivent d'una d'aquelles bandes que ho van canviar tot, sinó sobretot com un dels últims testimonis d'un temps en què les coses solien fer-se d'una altra manera.

Recordo com si fos ahir aquell concert dels New York Dolls a la també desapareguda sala Sidecar el novembre de 2007, amb un hipnòtic i elegant Johansen encapçalant un combo que debutava als nostres escenaris gairebé en temps de descompte, però amb tota una segona joventut encara per davant.

Presentaven "One Day It Will Please Us to Remember Even This", formidable àlbum de retorn el títol del qual es manifesta avui més profètic que mai. Aquella nit vaig marxar a casa convençut que un hipotètic concert dels Stones en un club s'hauria assemblat molt al que els novaiorquesos acabaven de fer en aquell soterrani de la plaça Reial. Encara ho segueixo pensant.

Those unique vocals, those meaningful words

IRIS DEMENT
The Queen's Hall, Edinburgh
March 1, 2025

When I was 18 or 19 years old, someone lent me a Jimmie Rodgers tribute CD. It was called "The Songs of Jimmie Rodgers", and it featured covers of his songs by the likes of John Mellencamp, Willie Nelson, Van Morrison or Bob Dylan (who happened to be releasing the album through his own Egyptian Records label).

It was on this CD where I first heard of the marvelous Iris DeMent, who delivered an amazing rendition of "Hobo Bill's Last Ride". Hearing that woman doing her own version of that song just blew my mind, and right off I fell in love with her vocals. Never before had I heard a voice like that, and I haven't ever since.

At a time when the internet wasn't yet what it would become in just a few years, it took me a while to find out who Iris DeMent was, but as soon as I did I started buying her records. Once again, I got caught by her unique vocals, and somehow I felt like songs such as "Our Town" or "These Hills" were speaking to me, or even 'about' me.

That was a long time ago, but Iris DeMent's voice has been with me ever since. That's why I took a flight from Barcelona to Edinburgh just to see her onstage for the first time (I hope it won't be the last). And that's why something inside me stirred so strongly when I finally heard her sing in the very same room where I was sitting.

Iris DeMent played the Queen's Hall last night. Joining her onstage were the mighty Liz Draper (double bass) and Ana Egge (guitar and mandolin), who also happened to be the opening act. They mostly performed the songs from DeMent's last album, "Workin' on a World", which came out a couple of years ago, but seems to be making even more sense right now.

It was so emotional to hear songs like "Say a Good Word" or "Warriors of Love", and acknowledge once again that music can be the most powerful healing force even in the darkest times. And so was hearing DeMent's words on the late John Prine before delivering such a sweet take on "How Lucky". When the world we live in seems to face immediate wreckage, those three women shed a light of hope by sharing their music with all of us. May God bless the three of them.

dimarts, 25 de febrer del 2025

Roberta Flack (1937-2025)


Tenia Roberta Flack alguna cosa que em recordava a Nina Simone. Totes dues eren cantants i pianistes afroamericanes. Totes dues eren nascudes a Carolina del Nord. Totes dues tenien un peu en un món acadèmic que encara les mirava malament pel color de la seva pell, i l'altre en aquells clubs nocturns als quals posarien banda sonora amb les seves respectives obres. Totes dues estaven dotades amb talents descomunals. Totes dues tenien una sensibilitat fora de sèrie. I totes dues estaven fortament compromeses amb diverses causes nobles. 

A Roberta Flack la vaig descobrir a través de "Killing Me Softly with His Song", lectura amb caràcter definitiu d'un original de Charles Fox, Norman Gimbel i Lori Lieberman –aquesta última havia estat la primera a gravar-lo-. Corria l'any 1973 quan la va publicar, primer com a senzill i després en un àlbum de títol homònim –a la cara b del single hi va posar una preciosa lectura en primera persona del "Just Like a Woman" de Bob Dylan, no inclosa a l'àlbum-. Ha mort la veu que va immortalitzar una de les cançons més tristes que mai s'han cantat, donant nom a tot allò que pot arribar a remoure la música a qui la sent a fons.

dimarts, 18 de febrer del 2025

Rick Buckler (1955-2025)


Ha mort Rick Buckler. El bateria de The Jam. El de les ulleres de sol en posició central a la caràtula d'"In the City". De vegades em pregunto si realment van arribar a fer cap disc millor que aquest. La coberta, tinc clar que mai la van superar. Ho tenien tot. El look. L'actitud. La ràbia juvenil. I les cançons, per descomptat.

dissabte, 15 de febrer del 2025

Top Models, dues dècades després

TOP MODELS
Psycho Rock and Roll Club, Barcelona
14 de febrer de 2025

Recordo com si fos ahir una entrevista que vaig fer als tres components de Top Models en algun moment de l'any 2005. Ricky Gil, Pol Font i Toni Nervio Roto venien de publicar el seu segon àlbum, "Beautiful Señoritas", que no sé si és el millor que van fer però segueix sent el meu preferit. Ens vam asseure en una taula del Glaciar amb vistes a la mateixa plaça Reial que tan bé havien retratat ells mateixos a "En el calor de la noche", i vam parlar de moltes coses.

Vam parlar del disc, que per això havíem quedat, però també vam parlar d'una escena barcelonina que es debatia aleshores entre el mestissatge més inofensiu i banal, i l'eclosió de tot aquell pseudoindie de disseny que el temps s'encarregaria de posar al seu lloc. Entre una cosa i l'altra, Top Models reivindicaven (representaven) el rock'n'roll com a genuí llegat sonor d'una ciutat que potser havia vist temps millors però encara no havia acabat de perdre el nord.

Han passat dues dècades des d'aquella trobada. Barcelona ha canviat, el món sembla un altre i tampoc nosaltres som els mateixos que érem aleshores. Però aquí segueixen les cançons de Top Models, testimonis d'un temps en què podies baixar al Sidecar i trobar-t'hi el bo i millor de cada casa. Un temps en què era impensable que Barcelona arribés a sumar una agenda de (macro)festivals tan exagerada com la que desplega cada estiu des de fa anys, però en canvi tenia tot un circuit de sales on passaven coses i es feia comunitat.

La mateixa comunitat que es va aplegar la nit passada al Psycho, i que aquesta nit ho tornarà a fer al Barbara Ann, escenaris que la banda ha triat per fer-hi dos únics concerts de reunió que són també dues nits de retrobament. El fil conductor, unes cançons que el trio va fer sonar ahir com si encara les toqués cada nit. D'una torrencial "Self-Destruction Blues" fins al desvergonyit rhythm & blues de "Kangaroo", passant per la injecció punk de "My Burning Light" o la tempesta elèctrica de "To the Maximum". Se'n van anar amb el "Chinese Rocks" de Johnny Thunders i els Ramones, inequívoca declaració de principis encara a data d'avui.

divendres, 14 de febrer del 2025

'Still a Southern Man'

WILL HOGE
Sala Upload, Barcelona
13 de febrer de 2025

Hi va haver un moment, durant la interpretació d'"Still a Southern Man", en què la banda va parar de tocar i Will Hoge es va quedar immòbil a l'escenari, mirant a terra amb la mirada perduda i subjectant la Telecaster com si d'aquesta depengués la seva salvació. Com si hagués tornat a reviure en aquell precís instant tota una cançó que parla del sentiment de pertinença a un lloc determinat, amb el bagatge i les contradiccions que aquest porta implícits.

No sabrem mai del cert què li va passar pel cap durant aquells escassos segons que es van fer eterns mentre van durar. Però alguns no oblidarem mai l'expressió afectada, gairebé derrotada, del seu rostre en aquell moment. La de qui tant podia posar-se a plorar allà mateix, com treure-ho tot en un esclat de ràbia i decibels dels que no perdonen. Va optar per això últim, culminant així una lectura amb caràcter, qui sap si definitiu, d'una de les seves millors cançons.

Ningú tria el lloc d'on és, però tothom és producte d'aquesta circumstància. Una certesa que també havia planat minuts abans durant la interpretació d'una catàrtica "Even If It Breaks Your Heart". La cançó tal com la coneixíem, amb una dosi extra d'aquell nervi rocker que només posseeixen els més grans, i amanida amb comentaris autobiogràfics que podrien valer per filmografies senceres. Els de qui amb 16 anys agafava el cotxe dels seus pares a Franklin, Tennessee, per enfilar la ruta 31 i anar-se'n a escoltar música als honky tonks de Nashville.

Que Hoge és un brillant narrador d'històries i un obrer incansable del rock'n'roll, salta a la vista des de la primera nota. Té un repertori de cançons que encenen cada nit sales de capacitat mitjana, però podrien arribar fins a l'últim racó de qualsevol estadi que se'ls posés al davant. Compta amb una banda de solvència contrastadíssima. I posseeix l'actitud de qui encara creu que una cançó pot canviar el món.

Com qualsevol que es dediqui al seu mateix ofici, surt a l'escenari amb un set list imprès i estratègicament ubicat. No vaig arribar a llegir què hi posava, en aquell paper, però sí que vaig sentir com un dels promotors del concert explicava que no sol seguir mai aquest set list, que tria el repertori sobre la marxa i en funció de com avanci la nit. En temps de guions rígids i minutatges escrupolosament seqüenciats, deixar les coses a l'atzar és revolucionari. I això d'ahir va ser molt gros, paraula.

diumenge, 9 de febrer del 2025

Natchet Taylor es vesteix de gala

 
NATCHET TAYLOR
Guitar Legends Hall, Barcelona
8 de febrer de 2025

Natchet Taylor es va vestir de gala en la presentació a Barcelona del seu projecte de country music amb genuí accent texà. Gran actuació, la que va fer ahir a Guitar Legends Hall al capdavant de la seva senyora banda –Jules Bastrup (guitarra), Alfons Foriscot (contrabaix) i Jordi Ollé (bateria)–.

Una generosa selecció de clàssics que van anar de Townes Van Zandt –la seva versió de "Pancho and Lefty" és de les millors que he pogut escoltar– a Stevie Ray Vaughan –magnífica lectura 'countryficada' de "Pride and Joy"–, passant per Willie Nelson, Hank Williams, Merle Haggard o Buck Owens.

I tot un repertori d'originals que haurien de fer córrer rius de tinta. Personalment em té obsessionat "Texacana Summer", però no es queden enrere els aires desèrtics de "Sonora", el folk tardorenc de "Wild Heart Flower i l'escapada cowpunk d'un "Running Out My Wild" on va ressonar per moments l'esperit de tot un Mike Ness.

dissabte, 8 de febrer del 2025

Calexico, de prop

CALEXICO
El Molino, Barcelona
7 de febrer de 2025 (segona sessió)

Calexico van actuar la nit passada a El Molino reduïts a trio (Joey Burns, John Convertino i Martin Wenk), a escassa distància del respectable i sense cap mena de filtre. Un format que va permetre als d'Arizona obviar les seves composicions més reconeixibles, per donar sortida a títols menys evidents –aquell "Glimpse" rescatat del túnel del temps, aquell "Two Silver Trees" totalment despullat-.

En poc menys d'una hora i mitja, van passar de versionar un clàssic de Joy Division –aquell "Love Will Tear Us Apart" tocat per l'aridesa del desert-, a posar tota la sala a ballar cúmbia. Entre una cosa i l'altra, es van ventilar estils que van anar del country a la frontera mexicana i la música surf –dinàmica lectura de "Misirlou", la peça amb què Dick Dale va connectar al seu dia les costes mediterrànies amb les del Pacífic-.

Calexico saben fer dialogar llenguatges musicals diversos i a priori distants, de manera que aquests acaben trobant un espai comú sense necessitat de calçador. El mestissatge musical, aquell concepte tantes vegades banalitzat en aquest país nostre que tendeix a confondre la cultura amb el tot s'hi val, vindria a ser això. Tota la resta, són 'txarangues' d'estar per casa.