Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

Jean-Louis Chautemps (1931-2022)

JEAN-LOUIS CHAUTEMPS

(1931-2022)

Si fa un parell de setmanes commemoràvem el 50è aniversari de "Honky Château" (1972), l'àlbum que va donar l'impuls definitiu a la carrera d'Elton John, ara hem de lamentar la mort d'un dels músics que hi van tocar. El saxofonista Jean-Louis Chautemps, que justament va gravar la peça que obria el disc i que va esdevenir un dels grans clàssics del cançoner del britànic, "Honky Cat". Originari de París, Chautemps era un músic de jazz que ja aleshores sumava un llarg quilometratge treballant amb figures com Sidney Bechet, Django Reinhardt o Lester Young, entre molts d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Corcs Drum&Organ i Les Anxovetes, a El 9 Nou

Granollers ha recuperat aquest cap de setmana la seva Fira de l'Ascensió, després de dos anys de parèntesi sanitari i amb un menú musical on han destacat propostes com el soul jazz de Corcs Drum&Organ o les refrescants havaneres de Les Anxovetes. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Live at Max's Kansas City"

Molt més que un document històric, la puta essència d'allò que és (o hauria de ser) el rock'n'roll. Una banda en estat de descomposició tocant com si no hi hagués demà, davant dels seus i en la intimitat d'un club. I una gravació més lo-fi impossible, realitzada amb un únic micròfon des de la barra de bar del mateix club. Tot plegat va desconcertar al seu dia fins i tot a qui havia vist en la Velvet Underground el futur del rock'n'roll i la música pop. Però escoltat amb perspectiva, l'àlbum en directe "Live at Max's Kansas City" (1972) bé podria ser l'enregistrament que millor captura l'esperit d'un grup tan maleït al seu dia com influent a mitjà i llarg termini.

Publicat avui fa 50 anys, el plàstic en qüestió documenta els dos últims concerts de la Velvet amb Lou Reed encara al capdavant. Tots dos van tenir lloc la nit del 23 d'agost de 1970 en el marc d'una residència que la formació estava duent a terme al llegendari Max's Kansas City de Nova York –el final de la qual estava previst al cap de cinc dies; la paciència de Reed no va durar tant-. L'enregistrament el va fer Brigid Berlin –artista de l'òrbita d'Andy Warhol- amb una gravadora de cassette portàtil. El micròfon el va aguantar amb les seves pròpies mans un oportú Jim Carroll que passava per allà i a qui es pot escoltar perfectament fent comentaris entre cançó i cançó.

A l'escenari, Reed porta el timó d'un vaixell a la deriva però encara capaç de navegar segur per tota mena d'aigües i corrents. Al seu costat, Sterling Morrison (guitarra) i Doug Yule (baix), la formació que tot just estava acabant de gravar "Loaded" (1970) –l'àlbum va sortir mesos més tard amb el vocalista ja fora de la banda- exceptuant Moe Tucker, que es trobava entre el públic però no va pujar a l'escenari perquè estava embarassada –al seu lloc va tocar la bateria Billy Yule, germà del baixista-. El repertori, una selecció de peces dels àlbums ja coneguts aleshores i d'altres que sortirien a "Loaded" –l'edició original del directe constava d'un únic disc amb una selecció de peces de totes dues actuacions, posteriors reedicions inclouen ambdós concerts sencers-.

Publicat al seu dia per satisfer obligacions contractuals –la banda devia un àlbum a la seva disquera, Atlantic, que va preferir rebuscar a l'arxiu abans d'invertir en un nou treball d'estudi d'una formació mutilada i aliena a tots els cànons de l'època-, "Live at Max's Kansas City" inclou preses potser no definitives però sí essencials d'algunes de les peces de "Loaded" –penso sobretot en "Sweet Jane", amb errors d'execució però amb un nervi i un desvergonyiment que es troben a faltar a la versió d'estudi-, també crues lectures de clàssics com "I'm Waiting for the Man" o "White Light / White Heat". Una banda genial fins i tot al moment de tocar fons. I la llavor de tot allò que era a punt de passar al voltant del Max's. Els New York Dolls, el punk, i una línia evolutiva que enllaça amb l'antifolk i tot allò que vostès vulguin.

Les havaneres de tota la vida, des d'una perspectiva diferent

LES ANXOVETES
Fires i Festes de l'Ascensió 2022

Plaça de la Porxada, Granollers

29 de maig de 2022

Em sobta que un dels arguments més utilitzats a l'hora de validar determinats estils musicals –com ara les mal anomenades músiques urbanes- sigui la seva gran acceptació entre el públic adolescent, com si la resta de franges demogràfiques no tinguessin el mateix dret que els teenagers a escoltar música i a dir-hi la seva. Que quan un xaval amb telèfon mòbil i autotune ho està petant en un parc d'extraradi se li ha de fer cas? És clar que sí. Però si seguiu sempre aquesta lògica, el dia que assistiu a un concert d'havaneres en qualsevol plaça del país, potser flipareu en colors.

Ahir a la tarda vaig assistir a un concert d'havaneres. El que Les Anxovetes van oferir en una atapeïda plaça de la Porxada de Granollers, en el marc de la Fira de l'Ascensió. Les gironines han destacat durant els darrers anys per interpretar la música marinera des d'una perspectiva diferent i renovadora. Tot un mèrit dins d'un gènere de naturalesa més immobilista que el hard rock o el rockabilly, que ja és dir. I de la mateixa manera que durant tot aquest temps han sabut acostar l'estil en qüestió a un públic que fins ara el contemplava de lluny –també als adolescents, per si algú en vol prendre nota-, a la llarga s'han acabat guanyant l'acceptació de totes aquelles generacions que ja porten anys sortint a fer el cremat a la plaça quan arriba el bon temps.

Podem salvar totes les distàncies que vostès vulguin, però el que Les Anxovetes han fet amb les havaneres de tota la vida, no deixa de presentar paral·lelismes amb allò que han significat unes Dixie Chicks o fins i tot unes Pistol Annies en l'àmbit de la música country. El seu discurs és fidel a la tradició, però alhora és prou fresc i vital per mantenir viva aquesta mateixa tradició en lloc de reduir-la a peça de museu. Ahir van cantar "La barca xica", "Salió de Jamaica" i, és clar, "El meu avi" i "La Bella Lola", aquesta última amb el respectable fent onejar els seus mocadors a l'aire. Sort n'hi ha, encara, de totes aquelles generacions que van als concerts a passar una bona estona i no pas a fer tik toks.

Alan White (1949-2022)

ALAN WHITE
(1949-2022)

A Alan White se'l recordarà sobretot com a bateria de Yes. I és just que sigui així, perquè va ser un dels membres de més llarga durada del grup, on va militar des de 1972 –quan hi va entrar en substitució de Bill Bruford- fins a l'actualitat. Però també és just recordar que abans de formar part d'una de les bandes més essencials del rock progressiu, havia estat component de la Plastic Ono Band de John Lennon i havia tingut una trajectòria més que destacable com a músic de sessió, arribant a tocar en unes quantes obres mestres.

Foguejat a les files de The Gamblers, la banda d'acompanyament de Billy Fury, amb qui va arribar a girar per Alemanya, White va debutar a l'estudi com a membre del projecte solista d'Alan Price (The Animals), The Alan Price Set, amb el qual va gravar tres àlbums abans de sumar-se a la banda de Lennon i Yoko Ono. El podem escoltar al directe "Live Peace in Toronto 1969" (1969). També va gravar "Imagine" (1971) i "Some Time in New York City" (1972)-. I amb George Harrison va enregistrar "All Things Must Pass" (1970), poca broma.

A Yes hi va entrar durant la gira de presentació de "Close to the Edge" (1972), en el marc de la qual es va gravar l'àlbum en directe "Yessongs" (1973), el primer treball de la banda on se'l pot escoltar. A partir d'aquí, va venir tota la resta. Però avui m'agradaria tornar a "Imagine" i més concretament a la seva peça titular. Tot i mantenir-hi una relació d'amor-odi –ho vaig explicar al seu moment-, mai deixaré de rendir-me davant la forma com White la va fer bategar. Allò del menys és més, predicat amb l'exemple per un dels grans bateries del rock progressiu, que de seguida s'ha dit. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

25 anys sense Jeff Buckley

Jeff Buckley (1966-1997).

Mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar la música –i la veu, aquella veu- de Jeff Buckley. Va ser a través d'un amic que s'havia agenciat una còpia de "Grace" (1994), aquella obra que la tragèdia convertiria en definitiva i que no hauria de faltar a cap discoteca que es vulgui considerar mínimament completa. Un dels àlbums essencials del rock dels 90, però sobretot la carta de presentació i el testament sobtat d'una ànima genial i sensible que va marxar abans d'hora i encara amb moltes coses a dir.

Impossible no emocionar-se davant de perles com "Mojo Pin", "Lilac Wine", "Lover, You Should've Come Over" o la mateixa "Grace", o no rendir-se davant la forma com es va fer seu per sempre més el clàssic "Hallellujah" de Leonard Cohen. Avui fa 25 anys que Buckley va ser engolit per les aigües del Mississippi. El mateix riu que al llarg dels segles ha vertebrat bona part de la mitologia i el folklore dels Estats Units, fent etern un dels grans artistes nord-americans de finals del segle XX amb tot el seu misteri. Des d'aleshores no n'hi ha hagut cap més com ell.

Thom Bresh (1948-2022)

THOM BRESH
(1948-2022)

Ha mort Thom Bresh, que va destacar a l'òrbita country durant les dècades dels 70 i els 80. Era el fill del llegendari Merle Travis, de qui va heretar la tècnica a l'hora de tocar la guitarra –a la xarxa hi ha penjats tutorials on ell mateix ensenya l'estil del seu pare-. Abans de dedicar-se al country va militar a The Crescents, una d'aquelles bandes instrumentals que durant la primera meitat dels 60 solien obtenir èxits a escala regional arreu dels Estats Units –la formació en qüestió era de l'àrea de Los Angeles-. En el seu cas, va ser el single "Pink Dominos" (1964), un frenètic rock'n'roll dominat per una guitarra saturada i salvatge –una cosa a mig camí de Link Wray i Duane Eddy-.

Bateria, orgue i economia circular

CORCS DRUM&ORGAN
Fires i Festes de l'Ascensió 2022

Plaça de l'Església, Granollers

27 de maig de 2022

Corcs Drum&Organ és un duet vallesà de bateria i orgue electrònic, practicant d'un soul jazz tan refrescant com revitalitzador. En lloc d'invertir fortunes en instruments d'importació, en fan servir de fabricats dècades enrere a Barcelona que ells mateixos han recuperat per donar-los una segona vida –una bateria Miller i un orgue Alton, per ser exactes-. D'aquesta manera posen en pràctica tota una sèrie de valors que d'altres tan sols solen predicar, com els de la sostenibilitat, el reciclatge o l'economia circular. I a sobre sonen de fàbula, ja sigui a l'estudi o a l'escenari.

Ahir van presentar a Granollers el seu primer àlbum, "Una altra excepció" (2020, Adarce). Una hora de repertori que va alternar el mod jazz gran reserva ("Què tal si deixem de guardar les cebes al mateix armari que els productes de neteja?", "Famílies trencades") amb la sofisticació de l'acid jazz ("Mel al pot") o fins i tot els ritmes d'ascendència jamaicana ("No cal tornar sempre a casa"), i on les composicions originals es van amanir amb cites a Ray Charles ("I Got a Woman") Booker T. & The M.G.'s ("Green Onions") i Alan Hawkshaw ("Move Move Move"). Es van acomiadar amb una lectura progressiva del Toc de Castells –rebatejada com a "Tic de Castells"-.

Andy Fletcher (1961-2022)

ANDY FLETCHER
(1961-2022)

Hi ha una escena de "101" (1990), el documental de D.A. Pennebaker sobre Depeche Mode, on el teclista Andy Fletcher es refereix al rol de cada un dels components de la banda utilitzant aquests termes: "Martin Gore escriu les cançons, Dave Gahan les canta i jo em grato la panxa". No era ben bé així. Fletcher pot no tenir cap crèdit com a compositor a l'inabastable repertori del grup, però va ser un dels fundadors d'un combo que va trencar esquemes i va fer algunes contribucions essencials per definir la música electrònica tal com encara l'entenem avui –també per acostar-la al rock en uns temps en què l'una i l'altre semblaven universos paral·lels-. També va fer tasques de management de forma més que puntual, i s'ha arribat a dir que va ser una peça fonamental a l'hora de garantir una cohesió interna que ha durat més de quatre dècades. Ens ha deixat a l'edat de 60 anys.

Ray Liotta (1954-2022)

RAY LIOTTA
(1954-2022)

"As far back as I can remember, I always wanted to be a gangster". Amb aquesta frase i una cançó de Tony Bennett, "Rags to Riches", començava una de les pel·lícules de gàngsters més definitives de la història –potser la millor, amb permís de "The Godfather" (1972) i la seva segona part-. "Goodfellas" (1990), una de les obres capitals de Martin Scorsese. La història real del mafiós Henry Hill portada a la pantalla amb un ritme totalment addictiu i unes formes simplement magistrals. I un repartiment de luxe amb uns pletòrics Robert De Niro, Joe Pesci i Ray Liotta, aquest últim a la pell de Hill. Protagonista de luxe, mai abans havia brillat tant Liotta a la pantalla i mai més ho va tornar a fer, però només per aquesta interpretació es mereix ser considerat com dels més grans –i sí, d'actuacions memorables en tenia unes quantes-. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Ouka Leele (1957-2022)

OUKA LEELE
(1957-2022)

La Movida madrilenya. Tot allò que va ser i tot allò que podia haver estat. Bárbara Allende Gil de Biedma, més coneguda com a Ouka Leele, en va formar part i la va transcendir per mèrits propis. Fotògrafa, pintora, artista de vegades inclassificable, va destacar sobretot per les seves aquarel·les sobre fotografies en blanc i negre. Va fer portades de discos per bandes com Ilegales o Los Burros, i va exposar la seva obra arreu del món. Ens ha deixat a l'edat de 64 anys.

In From the Storm

Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, maig de 2022.

Quan la plana vallesana bé podria ser Texas. Els camps de conreu i una granja solitària sota els últims núvols d'una tempesta que s'allunya, il·luminats pels rajos de sol també finals d'una jornada que es va apagant. El paisatge posterior a la tempesta, i totes les metàfores que pot arribar a evocar. I Jimi Hendrix ressonant en algun lloc. "Well I just came back today / I just came back from the storm", cantava el geni de Seattle a "In From the Storm", peça inclosa al seu primer àlbum pòstum, "The Cry of Love" (1971), i posteriorment en incomptables obres de caràcter revisionista.

Cathal Coughlan (1960-2022)

CATHAL COUGHLAN

(1960-2022)

Si existeixen els universos paral·lels, és molt possible que n'hi hagi algun on la gran banda irlandesa de l'era post-punk no siguin U2 sinó els mai prou reivindicats Microdisney. Una formació que durant la dècada dels 80 va esdevenir paradigmàtica d'allò que es va anomenar indie, assolint una sòlida reputació tant a l'estudi com en directe, i fregant un hipotètic enlairament cap a esferes més elevades amb aquell "The Clock Comes Down The Stairs" (1985) on figuraven perles com "Birthday Girl" –al final, no es va arribar a produir l'enlairament-.

Al capdavant de la banda s'hi trobaven Sean O'Hagan i Cathal Coughlan, qui posteriorment va formar els igualment reivindicables Fatima Mansions. Banda també paradigmàtica de l'òrbita alternativa de la primera meitat dels 90, va destacar pels seus directes enèrgics i la seva actitud provocadora, i va deixar per al record títols tan inequívocs com el single "Blues for Ceausescu" (1990). El públic dels mateixos U2 no els va saber entendre quan van obrir per ells el 1992. Esgotats per les dinàmiques d'una indústria on no acabaven d'encaixar, ho van deixar el 1995. Coughlan ha mort a l'edat de 61 anys.

Sabana - "La perspectiva" (2022)

Si el principal actiu d'un grup de pop han de ser les (bones) cançons, no es pot negar que Sabana en tenen a grapats. Els de Granollers semblen haver desenvolupat un gust exquisit i un olfacte infal·lible per les melodies inesborrables, els ritmes que entren a la primera, els arranjaments amb la dosi justa de sofisticació, i unes lletres farcides de poesia quotidiana. Ho van evidenciar amb un ep i un primer àlbum que ja apuntaven enlaire –"Martes borealis" (2020) i "Ja no m'hi encanto" (2021)-, i hi tornen ara amb el seu segon disc llarg, "La perspectiva" (2022).

Ens trobem davant d'un àlbum que referma la promesa inicial i que va un pas més enllà respecte dels seus predecessors. D'entrada, perquè l'engranatge que formen els sis components del combo –a la formació habitual d'un grup de rock s'hi suma la secció de vents que integren Clara Reverter (trombó) i Roger Garcia (saxo)- funciona a ple rendiment. Però també perquè, sense haver-se inventat res de nou –quan un té coses a dir no cal inventar-se la sopa d'all-, els vallesans han aconseguit sonar més que mai a ells mateixos. Segueixen ressonant referents com Els Pets, El Petit de Cal Eril o Mishima, però cada cançó d'aquest disc parla amb veu pròpia.

I sí, tornant al principi, el secret d'aquest disc són justament les cançons. Petites vinyetes a través de les quals Toni Miralles (veu, guitarra i lletrista del grup) acaba construint grans històries que parteixen del seu dia a dia. De l'inici vitamínic al ritme d'"Aquell ermità de Montserrat" a la urgència de "Volia fer-te una cançó amb un títol llarg" –culminada amb un senyor solo de guitarra per cortesia de Gerard López- o aquest clàssic en potència del repertori sabanià que és "Feia molt de temps que no escoltava música al metro", i fins als contorns crepusculars de la final "L'ara i l'aquí", on Miralles sembla encarar un futur que tot just s'ha començat a escriure.

Més informació:

Sabana  /  Pàgina web

Eddie Vedder - "Earthling" (2022)

Fa de mal dir, però Eddie Vedder és un supervivent. Un cop morts Kurt Cobain, Layne Staley, Chris Cornell i, més recentment, Mark Lanegan, el líder de Pearl Jam és l'únic que queda viu dels vocalistes de les bandes més massives que van emergir des de Seattle tot abanderant la revolució grunge a principis dels 90. La dada inquieta, i convida a desitjar-li tota la salut del món a una icona del rock que ho ha fet tot i més per desprendre's d'aquesta condició –sense sortir-se'n, però això és un altre tema-, un tipus corrent que fa cançons per a multituds, també un dels músics més coherents de la seva generació. I, sí, un supervivent.

Vedder acaba de publicar un nou àlbum en solitari que és el més semblant a la banda mare que ha facturat pel seu compte a data d'avui. Un "Earthling" (2022) que trenca amb les tonalitats intimistes que fins ara havien definit l'obra solista del nord-americà, i abraça dinàmiques més rockeres en peces com "Fallout Today", "The Dark" o "Rose of Jericho". Produeix Andrew Watt, es sumen a la festa pesos pesants com Chad Smith, Benmont Tench o Ringo Starr, i destaquen aquest parell d'himnes en potència que són "Power of Right" i "Long Way". El primer no desentonaria al catàleg dels mateixos Pearl Jam. El segon el podria haver signat el mateix Tom Petty.

81 primaveres amb Dylan, i els seus anys més qüestionats

Bob Dylan durant els 80, la seva dècada més discutida - Foto Ken Regan.

Ja fa uns quants anys que la indústria discogràfica va aprendre a treure rèdits cada cop més profitosos del seu propi passat –o del passat dels artistes que millor l'han nodrit-. En són una bona mostra les Bootleg Series de Bob Dylan, que des de fa ben bé tres dècades serveixen al de Minnesota per posar en ordre el seu llegat inèdit –o prèviament publicat de forma no oficial-, i a la seva disquera per ampliar el catàleg amb peces d'aquelles que sempre cotitzen a l'alça.

L'entorn de Dylan va concebre les Bootleg Series –presentades el 1991 amb la publicació dels tres primers volums- com una col·lecció de recopilatoris de rareses que amb el pas del temps va anar deixant pas a sucosos capítols temàtics. D'aquesta manera, el públic va poder accedir per primer cop de forma oficial a gravacions històriques com les dels concerts de la Rolling Thunder Revue o la llegendària actuació del 17 de maig de 1966 al Manchester Free Trade Hall –la d'aquell sonor "Judas!" que algú va cridar des de la platea-.

Més endavant es van presentar expansives edicions que exploraven les sessions de gravació d'obres concretes o fins i tot oferien noves perspectives d'etapes senceres de la trajectòria del de Duluth. I això va portar ara fa cinc anys a obrir una mena de caixa de pandora, la del seu període cristià, sempre qüestionat o directament crucificat –mai més ben dit- fins que "Trouble No More" (2017), el tretzè volum de la sèrie, va rehabilitar tant a ulls de la crítica com del públic obres com "Slow Train Coming" (1979) o "Saved" (1980).

De la nit al dia, aquells dos plàstics habitualment condemnats a la foguera eren contemplats amb altres ulls i acceptats on fins aleshores havien estat pràcticament un tabú. Tot plegat va ser fruit d'una bona campanya de màrqueting, sens dubte, però també de la raó que el temps havia d'acabar donant a uns discos absolutament reivindicables més enllà dels prejudicis que es poguessin derivar de la seva temàtica religiosa. I és clar, si l'efecte Bootleg Series va poder fer justícia a l'etapa cristiana de Dylan, per què no provar-ho també amb la que vindria immediatament després?

"Springtime in New York 1980-1985" (2021, Columbia), el setzè volum de la sèrie, es centra en les sessions de "Shot of Love" (1981) –el tercer capítol de la trilogia cristiana, també el menys inspirat- i en les dels dos àlbums que el van succeir, "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985). El primer, gravat amb el suport de Mark Knopfler, va ser ben rebut al seu dia per una crítica i un públic que celebraven el retorn de Dylan a la música profana. En canvi el segon, un intent de sintonitzar amb l'estètica del moment, va rebre per totes bandes i encara avui sol ser vist com un pronunciat pas en fals, però escoltat amb perspectiva també té els seus moments.

Amb diversos formats que van del clàssic àlbum doble a una caixa amb cinc discos compactes i format de luxe –també hi ha una caixa de quatre vinils editada per Third Man Records, la discogràfica de Jack White-, "Springtime in New York..." recull rareses i preses alternatives de tot aquell període. Els dylanòlegs l'han rebut amb els braços oberts. La resta del públic faria millor acudint primer als àlbums originals, que malgrat trobar-se a anys llum de "Highway 61 Revisited" (1965) o "Rough and Rowdy Ways" (2020) es poden defensar sols –és a dir, sense necessitat d'operacions rescat per molt oportunes i ben intencionades que siguin-.

I bé, tot això venia perquè Dylan fa avui 81 anys. I m'ha semblat que reivindicar la seva genialitat fins i tot en els seus moments menys inspirats, podia ser una bona manera de celebrar-ho. Per cert, després d'"Empire Burlesque" van venir els igualment qüestionats "Knocked Out Loaded" (1986) i "Down in the Groove" (1988) –aquest últim sol considerar-se com el seu pitjor disc, però que cadascú faci el favor d'escoltar-lo bé abans de jutjar-lo-. Em pregunto si anirà per aquí, l'hipotètic dissetè volum de les Bootleg Series que ja es deu estar coent de cara a la tardor.

Desena edició de Som del Montseny, a El 9 Nou

Desena edició del festival Som del Montseny, que recupera el seu format habitual després de dos anys de restriccions sanitàries. Serà el 18 de juny al Centre Cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera, amb les actuacions de Joan Colomo, Fetus, The Llamps, KLS, Carrera, Somebody, Tilde, Copdemar i Runä. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Allison Russell i Sa-Roc canten a les dones invisibilitzades

Tard o d'hora s'havien de trobar els camins d'Allison Russell i Sa-Roc. Dues dones que es compten per mèrits propis entre els grans valors de la música nord-americana contemporània, on han deixat empremta des d'àmbits aparentment distants però en tot cas compatibles i complementaris li pesi a qui li pesi, com són el so Americana i el hip hop. El fruit de la seva unió és el single "All of the Women", remix d'un original de la primera amb participació vocal de la segona i producció de dim star, que es va publicar el passat mes de març.

Inicialment inclosa al primer –i fins ara únic- àlbum en solitari de Russell, el notable "Outside Child" (2021), la peça en qüestió parteix de la seva experiència com a sanitària a Vancouver, on va tenir cura de dones vulnerables des de l'àmbit de la salut mental. La lletra, tan directa i colpidora que per moments sembla feta a mida de la mateixa Sa-Roc, s'inspira en una pacient en concret per acabar cantant a totes aquelles dones a qui la societat sol deixar de banda o directament invisibilitzar: "When she's not there / I worry about her / I think of all of the women / Who Disappear".

Allison Russell, originària de Montreal, es va donar a conèixer a principis de segle amb el projecte de folk, country i blues Po' Girl, format a Vancouver amb Trish Klein de The Be Good Tanyas. Ja instal·lada als Estats Units, va formar Birds of Chicago abans d'obtenir una major visibilitat com a membre d'Our Native Daughters al costat de Rhiannon Giddens, Amythyst Kiah i Leyla McCalla –el seu àlbum "Songs of Our Native Daughters" (2019) va dir moltes coses i va ser àmpliament aplaudit per la crítica especialitzada-. L'any passat va debutar finalment en solitari amb el citat "Outside Child", que la va acabar de consolidar com un referent de ple dret i per compte propi de la música d'arrel nord-americana.

D'altra banda Sa-Roc, nom artístic d'Assata Perkins, és una de les veus més compromeses i imprescindibles del hip hop contemporani. Va començar a fer música al capdavant de bandes de rock alternatiu a la seva Washington natal abans d'abraçar el rap com a altaveu a través del qual alliberar-se del seu drama personal –adolescència complicada, amb episodis d'autolesió i intents de suïcidi inclosos- i posar sobre la taula tot allò que implica encara avui ser dona i negra a la terra de l'Oncle Sam. Establerta a Atlanta i amb una desena de treballs al seu nom, ha estat darrerament quan ha obtingut un major ressò amb àlbums com "The Sharecropper's Daughter" (2020).

Al seu disc de 2013 "Ether Warz" hi figurava la cançó "711 A.D.", al videoclip de la qual Sa-Roc apareixia rapejant davant la seva biblioteca personal, i mostrant orgullosa alguns dels llibres que l'han marcat com a dona i com a afroamericana. Tot un contrast amb bona part d'una escena hip hop cada dia més inofensiva –les excepcions hi són, de Kendrick Lamar a la mateixa Sa-Roc-, i sobretot amb la banalitat de les mal anomenades músiques urbanes i els seus versos de manual, generalment més propers a un tweet despatxat en calent que no pas a la reivindicació i a la reflexió de qui s'ha format en una biblioteca en lloc de fer-ho a Twitter o a Wikipedia.

Poden escoltar "All of the Women", d'Allison Russell amb Sa-Roc, a Youtube.

Bob Neuwirth (1939-2022)

BOB NEUWIRTH
(1939-2022)

Hi ha un vídeo de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan on el de Minnesota presenta amb tot l'entusiasme del món a qui va ser un dels seus principals aliats i confidents en aquella aventura, abans d'enfilar una revitalitzadora lectura de "When I Paint My Masterpiece". El confindent en qüestió és Bob Neuwirth, figura de culte del folk nord-americà que havia format part de l'òrbita dylaniana des de la dècada dels 60. De fet, la seva trajectòria –absolutament reivindicable- sol quedar eclipsada per les seves connexions amb figures com Dylan o Janis Joplin.

Neuwirth va ser un dels impulsors de la Rolling Thunder Revue al costat del mateix Dylan. Va ser ell qui va ajudar l'autor de "Like a Rolling Stone" a configurar la banda que l'acompanyaria en directe. Prèviament se l'havia pogut veure al documental "Dont Look Back" (1967), de D. A. Pennebaker, que justament documentava la gira britànica que el de Duluth havia dut a terme el 1965, i fins i tot a la caràtula de "Highway 61 Revisited" (1965) –Neuwirth era el de la samarreta de ratlles-. Amb Joplin va coescriure "Mercedes Benz" i li va presentar a Kris Kristofferson, de qui la texana va adaptar amb caràcter definitiu l'eterna "Me and Bobby McGee".

Anècdotes que molts haurien volgut poder explicar, però que no haurien d'eclipsar una carrera a títol propi que també val la pena repassar. Començant per un àlbum de debut homònim, publicat el 1974, on el rock més orgànic es deixava portar pel folk i el country, i on destacaven títols com "Rock and Roll Time", "Kiss Money" o la seva pròpia lectura de "Mercedes Benz" –que en certa manera ofereix alguna pista de com hauria pogut sonar la de Joplin si hagués tingut temps d'acabar-la-. A destacar també obres de maduresa com "99 Monkeys" (1991) o "Last Day on Earth" (1994), signat a mitges amb John Cale. Neuwirth ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Rick Price (1944-2022)

RICK PRICE
(1944-2022)

Ha mort Rick Price, baixista de The Move entre 1969 i 1971 –va gravar els àlbums "Shazam" i "Looking On", tots dos de 1970-. Posteriorment va militar a Mongrel, banda de durada efímera a partir de la qual el mateix exlíder dels Move, Roy Wood, va formar els igualment canònics Wizzard després de deixar la recentment formada Electric Light Orchestra (ELO) per desavinences amb el mànager del grup –Don Arden, poca broma-. La formació només va durar tres anys, de 1972 a 1975, temps durant el qual es va situar a l'avantguarda de la revolució glam amb singles com "See My Baby Jive" o la peça nadalenca "I Wish It Could Be Christmas Everyday". Secundari de luxe d'una de les nissagues musicals més essencials de Birmingham, Price va acabar els seus dies militant en una altra banda històrica de la mateixa ciutat, els Rockin' Berries.

Grateful Dead - "From the Bay to the Pool" (2022)

Es commemora aquests dies el 50è aniversari de la gira europea que Grateful Dead van immortalitzar en un dels àlbums en directe més essencials de tots els temps "Europe '72" (1972). Per celebrar-ho, Mojo distribueix amb la seva edició de juny "From the Bay to the Pool", recopilatori de gravacions en viu dels californians datades entre 1971 i 1978. Tenint en compte que els Dead bé podrien tenir el catàleg d'enregistraments en directe –oficials o no oficials, tant és- més inabastable de tots els temps, és obvi que aquí no n'hi ha ni per començar. Però què volen que els digui, sempre és un gustàs prémer el play i deixar que sonin "Truckin'", "Friend of the Devil" o "Casey Jones" tal com solien fer-ho a l'escenari.

"Ferðast" i els tubs que se t'enganxen a la pell

Intana.

Ahir a la tarda vaig anar a l'ambulatori a fer-me una prova mèdica. Res d'important, però el simple fet d'entrar en un dispensari ple de xeringues, agulles, bates blanques i tubs que se t'enganxen a la pell fent ventosa, em posa dels nervis. La infermera que em va atendre ho va notar i, mentre em feia estirar en una llitera, em va preguntar quina mena de coses em podien ajudar a relaxar-me.

"Res que pugui haver-hi en aquesta sala", li vaig respondre jo, sense intenció de sonar desagradable, tot i que segurament devia quedar com un perfecte imbècil. Ella no es va donar per vençuda: "Alguna cançó, potser?". Me'n podrien haver vingut mil al cap, però em vaig quedar en blanc. "Algun grup?", va insistir. I aquí vaig respondre "Coneixes Intana?". Em va sortir així, de cop, tot recordant que el dia abans els havia estat escoltant.

"No els conec, però si et relaxen els escoltarem", em va deixar anar la infermera. Davant la meva incredulitat, va agafar un telèfon mòbil i es va posar a buscar-los. I en qüestió de segons va començar a sonar "Ferðast", la versió ràpida. El cert és que no em vaig relaxar, perquè soc incapaç de relaxar-me en un lloc ple de... xeringues, agulles, bates blanques i tubs que se t'enganxen a la pell fent ventosa. Però tant la situació com el detall que aquella dona havia tingut amb mi, em van semblar brutals. I quan va acabar de fer-me la prova –que va durar menys del que dura la cançó- li vaig donar les gràcies.

"No m'has de donar les gràcies per res. De vegades ens hem de posar a la pell de l'altra persona i entendre els seus neguits. No és dolent que t'incomodi una situació com aquesta, forma part de tu i t'has d'acceptar tal com ets. O sigui que no em donis les gràcies i valora't una mica més a tu mateix", em va respondre, i arribat aquest punt vaig flipar. "Bé, al menys em deixaràs que et doni les gràcies per aquest consell", vaig dir jo. "D'acord, aquestes te les accepto", va concloure ella.

La part positiva de tot plegat és que ahir vaig aprendre el significat d'empatitzar, aquell verb tantes vegades banalitzat durant aquests darrers dos anys en què la por s'ha fet passar per empatia i la sobèrbia per responsabilitat. La part negativa és que a partir d'ara associaré una de les cançons més boniques d'Intana amb... xeringues, agulles, bates blanques i tubs que se t'enganxen a la pell fent ventosa. Però crec que ho podré superar. Vull dir, això que em va passar ahir va ser increïble.

Th'Booty Hunters - "The End of the Country" (2022)

Si arriben a venir de l'altre costat de l'Atlàntic ningú –ni aquí ni allà- dubtaria en assenyalar-los com una de les bandes més refotudament essencials del country del que portem de segle. I el fet que vinguin del Baix Llobregat no ens hauria d'impedir saludar-los com a tal. Th'Booty Hunters poden haver-se criat al Delta del Llobregat, que la seva música remet a les profunditats del Sud dels Estats Units. I la seva aproximació a la tradició nord-americana és tan respectuosa com irreverent, tan rigorosa com visceral, tan fidel com renovadora sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

Fusionant les formes més primitives del country –el hillbilly, el bluegrass i els seus derivats més immediats- amb registres que van del punk al folklore de l'est d'Europa, Xavi Ollé, Jordi Ollé, Javi Bañón i Dani Bañón han construït un discurs únic en la seva espècie que mira de tu a tu a qualsevol dels seus contemporanis transatlàntics, i que assoleix en aquest "The End of the Country" (2022) alguns dels seus moments més àlgids –si era un repte titànic superar el monumental "Speaking of the Devil" (2018), se n'han sortit amb nota-.

L'accelerat inici amb aires balcànics de "Rage" no tan sols és una declaració d'intencions de bon principi, sinó que podria servir com a lliçó d'humilitat a totes aquelles bandes nostrades que porten anys banalitzant el concepte de mestissatge aplicat a la creació musical. Una sensació que refermen la potent "Funny Consequences" o la tètrica "The End of the Rope", que tanca l'àlbum. El punkabilly a tota castanya de "Believe in Higher" contrasta amb la polsegosa balada "Gold Tone", "It Mets as Black" és un corrosiu i pantanós monument a l'estètica Southern Gothic, i "Anyway We Do" és un exercici de country rock mutant que faria les delícies del mateix Tarantino. Brutal, en tots els sentits.

Me and The Devil Blues

Posta de sol infernal sobre els Cingles de Bertí, maig de 2022.

Cues de núvol que dibuixen una mena de rostre dimoníac enmig d'una posta de sol infernal. Últims rajos de llum del dia contemplats de lluny des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Quines coses. El diable és justament el gran mestre de la mentida, però a ell no se li pot mentir. Ho sabia prou bé Robert Johnson, que després de trobar-se'l en una cruïlla de camins li va dedicar cançons com "Cross Road Blues" o "Me and The Devil Blues". "You may bury my body / Down by the highway side / So my old evil spirit / Can greyhound bus that ride". Sempre m'ha flipat la forma com el llegendari bluesman va transformar el popular Greyhound Bus en un verb, en aquest últim vers.

Vangelis (1943-2022)

VANGELIS

(1943-2022)

Les bandes sonores que va arribar a compondre són tan colossals, que de vegades cal recordar que l'obra de Vangelis va molt enllà de la gran pantalla i que abraça diferents registres de la música pop i sobretot de l'electrònica. També del rock psicodèlic i progressiu, gèneres on va deixar empremta amb els mai prou reivindicats Aphrodite's Child –encapçalats per Demis Roussos-. Els tres àlbums de la formació grega –exiliada al Regne Unit i a França durant la dictadura- queden lluny de la banda sonora de "Blade Runner" (1982), però s'hi poden trobar joies lisèrgiques com "The Four Horsemen", una de les peces que formaven el seu darrer treball, "666" (1972) –al seu dia sonava marciana, avui sona moderna-. També perles del pop barroc com "Rain and Tears", del disc de debut de la banda, "End of the World" (1966). Quan tot just començaven a alçar el vol, Vangelis va deixar el grup perquè volia buscar nous horitzons i defugir la via fàcil. El temps li va donar la raó, però aquella primera part del seu llegat segueix essent indiscutible.

Mig segle de "Demons and Wizards"

La bateria al galop de Lee Kerslake i el baix penetrant de Gary Train marcant el ritme. La poderosa veu de David Byron cantant a l'essència més genuïna del rock'n'roll sobre l'hipnòtic coixí que formen la guitarra de Mick Box i –sobretot- l'orgue de Ken Hensley. Parlem d'"Easy Livin'", un dels grans himnes del rock de la primera meitat dels 70 i amb tota seguretat la peça més reconeguda del catàleg d'Uriah Heep, inclosa al totèmic "Demons and Wizards", publicat tal dia com avui de 1972, ara fa mig segle.

El plàstic en qüestió va ser el quart àlbum de la banda britànica, també el que en va consolidar la formació clàssica. Una col·lecció de cançons que ballaven a mig camí del rock progressiu i el heavy metal –gènere amb el qual s'associa més sovint la trajectòria dels londinencs-, i on destacaven a més de la citada "Easy Livin'" peces de temàtica fantàstica com "The Wizard", "Rainbow Demon" o "Traveller in Time", totes elles en sintonia amb aquella caràtula que s'avançava ben bé una dècada a l'estètica adoptada anys després pel power metal alemany.

50 anys de "Honky Château"

No va ser la primera obra notable d'Elton John, però sí la que li va obrir de bat a bat les portes del mercat nord-americà i li va donar via lliure per esdevenir un dels artistes més massius de tots els temps. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Honky Château" (1972), el cinquè àlbum d'estudi del britànic i el seu primer número 1 a les llistes dels Estats Units. També un plàstic rodó de cap a peus, estilísticament variat però coherent, i amb algunes de les composicions més definitives del tàndem format per John i Bernie Taupin.

Batejat en honor del Château d'Hérouville, on s'havia gravat a les ordres de Gus Dudgeon, el disc comença amb els aires boogie woogie d'un "Honky Cat" on el piano de John sembla reptar per moments al seu bon amic i referent Leon Russell. La fràgil "Mellow" s'aproxima al country rock de la Costa Oest nord-americana on el londinenc havia picat pedra en anys anteriors. I després hi ha l'eterna "Rocket Man (I Think It's Going to Be a Long, Long Time)", aquella entranyable història de ciència-ficció cantada al ritme d'una de les balades més emocionants i memorables de tots els temps.

Namina - "Un udol" (2022)

Diu Namina que el seu tercer àlbum és un disc de renaixement. De renaixement després de dos anys en què la música –la cultura en general- ha estat una de les grans castigades per la gestió de la pandèmia. Però també de renaixement en el sentit més personal del terme. L'artista barcelonina –establerta al Moianès- estrena en aquest treball una banda d'acompanyament amb la qual ha donat una nova volta al seu ric ventall discursiu, potenciant-ne les pinzellades més jazzístiques a través d'un cançoner que també es pot contemplar com un dels més rodons que ha lliurat a data d'avui.

"Un udol" (2022) és la continuació de l'ep "Ens endurem el vent" (2019), també una reivindicació d'aquella essència animal que l'ésser humà va perdre pel camí mentre es situava ell mateix en un hipotètic centre del món –l'udol del títol vindria a ser això-. Cuit a foc lent amb el suport de tres músics de trajectòria contrastada com són Pep Gol (La Vella Dixieland) a la trompeta i la melòdica, Pep Rius (un altre veterà de l'òrbita jazzística) al contrabaix i Xevi Matamala (un vell conegut de l'univers namínic) a la bateria i els teclats, el conjunt del plàstic es perfila com el salt endavant més pronunciat que ha fet a hores d'ara l'alter ego de Natàlia Miró.

Com a mostra el jazz nocturn i estripat de la peça titular, presentada ara fa dos anys en ple confinament, també l'arrel de tota la resta. O el desolador blues en clau gairebé terminal d'"El teu John Wayne" i els versos devastadors de la minimalista "Damunt del genoll", dues peces que d'alguna manera es complementen l'una a l'altra. La primera passa revista a la toxicitat de les masculinitats, diguem-ne, normatives. La segona explica sense embuts tot el dolor que pot arribar a generar un gest aparentment innocent –una agressió sexual, ni més ni menys-.

Són tres pistes destacades d'un àlbum on també abunden les versions, sempre ben triades. Tot un encert, per exemple, obrir amb l'irreverent "Chocolate Jesus" de Tom Waits, un dels referents declarats de Miró. Més sorprenent resulta la lectura d'"I'm Your Man", el clàssic de Leonard Cohen, que la barcelonina es fa seu sense canviar-ne ni una coma, però atorgant-li una nova dimensió i fent del títol una declaració de principis en ell mateix. Reivindicació del no-binarisme, i del dret de cadascú a ser allò que li doni la gana sense haver-se de parar a pensar en què dirà la resta. Namina no tan sols exerceix aquest dret, sinó que convida l'oient a atrevir-se a fer el mateix. Una veu valenta i inspiradora, la seva.

Disponible a Bandcamp.

Urge Overkill - "Oui" (2022)

La història no ha acabat de ser justa amb una banda com Urge Overkill. Malgrat haver arribat a facturar pel seu propi compte algunes de les obres essencials del rock alternatiu dels 90, els de Chicago tendeixen a ser recordats únicament per la seva aportació –magnífica, tot sigui dit- a la banda sonora de la pel·lícula definitiva de Tarantino. Tampoc no hi deu ajudar massa, és clar, que des del seu celebrat retorn als escenaris ara fa gairebé dues dècades amb prou feina hagin trepitjat l'estudi de gravació, i que ho hagin fet en intervals de temps no aptes per a un món on la immediatesa i l'excés han esdevingut norma –lamentablement-.

És possible que poc els importi això últim a Nash Kato i companyia, que aposten per fer les coses al seu ritme i entrar a l'estudi només quan tenen alguna cosa a dir. I en aquest sentit, tant "Rock & Roll Submarine" (2011) com aquest "Oui" (2022) –els dos treballs publicats des de la reunió- poden mirar de tu a tu a qualsevol dels seus clàssics. En aquest darrer hi ha arguments tan incontestables com "Freedom!", "Follow My Shadow", "Forgiven" o "I Been Ready". Píndoles de rock de guitarres amb una aguda sensibilitat pop, que haurien pogut ser himnes tres dècades enrere i que avui segueixen passant la mà per la cara de tots els revivalistes dels 90 que, quan toca parlar del tema, no solen veure-hi més enllà de certa cançó de Neil Diamond.

Ricky Gardiner (1948-2022)

RICKY GARDINER
(1948-2022)

Ha mort Ricky Gardiner, l'home amb qui Iggy Pop va facturar un dels seus clàssics més essencials, "The Passenger", inclòs a l'imprescindible "Lust for Life" (1977). La Iguana en va escriure la lletra, el guitarrista escocès en va compondre la música. Foguejat a les files dels progressius Beggars Opera, Gardiner va entrar a l'òrbita de David Bowie –responsable de la resurrecció artística de Pop durant la segona meitat dels 70- quan aquest era a punt d'encetar la seva etapa berlinesa. Se'n va anar amb ell a gravar l'igualment essencial "Low" (1977), i juntament amb la banda habitual del Duc Blanc va acompanyar Pop en directe i a l'estudi durant la gravació del citat "Lust for Life".

Ryan Adams – "Chris" / "Romeo & Juliet" (2022)

Podem parlar de Ryan Adams sense haver-nos de referir a unes gravíssimes acusacions que malgrat tot no van arribar a prosperar? I tant que podem, des del moment en què existeix un dret fonamental anomenat presumpció d'innocència, però sobretot tenint en compte el ritme d'una producció discogràfica que ha tornat a assolir velocitats de vertigen aquesta primavera. Si el març passat publicava el nord-americà l'últim àlbum de la trilogia anunciada inicialment per al 2019, "Chris", en qüestió d'un mes i sense esperar-s'ho ningú ja n'havia lliurat la continuació, "Romeo & Juliet" –de moment només estan disponibles en format digital, però el músic n'ha promès una edició física properament-.

La història que envolta "Chris" no cal recordar-la a aquestes alçades. Adams havia anunciat que publicaria tres àlbums el 2019. Aleshores va passar el que va passar, la seva activitat es va paralitzar i els discos van acabar sortint, amb un ordre i uns repertoris diferents dels inicialment previstos, al cap de gairebé dos anys. Primer va arribar "Wednesdays" (2020), seguit de "Big Colors" (2021). Ara tanca la trilogia aquest "Chris" que trenca amb el caràcter més intimista dels seus predecessors per tornar a prioritzar el nervi rocker, exemplificat amb peces com "Take It Back" o "Flicker in the Fade" –totes elles gravades durant les mateixes sessions dels àlbums anteriors-. Sense ser un clàssic a l'alçada de "Prisoner" (2017), l'àlbum bé mereix un judici molt més just que el mediàtic.

Tres quarts del mateix es pot afirmar d'un "Romeo & Juliet" –aquest sí, gravat a posteriori- que redueix l'aparell elèctric de "Chris" sense deixar de prémer l'accelerador, i on predomina un rock de tall més orgànic que es debat entre la sortida endavant i el posat crepuscular. Títols com "Rollercoaster" o "I Can't Remember" remeten als capítols més inspirats de la discografia del seu autor. I "Run" és un refrescant exercici de rock d'arrel en la més pura tradició d'Springsteen, Mellencamp, Petty i tots aquells que van precedir Adams en el seu ofici. Perquè, al marge dels judicis mediàtics i li pesi a qui li pesi, el de Carolina del Nord juga en aquesta lliga. La dels grans mestres del rock d'arrel més genuïnament nord-americà. I això no li pot qüestionar ningú.

L'onzè Festival de Jazz de la Garriga, a El 9 Nou

El Festival de Jazz de la Garriga ha celebrat aquest cap de setmana la seva onzena edició, amb nou format però refermant un any més l'aposta pel risc i la singularitat. Hi han actuat entre d'altres Brandon Seabrook Trio, Cristina Miguel Martínez, i La Màquina del Swing homenatjant al desaparegut Lluís Codina. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez i Ramon Ferrandis.

The Hellacopters - "Eyes of Oblivion"

Després d'un retorn als escenaris en plena forma, el pas següent havia de ser un disc que a aquestes alçades ja no es pot considerar de tornada però ve a certificar la segona joventut d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau durant el canvi de segle. "Eyes of Oblivion" (2022) és el vuitè àlbum d'estudi dels Hellacopters, i el primer que publiquen des del llunyà "Head Off" (2008) –també el primer amb Dregen a bord des de l'encara més remot "Payin' the Dues" (1997)-. I si bé costarà situar-lo a l'alçada dels grans clàssics de la formació sueca, una simple escolta és suficient per comprovar que ens trobem davant quelcom més que un tràmit, i que unes quantes de les pistes que el formen tenen un potencial considerable de cara al directe.

L'inici a tota castanya amb "Reap a Hurricane" no deixa lloc a cap mena de dubte. El punk rock amb factura de garatge marca de la casa segueix donant fruits tan frescos com sucosos quan Nicke Andersson i companyia posen la directa. Una sensació que referma la torrencial "Can It Wait", candidata a fer-se un lloc entre els grans himnes de la banda. "So Sorry I Could Die" rebaixa revolucions i deixa sortir la passió d'Andersson per la música d'arrel afroamericana amb una cadència soul que, juntament amb el boogie rock de "Tin Foil Soldier" –amb ressons d'uns Status Quo-, és una de les grans sorpreses d'un àlbum on, malgrat tot, segueix manant el high energy rock'n'roll de pistes com la mateixa "Eyes of Oblivion". Ideal per escoltar amb el volum a l'onze.

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Free jazz, noise i art sonor a la plaça del Silenci

Cristina Miguel Martínez amb Ángel Faraldo.

FESTIVAL DE JAZZ DE LA GARRIGA

Plaça del Silenci, La Garriga

14 de maig de 2022

Onze edicions celebra aquest cap de setmana el Festival de Jazz de la Garriga, que ha concentrat bona part de la programació a la plaça del Silenci –preciosa ironia- i que va aplegar ahir a la tarda-vespre tres discursos amb la vocació exploradora com a comú denominador. D'entrada, una jam session amb els alumnes d'un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció, dirigit per Iván González. Tot seguit, el diàleg entre el saxo de Cristina Miguel i l'electrònica d'Ángel Faraldo. I per acabar, el plat més fort de tot el menú, la descàrrega de Brandon Seabrook Trio.

Improvisació a través de la conducció

La improvisació i tot allò que implica aquest concepte, parlant de música o parlant d'aquest món nostre cada dia més automatitzat i quadriculat. La llibertat de saltar-se les normes i viure al marge de les convencions. El trompetista Iván González havia impartit ahir al matí un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció –on un director ofereix les indicacions justes perquè la resta de músics improvisin- a l'Escola Municipal de Música de la Garriga. A la tarda, el mateix González i els alumnes participants al taller –músics de trajectòria contrastada com Xavier Boixader (trombó) o Pep Tarradas (trompeta)- en van presentar els fruits amb una jam session a la plaça del Silenci.

Cristina Miguel Martínez amb Ángel Faraldo

El verb play, en anglès, significa jugar però també té accepcions com tocar si ens referim a un instrument musical. La vallesana Cristina Miguel Martínez toca el saxo, però també hi juga. N'obstrueix la campana amb tota mena d'objectes, l'omple de trossos de paper per fer-los ressonar al seu interior, i hi posa la mà per assolir sonoritats a priori impossibles. Crec que mai havia vist ningú tocar aquest instrument tal com ho va fer ella ahir a la tarda actuant a duet amb l'explorador sònic Ángel Faraldo, a l'electrònica. Un viatge sense retorn cap a unes coordenades on el jazz més avantguardista es fon amb l'art sonor.

Brandon Seabrook Trio

I l'actuació dels novaiorquesos Brandon Seabrook Trio presentant el seu darrer àlbum, "In the Swarm" (2022), va ser literalment estratosfèrica. El mateix Seabrook tocant el banjo i la guitarra tal com cap escola ensenyarà mai a fer-ho. Cooper-Moore al Diddley bow i Gerald Cleaver a la bateria, redefinint el concepte de secció rítmica. El free jazz retroalimentant-se amb les formes del noise i la No Wave. I la sensació d'haver assistit a un dels millors bolos que un podria arribar a presenciar a aquestes alçades. No és cap superlatiu, va ser apoteòsic.

Brandon Seabrook Trio, concert apoteòsic.

Cristina Miguel Martínez, jugant amb el saxo.

Jam d'improvisació dirigida per Iván González (d'esquena), amb Xavier Boixader

(trombó), Adrià Plana (guitarra), Iu Boixader (contrabaix) i Pep Tarradas (trompeta).

John Mellencamp - "Strictly a One-Eyed Jack" (2022)

Ja fa anys que vaig deixar de preguntar-me per què en una ciutat com Barcelona, que es paralitza fins a extrems de vegades preocupants cada cop que s'anuncia un concert de Bruce Springsteen en algun dels seus recintes més multitudinaris, no ha arribat mai a acollir una actuació d'un altre pes pesant –i bon amic del Boss- com és John Mellencamp. El d'Indiana va seguir de prop els passos del de New Jersey durant la dècada dels 80, quan àlbums com "Scarecrow" (1985) el van revelar com un altre dels grans valors del rock més genuïnament nord-americà i més socialment compromès en plena era Reagan. Després van venir els 90, un canvi de rumb discursiu i l'adopció d'un perfil més discret que l'ha mantingut allunyat dels grans focus però li ha permès prendre's totes aquelles llicències artístiques que li ha donat la gana.

"Strictly a One-Eyed Jack" (2022) és el seu 24è àlbum d'estudi, i com els treballs que l'han precedit juga al seu aire amb registres que van del folk al rock més orgànic, del country al blues i del jazz més polsegós a la música de taverna més rovellada. Més a prop del Dylan de les passades dues dècades –una cançó com "Streets of Galilee" bé podria ser cosina germana de "Blind Willie McTell"- que no pas dels darrers àlbums d'un Springsteen tan mastodòntic com encara essencial. Parlem d'un àlbum on Mellencamp es mostra fràgil i serè, però encara amb prou força per explicar-nos històries de les que ens commouen i conviden a reflexionar. Una obra de maduresa en tots els sentits, on l'autor pren consciència de la seva edat –70 anys va fer la passada tardor- i, lluny d'amagar-se'n, passa revista a tot allò viscut en títols com "Simply a One-Eyed Jack".

La confessió en clau gairebé terminal de la inicial "I Always Lie to Strangers" prepara el terreny per a un cançoner que sap alternar els plàcids paratges de "Chasing Rainbows" amb la injecció elèctrica de "Lie to Me", i que remet al Tom Waits més crepuscular en aquest blues mutant que és "I Am a Man that Worries". I sí, "Strictly a One-Eyed Jack" també és l'àlbum de Mellencamp on participa Springsteen. Ho fa en aquest duet superlatiu que és "Wasted Days" –novament, una reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat-. També en un "Did You Say Such a Thing" que evoca l'essència de les barres de bar més ben servides del Midwest, i a la final "A Life Full of Rain", on el Boss fa miracles amb la guitarra i el One-Eyed Jack torna a enfilar coordenades waitsianes. Que ningú s'esperi una col·laboració estel·lar, sinó dos amics fent música, conscients que això s'acabarà més d'hora que tard, però encara amb el cap fresc i les idees clares.