Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

50 anys dels concerts d'"Amazing Grace"

Aretha Franklin, en un fotograma del documental de Sydney Pollack.

El retorn de la reina del soul a les seves arrels, el millor àlbum de gòspel de tots els temps segons nombroses veus autoritzades, i dos concerts que van fer història. Es commemoren avui i demà 50 anys de les dues actuacions que Aretha Franklin va oferir els dies 13 i 14 de gener de 1972 a la New Temple Missionary Baptist Church de Los Angeles. L'acompanyaven, a més dels seus músics habituals, el Reverend James Cleveland al piano, i les veus del Southern California Community Choir. I el repertori va enllaçar sentides lectures de clàssics de la música espiritual com "Mary, Don't You Weep", "Climbing Higher Mountains" o "Amazing Grace", amb reinterpretacions d'estàndards del pop com "You've Got a Friend" de Carole King o "You'll Never Walk Alone" de Rodgers i Hammerstein.

Franklin venia de protagonitzar un meteòric ascens durant la dècada dels 60, que l'havia portat de ser una de les grans promeses del rhythm & blues a esdevenir per mèrits propis una de les veus essencials del soul. A Los Angeles va reivindicar els seus inicis cantant a l'església amb el seu pare, el Reverend C.L. Franklin –qui va oferir emotius discursos durant el decurs de les actuacions-. Però sobretot va consolidar el seu nom al més elevat panteó de la música afroamericana. D'aquells dos concerts en va sortir l'imprescindible doble àlbum en directe "Amazing Grace", publicat el mes de juny d'aquell mateix 1971. També en va sortir la magnífica pel·lícula documental del mateix títol, dirigida per Sydney Pollack, que no es va arribar a estrenar fins a finals de 2018, pocs mesos després de la mort de la vocalista –qui, sembla ser, s'havia oposat a la seva estrena-.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Burke Shelley (1950-2022)

BURKE SHELLEY
(1950-2022)

El primer cop que vaig veure Metallica en directe, van obrir el concert amb una cançó que no era seva però ho podria haver estat perfectament. "Breadfan" de Budgie, una d'aquelles bandes que molts vam descobrir gràcies als mateixos Metallica i que sens dubte mereixen molt més reconeixement de l'obtingut. Obres com "Squawk" (1972), "Never Turn Your Back on a Friend" (1973) o "In for the Kill!" (1974) són simplement incontestables, i anticipen corrents i registres que van de la NWOBHM al thrash i l'speed metal. A més de Metallica, grups com Iron Maiden, Soundgarden o Queens Of The Stone Age també n'han reivindicat la influència.

Formats l'any 1967 a Cardiff, Budgie eren una banda de rock dur amb un peu en la música progressiva i un altre en allò que es va anomenar heavy metal. Les seves cançons bevien de les mateixes arrels que les de contemporanis com Deep Purple o Led Zeppelin, però quan premien l'accelerador assolien tempos tan urgents, agressius fins i tot, que en ocasions semblaven avançats al seu temps. Un altre tret distintiu del seu so era la veu aguda del vocalista i baixista Burke Shelley, menys tècnica i més visceral que la de bona part dels seus contemporanis. Shelley, l'únic component que es va mantenir sempre a bord del power trio gal·lès, ens ha deixat a l'edat de 71 anys.

James Mtume (1946-2022)

JAMES MTUME
(1946-2022)

Ens ha deixat el cantant i multiinstrumentista James Mtume, figura de llarg i eclèctic recorregut en l'àmbit del jazz però també en el del soul, el funk i l'r&b. Se'l recordarà sobretot com a líder de Mtume, combo amb el qual va facturar clàssics de la pista de ball com "Juicy Fruit" (1983) –la peça titular esdevindria en dècades posteriors una de les més samplejades pels artistes de hip hop-. Prèviament havia tocat amb figures com McCoy Tyner, Gato Barbieri o Miles Davis, amb el qual va gravar obres com "On the Corner" (1972). El seu pare era el saxofonista Jimmy Heath.

Michael Lang (1944-2022)

MICHAEL LANG
(1944-2022)

Woodstock 69, la mare de tots els macrofestivals. 400.000 assistents, les carreteres col·lapsades i els fills de les flors enfangant-se sota la pluja. Un cartell amb reclams com Jimi Hendrix, The Who, Janis Joplin o Grateful Dead, i les revelacions de Santana i Joe Cocker. Sense zones VIP ni restriccions sanitàries, malgrat celebrar-se el festival en plena pandèmia mundial de la grip de 1968 (l'anomenada grip de Hong Kong). Eren altres temps. Als concerts s'hi anava a viure experiències transformadores, no pas a sumar polseres a l'avantbraç. I un públic disposat a ensorrar les tanques del recinte per poder entrar-hi de franc, difícilment hauria tolerat les barbaritats que s'exigeixen avui per poder escoltar música en directe.

Bé, tot això venia perquè ha mort Michael Lang, un dels promotors del festival de Woodstock –juntament amb el seu soci Artie Kornfeld i amb el suport financer de John P. Roberts i Joel Rosenman-, també el rostre més visible de l'organització tant de l'edició original com de les rèpliques de 1994 i 1999 –el 2019 se n'havia anunciat una edició commemorativa del cinquantenari que es va acabar abortant per entrebancs logístics i financers-. Lang també va oferir assistència tècnica i suport logístic al festival d'Altamont organitzat pels Rolling Stones mesos després del primer Woodstock, i en anys posteriors va desenvolupar diferents tasques a les indústries musical i cinematogràfica –entre elles el management del citat Joe Cocker-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Sis anys sense Bowie

Bowie, a l'època en què va gravar "Toy" - Foto Getty Images.

Es commemoren avui sis anys de la mort de David Bowie –o més ben dit de David Robert Jones, perquè Bowie, la seva creació, segueix essent etern-. I la commemoració ve marcada enguany per dues notícies recents. La primera, la venda del seu catàleg a Warner per 250 milions de dòlars. La segona, la publicació d'un nou disc pòstum que suposa en realitat l'edició tardana i amb caràcter oficial de "Toy", aquell àlbum perdut que la seva parròquia més acèrrima portava ben bé dues dècades esperant –no compten les filtracions penjades a la xarxa-.

Sobre la primera notícia, poca cosa a dir. Els hereus de Bowie han venut el seu cançoner a Warner, que ha invertit una suma de diners estratosfèrica en un actiu segur –el catàleg d'un artista llegendari-, tal i com altres corporacions han fet darrerament amb els drets de les cançons d'altres gegants com Dylan o Springsteen. Les formes més salvatges del capitalisme devorant el poc romanticisme que li queda a la indústria musical, però res que no es pogués veure a venir des del dia que vam acceptar comprar a través d'entitats bancàries les entrades per assistir als concerts dels nostres artistes preferits.

I què podem dir sobre "Toy"? Doncs que probablement sigui el primer gran àlbum de 2022, tot i haver-se gravat l'any 2000. Quan Virgin es va negar a publicar-lo perquè no ho veia clar, Bowie va marxar a Columbia –i va començar a treballar en el que esdevindria el monumental "Heathen" (2002), que al seu dia va suposar una mena de retorn per la porta gran-. Una col·lecció de cançons dels primeríssims anys de la seva carrera, regravades amb la banda que l'acompanyava aleshores –Earl Slick, Gail Ann Dorsey, Mike Garson i companyia- i amb uns acabats que les presenten tan fresques avui com ho haurien fet 22 anys enrere.

Sorprèn, d'entrada, un "I Dig Everything" que no hauria desentonat al repertori de Tin Machine, també la dinàmica lectura d'un "You've Got a Habit of Leaving" que sembla fet per passar la mà per la cara de tot el rock de masses britànic post-Britpop. O un "London Boys" que guanya serenor i solemnitat amb uns arranjaments que li fan molt més que justícia. I després hi ha aquell "Can't Help Thinking About Me" que Bowie ja havia reinterpretat en directe a l'època i que substitueix l'accent barroc de la versió original per uns acabats que sintonitzen plenament amb la generació indie de principis de segle.

La gestació de "Toy" s'emmarca en un any decisiu a la carrera de Bowie. Un exercici, el 2000, durant el qual va protagonitzar una apoteòsica actuació al festival de Glastonbury amb un repertori farcit de clàssics, reconciliant-se amb un sector important del seu públic –aquell que no havia acabat d'entendre alguns dels seus moviments durant les dècades dels 80 i els 90- i, sobretot, amb ell mateix. També és la banda sonora per fi oficialitzada d'uns dies en què Bowie no era ni de bon tros la figura intocable que acabaria esdevenint durant els darrers anys de la seva vida –qui ho diria avui, que una vegada hi va haver una discogràfica capaç de negar-se a publicar un disc d'ell?-, i mirava enrere per retrobar-se ell mateix. Molt més que una curiositat.