Delícies New Wave a la Mojo de febrer

L'edició de febrer de Mojo dedica la portada a David Bowie i ve acompanyada del recopilatori "Up the Junction". Oportuna selecció de delícies de l'era New Wave amb clàssics i rareses de gent com Billy Bragg, Madness, els Soft Boys, Wilko Johnson o Wreckless Eric. Tampoc hi falten Squeeze i Nick Lowe, els primers amb la peça que titula el disc –en la versió gravada per "Spot the Difference" (2010)– i el segon amb "Cruel to Be Kind" –la primera versió, publicada el 1978 com a cara b del senzill "Little Hitler"–. Dues de les joies més absolutes del seu temps, que fa tan sols un parell de mesos vam poder escoltar en directe a Barcelona, interpretades amb minuts de diferència pels seus respectius autors, en el marc del Festival Feroe.

"Do you still love rock and roll?"

WILCO

Festival de la Porta Ferrada

Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.

R.I.P. Gary Smith

Gary Smith.

Són dies tristos per al rock alternatiu que va definir bona part del so dels 90. A la mort de Van Conner, baixista d'Screaming Trees, hi hem de sumar el traspàs aquest mateix mes de gener del productor Gary Smith, figura clau als inicis de bandes com Throwing Muses o Pixies. Als primers els va obrir les portes de l'escena de Boston que els va fer de rampa de llançament, i els va produir dos àlbums –"House Tornado" (1988) i "Hunkpapa" (1989)-. Als segons els va produir aquell debut incontestable que va ser i segueix essent "Come On Pilgrim" (1987). També va treballar amb gent com 10.000 Maniacs, Juliana Hatfield, The Feelies o The Chills, i va arribar a ser copropietari dels Fort Apache Studios amb Billy Bragg.

Vincent Bonelli

VINCENT BONELLI
Anònims, Granollers

20 de novembre de 2022

De vegades no cal res més que una guitarra acústica, tres o quatre acords, una lletra ben feta i una bona melodia. Vincent Bonelli, cantautor britànic establert a Barcelona, es declara partidari d'això últim, de les melodies. Però el seu repertori també té ben presents la resta d'ingredients. Ahir al migdia va actuar a l'Anònims de Granollers, on va alternar composicions originals amb cites a Simon & Garfunkel ("Feelin' Groovy"), Bob Dylan ("Tomorrow Is a Long Time", "To Make You Feel My Love"), Paul McCartney ("Every Night") i Big Star ("Thirteen"), entre d'altres.

El seu cançoner propi apunta a tots ells –podríem sumar a l'equació uns Everly Brothers i un Billy Bragg-, i pot presumir de perles tan brillants com el folk tardorenc de "Sunset", el rockabilly mestís de "Bendy Leg" o la preciosa balada amb estètica dels 50 que és "When Our Hearts Were Undone". Va acabar citant un altre referent, Leonard Cohen, amb un "Hallelujah" que va recordar més aviat al de Jeff Buckley. Una vegada més, tot allò que encara es pot arribar a dir sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

55 anys sense Woody Guthrie

Woody Guthrie (1912-1967) amb la seva màquina de matar feixistes.

Avui fa 55 anys que va morir Woody Guthrie, nom cabdal del folk i la música d'arrel nord-americana, influència bàsica de Dylan, Springsteen, Joe Strummer, Billy Bragg i tants altres. Guthrie va traspassar el 3 d'octubre de 1967 en un hospital de Nova York, però la seva música i el seu missatge no han deixat mai de ressonar i d'influir noves generacions. I figures com la seva segueixen essent més necessàries que mai quan el fantasma del feixisme al qual ell es va oposar frontalment torna a treure el cap, ja sigui en recomptes electorals des d'Itàlia fins al Brasil, amb discursos que qüestionen drets que han trigat dècades (segles) a ser conquerits, o amb polítiques que deshumanitzen aquelles persones migrants que tan sols busquen una vida digna. Tinguem-lo present, avui i sempre.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

La deshumanització, primer pas cap a la barbàrie

Woody Guthrie.

Per més que m'hi esforci, no puc arribar a entendre què pot passar pel cap d'una persona, posem per cas un militar espanyol de servei a la frontera amb el Marroc, que llença al mar una altra persona, posem per cas un migrant que prova de traspassar aquesta línia divisòria, artificial com totes, com si es tractés d'un drap brut o d'una andròmina que ja no serveix. Ho sento, però no ho entenc.

Puc mig entendre que un polític doni l'ordre des de la distància, la seguretat i la impermeabilitat d'un despatx. Però no puc entendre que algú que tingui consciència de la seva pròpia humanitat sigui capaç d'executar-la pel simple fet que forma part de la seva feina –la banalitat del mal segons Hannah Arendt vindria a ser això-. I tampoc puc entendre que una imatge com aquesta no hagi motivat una onada d'indignació de les que fan caure governs –potser si això hagués passat amb un govern de dretes, aleshores sí, oi?-.

Vaig llegir fa un parell de dies un manifest que es referia a la deshumanització de l'altre com a primer pas cap a la barbàrie. Deshumanitzar. Parlar de 6.000 migrants, o de 8.000, o dels que sigui, obviant que darrere cada xifra hi ha una vida, una història, uns somnis, una persona. Reduir-ho tot a la fredor de les xifres, primer pas cap a la barbàrie de qui és capaç de llençar aquesta vida, aquesta història, aquests somnis, aquesta persona, a les escombraries... o al mar.

L'any 1948, un avió es va estavellar a prop de la localitat californiana de Los Gatos. A l'accident hi van morir 32 persones, la totalitat dels ocupants de l'aeronau. Descomptant la tripulació, la majoria eren migrants mexicans que tornaven a casa després de treballar com a temporers als Estats Units, la resta eren més migrants en situació irregular a qui el departament d'Immigració nord-americà estava deportant. Una trentena de migrants morts, van destacar els titulars de l'època. Una vegada més, les xifres, la deshumanització.

Com a resposta, Woody Guthrie va compondre aquell mateix any una cançó titulada "Deportee (Plane Wreck at Los Gatos)", on es referia a aquell accident i on va donar noms com Rosalita, Jesús o María a les persones que hi havia darrere d'aquelles xifres. Donant-los noms, Guthrie va tornar a humanitzar aquells migrants, i la seva cançó va esdevenir un clàssic de la música folk. Una vacuna contra l'odi que ha arribat fins als nostres dies a través de veus com les d'Odetta, Joan Baez, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Billy Bragg o The Highwaymen.

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

L'última edició de Q

L'última edició de Q Magazine. Un recull d'articles històrics de la revista que posa punt i final a (gairebé) tres dècades i mitja de periodisme musical en paper. L'adéu d'una capçalera que durant tot aquest temps havia sabut trobar un cert equilibri entre el rigor més absolut i una vocació essencialment mainstream. Un equilibri difícil de mantenir quan la gratuïtat i el soroll excessiu de la xarxa han cobert aquest mercat mainstream. Més encara quan capçaleres com Mojo –per citar una publicació de la mateixa editorial- ofereixen pel mateix preu el mateix rigor i una major profunditat.

Torno a Q, ho reconec, després d'una llarga temporada desconnectat de la seva pista, motivat per aquest comiat prèviament anunciat però no per això menys dolorós. Perquè una línia editorial pot agradar més o menys, però el tancament d'un mitjà de comunicació sempre és una mala notícia. De Q recordo articles interessants i d'altres que eren més aviat banals, com per exemple una entrevista a Billy Bragg on es parlava més d'hàbits gastronòmics que no pas de música. Però vist amb perspectiva, aquell article tenia la seva raó de ser. I si tan sols un grapat de fans d'Ed Sheeran van arribar a entendre gràcies a aquella entrevista que hi ha vida més enllà de les portades i els grans titulars, el seu autor ja es podia donar per satisfet.

En un món com el que havíem conegut fins fa tan sols quatre dies, la funció de revistes com Q era justament aquesta. Explicar qui eren i què significaven artistes com David Bowie, Nirvana, els White Stripes, Amy Winehouse o el mateix Bragg a un públic sens dubte curiós però no necessàriament especialitzat. I de passada recordar-nos a nosaltres, els que de vegades tendim a confondre el gust amb la raó, que ens agradi o no vivim en un món on els Ed Sheerans conviuen amb els Billy Braggs, i que fins a un cert punt està bé que sigui així. Vistes des de determinades latituds, és clar, les portades de Q també ens venien a dir que hi ha maneres i maneres d'entendre el concepte mainstream. I que aquestes solen anar estretament lligades al tracte que cada país dispensa al seu sector cultural.

Billy Bragg & Wilco: "All You Fascists"

Bragg, segon per l'esquerra, amb Wilco - Foto Ken Schles.

Mai és mal moment per recordar la unió de Billy Bragg amb Wilco. El cantautor punk de Barking i la banda de Chicago posant música a tot un seguit de textos fins aleshores inèdits de Woody Guthrie. Com a resultat, dos plàstics que van veure la llum amb el títol genèric de "Mermaid Avenue", un primer volum el 1998 i la seva continuació al cap de dos anys -el 2012 es van reeditar de forma conjunta amb abundant material extra-. Era al segon disc on figurava una peça que em sembla especialment indicada per a una jornada de ressaca post-electoral amb resultats com a mínim inquietants. "All You Fascists", un rock'n'roll directe com un cop de puny a la cara on Bragg amplificava aquests inequívocs versos de Guthrie amb el suport d'uns Wilco en pleníssima forma: "All you fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You're bound to lose, you fascists / Are bound to lose". Mai és mal moment per recordar la unió del britànic i els nord-americans, deia. Avui, més que mai, que soni ben fort.

Antologies de Television Personalities

Connectant la parròquia punk amb la primera generació indie.

Si l'adveniment d'allò que es va anomenar indie durant la dècada dels 80 és conseqüència de l'explosió punk de finals dels 70, els Television Personalities de Dan Treacy són amb tota probabilitat un dels enllaços directes entre la frescor d'uns Buzzcocks o uns Adverts i la immediatesa de la generació C86. Una banda de post-punk que no sonava enrabiada com The Fall, misteriosa com The Cure ni deprimida com Joy Division, sinó propera a més no poder i fins i tot amb un punt naïf. El segell Fire en repassa part de la trajectòria amb dos volums antològics, "Some Kind of Happiness: Singles 1978-1989" i "Some Kind of Trip: Singles 1990-1994", ideals tant per a completistes com per a neòfits. Aquests últims faran bé de començar pel principi i centrar-se sobretot en el primer dels dos volums, on títols tan inequívocs com "Part Time Punks", "Where's Bill Grundy Now?" o "I Know Where Syd Barrett Lives" avancen els Smiths i Billy Bragg per l'esquerra i es planten a l'avantguarda de l'indie, el lo-fi, l'antifolk i tot allò que els passi pel cap. També hi ha rareses com la versió d'"Apples and Oranges" que els londinencs van gravar per un disc de tribut a Syd Barrett. Més que una porta d'entrada, una acurada radiografia.

Que algú ens digui que no estem sols

The Clash canten contra el racisme a Victoria Park, Londres, tal dia com avui de 1978.

D'acord. Parlem de les eleccions del passat 28-A. O més ben dit dels seus resultats. De l'entrada per la porta gran de Vox al Congrés dels Diputats. De la irrupció d'una extrema dreta i d'uns tics feixistes que, en realitat, mai han deixat de condicionar la política espanyola però ara es presenten de forma totalment desacomplexada i sense necessitat de cap mena de careta. La situació és catastròfica, encara que l'esquerra -aquesta sí, totalment acomplexada quan no directament anestesiada- insisteixi a donar per bons els resultats perquè ha aconseguit salvar els mobles i evitar un desastre que a priori s'augurava encara més descomunal. És catastròfica perquè, xifres al marge, Vox i tot allò que representa disposen des d'ara mateix d'un espai parlamentari amb tot el que això implica. Més projecció mediàtica, més recursos a l'hora de fer campanya i, en definitiva, més facilitats a l'hora de difondre un discurs xenòfob, racista, homòfob, masclista i marcadament autoritarista -no és cap secret que Abascal no apuntava tant a aquestes eleccions com a les que tindran lloc d'aquí a quatre anys-.

No és la primera vegada que una formació obertament d'extrema dreta irromp amb força en la política d'un estat membre de la Unió Europea. Durant els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens similars en altres països del nostre entorn. I aquests dies no puc parar de recordar l'ascens que el National Front va protagonitzar al Regne Unit ara fa cosa de quatre dècades. Aleshores els artistes es van mobilitzar, i els músics van ser els abanderats d'aquella mobilització. Figures com The Clash, els Specials, Madness o Billy Bragg van sortir a conscienciar els seus respectius públics contra la xacra. A recordar a moltíssima gent que calia mostrar fermesa enfront del feixisme però sobretot que no estava sola. I és justament això el que trobo a faltar entre la gran majoria d'artistes i bandes joves (i no tan joves) que ho estan petant ara mateix. Que baixin ni que sigui momentàniament dels seus macroescenaris patrocinats per les grans marques i ofereixin senyals de vida. Que si el trap és com afirmen alguns el nou punk, els seus referents es dignin a demostrar-ho. Que la tan publicitada revolució llatina vagi més enllà de l'estètica i planti cara a qui censura la diversitat. Que algú ens digui, en definitiva, que no estem sols.

Grace Petrie

Recordo una conversa entre Billy Bragg i Antonio Baños on el segon preguntava al primer pel futur de la cançó protesta i aquest li responia que el seu esperit sobrevivia en gèneres urbans com el grime. "Oblida't dels nois blancs amb guitarres", va sentenciar Bragg en una afirmació tan discutible com sobradament justificada. Sigui com sigui, si els nois blancs amb guitarres ja no adrecen els problemes d'aquest món, és possible que sí que ho facin algunes noies blanques que toquen el mateix instrument i que a més militen obertament en la causa LGTB. Com ara la britànica Grace Petrie, que ha batejat el seu darrer disc amb l'inequívoc títol de "Queer as Folk" (2018). Una mena d'esglaó perdut entre el propi Bragg i Alynda Lee Segarra, Petrie abraça la tradició anglosaxona en la seva concepció més transatlàntica i heterodoxa. I la fa servir per cantar veritats com temples i lliurar manifestos més necessaris que mai en temps de Trump, Le Pen, Bolsonaro, Farage, Abascal i companyia. La seva visceral lectura de "Tom Paine's Bones" recorda els dies en què gairebé es podia iniciar una revolució des del fons d'una taverna.

Billy Bragg - "Bridges Not Walls" (2017)

El mateix títol ja ho deixa ben clar. Els esdeveniments que han tingut lloc durant els darrers mesos i fins i tot anys en l'esfera política internacional no han deixat indiferent Billy Bragg. I el londinenc, sempre compromès i fidel a un esperit essencialment combatiu, no ha dubtat a passar-los revista en un miniàlbum -el mateix format amb què ja es va estrenar el 1983 amb "Life's a Riot with Spy vs Spy"- marcat per afers com el Brexit o la presidència de Trump. Sis peces de naturalesa immediata que combinen les aproximacions al so Americana de les darreres obres de Bragg ("King Tide and the Sunny Day Flood") amb les essències més primitives de la seva obra. Les d'una guitarra elèctrica en flames i una veu sense pèls a la llengua ("The Sleep of Reason"). Títols com "Why We Build This Wall" o "Full English Brexit" no deixen lloc a cap mena de dubte: feia temps que aquest home no mossegava tan fort.

The Imagined Village - "Bending the Dark" (2012)

Ja fa alguns anys que aquest plàstic va sortir al mercat, però el seu contingut es manté de rabiosa actualitat en un moment en què els populismes de caire xenòfob es manifesten a través de fenòmens com el Brexit. The Imagined Village és un projecte impulsat pel polifacètic músic i productor britànic Simon Emmerson (Afro Celt Sound System) amb l'objectiu de revisar el folk del seu país i tenyir-lo de nous matisos i detalls que reflecteixin la multiculturalitat de la Gran Bretanya. D'aquesta manera, les formes de la música tradicional anglosaxona es fonen amb apunts orientals, caribenys i llatins. "Bending the Dark" (2012, el títol en si mateix és tota una declaració d'intencions) va ser el seu disc de debut, i comptava amb col·laboradors tan il·lustres com Martin i Eliza Carthy, Johnny Kalsi o Jackie Oates -malgrat no aparèixer a l'àlbum, també Billy Bragg havia format part d'una primera encarnació del col·lectiu-. El resultat de tot plegat va ser molt més que un manifest, un exercici de mestissatge musical amb totes les lletres i totes les conseqüències.

Un moment revolucionari

Bragg i Baños, aquesta tarda a l'Auditori del CCCB.

Un dels plats forts de la primera jornada de Primavera Pro 2017 ha estat sens dubte l'entrevista que Antonio Baños ha realitzat a Billy Bragg a l'Auditori del CCCB. Una hora de conversa durant la qual s'ha parlat de política i de música. I en aquest últim àmbit ha tingut un especial protagonisme l'skiffle, gènere al qual ha dedicat Bragg l'assaig "Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World" (2017). L'skiffle, un fenomen essencialment britànic malgrat les seves arrels nord-americanes, va viure a mitjans dels anys 50 el seu moment de màxima popularitat i va esdevenir la base de tot el que vindria a continuació. "El moment en què la guitarra va abandonar la secció rítmica on la confinaven les big bands de jazz per a passar a un primer terme", ha apuntat el londinenc tot referint-se a l'esclat de l'skiffle, "va ser un moment revolucionari per al meu país". I no és cap exageració: "L'skiffle és l'arrel de tota la música britànica dels 60 i els 70, dels Beatles a Led Zeppelin i de Mott The Hoople al punk", ha sentenciat, "de cop i volta vam saber tres coses: que no calia ser músic per a fer música, que no calia ser nord-americà per a fer música nord-americana, i que no calia ser negre per a tocar blues". Lliçó magistral d'història melòmana, de la qual em quedo personalment amb aquest concepte: el moment revolucionari que, en paraules de Bragg, va suposar l'skiffle per al Regne Unit. El fet que l'entrada en escena d'un nou gènere musical pogués alterar la història no ja d'un país sinó del món sencer: sense l'skiffle no haurien existit els Beatles, i sense els Beatles el món seria molt diferent de com el coneixem.

Lewis & Leigh

LEWIS & LEIGH

Teatre Ateneu, Hostalets de Balenyà

2 d'abril de 2016

Amb un peu en les essències més tradicionals del so Americana i un altre en els corrents renovadors del gènere, Lewis & Leigh es poden considerar ara mateix com tota una potència emergent de la música d'arrels nord-americanes en aquest costat de l'Atlàntic. La premsa especialitzada ha celebrat amb entusiasme l'edició del seu disc de debut, "Ghost" (2016). Una de les peces que integren el plàstic en qüestió, "The 4:19", va rebre el guardó a la Millor Cançó durant la passada edició dels prestigiosos UK Americana Music Awards. I en el marc de la mateixa gala, celebrada a Londres ara fa dos mesos, el duet que formen Al Lewis i Alva Leigh va ser distingit també com a Millor Artista Britànic -categoria on competien amb pesos tan pesants com Billy Bragg-.

Els darrers mesos han estat per tant meteòrics per a Lewis i Leigh, un gal·lès i una nord-americana que van començar a tocar plegats després de coincidir ara fa tres anys a la capital del Regne Unit, però no sembla que res de tot això hagi afectat el seu dia a dia. A l'escenari exhibeixen la seguretat de qui ha rodat el seu repertori en incomptables places, però a la vegada conserven la prudència de qui encara surt a guanyar-se el públic concert rere concert. Interpreten el seu cançoner amb solvència, i l'expliquen amb detall a unes audiències que en molts casos encara no s'hi han familiaritzat. I a jutjar pels resultats assolits durant la seva primera gira per l'Estat espanyol, es pot dir que saben com convèncer el respectable: al final de cada actuació, les allaus d'assistents als punts de merchandising han estat tals que ha calgut reposar amb caràcter d'urgència les còpies de "Ghost". I tot i amb això, quan van arribar ahir a la tarda als Hostalets de Balenyà, última parada de la gira i única data en terres catalanes, tan sols els quedaven set vinils que acabarien despatxant en qüestió de segons.

Amb precedents com aquests, l'expectació per escoltar Lewis & Leigh en un teatre amb capacitat per a un centenar de persones era màxima i van saber estar-ne a l'alçada amb un passi on van conjugar ofici i proximitat. Una hora llarga durant la qual van prescindir de tots els recursos i ornaments presents al disc per a interpretar les cançons amb l'únic suport d'una guitarra -la que tocava Lewis- i unes harmonies vocals que ja han esdevingut per mèrits propis un dels seus trets identitaris. L'altre punt fort del duet es troba en la vessant lírica, unes lletres que tant poden relatar històries de mala vida com homenatjar els paisatges d'infantesa dels seus autors, i que sovint evoquen el moviment constant de qui viu a la carretera. Les de peces com "Piece of Gold", "Losing Time", "Whiskey and Wine" o "Keep Your Ghost", alternades ahir amb títols inèdits i una simpàtica lectura a contrallum de "There Is a Light that Never Goes Out" (The Smiths). Ja en plena recta final van desendollar la guitarra i van baixar a la platea per a interpretar la citada "The 4:19" tot passejant-se entre el respectable. Dir que va ser emocionant és quedar-se curt.

Guitarra, baix i bateria - programa 139

Drive-By Truckers - Foto Danny Clinch.

Ahir va tornar la secció mensual d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Ens van acompanyar Teenage Fanclub, Ebbot Lundberg, The Soundtrack Of Our Lives, Pink Floyd, Drive-By Truckers, Todd Snider, The Missing Leech, Anímic, The Harlock, Hola Chica, The Lazy Lies i Billy Bragg. Poden escoltar-ho aquí.

Billy Bragg reinterpreta Dylan

A escenaris socials complicats, respostes artístiques ben directes. Com ja va passar amb Reagan i Thatcher, és molt probable que la presidència de Donald Trump inspiri alguns dels grans discos dels propers anys. De moment, Billy Bragg ha respost a l'arribada del magnat a la Casa Blanca amb una relectura de "The Times They Are a-Changin'", el clàssic de Bob Dylan reinterpretat i amb la lletra adaptada als nous temps. Bragg l'ha penjat al seu compte de Youtube.

Billy Bragg & Joe Henry - "Shine a Light" (2016)

Tot un viatge, el que van dur a terme el passat mes de març dues figures de la cançó britànica i nord-americana com són, respectivament, Billy Bragg i Joe Henry. Ni més ni menys que el recorregut sencer del Texas Eagle, el tren que uneix les ciutats de Chicago i Los Angeles. Diversos dies de trajecte ferroviari amb les seves corresponents aturades en diferents punts de la geografia nord-americana. Pauses, aquestes últimes, que Bragg i Henry van aprofitar per a enregistrar de forma totalment improvisada -ja fos en sales d'espera o a les pròpies andanes- tot un seguit de peces tradicionals amb el tren com a marc de fons -de "Rock Island Line" a "The Midnight Special" i de "Lonesome Whistle" a "Hobo's Lullaby"-. El resultat final, signat a mitges, acaba de veure la llum sota el títol de "Shine a Light - Field Recordings from the Great American Railroad" (2016). Un volum que no es troba entre les obres més destacades dels seus autors ni explicarà gran cosa als estudiosos del folk nord-americà, però documenta un projecte singular i torna a treure la pols d'un repertori que tant Bragg com Henry coneixen prou bé i aborden amb tanta empenta com respecte.