God On My Right

Vénen de Liverpool i es mouen per unes coordenades sonores on les formes més corrosives dels Depeche Mode dels 90 gairebé arriben a fondre's amb les essències més àrides de Nine Inch Nails. Es diuen God On My Right, i els singles i ep's que tenen publicats en format digital fusionen la música industrial més claustrofòbica ("Year of the Ghost") amb l'electrònica de caràcter abrasiu ("Dark") i el rock més atmosfèric i terminal ("All of Me"). Descobreixin-los a Soundcloud.

Que algú ens digui que no estem sols

The Clash canten contra el racisme a Victoria Park, Londres, tal dia com avui de 1978.

D'acord. Parlem de les eleccions del passat 28-A. O més ben dit dels seus resultats. De l'entrada per la porta gran de Vox al Congrés dels Diputats. De la irrupció d'una extrema dreta i d'uns tics feixistes que, en realitat, mai han deixat de condicionar la política espanyola però ara es presenten de forma totalment desacomplexada i sense necessitat de cap mena de careta. La situació és catastròfica, encara que l'esquerra -aquesta sí, totalment acomplexada quan no directament anestesiada- insisteixi a donar per bons els resultats perquè ha aconseguit salvar els mobles i evitar un desastre que a priori s'augurava encara més descomunal. És catastròfica perquè, xifres al marge, Vox i tot allò que representa disposen des d'ara mateix d'un espai parlamentari amb tot el que això implica. Més projecció mediàtica, més recursos a l'hora de fer campanya i, en definitiva, més facilitats a l'hora de difondre un discurs xenòfob, racista, homòfob, masclista i marcadament autoritarista -no és cap secret que Abascal no apuntava tant a aquestes eleccions com a les que tindran lloc d'aquí a quatre anys-.

No és la primera vegada que una formació obertament d'extrema dreta irromp amb força en la política d'un estat membre de la Unió Europea. Durant els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens similars en altres països del nostre entorn. I aquests dies no puc parar de recordar l'ascens que el National Front va protagonitzar al Regne Unit ara fa cosa de quatre dècades. Aleshores els artistes es van mobilitzar, i els músics van ser els abanderats d'aquella mobilització. Figures com The Clash, els Specials, Madness o Billy Bragg van sortir a conscienciar els seus respectius públics contra la xacra. A recordar a moltíssima gent que calia mostrar fermesa enfront del feixisme però sobretot que no estava sola. I és justament això el que trobo a faltar entre la gran majoria d'artistes i bandes joves (i no tan joves) que ho estan petant ara mateix. Que baixin ni que sigui momentàniament dels seus macroescenaris patrocinats per les grans marques i ofereixin senyals de vida. Que si el trap és com afirmen alguns el nou punk, els seus referents es dignin a demostrar-ho. Que la tan publicitada revolució llatina vagi més enllà de l'estètica i planti cara a qui censura la diversitat. Que algú ens digui, en definitiva, que no estem sols.

The Cardinal Kings

No són gratuïtes les comparacions que diversos mitjans especialitzats del Regne Unit estan establint entre The Cardinal Kings i Arctic Monkeys. Com Alex Turner i companyia, aquesta jove banda de Biggleswade -una petita localitat del comtat de Bedforshire- contempla la tradició més àmplia del pop independent per a facturar tot un seguit de cançons que parlen i sonen com els suburbis anglesos que hi ha més enllà de les grans postals turístiques. Amb un ep al mercat -"The Cardinal Kings" (2017)- i un grapat de singles que conjuguen urgència, melodia, intensitat i introspecció, la formació ja s'ha fet un nom al circuit del seu país i no para de fer quilòmetres arreu de la Gran Bretanya, havent actuat en esdeveniments de primer ordre com l'Stone Free Festival. Descobreixin-la a Soundcloud.

El blues d'una jornada de reflexió

Capella, Swanson, Weht i Hinojosa: Magnolia, la nit passada al Jamboree.

MAGNOLIA

Jamboree, Barcelona

27 d'abril de 2019

El concert de presentació del segon disc de Magnolia, "This Joint's too Hip for Me" (2019), va coincidir amb les últimes hores d'una jornada de reflexió que augurava uns resultats electorals, com a mínim, inquietants. Myriam Swanson s'hi va referir en més d'una ocasió tot fent gala d'aquella ironia marca de la casa que sol gastar la vocalista quan s'enfila a l'escenari. Un recurs ideal per a dinamitzar el ritme de qualsevol actuació. I el recordatori que sovint, però sobretot quan sembla que hagin d'anar mal dades, un club de jazz com el Jamboree pot esdevenir el refugi ideal contra el soroll del món exterior.

Van trencar el gel amb el contagiós boogie-woogie de "Get Out the Door", una de les sis composicions pròpies amb què el quartet barceloní -Myriam Swanson (veu), Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria)- ha marcat terreny en aquest segon àlbum. Tota la carn a la graella de bon principi, i l'inici d'un senyor recital que va alternar estàndards com "Bang Bang Boogie" (Nat King Cole Trio) o "Two Ladies in the Shade of the Banana Tree" (Truman Capote) amb altres reclams de pròpia autoria com "Have You Seen My Guy?" o "You Could Be My Next Mistake".

Van encetar una climàtica recta final amb la titular "This Joint's too Hip for Me", original de Betty Hall Jones que la nit passada semblava feta a mida de Swanson i companyia. I, ja en tanda de bisos, la vocalista es va posar seriosa tot dedicant a la democràcia una emocionant i emotiva "To Send My Love" -una altra peça de collita pròpia- abans d'acomiadar-se del respectable per la porta gran amb una frenètica "Burnt Toast and Black Coffee" (Shorty Long). Un passi rodó de cap a peus. I una formació que no tan sols ha vingut a reivindicar una tradició, la del jazz vocal, sinó sobretot a dir-hi la seva i a deixar-hi empremta.

Bruce Springsteen - "Hello Sunshine" (2019)

Bruce Springsteen.

El primer que vaig pensar a l'escoltar el nou single de Bruce Springsteen és que mai abans s'havia aproximat tant el Boss a les coordenades del seu adorat Roy Orbison. Després em vaig adonar que "Hello Sunshine", primer avançament d'un imminent nou àlbum d'estudi que veurà la llum el mes de juny sota el títol de "Western Stars", té un no sé què que pot arribar a recordar els registres de Richard Hawley. I a mida que hi vaig tornant, m'adono que l'autor de "The River" (1980) podria perfectament estar encetant allò que sol anomenar-se una etapa de maduresa. D'entrada, prescindeix de The E Street Band i recupera un format solista que a aquestes alçades de la seva trajectòria podria donar-li molt millors resultats a l'hora d'entrar a l'estudi. D'altra banda, signa tretze cançons centrades en tot un seguit de personatges i les seves històries, i les amaneix amb uns arranjaments orquestrals inèdits en la seva obra que apunten a subtil reinvenció. Caldrà escoltar la resta de l'àlbum, és clar, per saber si la cosa va o no va per aquí. Però ara per ara els presagis són bons. Poden escoltar "Hello Sunshine" a Youtube.

Primer videoclip de Pol Purgimon

Ja vam parlar al seu moment de Pol Purgimon, un jove de Palautordera que es dedica a fer cançons a cavall del folk més oníric i el pop més feréstec. Una de les últimes grans sorpreses de la sempre prolífica microescena del Baix Montseny, i una mena d'esglaó perdut entre Pep Laguarda i Joan Colomo. Bé, el cas és que acaba de presentar el primer videoclip del seu ep de debut, "Les flors, al mar" (2019). Es tracta de la peça titular, amanida ara amb les coreografies arran de mar de la ballarina Maria Alabern. El va dirigir la realitzadora Berta Alcalde, i poden vostès visionar-lo a Youtube.

Guitarra, baix i bateria - Programa 212

The Llamps, psicodèlia amb accent de Perpinyà.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Aquest mes ens acompanyen All Them Witches, Mötley Crüe, The Llamps, Magnolia, Suede, Solé i Victor Tsoy. M'atreviria a dir que mai abans ens havia sortit un programa tan eclèctic. Disponible en podcast.

Dorian Wood a El 9 Nou

En un moment en què la música llatina sembla haver-se situat definitivament al centre del relat pop, potser convindria que determinats caçadors de tendències comencessin a fixar-se en figures com la de Dorian Wood. El músic nord-americà d'arrels costarriquenyes va actuar el passat dimarts 23 d'abril a Sant Esteve de Palautordera, única aturada a Catalunya d'una gira europea on ret homenatge a Chavela Vargas. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

El suport de Calamaro a Vox

Calamaro el 1999, obrint els concerts de Dylan i convidant a somiar en dies millors.

El passat 22 d'abril va fer 20 anys que vaig veure Andrés Calamaro en directe per primer cop. Va ser al Palau d'Esports de Barcelona com a teloner de Bob Dylan. Jo desconeixia aleshores la seva obra, però em va seduir interpretant tot sol a la guitarra peces com "Elvis está vivo", "Te quiero igual" o fins i tot una fràgil lectura de "Can't Help Falling in Love" del Rei. El final amb la contundent "Alta Suciedad" encara el tinc ben present a dia d'avui.

Per això em costa d'entendre que algú capaç d'haver compost totes aquelles cançons i tantes altres acabi fent públic el seu suport a un partit d'extrema dreta que representa justament el contrari de tot allò que al seu dia van arribar a inspirar. Una formació que es va crear precisament per castigar persones com la que ell havia estat i m'agradaria pensar que encara és.

La qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre qui vota a Vox i per què ho fa. No és la incultura, no és la ignorància, no és la por. Poden ser totes tres juntes, però hi ha alguna cosa més i, com en el cas de Trump als Estats Units, té a veure amb el descrèdit creixent de tota una sèrie d'absoluts que potser caldria començar a replantejar abans no acabem prenent mal tots plegats.

Tritó Negre, número 2

Acaba de sortir del forn la segona edició de Tritó Negre, el fanzine cultural de Som del Montseny, amb portada il·lustrada per Dorian Wood. Molt content d'haver-hi pogut contribuir escrivint sobre el concert de Somebody a la llibreria Cafè del Teatre de Sant Esteve de Palautordera. El trobaran en locals, establiments i altres espais culturals del Baix Montseny.

Magnolia - "This Joint's too Hip for Me" (2019)

Desenterrant les joies ocultes del jazz vocal - Foto Noemí Elías.

Magnolia és un quartet barceloní de jazz vocal encapçalat per la polifacètica Myriam Swanson. I el seu segon disc, "This Joint's too Hip for Me", un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. El presentaran aquest dissabte, 27 d'octubre, a la sala Jamboree. En parlem amb la mateixa vocalista.

La de Myriam Swanson no és tan sols una de les veus més arrelades i reconeixibles que ha conegut el blues barceloní durant les últimes dècades, també n'és una de les més eclèctiques i versàtils. Quan no canta blues, el registre tot terreny de Swanson pot estar-se dedicant perfectament a eixamplar els horitzons del rock'n'roll al capdavant dels incombustibles Flamingo Tours o, en el cas que ens ocupa, a retre homenatge a l'era daurada del jazz vocal amb un projecte, Magnolia, que acaba de lliurar un segon disc dels que bé valen el seu pes en or.

"This Joint's too Hip for Me" (2019, Fresh Sound Records) és un viatge d'anada i tornada cap a l'elegància dels clubs nocturns de la Nova York dels anys 30, la Chicago dels anys 40 o el Hollywood dels anys 50. Un testimoni d'uns temps carregats de romanticisme i aquell grau d'innocència que potser mai s'hauria d'haver perdut, i a la vegada una prova de vida de tota una sèrie de llenguatges i registres que es resisteixen a passar a millor vida malgrat el pas del temps, els canvis que aquest comporta i l'evolució de la música popular al llarg dels anys.

"Com deia la meva àvia, ser original no significa res més que tornar al propi origen", apunta Swanson. "Keith Richards diu que el jazz i el blues són el millor que els Estats Units han aportat al món, i hi estic d'acord. Tots els grups de pop i de rock s'emmirallen en el blues i el jazz. No tan sols en són l'arrel sinó també un component essencial, com l'oli d'oliva a la dieta mediterrània. Per tant, el seu pes en la música contemporània segueix essent inabastable. El problema és que de vegades no volem reconèixer d'on venim i ens refugiem en l'arrogància".


LA CONSOLIDACIÓ

"This Joint's too Hip for Me" arriba quatre anys després del debut de la formació, el directe "That's a Plenty" (2015), i consolida el quartet que completen Francesc Capella (piano), Paco Weht (contrabaix) i Xavi Hinojosa (bateria). "Aquell primer disc pretenia presentar Magnolia de la forma més natural possible, que és tal i com sonem a l'escenari. I aquest segon treball manté i fins i tot reforça aquella sensació de frescor. Malgrat ser un àlbum d'estudi, l'hem gravat tots junts, com si es tractés d'un altre directe i procurant conservar aquella immediatesa que hauria de definir un disc de jazz", explica Swanson.

L'altra gran novetat d'aquest segon disc és la introducció de composicions originals. Si "That's a Plenty" es conformava exclusivament de títols aliens, gairebé la meitat del nou repertori són temes de pròpia autoria. En aquest sentit, compondre peces noves que respectin una determinada tradició però alhora evitin els tòpics i la repetició d'esquemes, pot ser a aquestes alçades tot un repte. Magnolia l'han superat, i ho han fet amb nota. "Quan tens una cita amb algú que t'atrau, fas el possible per agradar a aquesta persona. Amb la música passa el mateix. A més de la interpretació, cal estar a l'alçada i aportar alguna cosa de tu mateix".


COMPARTIR I RECUPERAR

Pel que fa al capítol de versions, entre els títols escollits hi figuren talls enregistrats originalment per Mike Pedicin ("Burnt Toast and Black Coffee"), Nellie Lutcher ("He's a Real Gone Guy") o Betty Hall Jones ("This Joint's too Hip for Me"). Autors i composicions que novament defugen l'evidència, i una selecció on abunden les joies ocultes que molts arribaran a descobrir precisament a través d'aquestes noves lectures. "A més d'escoltar música, la comentem i la compartim. Personalment, a l'hora de fer un disc, m'agrada poder enriquir aquest procés i viatjar a través de la pròpia música. Perquè, en el fons, l'oient també vol participar d'aquest viatge", matisa la vocalista.

"Hi ha molts artistes inspiradors i meravellosos per honorar, celebrar, visitar i, si es dóna el cas, recuperar. Poder fer aquest viatge és una recompensa per a la nostra professió", afegeix. "'Burnt Toast and Black Coffee' la vaig voler gravar perquè m’encanta el rhythm & blues de Mike Pedicin, però em vaig inspirar en l’original de Shorty Long, que era més jazzy. A Nellie Lutcher li tinc molta estima perquè 'That’s a Plenty' va ser de les primeres cançons de jazz que vaig cantar en públic, una gran pianista i cantant dels anys 40. Betty Hall Jones era una altra pianista i cantant, simplement, brutal. El criteri a l'hora de triar les cançons és la melomania i, particularment en aquest disc, la passió pel Nat King Cole Trio".


LA PRESENTACIÓ

Magnolia presentaran "This Joint's too Hip for Me" aquest dissabte, 27 d'abril, a la sala Jamboree, un dels epicentres històrics del jazz a la Ciutat Comtal. "Per mi, el Jamboree equival a tot el llegat dels músics que han vingut a fer jazz a Barcelona des dels anys 60, i també al de tots aquells altres que han defensat el jazz des de la mateixa ciutat. No se m'acut cap lloc millor on presentar un disc", conclou Swanson. "De petita anava a la Boite, i després vaig començar a anar al Jamboree. Sento una estima molt gran per la família Mas, amb ells he crescut com a espectadora i com a artista. El d'aquest dissabte serà un concert íntim i personal, amb totes les històries que hi ha darrere de cada tema i amb la química que uneix els components del grup". Més informació i entrades en aquest enllaç.

The Specials Day

The Specials.

Los Angeles dedicarà un dia del seu calendari a celebrar l'obra dels Specials. La idea la va tenir la regidora Monica Rodriguez, que va veure en el discurs integrador, compromès i multicultural de la banda britànica una metàfora d'allò que sempre ha estat la metròpoli californiana. El projecte va prosperar, i d'aquesta manera la ciutat commemorarà el proper 29 de maig la primera edició de The Specials Day. La formació actual del grup assistirà a la celebració, de la qual estaria bé prendre bona nota en altres latituds.

En nom de Chavela Vargas

DORIAN WOOD

Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera

23 d'abril de 2019

Hi ha pocs artistes que puguin presumir d'un discurs tan singular i alhora transversal com el de Dorian Wood. Un músic nord-americà d'arrels costarriquenyes que al llarg d'una dècada i mitja ha anat amanint el seu pop crepuscular i avantguardista amb pinzellades llatines. La seva última aventura és un espectacle, "Xavela Lux Aeterna", on deconstrueix al seu aire alguns dels estàndards popularitzats al seu moment per Chavela Vargas. Ahir va actuar a Sant Esteve de Palautordera en el marc del cicle Amb Empremta d'Autor que organitza l'associació Som del Montseny, única aturada a Catalunya de la gira europea en qüestió. I va transportar títols com "La Llorona", "Paloma Negra", "Piensa en Mí" o "Volver, volver" a coordenades pròpies de Dresden Dolls, CocoRosie o fins i tot Scott Walker. La seva veu, tan fràgil com robusta i sempre carregada de matisos, alternava amb un elegant piano de cua i la tempestuosa bateria del sempre oportú Marcos Junquera (Betunizer, La Orquesta del Caballo Ganador). "Tornen a venir temps de foscor, però Chavela ens va ensenyar que la foscor també es pot celebrar. Que en els temps més foscos, la celebració és el més gran dels desafiaments", va sentenciar. I com a mostra, la memorable actuació que va segellar la nit passada als peus del Montseny.

All Them Witches

En algun punt de la Interstate 40 - Foto Robby Staebler.

Si ALL THEM WITCHES han esdevingut per mèrits propis un referent de pes del rock psicodèlic contemporani, "ATW" bé podria ser el seu treball més rodó i definitiu a data d'avui. El presentaran aquest dijous, 25 d'abril, a la sala 2 de Razzmatazz.

De vegades no cal inventar-se la sopa d'all per a resultar fresc i manifestar-se contemporani. Ho saben prou bé els nord-americans All Them Witches, que durant els darrers anys s'han consolidat com un valor a l'alça del rock psicodèlic. I ho han fet sense cap altre argument que l'ofici, el coneixement de causa i el bon gust a l'hora de compondre un repertori que entra tan bé a aquestes alçades com ho hauria fet cinc dècades enrere. La seva música beu de fonts com Blue Cheer, Quicksilver Messenger Service, Allman Brothers o els primeríssims Led Zeppelin. I el seu cinquè disc, "ATW" (2018), bé podria ser el més definitiu d'una trajectòria que fins ara no ha deixat de mirar enlaire.

Parlem d'un plàstic que mossega fort des del primer minut. D'un artefacte sònic que impacta ja d'entrada amb el riff monolític i l'orgue musculós de "Fishbelly 86 Onions", un àcid exercici de boogie rock que de ben segur esdevindrà a curt termini un dels punts forts dels seus directes. Sis decibèlics minuts com a carta de presentació i el preludi d'una muntanya russa lisèrgica on els paisatges nuvolosos de "Workhorse" alternen amb l'electricitat expansiva de "1st vs. 2nd", les misterioses profunditats de "Diamond" i els deu corrosius minuts d'aquest blues after hours que és "Harvest Feast".

Per entendre "ATW" cal viatjar fins als afores de Nashville, la localitat d'on és originària la formació. I més concretament fins a una cabana perduda en algun punt de la Interstate 40, una de les carreteres més simbòliques de la geografia nord-americana -part del seu traçat coincideix amb el de l'antiga Ruta 66-. Un entorn salvatge i alhora idíl·lic on Charles Michael Parks Jr, Ben McLeod i companyia van desenvolupar un repertori que acabaria de prendre forma a partir de les mescles de Rob Schnapf (Beck, Elliott Smith, Kurt Vile). El presentaran aquest dijous, 25 d'abril, a la sala 2 de Razzmatazz. Obrirà la nit el combo londinenc Swedish Death Candy amb una dosi extra de psicodèlia d'elevadíssim voltatge. Més informació i entrades en aquest enllaç.

Sant Jordi 2019

Hi ha ocasions en què la ficció esdevé la millor manera d'explicar la realitat. L'última novel·la de Noemí Sabugal, "Una chica sin suerte" (2018, Ediciones del Viento), reconstrueix la gira europea que Big Mama Thornton va dur a terme el 1965 en el marc de l'American Folk Blues Festival. Però no ho fa tant a partir de les dades que ja figuren als llibres d'història, com de tota una sèrie de monòlegs i reflexions interiors on la pròpia autora atorga veu a la irrepetible icona del rhythm & blues. A través de la seva pròpia versió de Thornton, Sabugal no tan sols aconsegueix oferir un retrat fresc i novedós de l'artista, sinó també reflexionar sobre qüestions com el racisme, la pobresa o el dia a dia d'una dona afroamericana en un negoci com el de la música en plena dècada dels 60. La meva recomanació literària per aquesta Diada de Sant Jordi.

Les infernals nits parisenques dels anys 20

Potser semblarà estrany en un món cada dia més uniforme i on tot allò que vagi més enllà de la norma pot arribar a generar fins i tot rebuig, però hi va haver un temps en què la singularitat era un valor tan celebrat com apreciat. Em va sorprendre un article que vaig poder llegir dies enrere sobre tota una sèrie de locals que durant la dècada dels anys 20 no tan sols havien animat la vida nocturna de París, sinó també l'estètica urbana de la pròpia capital francesa. Clubs nocturns que decoraven tant els seus interiors com les seves respectives façanes amb motius monstruosos i infernals, que convidaven el respectable a accedir-hi apel·lant a la fantasia i que, vistos ara, semblen tan fascinants com entranyables.

Bruce Springsteen en un garatge californià

Springsteen, el 1973, amb una còpia del seu primer àlbum.

Estic llegint aquests dies "Born to Run" (2016), l'autobiografia de Bruce Springsteen que, al menys en el seu primer bloc de capítols -el que m'està ocupant ara mateix-, es pot entendre també com una guia pràctica per a qualsevol que es vulgui dedicar al rock'n'roll. És l'apartat on el Boss explica els seus anys formatius, el llarg periple que va d'una modesta llar familiar en un poble qualsevol dels Estats Units fins a la condició de referent inequívoc de la música nord-americana. Els dies en què es dedicava a buscar fortuna arreu de l'estat de New Jersey al capdavant de bandes com Steel Mill, formació que amb el pas del temps acabaria mutant en la Bruce Springsteen Band i posteriorment en la ja definitiva E Street Band.

Va ser durant aquell període quan Springsteen va decidir provar de guanyar-se la vida com a músic a Califòrnia. Ho va fer sense èxit en dues ocasions, abans d'entendre que no hi arribava a encaixar i que el seu lloc es trobava a la Costa Est, des d'on efectivament s'acabaria enlairant cap a les cotes més elevades del firmament musical. El cas és que em va cridar l'atenció, de la seva segona estada a Califòrnia, la tarda en què va acabar tocant en un garatge perdut en una de tantíssimes urbanitzacions amb una colla d'adolescents que no tenien cap altra ambició que passar una bona estona tot fent soroll. Em pregunto què deu haver estat d'aquella gent, si van reconèixer l'autor de "Born to Run" (1975) un cop aquest va haver iniciat el seu ascens i què podrien arribar-nos a explicar de la tarda que van compartir amb ell en aquell garatge californià.

Un recorregut per la història de la samarreta

La samarreta també va jugar un paper important en la definició de l'estètica punk
(a l'esquerra, la icònica Soo Catwoman) - Foto Derek Hutchins.

Si una peça de roba ha reflectit estèticament l'evolució del món durant els darrers cent anys (com a mínim), ha estat sens dubte la samarreta. N'ofereix testimoni l'exposició "T-Shirt: Cult- Culture -Subversion", comissariada pel londinenc Fashion and Textile Museum i centrada en la influència històrica i cultural de la samarreta. Aquest cap de setmana ha desembarcat al centre comercial La Roca Village de la Roca del Vallès, on es podrà visitar fins el 23 de juny, amb alguns dels dissenys més icònics del segle XX.

Són 140 samarretes en total, entre les quals hi figuren peces de firmes com Dior o Gucci, però també d'artistes de naturalesa transgressora com ara Vivienne Westwood i de col·leccions privades com la de Malcolm McLaren. Aquestes últimes mostres suposen, per motius obvis, una aproximació a l'estètica punk que es va imposar als carrers de Londres durant la segona meitat de la dècada dels 70. L'exposició es presenta com un recorregut per la història de la samarreta que fa èmfasi en les diferents tendències però també en el seu paper social al llarg dels segles XX i XXI.

'Guitarra, baix i bateria' torna a Austin

Stevie Ray Vaughan.

La setmana passada vam poder gaudir d'una generosa ruta sonora per Austin de la mà de Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. I aquesta setmana, malgrat trobar-nos en període vacacional, el programa presenta una sucosa playlist per a acabar-nos d'aproximar a una de les ciutats més melòmanes de tot l'estat de Texas. Repeteixen Doug Sahm, els Fabulous Thunderbirds i Stevie Ray Vaughan, i es sumen a la festa altres noms il·lustres de l'òrbita texana com Marcia Ball, Asleep At The Wheel, ZZ Top o Johnny Winter -d'acord, cap d'ells és originari d'Austin però tots hi han viscut alguns moments estel·lars de les seves respectives trajectòries-. Disponible en podcast.

"Chicago Plays The Stones" (2018)

El blues de Chicago ha estat des de sempre el far que ha guiat la trajectòria dels Rolling Stones, una raó de ser que mai han perdut de vista i unes arrels a les quals han tornat sempre que els ha vingut de gust -com a mostra la seva obra més recent, "Blue & Lonesome" (2016)-. No cal dir que amb el pas del temps la influència ha esdevingut recíproca, i de la mateixa manera que Ses Majestats beuen del blues de la Windy City, aquest també ha absorbit les corresponents dosis d'essències stonianes.

I aquí és on entra "Chicago Plays the Stones" (2018), un volum on tot un seguit de veterans de l'escena de Chicago reten tribut a la banda londinenca tot adaptant una dotzena dels seus clàssics al llenguatge del South Side. Sorprenen les lectures que John Primer i Billy Boy Arnold realitzen respectivament de "Let It Bleed" i "Play with Fire", dos talls que literalment semblen sorgits dels catàlegs de Chess o Alligator. També destaca la dinàmica revisió d'"(I Can't Get No) Satisfaction" a mans d'un Ronnie Baker Brooks que ha sabut treure tot el suc d'aquest estàndard sense necessitat de reincidir en els tòpics.

Tampoc deixen de sorprendre la reconversió de "Dead Flowers" en un blues d'allò més nocturn, cortesia de Jimmy Burns, el pantanós "Out of Control" que es marca Carlos Johnson i la crepuscular adaptació de "Sympathy for the Devil" a càrrec de Billy Branch. Menció a part mereixen les intervencions dels mateixos Mick Jagger i Keith Richards. El primer acompanya Buddy Guy en un robust "Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)", i el segon extreu autèntic petroli de "Beast of Burden" al costat del citat Jimmy Burns. La resta tampoc té cap desperdici.

The Dark Hedges segons Sebastian Holler

The Dark Hedges és el nom amb què es coneix un tram de la carretera que enllaça les poblacions d'Armoy i Stranocum, a Irlanda del Nord. Se l'anomena així pels fatjos que hi ha plantats a banda i banda de la calçada, conformant un túnel que pot arribar a resultar tan misteriós com terrorífic un cop caiguda la nit. Entre els habitants de la zona circulen nombroses llegendes d'esperits que s'hi passegen o que s'hi manifesten en dates assenyalades, i una popular sèrie televisiva va aprofitar-lo com a localització. Dies enrere vaig trobar aquesta fotografia de Sebastian Holler, que a més de retratar perfectament aquest indret tan singular bé podria servir com a caràtula d'un bon disc de rock psicodèlic o metal obscur.

El conductor d'autobús que canta com Elvis

Qualsevol que s'hagi enfilat mai en cap dels autobusos nocturns que connecten Barcelona amb els diferents municipis de la seva àrea metropolitana sabrà que un d'aquests trajectes pot arribar a esdevenir molt feixuc. Sobretot quan un viatja tot sol i sense cap altra companyia que les seleccions radiofòniques del conductor de torn, que en molts casos solen oscil·lar entre programes de trucades excessivament passades de to i fils musicals, diguem-ne, poc originals. Per sort hi ha qui marca la diferència, professionals que opten per fer més amables les seves jornades laborals amb seleccions melòmanes de les que definitivament alegren nits senceres i conviden a viatjar més a gust.

En una de les línies que un servidor sol agafar amb relativa freqüència, concretament, hi treballa un amant del blues i el rock en les seves formes més primitives. Un home que sol caure malament a l'usuari mitjà per la seva aparença pètria -un requisit essencial per treballar de cara al públic en horari nocturn, d'altra banda-, però acaba resultant tan agradable com entranyable un cop trencat el gel. Una bona manera d'aconseguir això últim és comentar les tries musicals amb què sol obsequiar el passatge. D'una antologia de singles de Motown a un recopilatori de la primera etapa dels Rolling Stones, i de la banda sonora de la pel·lícula dels Blues Brothers a un directe de B.B. King passant per tot un seguit de propostes etiquetables com a classic rock.

Una vegada portava una compilació d'èxits d'Elvis Presley, alguns dels quals es va atrevir a cantar sense alçar massa la veu. Aquell dia vaig tenir la sort de seure prou a prop del volant per escoltar-lo i adonar-me que gairebé clavava el timbre vocal del Rei. I no vaig poder evitar recordar que el propi Presley s'havia passat moltes hores al volant -d'un camió- abans de capgirar per sempre més la història de la música. I em vaig preguntar quin hauria pogut ser el destí d'aquell entranyable conductor d'autobús d'haver tingut una oportunitat que molt pocs arriben a tenir. Sigui com sigui, ell segueix al seu lloc, transportant la gent a casa i animant les rutes amb el seu bon gust. I sempre que ens trobem és un plaer saludar-lo.

Will Newman

Cita com a influències noms com els Tom Misch, John Mayer o Iron & Wine. I comparteix amb tots ells el gust per les formes més cristal·lines i metafísiques del folk, si bé les seves cançons poden incorporar puntualment aquella dosi justa d'electricitat i musculatura que les acosta a les dinàmiques rock d'uns War On Drugs (per exemple). Will Newman ve de Canterbury, ciutat on actua amb regularitat i des de la qual està aconseguint fer-se un lloc al sempre atapeït circuit britànic -hi ha ajudat la bona acollida que diversos dels seus singles han obtingut durant els darrers mesos entre la premsa especialitzada del Regne Unit-. Poden escoltar-lo a Soundcloud.

Dijous Sant 2019

Guadalupe Plata.

No sóc partidari de seguir determinades litúrgies de caire religiós, però sí que m'agrada mantenir determinats costums i rituals al llarg de l'any en funció de les dates que vagi marcant el calendari. Avui és Dijous Sant i això vol dir que tindran lloc incomptables processons, de les quals trio sens dubte la de la localitat empordanesa de Verges, que manté viva la tradició de la Dansa de la Mort. Més enllà d'això, la nit d'avui em sembla ideal per a submergir-me en els ressons Southern Gothic de discografies com les de Nick Cave o Drive-By Truckers. I per què no, també en els pantanosos misteris del blues entès a la manera de Guadalupe Plata o Los Espiritus.

Dorian Wood ret homenatge a Chavela Vargas

Dorian Wood - Foto Pablo Almansa.

Una data, unes arrels, una condició i sobretot una vocació. Són alguns dels nexes que acosten la figura de DORIAN WOOD a la de CHAVELA VARGAS. Aprofitant el centenari d'aquesta última, el primer li ret homenatge a "Xavela Lux Aeterna", un espectacle que presentarà el dia de Sant Jordi a Sant Esteve de Palautordera de la mà de Som del Montseny.

No és gens gratuït que tot un Dorian Wood es despengi a aquestes alçades amb un homenatge a Chavela Vargas com el que aquests dies està passejant per tota la península coincidint amb el centenari d'una de les veus més universals de la música d'arrel llatina. Tots dos porten sang costarriquenya a les venes, tots dos van néixer un 17 d'abril -si bé amb 56 anys de diferència- i tots dos han destacat per la seva militància a la causa queer. Vargas va ser una de les més grans ambaixadores del bolero i la ranchera arreu del món, Wood és un dels artistes més singulars i polifacètics de la seva generació. I "Xavela Lux Aeterna", l'espectacle en qüestió, és el nexe entre els seus respectius móns i figures.

"Chavela és una presència divina per tots aquells que s'han sentit arraconats. Sento una intensa connexió amb aquesta gran artista, començant per les similituds que les dues posseïm quant a sexualitat, origen i data de naixement, i culminant amb el desafiament més gran que una pot assolir, que és viure la vida que una vol viure, amb cicatrius, petons i tota la resta. Amb 'Xavela Lux Aeterna' m’interessa molt explorar els seus 'perquès' amb el respecte i la reverència més grans, i convidar el públic a explorar-los amb mi", explica Wood al text promocional d'espectacle on es dedica a versionar peces popularitzades per Vargas tot alternant-les amb composicions pròpies -l'acompanya el baterista Marcos Junquera (Betunizer, La Orquesta del Caballo Ganador)-.

El presentarà el proper dimarts, 23 d'abril (20h), al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera, de la mà de Som del Montseny i en el marc del cicle Amb Empremta d'Autor. Única actuació a Catalunya. Més informació a Facebook.

Trols de fusta amagats als boscos de Copenhaguen

Foto Arxiu Thomas Dambo.

Una de les funcions de l'art, tot i que no pas l'única, és fer les nostres vides una mica més agradables. I en aquest sentit cal destacar iniciatives com la l'escultor danès Thomas Dambo, que durant els darrers anys s'ha dedicat a elaborar figures de trols gegants a partir de fustes reciclades i a amagar-les en boscos de l'entorn de Copenhaguen. Ho ha fet, això sí, defugint els emplaçaments i itineraris més habituals per a sorprendre aquells caminants i excursionistes que opten per anar una mica més enllà en les seves respectives rutes. Fins i tot ha preparat tot un seguit de pistes, també amagades al bosc, per tal d'ajudar a qui ho desitgi a anar localitzant les 25 escultures que porta fetes a data d'avui.

100 anys amb Chavela Vargas

Chavela Vargas (1919-2012).

El món de la música encara no ha acabat de plorar la seva mort, ara fa gairebé set anys, quan es commemora el centenari del seu naixement. Parlar de Chavela Vargas com una de les veus més universals de la història de la ranchera i el bolero és quedar-se curt. Com també ho és situar el seu timbre greu, profund i visceralment serè al costat de qualsevol de les grans dives vocals del segle passat. Més enllà de les evidències, Vargas era una rebel. Una militant de la causa queer molt abans que aquesta sortís a la superfície. Una destacada ambaixadora de la cultura llatinoamericana en la seva concepció més global i transversal: nascuda a Costa Rica, va absorbir la tradició mexicana i la seva influència va acabar esdevenint transatlàntica. La seva empremta és inabastable. I peces com "Piensa en mí" o "La Llorona" no coneixen encara versions més definitives que les d'ella.

El videoclip cinematogràfic d'El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal eril viu una de les etapes més fèrtils creativament parlant de la seva ja considerable trajectòria. Tot just finalitzada la gira de presentació del celebrat àlbum triangular (2018), l'alter ego de Joan Pons ja en té a punt la continuació. Un nou disc que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber i del qual avança aquesta mateixa setmana un primer single, "Sento", que segueix les coordenades habituals d'allò que el propi Pons i el seu bon amic Ferran Palau han batejat com a pop metafísic. El presenta amb un videoclip d'estètica cinematogràfica, rodat gairebé en pla seqüència i amanit amb alguna sorpresa.

Un bosc amb forma de guitarra

Al bell mig de la província argentina de Córdoba hi ha una finca agrícola emmarcada al voltant d'un singular bosc amb forma de guitarra. El va plantar el propietari dels mateixos terrenys, Pedro Martin Ureta, amb el suport dels seus fills i en record de la seva difunta esposa, una melòmana de cap a peus i l'ideòloga del projecte en qüestió. Graciela Yraizoz -aquest era el seu nom- va morir el 1977, el bosc va començar a plantar-se al cap de dos anys i es va completar el 1992. Té més d'un quilòmetre de llargada, inclou més de 7.000 arbres de diferents espècies i es pot observar perfectament a vista de satèl·lit. 

"After de Gold Rush" segons Ricky Gil i Albert Freixas

Albert Freixas (a l'esquerra) i Ricky Gil, ahir a l'Anònims.

RICKY GIL I ALBERT FREIXAS

Anònims, Granollers

14 d'abri lde 2019

Ricky Gil i Albert Freixas representen dues generacions de músics tan distants l'una de l'altra com els respectius backgrounds que a priori se'ls suposa. El primer va dinamitzar l'escena mod barcelonia durant la dècada dels 80 al capdavant de Brighton 64, i al llarg de la seva trajectòria ha militat també en formacions com Matamala o Top Models. El segon va participar d'allò que durant la passada dècada es va anomenar Nou Pop Català com a component d'Ix!, i actualment està en procés de consolidar una trajectòria solista que apunta enlaire. Tots dos han trobat un espai comú en l'obra de Neil Young i més concretament en un disc, "After the Gold Rush" (1970), que porten gairebé un any interpretant de cap a peus -sovint en format de duet, ocasionalment amb tota una banda al darrere-. Ahir el van tornar a reivindicar a l'Anònims, amb la seguretat de qui interpreta un repertori aliè com si fos gairebé seu i aquelles ganes inesgotables de qui es dedica a celebrar l'obra dels seus ídols.

Hyde Park 1969

La icònica actuació dels Stones a Hyde Park, 5 de juliol de 1969.

Trobar-te tirada al costat d'un contenidor una bossa plena de dvd's, i que un d'ells sigui el document d'una de les actuacions més icòniques de la història dels Rolling Stones. Hyde Park 1969, el debut de Mick Taylor, el record a Brian Jones, Altamont a l'horitzó i, per damunt de tot, una banda simplement invencible. El vídeo en qüestió -"The Stones in the Park" (1969)- el tinc a casa des de fa molts anys però l'he recollit igualment. Li regalaré a algú, encara no sé a qui, però serà un gustàs fer un obsequi com aquest.

Record Store Day 2019

DANI NEL·LO

Record Store Day 2019 @ Disco 100, Barcelona

13 d'abril de 2019

D'això se'n diu començar el dia amb energia. Ni més ni menys que l'incombustible Dani Nel·lo i tota una senyora banda integrada per sospitosos habituals del rock'n'roll i el rhythm & blues barcelonins, posant de potes enlaire ja de bon matí una de les disqueries més emblemàtiques que queden a la Ciutat Comtal, ni més ni menys que la veterana Disco 100. Nel·lo presentava el segon volum de "Los saxofonistas salvajes", un projecte discogràfic on es dedica a retre homenatge als grans mestres del seu propi instrument i, de passada, a treure la pols de tot un seguit de talls que segueixen valent el seu pes en or. L'actuació s'emmarcava en els actes del Record Store Day 2019, tota una jornada melòmana l'esperit de la qual es podria resumir amb una imatge com la que encapçala aquest text. Una banda de rock'n'roll celebrant i reivindicant la tasca de les botigues de discos, mentre una assistent al concert remena les cubetes de vinils i en tria un que s'acabarà emportant a casa.

The Flamingos Pink

Julien Corrado (bateria) i Sacha Gubany (guitarra i veu), els dos components de The Flamingos Pink, van de cara i no enganyen a ningú. Al seu full promocional citen com a principal influència el rock'n'roll. Així, sense especificar més etiquetes ni entrar en enciclopèdiques enumeracions de bandes essencials. I escoltant el seu primer ep, "No Vogue" (2018), un pot deduir que els de Montreal entenen el rock'n'roll com aquell concentrat d'electricitat, decibels i adrenalina que s'ha anat gestant en garatges d'arreu del món des de fa més de cinc dècades, si bé semblen mirar amb especial atenció a la generació que va recuperar-ne les essències durant la passada dècada. Les seves cançons apunten a The Hives, The Vines i Jet, però també a T.Rex o els Stooges. Poden escoltar-les a Bandcamp.

Ruta sonora per Austin a 'Guitarra, baix i bateria'

Doug Sahm es posa còmode per escoltar l'últim 'Guitarra, baix i bateria'.

L'última edició de Guitarra, baix i bateria és tota una ruta sonora per la ciutat d'Austin, una de les més musicals de tot l'estat de Texas, que ja és dir. De W.C. Clark a Jerry Jeff Walker passant evidentment pels 13th Floor Elevators, Stevie Ray Vaughan i Doug Sahm. Selecció de luxe i altament didàctica en un programa que Ricky Gil va acabar presentant com la primera part d'un especial que tindrà continuació molt aviat a la sintonia de Ràdio Silenci. La cosa promet, sens dubte. De moment, poden escoltar aquesta primera part en podcast.

ZLUTZ

Formats a mig camí de Brighton i Leicester, ZLUTZ -així, en majúscules i fent el joc de paraules que més d'un ja deu haver entès- bé podrien ser un dels combos electrònics més excitants des de la irrupció de Crystal Castles. Com aquests últims, ataquen la pista de ball amb beats a tota pastilla i construccions musicals tan claustrofòbiques com a la pràctica alliberadores. Peces que conviden a cremar nits i al mateix temps projecten consciència social i actitud punk. I un combo que definitivament no està disposat a fer cap revolució en la qual no pugui ballar, i que hauria de petar totes aquelles pistes que mai hagin vibrat al ritme de Chemical Brothers, The Prodigy o els mateixos Crystal Castles. Descobreixin-lo a Soundcloud.

Yola

És originària de Bristol, la capital del trip hop, però tant la seva veu com les seves cançons assenyalen el sud dels Estats Units com a més que probable font d'inspiració. Potser sigui per la seva experiència com a vocalista al capdavant del grup de country rock Phantom Limbs, o potser pel fet que el seu disc de debut, "Walk Through Fire" (2019), compta amb tot un Dan Auerbach a les tasques de producció. El cas és que peces com "Shady Grove" o "Walk through Fire" exploren aquella frontera de vegades tan fina que durant la segona meitat dels 60 podia arribar a separar les formes més elegants del country del soul en la seva concepció més espiritual. Descobreixin-la al seu web.

Nou disc i videoclip d'Amyl and The Sniffers

A aquestes alçades resulta evident que la música d'Amyl and The Sniffers no és apta per a ments excessivament benpensants ni per als talibans de la correcció política. Els australians preveuen editar el mes vinent un nou àlbum de títol homònim, el primer que veurà la llum a escala internacional, i de moment n'han avançat una peça, "Got You" que apunta cap a les coordenades habituals de la banda. Urgència, frescor, provocació i punk rock a tota castanya. La presenten amb un videoclip farcit de referències sadomasoquistes que de ben segur escandalitzaran més d'un (i d'una), i per descomptat faran esbossar somriures a tota la resta. Recordin que Amyl and The Sniffers actuaran el 29 de maig al Primavera Sound.

Ambaixador del nou pop francès

Flavien Berger, la nit passada a la sala 2 d'Apolo.

FLAVIEN BERGER + WESPHERE

Caprichos de Apolo @ Sala 2 d'Apolo, Barcelona

9 d'abril de 2019

La consolidació d'un marc cultural que vagi més enllà de l'estricte protocol ha estat des de sempre una de les grans assignatures pendents de la Unió Europea, i un dels àmbits on més s'evidencia aquesta mancança és el de la música pop. Salvant totes aquelles excepcions que solen confirmar la regla, són incomptables els casos d'artistes que malgrat haver-ho petat als seus països segueixen essent uns perfectes desconeguts més enllà de les respectives fronteres. La qual cosa explica, per exemple, que en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina ens hagin arribat notícies de la prolífica escena que s'ha consolidat durant els darrers anys a la veïna França. O que bona part de la parròquia congregada al debut barceloní d'un dels grans ambaixadors d'aquesta mateixa escena fos precisament de parla francesa.

Sigui com sigui, Flavien Berger va poder debutar per fi als nostres escenaris, un any després d'un primer intent frustrat per una cancel·lació a l'últim moment i en el marc d'un cicle, Caprichos de Apolo, que es caracteritza justament per acostar a la Ciutat Comtal tot un seguit de delícies melòmanes que no solen encaixar en bona part dels circuits habituals. Venia a presentar el seu darrer treball, un "Contre-Temps" (2018) que la revista Les Inrockuptibles ha qualificat literalment com "un dels discos francesos més bells dels darrers anys", i que en certa manera l'ha acabat de consolidar com un dels compositors francòfons més importants de la seva generació. Tot un tractat de pop en clau electrònica on el parisenc sembla voler deixar de banda la pista de ball per a explorar territoris sonors més abstractes i alhora sofisticats.

"Quanta estona se suposa que hauria de durar el concert?", va preguntar al respectable. "Dues hores? Tres? Un dia sencer? Tota una setmana? Vinga, actuarem durant una setmana". Parlava en plural malgrat trobar-se tot sol a l'escenari. I si bé el concert amb prou feina va assolir l'hora i mitja de durada, va tenir temps de defensar les virtuts del seu cançoner més recent, atrevir-se a cantar en castellà i, per descomptat, rescatar títols encara tan definitius com "Océan Rouge" o "La Fête Noire". El primer és la peça que el va situar al mapa ara fa cosa de cinc anys, un expansiu exercici de pop sintètic on ressonen els Kraftwerk més hipnòtics. El segon, un atac frontal d'electrorockabilly que podrien haver signat els mateixos Suicide i que la nit passada va transformar la sala petita d'Apolo en una olla a pressió.

Va ser aquest últim el punt més àlgid d'una vetllada que havien encetat prèviament els components de Wesphere. Més que una banda, tot un col·lectiu de músics procedents de coordenades tan allunyades com Berlín, Londres o Astúries, amb Barcelona com a base d'operacions i un discurs on les formes més hipnòtiques de l'electrònica juguen amb la psicodèlia i es tenyeixen de colors onírics. La nit passada van presentar "Swimming Deeply", un single que veurà la llum aquesta mateixa setmana i que penjaran a la xarxa amb forma de seqüència amb una durada de 48 hores, ni més ni menys. Perquè després vingui segons qui a explicar-nos que tot està inventat.

20 anys de la reunió d'Springsteen i The Street Band

Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen va començar al Palau Sant Jordi de Barcelona la seva històrica gira mundial de reunió amb The E Street Band. Juntament amb una segona actuació que oferiria al cap de dos dies al mateix recinte, i sense comptar els concerts d'escalfament duts a terme setmanes abans a New Jersey, era la primera vegada en una dècada que el Boss i els seus acompanyants de tota la vida s'enfilaven junts a un escenari. També era el primer cop que la formació sortia de gira amb dos guitarristes -Steven Van Zandt i Nils Lofgren-. I l'inici d'una segona joventut per a Springsteen, que deixava definitivament enrere una etapa -bàsicament, els anys 90- tan dispersa com poc prolífica. Aquell 9 d'abril de 1999 va ser per a un servidor una data de les que no s'obliden. Aquell inici amb "My Love Will not Let You Down" i aquell final amb una peça aleshores inèdita que ha acabat esdevenint un clàssic amb totes les lletres, "Land of Hope and Dreams". I, per damunt de tot, el meu primer cop amb l'autor de "Thunder Road" i "Spirit in the Night". A la fotografia, la samarreta que em vaig comprar al sortir del concert i que encara conservo (gairebé) intacta.

50 anys de "Nashville Skyline"

Si "John Wesley Harding" (1967) havia suposat l'acostament de Bob Dylan als paràmetres de la música country, "Nashville Skyline" (1969), editat tal dia com avui de fa 50 anys, no tan sols reincidia en les coordenades del seu predecessor sinó que abraçava de ple les formes d'un estil que tot just començava a fer les paus amb l'àmbit del rock. D'entrada sorprenia la manera com cantava el de Duluth, adoptant un to de crooner que contrastava amb les textures estripades a les quals estava acostumada la seva audiència. La mateixa que en molts casos no va acabar d'entendre uns arranjaments que tallaven d'arrel amb tot allò que havia enregistrat abans per a conformar una producció al més pur estil de la ciutat que titulava l'àlbum -als controls seguia havent-hi Bob Johnston, i entre els músics d'acompanyament repetien veterans de la Music City com Charlie McCoy o Charlie Daniels-. Pel que fa al cançoner, destacaven títols com la solemne "Lay, Lady, Lay", la simpàtica "Peggy Day" o aquell "Tonight I'll Be Staying Here with You" que es manté a data d'avui com un dels grans estàndards del catàleg dylanià. També, per descomptat, la regravació de "Girl from the North Country" a duet amb Johnny Cash. I per la part que em toca, haig de fer menció a l'instrumental "Nashville Skyline Rag", que durant molt de temps ha estat una de les sintonies de Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil amb el qual tinc el gust de col·laborar un cop al mes a Ràdio Silenci.

Bourbon, gasolina i asfalt

THE PICTUREBOOKS

Sala Rocksound, Barcelona

8 d'abril de 2019

Jo poden venir de l'oest d'Alemanya, que quan The Picturebooks s'enfilen a l'escenari semblen literalment sortits de les profunditats més àrides de la geografia nord-americana. Un duet de guitarra i bateria lliurat en cos i ànima a explorar les essències més pantanoses del blues i el rock. Els seus ritmes pesants, els seus riffs amb gust de bourbon i la seva èpica de gasolina i asfalt transformen qualsevol plaça que trepitgin en algun antre perdut entre les polsegoses carreteres del sud de Califòrnia i els paisatges encantats del Delta del Mississippi.

I així ho van fer la nit passada a la barcelonina sala Rocksound, on Fynn Claus Grabke (guitarra, mandolina i veu) i Philipp Mirtschink (bateria) havien penjat dies enrere el cartell de sold out. "Només hi ha una ciutat al món on realment ens ve de gust actuar un dilluns a la nit, i és Barcelona", va assegurar Grabke ja amb el respectable a la butxaca i despatxant com si no hi hagués demà tot un arsenal de rodanxes de blues rock tan ben engreixades com "Howling Wolf" o "Tell Me Lies" -procedents totes dues del flamant "The Hands of Time" (2019)-.

La climàtica recta final la van dedicar a rebaixar tensions amb els aires spaghetti western de "Rain" abans d'abraçar la seva vessant més monolítica amb un "Electric Nights" on van ressonar els Black Sabbath més urgents -aquell riff podria ser perfectament el fill mai reconegut de "Children of the Grave"-. Acte seguit, Grabke va acabar actuant entre les primeres files i literalment volant per damunt dels caps del respectable sense deixar de fer saltar espurnes de les seves sis cordes. Una d'aquelles ocasions en què la nit del dilluns acabava esdevenint la més rodona de tota la setmana.

Jana Sirés i Albert Freixas a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al doble concert de Jana Sirés i Albert Freixas, que van actuar en un menjador modernista de la Garriga en el marc del cicle Terra de Sons que organitza La Gatzara. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Sick

Diuen els components de Sick al seu text promocional que han tocat a Liverpool, d'on són originaris, i a la veïna localitat de Chester, i que a curt termini els agradaria fer el salt a Manchester. No citen com a objectius immediats Londres, Glasgow, l'Europa continental ni cap altra destinació que es trobi excessivament allunyada del seu radi d'acció més immediat. La qual cosa indica que volen anar poc a poc i amb bona lletra, però també que ens trobem davant d'una banda que literalment està començant malgrat sonar compacta a més no poder a la seva primera maqueta, publicada aquest mateix 2019 un cop consolidat el quartet que lideren Luke Daley i David Bareham. Defineixen el seu estil com a speed rock, una etiqueta que no enganya en absolut. Despatxen el repertori a tota pastilla i com si no hi hagués demà. Punk rock urgent i carregat de mala llet, un híbrid d'Stooges, Green River, Motörhead, hardcore primitiu, grunge sense domesticar i la vessant més crua de la NWOBHM. Atenció a l'acceleradíssima lectura que es marquen del "Sunshine of Your Love" de Cream. Escoltin-los a Soundcloud.

25 anys sense Lee Brilleaux

Lee Brilleaux (1952-1994).

Quan un maleït càncer es va emportar per davant el gran Lee Brilleaux, tal dia com avui de fa 25 anys, amb prou feina feia 48 hores que Kurt Cobain havia posat punt i final a la seva pròpia vida a l'altre costat de l'Atlàntic. Les notícies d'ambdues morts va saltar pràcticament alhora -el cadàver de Cobain va aparèixer l'endemà-, i per motius evidents la del líder de Nirvana va eclipsar la del vocalista de Dr. Feelgood. Una banda que certament havia conegut temps millors -Brilleaux era l'únic component original que es mantenia a bord-, però que irònicament és més reivindicada dues dècades i mitja després del que ho era aleshores -sort en tenim de Wilko Johnson, i que duri-. És difícil aventurar què hauria passat d'haver seguit viu el genial vocalista, però és poc probable que s'hagués arribat a produir mai una reunió del nucli Johnson-Brilleaux, sobretot tenint en compte que el grup segueix girant en l'actualitat sense cap membre fundador a bord. Sigui com sigui, mai és mal moment per tornar a recordar una de les veus més grans que ha donat mai el blues britànic.

Jana Sirés i Albert Freixas al Terra de Sons

JANA SIRÉS + ALBERT FREIXAS

Terra de Sons 2019 @ Can Ramos, La Garriga

6 d'abril de 2019

No cada dia es pot donar un el gustàs d'escoltar dues veus a l'alça com les d'Albert Freixas i Jana Sirés (a la fotografia, amb el guitarrista Armando Erenas) al menjador d'una casa modernista carregada d'història i valor patrimonial. La cantautora garriguenca i el polifacètic músic sabadellenc van compartir ahir escenari en una de les vetllades programades per Terra de Sons, el cicle de concerts de petit format que l'associació La Gatzara organitza en espais singulars de La Garriga. Ell va presentar el seu segon àlbum, un "Oopalana" (2018) que utilitza recursos digitals per a reforçar un repertori de naturalesa orgànica, augmentat ahir amb tota una cita al "Thirteen" de Glenn Danzig -via Johnny Cash-. Ella va defensar a casa i en format bàsic (i íntim) el seu disc de debut, un "Waterfall" (2018) carregat de cançons sobre les petites coses del dia a dia i definides per una veu tan càlida com propera. Demà ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

L'inici de tot allò que vindrà

LAURA GOURIA

Anònims, Granollers

6 d'abril de 2019

El d'ahir no era el primer concert que Laura Gouria oferia al marge de La Bestia, la banda amb la qual s'ha fet un tip de trepitjar escenaris al llarg dels darrers anys. Però sí que era la posada de llarg amb tots els ets i uts del seu projecte solista. La presentació del seu primer disc, "The Rising" (2018), i també de la formació amb la qual li ha donat forma, integrada per il·lustres veterans de l'escena vallesana i oportunament batejada com The Rising Band. I per damunt de tot una prova de foc que la del Baix Montseny no tan sols va superar amb nota, sinó sobretot perfilant-se com una imminent revelació del so Americana en aquestes latituds nostres.

Va posar la maquinària en marxa amb els majestuosos acords menors de "Misery Town". Tres històries quotidianes com a metàfores d'un món que no acaba de rutllar, i Gouria despatxant de bon principi un dels seus arguments més incontestables. Tota una declaració de principis que va refermar tot seguit amb el country rock dinàmic de "When the World Gets Crazy", un altre dels grans reclams de "The Rising". I a continuació, primera cita als seus referents amb una visceral lectura de "Further On (Up the Road)", composició que Bruce Springsteen va emmarcar originalment en un àlbum també titulat, casualitats de la vida, "The Rising" (2002).

Va tornar al cançoner propi amb unes sòlides "Ja no ets aquí" i "Quizás". Dos talls que van posar sobre la taula un dels grans valors afegits dels directes de Gouria. Que el seu repertori guanya, i molt, un cop transportat a l'escenari. Que si sobre el paper les seves composicions es manifesten rodones com elles mateixes, sobre el terreny es deixen anar i creixen fins al punt de mirar de tu a tu a qualsevol títol aliè que li vingui de gust adaptar. Ja sigui el "Hey Hey, My My" de Neil Young o un "Gimme Something Good" de Ryan Adams que va abordar sense manies ni pensar en el què diran, que al capdavall als concerts s'hi va a escoltar música.

"Frustrated" i "You Could Be Mine" van exposar la vessant més robusta del repertori de Gouria, la primera a ritme de blues pantanós i la segona a cop de rock pesant però no pas monolític. Tot un contrast amb "Easy Money", un original de Rickie Lee Jones on la vocalista va lluir les seves gales més jazzístiques abans de transformar el "When the Wind Blows" de Maika Makovski en tot un huracà de soul rock electrificat. Es va acomiadar citant a Richie Sambora amb "Backseat Driver" i amb la solemnitat de la peça que titula el seu disc de debut. Va obrir tanda de bisos amb una expansiva "Rockin' in the Free World" -novament, Neil Young- . A petició del respectable, va repescar "When the World Gets Crazy". I aleshores va quedar clar que allò d'ahir era tan sols l'inici de tot el que vindrà.