Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Rob Reiner (1947-2025)

Encara no he tingut temps de visionar la flamant "Spinal Tap II" (2025), seqüela tan celebrada com inesperada de la canònica "This Is Spinal Tap" (1984). La mare de tots els 'mockumentaries' melòmans, amb permís de The Rutles i el seu "All You Need Is Cash" (1978). Tinc ganes de veure aquesta segona part de la història d'una de les bandes de rock fictícies més entranyables de tots els temps, i ho faré tan aviat com pugui. Aquestes últimes hores, però, les he dedicat a revisar escenes de la primera part –Stonehenge, el laberint del backstage, l'amplificador amb el volum a l'onze–. "This Is Spinal Tap" va ser la primera pel·lícula que va dirigir Rob Reiner, on també va actuar interpretant-se a ell mateix. En vindrien moltes més, d'"Stand By Me" (1986) a "Ghosts of Mississippi" (1996). Ens ha deixat en tràgiques circumstàncies. Que el seu cinema torni a ser refugi davant les inclemències d'aquest món que ens envolta.

Madonna i Michael Jackson a la porta

Hi ha elements que acaben formant part de la nit i de la seva mitologia. Aquestes són les portes dels lavabos del local del carrer de Quevedo de Granollers que, fa poc més de 20 anys, va obrir amb el nom de Piano Blau. Des d'aleshores ha acollit diversos negocis vinculats amb els àmbits de la cultura i l'oci nocturn. Aquest 2025 ha renascut com a Radikal Music Club, la nova (i necessària) sala de concerts de la ciutat. Madonna i Michael Jackson es mantenen ferms a les portes dels serveis. Qui sap la quantitat d'històries que arribarien a explicar, si poguessin parlar.

Here we are now, entertain us

With the lights out, it's less dangerous

Here we are now, entertain us

(Nirvana)

Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

Robe Iniesta (1962-2025)

Robe Iniesta podrà ser recordat per moltes coses, i una de les primeres que em venen al cap ara mateix és la seva forma de cantar. El seu accent. El líder d'Extremoduro va ser aquell vocalista de rock espanyol que no tan sols no es va avergonyir de cantar en el seu propi accent –en un moment en què semblava que l'únic accent viable havia de ser el de la capital–, sinó que el va convertir en un instrument més. Un dels elements distintius d'un discurs que menjava a part, que no admetia comparacions quan la banda de Plasència va irrompre ara fa tres dècades i mitja, i que segueix sense admetre-les un cop el camí que ella mateixa va obrir ha estat transitat per desenes d'aspirants, usurpadors i algun alumne més o menys avantatjat. Ha mort una de les grans veus del rock en castellà, també un dels grans lletristes de la música feta a l'Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX. La seva influència perdurarà, la seva figura és irrepetible.

'Concreté la fecha de mi muerte con Satán

Le engañé, y ahora no hay quien me pare ya los pies'

Raul Malo (1965-2025)

Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.

Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.

Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.

Jorge Martínez (1955-2025)

Ens ha deixat Jorge Martínez, la veu, la imatge, el cor i l'essència d'Ilegales. Una de les bandes essencials de la història del rock en castellà. Una de les poques formacions espanyoles de l'era (post-)punk que van saber connectar amb l'essència d'aquest moviment, la que venia de Detroit, del Bowery i del Max's Kansas City. La que combinava el perill i l'actitud macarra amb la poètica urgent de qui no té res a perdre. "Nuevas parejas se estrenan esta noche / Entre las sábanas de pensiones baratas / Diez mil obreros en paro / Esperan en la plataforma / De suicidio colectivo / Yo soy quien espía los juegos de los niños / Si te despistas estaré en tu bolsillo", cantava a "Yo soy quien espía los juegos de los niños". "Rockers, qué pasa con los rockers / Rockers, yo soy un rocker / Diez años de lucha solitaria / Son suficientes para reventar", rematava a "¡Heil Hitler!", un dard de precisió que avui irritaria les pells més fines i donaria peu a malentesos. Allò que altres han impostat durant dècades, Jorge Ilegal ho va personificar des del primer dia.

The night life, ain't no good life...

The night life ain't no good life

But it's my life

(Willie Nelson)

Cork, novembre de 2025.

Down through the boggy mires

Through the woods I am going

Down through the boggy mires

Straightway down the road

'Til I come to my heart's desire

De la lletra de la cançó tradicional "Katie Cruel". En el context d'aquest paisatge, són especialment indicades les lectures de Karen Dalton i (sobretot) Lankum. Killarney, County Kerry, novembre de 2025.

Mark Lanegan a Killarney

Mark Lanegan, recordat a la paret d'un pub de Killarney, el poble on va morir el 22 de febrer de 2022. County Kerry, novembre de 2025.

Ruera a quatre mans

JORDI MASÓ I ALBERT GIMÉNEZ
Teatre Auditori, Granollers

4 de desembre de 2025

Els pianistes Jordi Masó i Albert Giménez interpreten a quatre mans dues obres del mestre Josep Maria Ruera, aquesta nit al Teatre Auditori de Granollers. La suite "Empúries", quatre moviments simfònics que formen una de les composicions més emblemàtiques de tot el catàleg de Ruera. I el quartet de corda "Ambients", una obra menys coneguda que aproxima músiques d'arrel tradicional com la sardana fins a les coordenades de la clàssica contemporània. Els arranjaments per a piano estrenats avui els ha fet el mateix Masó, alumne avantatjat del mestre Ruera, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement.

Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

The Cork and Kerry Mountains

As I was goin' over

The Cork and Kerry Mountains

I saw Captain Farrell

And his money, he was countin'

En algun lloc entre els comtats de Cork i Kerry, novembre de 2025. La lletra és de "Whiskey in the Jar", cançó tradicional irlandesa que Thin Lizzy van transformar el 1972 en un clàssic del rock.

Led Zeppelin i "Logan's Run"

Trobades que t'alegren el dia (o la nit). El cartell promocional dels concerts de Led Zeppelin a Earls Court el 1975, al costat de la caràtula de "Logan's Run", clàssic del cinema de ciència-ficció estrenat al cap d'un any, en una de les parets del pub Sin É, a Cork.

Dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Michael York, basada en la novel·la homònima de George Clayton Johnson i William F. Nolan, "La Fuga de Logan" s'ambienta en un futur a mig camí de la utopia i la distopia, en un punt hipotètic entre Huxley i Debord.

Una societat perfecta, aïllada en la seva pròpia bombolla de plaer terrenal, on la felicitat es paga no preguntant, on cada ciutadà té a l'abast qualsevol luxe que li passi pel cap però està obligat per llei a morir un cop assolida la trentena. Una cinta que tenia sentit fa 49 anys, i encara en té més a dia d'avui.

Cork, novembre de 2025.

Dues botigues on es ven música

Dues botigues on es ven música, situades pràcticament l'una al davant de l'altra, en un dels carrers principals de Killarney. Variety Sounds es defineix com una botiga de música irlandesa, i és exactament això. Al seu aparador i a les seves prestatgeries hi ha instruments, discos i llibres, la immensa majoria de música tradicional irlandesa. Aquí hi vaig descobrir noms com el del virtuós del banjo Christy Sheridan.

Casey's és un lloc encara més curiós. Una licoreria que també és una ferreteria, i que alhora ven discos. De fet, el primer que crida l'atenció d'un dels seus aparadors és una àmplia selecció de títols tant de música irlandesa (tradicional i moderna) com de country nord-americà. Un cop a dins, pots remenar discos de Hank Williams i dels Clancy Brothers al costat d'una senyora que ve a comprar piles per la llanterna de casa. La qual cosa em sembla fabulosa.

Killarney, County Kerry. Novembre de 2025.

Parets que expliquen històries

Parets que expliquen històries. Quatre racons del Corner House, un pub amb encant a la ciutat de Cork. Retrats d'astres de la música tradicional irlandesa i del bluegrass nord-americà. Rory Gallagher recordat al mateix barri on va créixer. L'escut d'una agrupació local d'aficionats al Delta blues. I un autògraf de Gillian Welch. La globalització hauria de ser això, i no tancar llibreries per obrir-hi locals de menjar ràpid.

Cork, novembre de 2025.

Joe Fields amb Natchet Taylor

JOE FIELDS
Anònims, Granollers

30 de novembre de 2025

La imatge del dia, com a mínim per a un servidor. Joe Fields amb Aleix Garriga a la pedal steel guitar i Natchet Taylor com a convidat d'excepció, cantant a duet "All My Ex's Live in Texas" de George Strait. Després han fet "Wabash Cannonball" i el medley "Will the Circle Be Unbroken / I'll Fly Away".

Joe Fields ha actuat aquest migdia a l'Anònims, presentant les cançons dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)–, i amanint el repertori amb cites a tòtems de la música country com George Jones, Alan Jackson, Dwight Yoakam, Buck Owens o el mateix Strait.

Catch the Rainbow

We believed

We'd catch the rainbow

Ride the wind

To the sun

And sail away

On ships of wonder

(Rainbow)

Comtat de Cork, novembre de 2025.

El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

El centenari del Grand Ole Opry

Avui fa un segle de la primera emissió del Grand Ole Opry, el programa degà de la ràdio musical a escala global, i un dels motius pels quals Nashville ha esdevingut la capital de la música country. Era el 28 de novembre de 1925, i l'espai va debutar a través de l'emissora WSM amb una actuació del violinista Uncle Jimmy Thompson.

Per commemorar el seu centenari, l'Opry ha programat aquesta nit un concert especial amb la presència confirmada de gegants com Marty Stuart, Ricky Skaggs, Connie Smith, Lorrie Morgan, Vince Gill o Charlie McCoy. Es podrà seguir en directe a partir de les 00.45 h (hora catalana) a través de la mateixa WSM.

A la fotografia, el Ryman Auditorium, una de les seus històriques de l'Opry (Nashville, Tennessee, març de 2024).

Tocant després de Dylan

THE TOM CATS

Gleneagle Arena, Killarney

23 de novembre de 2025

Una imatge del post-concert de Bob Dylan, la nit de diumenge a Killarney. The Tom Cats, banda local de rhythm & blues i rock'n'roll, actuant en una sala annexa dins del mateix Gleneagle Arena. Cites a Slim Harpo, Muddy Waters, Elvis Presley, Tom Waits, Van Morrison i Johnny Kidd & The Pirates. Una base rítmica que hi anava de cara, i un guitarrista solista que és una autèntica bèstia en el millor sentit. Totes les nits de diumenge s'haurien d'acabar d'aquesta manera.

M'Adam

M'ADAM

The Corner House, Cork

22 de novembre de 2025

Una d'aquelles descobertes que només es fan de tant en tant. Dissabte al vespre em vaig acostar fins al Corner House, un pub de Cork del qual tenia bones referències. I vaig sortir-ne amb un disc de M'Adam, la banda que hi havia tocant quan hi vaig entrar, i que des de la primera nota em va convidar a quedar-me fins al final del concert.

M'Adam és el projecte d'Adam O'Donovan, un músic local que es defineix com un autor de cançons folk tristes. La realitat és que el seu discurs, a mig camí de la confessió i la tradició, admet molts més matisos. A mi em va fer pensar en com haurien sonat Low, si s'haguessin format a Irlanda. I crec que la seva música pot ser una molt bona companyia, ara que ja tenim aquí els mesos més freds de l'any.

Descobreixin-los a Bandcamp.

Una escena de pub a Cork

Una escena de pub. Un grup de persones que s'asseuen al voltant d'una taula per fer música i, de passada, prendre alguna cervesa, alguna infusió, i qui sap si algun whiskey. Una jam de música tradicional irlandesa al Sin É, un dels pubs més anomenats de Cork (i un dels més autèntics, amb tot el que implica aquest terme).

La fotografia la vaig fer ahir a la tarda, hores abans d'agafar el vol de tornada a Barcelona, però escenes com aquesta tenen lloc cada dia de la setmana, a mitja tarda i al vespre (dissabte a la nit vaig acabar en aquest mateix local, escoltant Led Zeppelin, Soft Cell i Faith No More després de presenciar una jam a base de fiddles i tin whistles).

Em flipa veure un grup de persones trobant-se per fer música en un pub un dilluns a la tarda. I em flipa que portin els seus fills a les jams en lloc d'apuntar-los a qualsevol extraescolar perquè es distreguin una estona (això és encomanar la música als nens, i no inventar-se festivals 'a l'hora del vermut' perquè els pares puguin sortir a fotre gintònics sense haver d'encolomar la canalla als avis).

Ahir a la nit, durant el vol de Cork a Barcelona, dos joves irlandesos que seien al meu davant es van aixecar i em van preguntar si jo era de Barcelona. Al respondre afirmativament, em van fer saber que venien a visitar la ciutat per primer cop, i em van demanar que els recomanés algun lloc cèntric per beure, així, sense embuts.

La veritat és que fa molt de temps que no surto a beure pel centre de Barcelona (una idea que ara mateix em resulta tan atractiva com anar-me a fotre un estofat de llenties en ple desert del Sàhara). Però quan ho feia, m'agradava molt un pub irlandès que no anomenaré per no contribuir a massificar-lo, si és que encara no ho està.

Confiant que segueixi tal com jo el recordo, els el vaig recomanar. Aleshores em van proposar que anés a fer una pinta amb ells baixant de l'avió. En altres èpoques m'hi hagués apuntat a la primera, però ahir vaig declinar amablement la seva invitació i els vaig desitjar una bona estada a Barcelona. I això és el que espero. Que gaudeixin, que la ciutat els tracti tan bé com Cork m'ha tractat a mi, i que no els esguerri les vacances cap papanates amb una pistola d'aigua.

Històries que haurien de ser impreses

Un pub de Killarney dona la benvinguda a Dylan.

Diumenge al vespre vaig presenciar el concert de Bob Dylan a Killarney assegut al costat del Joe, un senyor de 70 anys que venia del mateix comtat de Kerry, i que havia assistit al mateix nombre de concerts de Dylan que jo (la diferència és que ell l'havia vist per primer cop el 1978, quan jo ni havia nascut).

Quan li vaig dir que havia viatjat des de Barcelona per assistir a aquell concert, em va presentar els seus amics, que seien al nostre voltant, com si jo fos alguna mena de celebritat. Quan li vaig explicar que he arribat a veure Dylan en llocs que a priori no hauria sabut situar en un mapa, directament em va presentar la seva família. L'hospitalitat irlandesa, i les coses que pot arribar a fer la música.

Dilluns al migdia, a bord d'un tren que em va portar de Killarney fins a Cork, vaig coincidir amb una dona irlandesa, també d'uns 70 anys, el nom de la qual soc incapaç de transcriure correctament. També havia anat al concert, i tornava cap a casa. Ens vàrem passar el trajecte sencer parlant de música, i em va il·luminar amb tot el que havia arribat a viure en primera persona (la gent de la tercera edat ha viscut coses sobre les quals la resta només hem llegit).

Al baixar del tren vaig conèixer el Tommy, un nord-americà que no havia estat al concert però també venia de Killarney i portava una biografia de Leonard Cohen sota el braç. No em vaig poder estar de saludar-lo, i va resultar que és amic d'un músic al qual jo admiro i que tocarà aviat a prop del lloc on visc. Em va dir que persones com jo ens mereixem veure a Bob Dylan de prop (com havia estat el cas la nit anterior), i les seves paraules em van fer una il·lusió bestial.

El món és ple de persones increïbles, amb històries que haurien de ser impreses, i jo he tingut la sort de conèixer-ne algunes viatjant. Que la música hagi estat el nexe que m'ha permès acostar-m'hi, em referma en la idea que la música és quelcom molt més gran que una llista de reproducció o un àlbum ple d'entrades de concerts. És quelcom sagrat, que afecta, modela i transforma les vides de les persones. I m'agradaria pensar que jo mateix en soc un exemple.

Diumenge a la nit, sortint del concert de Dylan, el Joe em va desitjar un bon viatge de tornada a casa. Jo li vaig dir que tant de bo tornem a coincidir algun dia a pocs metres del piano de Dylan. "See you in Heaven", em va respondre ell, quan amb prou feines devia fer deu minuts que havíem tingut a Dylan cantant "Every Grain of Sand" davant dels nostres nassos. Paraules que tindré presents fins que arribi el moment.

Dylan a Killarney

BOB DYLAN

Gleneagle Arena, Killarney

23 de novembre de 2025

Bob Dylan ha tancat el concert d'aquesta nit a Killarney amb "Lakes of Pontchartrain", una cançó tradicional que no havia tocat en directe des de 1991, i que ha justificat tota sola una part important del preu de l'entrada -també cada quilòmetre que he fet per assistir a aquest concert-.

L'ha despatxat després d'una catàrtica "Every Grain of Sand", cita a la seva etapa cristiana i, des de fa quatre anys, pilar mestre d'allò que ell mateix ha anomenat recentment 'The Rough and Rowdy Ways Show'. Enèsima prova de vida de qui ha alterat en diverses ocasions la història de la música i encara no n'ha tingut prou.

Aquesta nit han estat precioses les lectures d""I Contain Multitudes" i "I Made Up My Mind to Give Myself to You". La primera, una crepuscular balada 'fifties'. La segona, amb celestial fraseig al piano i remarcant cada síl·laba de la tornada, evocadora dels grans 'crooners' del segle passat.

Ha estat sorprenent un "My Own Version of You" absolutament irreconeixible, una cançó totalment diferent de la que vam poder escoltar tres setmanes enrere a París, amb la banda dibuixant un coixí de blues rock angular, amb ritme monolític i unes guitarres -enormes Bob Britt i Doug Lancio- que literalment tallaven l'aire.

També m'ha agradat molt la veu estripada de Dylan enfilant com si li anés la vida una torrencial "It Ain't Me, Babe" -arribant a tocar la guitarra als primers compassos-. I "Key West", que fins i tot en la seva lectura més minimalista es referma cada nit com una de les grans fites del cançoner de Dylan (del recent, i del no tan recent).

Torna a merèixer un punt i a part aquest "It's All Over Now, Baby Blue" reinventat com a fràgil balada country jazz, res a veure amb el format més rocker de fa tan sols un mes en aquest mateix tram de la gira. Una cançó publicada fa sis dècades, que sona en directe tal com podria ser si Dylan l'hagués compost avui. El trajecte de tota una vida, que encara no s'ha acabat.

Killarney

Killarney, 23 de novembre de 2025. Quatre postals del poble on va morir Mark Lanegan, i on aquesta nit ens retrobarem amb Bob Dylan.

La tomba de Rory Gallagher

Cal saludar totes aquelles ciutats que preserven i celebren el seu llegat musical. El primer que em va cridar l'atenció quan vaig arribar a Cork, és que l'adreça de l'aeroport es troba en una avinguda que porta el nom de qui va ser un dels seus residents més il.lustres, Rory Gallagher.

El record del genial guitarrista és present arreu. Al centre de la ciutat, en una plaça que també porta el seu nom, hi ha un monument a la seva memòria. En qualsevol pub mínimament decent on posis els peus, hi trobaràs alguna fotografia seva. I pràcticament tothom té alguna història relacionada amb ell.

Aquest matí he anat a visitar la seva tomba al cementiri de St. Oliver. El taxista que m'hi ha portat, m'ha explicat que la seva dona és parenta llunyana de Gallagher. La conversa, a partir d'aquest moment, ha estat tan emocionant com trobar-me davant les restes de l'home a qui Jimi Hendrix considerava com el millor guitarrista del món.

Cork, novembre de 2025.

Johnny Cash cantant en una església

Aquesta tarda he anat a visitar l'església de St Anne, a la ciutat de Cork. Quan hi he arribat sonava Johnny Cash per la megafonia. Cantant una nadala, d'acord, però he escoltat la veu de Johnny Cash sortint de dins d'una església, i això no té preu.

Quan marxava de l'església m'he creuat amb una dona de l'edat de la meva mare que, sense conèixer-me de res, m'ha saludat i m'ha donat conversa, en una clara mostra d'aquella hospitalitat tan pròpia dels irlandesos.

Sense saber ben bé com, hem acabat parlant de música. De Joan Baez, a qui ella va veure en directe dos anys abans de néixer jo. D'Emmylou Harris, a qui té previst veure per primer cop en un escenari quan toqui a Dublín l'any vinent.

De Willie Nelson, encara en actiu amb 92 primaveres a l'esquena (aquí he estat jo qui ha explicat batalletes força recents). I de Bob Dylan, que actuarà demà a Killarney. Ella es va quedar sense entrada quan es van posar a la venda, jo vaig tenir més sort.

El cas és que avui he escoltat a Johnny Cash en una església, i a continuació he tingut una conversa melòmana d'allò més entretinguda amb una desconeguda a peu de carrer a Irlanda. Aquestes coses, deia, no tenen preu.

Cork, 22 de novembre de 2025.

"Antenna"

Wir richten Antennen ins Firmament

Empfangen die Töne die niemand kennt

(Kraftwerk)

Sant Fruitós de Bages, novembre de 2025.

Such Great Heights

They will see us waving from such great heights
Come down now, they'll say
But everything looks perfect from far away
Come down now, but we'll stay
(The Postal Service) 

París, novembre de 2025.

Todd Snider (1966-2025)

La mort de Todd Snider m'ha deixat fora de joc. Perquè no m'ho esperava, i perquè era un d'aquells músics que sempre estaven presents sense fer soroll. Incansable jornaler del rock més genuïnament nord-americà, també d'allò que es va anomenar so Americana, tant a títol personal com al capdavant de projectes com Hard Working Americans (amb l'enyorat Neal Casal).

"Eastside Bulldog" (2016) és una de les meves obres preferides del seu inabastable catàleg. Un acostament al rock'n'roll més bàsic i primitiu, entès a la manera de Little Richard o fins i tot d'uns Sonics, on cada pista és un dard que fa diana. La inicial "Hey Pretty Boy" és una declaració de principis de cap a peus, i et posa les piles des de la primera nota. Descansi en pau.

Nobody cares about the music business

Nobody sounds like they're telling the truth

When they're talking about it

I don't want to talk about it

I like to talk about chicks and cars and partying hard

I like chicks and cars and partying hard

Una imatge de la música surf

Los Straitjackets en posició d'atac, perfectament aliniats com qui manté l'equilibri sobre una taula de surf, ahir al vespre al Poble Espanyol durant la seva actuació com a banda d'acompanyament de Nick Lowe al Festival Feroe –a la mitja part van interpretar algunes peces instrumentals sense Lowe, entre elles una versió en clau 'sufera' del tema de "The Magnificen Seven"–. La imatge de l'instro surf bé podria ser aquesta.

Dues perles New Wave amb minuts de diferència

Squeeze, debutant en plena forma a Barcelona.

FESTIVAL FEROE
Poble Espanyol, Barcelona

15 de novembre de 2025

Aquest cap de setmana hem assistit a la primera edició del Festival Feroe, una nova cita musical que s'ha estrenat al Poble Espanyol amb un cartell tan coherent com llaminer. També cuidant (sí, cuidant) el melòman de base tal com no s'ha vist mai en cap dels macro-saraus que s'organitzen cada estiu al parc del Fòrum (per exemple).

Al Feroe no hi ha zona VIP ni àrea de 'food trucks' (tampoc entorns massificats, entrades a preus dinàmics ni cues a la barra). Però, a canvi, el respectable pot permetre's el luxe d'escoltar, amb minuts de diferència, a Nick Lowe cantant "Cruel to Be Kind" (amb el suport de Los Straitjackets) i a Squeeze interpretant "Up the Junction".

Dues de les perles més absolutes de la New Wave anglesa, lliurades amb tota la seva plenitud pels respectius autors. Va passar ahir dissabte, durant la segona jornada del festival. I val la pena subratllar-ho, perquè és una d'aquelles coses que no passen cada dia (sense anar més lluny, a Barcelona no s'havia vist mai).

Squeeze, de fet, debutaven als nostres escenaris amb quatre dècades i mitja de retard però encara en plena forma. I tancant una jornada que havia comptat també amb la presència de Valerie June, nom de pes de l'escena 'roots' nord-americana contemporània. Una altra figura internacional que és molt cara de veure a casa nostra (no havia tornat des del seu llunyà debut al Cruïlla 2014).

Personalment, m'agradaria observar en tot plegat una declaració d'intencions per part d'un festival que sembla no haver vingut a repetir esquemes, sinó a brindar-nos propostes que van més enllà dels quatre caps de cartell de sempre, en un entorn amable i en unes condicions assumibles. De moment, i esperant poder-hi tornar l'any vinent, crec que és de justícia donar una càlida benvinguda al Feroe.

Nick Lowe amb Los Straitjackets.

Valerie June amb format power trio.

Dave Burgess (1934-2025)

Ha mort Dave Burgess, també conegut com a Dave Dupree, guitarrista rítmic i membre fundador de The Champs, la banda de rock instrumental que el 1958 va facturar aquell trencapistes titulat "Tequila". Una peça que bevia tant del primer rock'n'roll com del mambo i altres gèneres d'arrel llatina, i que algunes veus han assenyalat com a punt de partida d'allò que al cap de pocs anys s'anomenaria música surf.

Els Champs es van formar gairebé per casualitat en un estudi de gravació de Los Angeles, quan Challenge Records –el segell discogràfic fundat per Gene Autry– va encarregar a Burgess –aleshores un desconegut músic de rockabilly que subsistia fent feines com a músic de sessió– que gravés un èxit radiofònic. A la mateixa sessió hi van participar el saxofonista Danny Flores –acreditat com a Chuck Rio per motius contractuals–, el bateria Gene Alden, el guitarrista solista Buddy Bruce i el baixista Cliff Hills.

Van gravar tres peces, entre elles un original de Burgess, "Train to Nowhere", i un altre de Flores, el citat "Tequila", que es van publicar respectivament com a cares A i B d'un mateix senzill acreditat a The Champs –el nom era un homenatge a Champion, el cavall de Gene Autry a la pantalla–. La casualitat va voler que fos la cara B la que ho acabés petant, i la resta és història. Avui, "Tequila" és un estàndard habitual tant en repertoris de rock'n'roll instrumental com de rhythm & blues, swing o jazz llatí.

'Ain't lookin' for nothin' in anyone's eyes'

Well, I've been to London and I been to gay Paris

I've followed the river and I got to the sea

I've been down on the bottom of the world full of lies

I ain't lookin' for nothin' in anyone's eyes

(Bob Dylan)

París, novembre de 2025.