Covid-19, tercera temporada

Hem assistit aquest cap de setmana a l'inici d'una nova temporada d'aquesta pandèmia que efectivament sembla seguir els mateixos tempos d'aquestes sèries darrerament tan de moda que pretenen ser cinema però no deixen de ser... sèries. De la mateixa manera que els millors equips de guionistes tenen sempre un as a la màniga ben guardat per quan decaigui l'interès de la línia argumental, ara que semblava que per fi "tot havia anat bé", entra en joc una nova (i temible) variant del virus amb un nom que fins i tot quedaria bé a les tanques publicitàries de les estacions de metro. Vaja, que si et van agradar les dues primeres temporades, la tercera directament et fliparà.

Per acabar-ho d'arrodonir, el mal arriba en aquesta ocasió des de la llunyana Sud-àfrica. Un país, com la Xina i l'Índia –els focus d'atenció dels primers capítols de les dues temporades anteriors-, que l'espectador occidental mitjà trobarà prou remot i prou exòtic per no fer-se més preguntes de les que plantegi el propi guió. I bé, posats a fer preguntes –i ara sí, a posar-nos seriosos, no de sèries sinó de seriositat-, la primera que em ve al cap ara mateix és com s'ho deu haver fet la tan temuda variant Omicron per viatjar en un temps rècord des de Sud-àfrica fins a diversos estats membres de la UE. Una pista: a hores d'ara, a les persones no vacunades ni tan sols se'ls permet enfilar-se a un avió.

Billy Hinsche (1951-2021)

BILLY HINSCHE

(1951-2021)

Amb prou feina tenien 14 anys quan van anar a presentar el seu segon single, "I'm a Fool" (1965), a l'Ed Sullivan Show. Dino, Desi & Billy eren adolescents prodigi amb totes les lletres. Un trio de rock'n'roll format a Los Angeles, amb un discurs que tant podia sintonitzar amb la British Invasion com amb la generació del rock de garatge més genuïnament nord-americà. Van fitxar per Reprise, el segell fundat per Frank Sinatra, qui malgrat haver repudiat pocs anys abans el rock'n'roll no va tenir cap inconvenient a concedir una audició al trio. No cal dir que en va sortir convençut.

El cert és que Dino, Desi & Billy disposaven de bones connexions. Dino era Dean Paul Martin, fill de Dean Martin, i Desi Arnaz Jr. era fill dels reconeguts actors Desi Arnaz i Lucille Ball. Nascut a les Filipines, Billy Hinsche era el fill del propietari d'un casino que va arribar als Estats Units de ben petit amb la seva família, instal·lant-se a la sempre exclusiva àrea de Beverly Hills. Multiinstrumentista tot terreny, un cop dissolta la banda es va passar bona part de la dècada dels 70 acompanyant els Beach Boys en directe –els havia arribat a telonejar durant els 60 amb Dino, Desi & Billy-. Ha mort a l'edat de 70 anys.

Stephen Sondheim (1930-2021)

STEPHEN SONDHEIM
(1930-2021)

S'ha parlat molt aquests darrers dies dels guardons que va arribar a sumar Stephen Sondheim al llarg d'una trajectòria que pràcticament va reinventar ella sola el teatre musical. Lletrista de "West Side Story" (1971) i autor de les músiques d'obres tan reconegudes com "A Funny Thing Happened on the Way to the Forum" (1962) o "Follies" (1970), entre els reconeixements obtinguts s'hi compten vuit premis Tony, vuit Grammys, un Oscar i un Pulitzer.

La llista podria seguir, però la qüestió no són els guardons sinó les cançons. La música amb què el nord-americà va definir una part essencial de la cultura del segle XX. Pocs dies abans de la seva mort no em podia treure del cap la preciosa "Send in the Clowns" que va compondre per "A Little Night Music" (1973) i que van cantar sense dubtar-ho gegants com Sinatra. Sempre m'ha semblat una peça ideal per acomiadar algú. I qui acomiadem ara va ser un geni amb totes les lletres.

20 anys sense George Harrison

George Harrison (1943-2001) - Foto Michael Putland/Getty Images.

Pertanyo a una de les primeres generacions que van créixer en un món sense John Lennon i on, per tant, simplement no era factible el somni d'una hipotètica reunió dels Beatles. Però generacions com la meva sí que van arribar a temps d'esperançar-se davant una igualment hipotètica prolongació de la trobada que els tres supervivents de la banda de Liverpool, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, havien mantingut durant la dècada dels 90 amb motiu del projecte Anthology, que els va tornar a situar junts en un estudi de gravació per primer cop en més de 20 anys i que va donar lloc a moltes especulacions.

Al final la cosa no va anar més enllà, i amb això tothom va donar per fet que uns Beatles sense Lennon no tenien sentit i que els somnis seguirien essent somnis... tot i que, ja se sap, mentre hi hagués vida hi hauria esperança. L'estacada definitiva va arribar tal dia com avui de fa dues dècades amb la mort de Harrison. Va ser un cop dur. Per la pèrdua d'un referent. Perquè es tancava la porta, ara sí per sempre més, a realitzar aquell somni que fins aleshores es negava a esvair-se. I perquè episodis com aquest sempre ens han vingut a recordar que els nostres ídols són tan mortals com nosaltres mateixos.

El quiet Beatle va morir el 29 de novembre de 2001, a pocs mesos dels atemptats de l'11-S i en un món on la convulsió començava a donar forma al segle XXI tal i com l'hem acabat coneixent. Si els atacs terroristes contra Nova York i Washington marcaven l'inici d'un període –les passades dues dècades- marcat per la por, la mort de Harrison es pot contemplar en perspectiva com una metàfora de tots aquells factors, més enllà de la pròpia por, que han fet de la manca d'esperança una altra de les constants del temps que ens ha tocat viure. De la mateixa manera que l'11-S, molts recordem què fèiem el matí d'aquell 30 de novembre, l'endemà, quan la ràdio va donar la notícia. Sí, va ser un cop dur.

Poca llum i cançons que brillen

DAVY LYONS

Taberna Libraria, Figueres

27 de novembre de 2021

Arribat el punt en què per poder accedir a una sala de concerts és requisit indispensable la presentació d'un document amb dades que afecten la privacitat de qui el porta, l'estat de les coses convida sobretot a preocupar-se però també a buscar alternatives als circuits, diguem-ne, tradicionals de la música en directe. I és aquí on tornen a entrar en joc espais com les llibreries, entorns on la unió de música i literatura sol esdevenir una combinació guanyadora.

Taberna Libraria és una llibreria de segona mà de Figueres que destina tots els seus beneficis a projectes socials. Ahir al vespre va encetar una programació mensual d'actuacions en directe sense amplificació i amb la mínima il·luminació possible, i ho va fer de la mà de Davy Lyons, cantautor irlandès establert a Barcelona que durant els darrers anys s'ha consolidat com una promesa a l'alça del folk més inquiet i indòmit.

Les seves cançons expliquen històries, descriuen vinyetes quotidianes i presenten personatges dignes de novel·la, i ho fan amb una lírica d'arrel dylaniana i uns versos tan intensos i viscerals com pot arribar a ser-ho el rascat de la seva guitarra acústica. Venia a avançar el repertori que donarà forma al seu segon àlbum, previst per l'any vinent, però no es va oblidar de títols fonamentals del seu cançoner com "Preciosa". I va segellar una hora llarga d'actuació digna de ser emmarcada.

La festa d'aniversari de Great Canyon

Joana Serrat, durant la seva actuació al Casino de Vic.

5è ANIVERSARI DE GREAT CANYON RECORDS
Casino de Vic

27 de novembre de 2021

Great Canyon Records està d'aniversari. Cinc anys molt ben portats que la discogràfica osonenca va celebrar ahir al migdia a casa i envoltada dels seus. Presentació de l'àlbum commemoratiu "We Started a Joke", mercat discogràfic amb bona part del catàleg de la casa ofert a preus més que raonables, i showcases en format acústic d'alguns dels artistes que formen part del seu roster: de veterans com Joana Serrat –impulsora del segell- a incorporacions recents com Boria, nou projecte del sempre solvent Lluís Bòria (Estúpida Erikah), que tot just venia de publicar el dia abans el seu primer àlbum, "Any Place But Now".

Va escalfar motors Ciuret, projecte de música experimental del multiinstrumentista Toni Serrat –membre entre d'altres dels Great Canyoners de Joana Serrat-, alternant atmosferes sintètiques amb bateries polirítmiques. Tot seguit va ser el torn de Marta Pérez, que va oferir la seva personal visió del folk d'arrel anglosaxona amb cançons tan ben triades com "What Did We Know", i de Ferran Orriols, vocalista de Nyandú, que va actuar en representació de tota la banda i va presentar el single de debut de la formació a l'escuderia Great Canyon, el flamant "El secret més ben guardat del pop".

Els va seguir Boria amb unes cançons i una forma d'interpretar-les a l'escenari que recordaven ni que fos de passada a Michael Chapman. Un d'aquells repertoris que evoquen trajectòria i experiències viscudes, les de qui s'ha fet un fart de voltar pel món amb una guitarra a les mans. A continuació, Víctor Partido va navegar per unes coordenades a mig camí del folk rock més dinàmic i el més genuí rock d'autor d'arrel nord-americana. Pas previ a l'actuació de la sempre solvent Joana Serrat, que jugava a casa després d'haver deixat empremta en escenaris d'arreu d'Europa i els Estats Units, i que va oferir despullades lectures del seu repertori més recent –el del magnífic "Hardcore from the Heart" (2021)-.

Finalment, Matthew McDaid va invocar els esperits de Guy Clark i Townes Van Zandt amb un cançoner que reclama a crits la publicació d'un segon àlbum. Va acabar cantant amb la pròpia Serrat una nova composició conjunta que entraran a gravar ben aviat i que pot arribar a recordar unions com la de Gram Parsons amb Emmylou Harris. Per cert, en total van ser sis artistes –tots amb excepció de Ciuret- els que van defensar els seus repertoris amb l'únic suport d'una guitarra acústica, posant de manifest tot allò que encara es pot arribar a expressar amb aquest instrument i sense necessitat de renunciar al format cançó. De vegades no cal inventar-se la sopa d'all. N'hi ha prou amb tenir coses a dir.

Boria, nova incorporació al 'roster' de Great Canyon.

Joana Serrat, jugant a casa.

Marta Pérez, tot allò que es pot expressar amb una guitarra acústica.

60 anys de "Surfin'"

Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Surfin'", la primera composició de Brian Wilson i el single de debut dels Beach Boys. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Hi ha qui diu que va ser la primera mostra de música surf vocal. També hi ha qui diu que a partir d'aquí es va començar a definir allò que s'anomenaria California Sound. Tant una afirmació com l'altra es podrien matisar però van ben encaminades.

Publicada tal dia com avui de 1961 pel segell independent Candix Records, amb Mike Love a la veu solista i l'exòtica "Luau" a la cara b, "Surfin'" va ser regravada al cap d'un any per a incloure's al primer àlbum del grup, el seminal "Surfin' Safari" (1962), editat ja sota el paraigua de Capitol Records. Tres dècades més tard, uns Beach Boys ja sense Brian Wilson en gravarien una nova versió totalment descafeïnada per incloure-la al que possiblement sigui el seu disc més fluix i prescindible, "Summer in Paradise" (1992). Poden llegir en aquest mateig blog una història una mica més acurada de "Surfin'", la cançó que d'alguna manera va encetar la dècada dels 60.

50 anys de "Killer"

Ens referíem ahir a un temps, ara fa cosa de cinc dècades, en què era totalment factible que un grup de música lliurés dues obres essencials durant el decurs d'un mateix any. Parlàvem concretament de Yes i del 50è aniversari de "Fragile", un quart disc que va consolidar els londinencs com una de les grans bandes de la història del rock. Doncs bé, avui toca parlar d'una altra banda, Alice Cooper –que aleshores era encara el nom de tota la formació que encapçalava Vincent Furnier-, que també va començar el 1971 amb un tercer àlbum on es posaven les bases de tot el que vindria després –"Love It to Death"-, i que va tancar aquell mateix exercici publicant el disc de la seva consolidació i una de les seves obres magnes. Un "Killer" del qual es commemoren avui 50 anys.

Vuit pistes que sintetitzaven la teatralitat del glam més corrosiu, la frescor del més genuí hard rock, i la visceralitat del protopunk d'escola Detroit. Bob Ezrin una vegada més a les tasques de producció, una banda en estat de gràcia i una de les caràtules més icòniques del seu temps. I per descomptat un repertori que arrencava amb l'acceleració a fons d'"Under My Wheels", i on el rock'n'roll gran reserva de "Be My Lover" alternava amb el prog rock terminal de "Halo of Flies" i el misteri de "Desperado", una cançó que bé hauria pogut fer les delícies dels mateixos Doors. També destacava l'inquietant lament de "Dead Babies", una peça que condemnava l'abús sexual infantil però, com sol passar, els més llestos de cada casa van interpretar en sentit contrari, donant peu a una absurda controvèrsia. John Lydon va dir una vegada que "Killer" era el seu disc preferit. Doncs això.

Mojo: "Fab Gear!"

Ara deu fer cosa de cinc o sis anys, un mitjà de comunicació nord-americà es feia ressò d'un estudi segons el qual Public Enemy havien esdevingut més influents que els Beatles als Estats Units. Des de la prudència que reclamen certs titulars cridaners –per molt que se sostinguin en dades empíriques, que no sé si era el cas perquè no vaig arribar a llegir l'estudi sencer-, però sobretot amb el respecte incondicional que mereix una banda de la mida de Public Enemy, crec que la influència d'un artista no s'ha de mesurar tan sols a partir del nombre de joves talents que el reivindiquin o de quina sigui la tendència del moment, sinó sobretot a partir de l'impacte que hagi tingut històricament.

I en aquest sentit, els Beatles poden seguir presumint a cinc dècades de la seva dissolució d'haver estat la banda més influent de la història de la música pop, en dura competència –però encara proclamant-se guanyadors- amb Bob Dylan si ho volen vostès. No hi ha estil musical a l'hemisferi occidental –i més enllà- que no hagi mirat algun cop a l'herència dels Fab Four. Fins i tot sense comptar el seu pes decisiu en el desenvolupament de gèneres com el folk rock, la psicodèlia o la pròpia cultura rock, la influència dels de Liverpool s'ha fet present també en aquells gèneres que els havien alimentat durant els seus anys formatius, com el rock'n'roll, el blues, el soul, el country o el jazz –fins i tot en clau de música clàssica s'ha pogut escoltar el seu repertori-.

I com a mostra, la quinzena de pistes recollides aquest mes de novembre per la revista Mojo al recopilatori "Fab Gear!", que acompanya una edició on els britànics ocupen la portada amb motiu del documental de Peter Jackson que s'estrena aquest mateix cap de setmana i que els incondicionals del quartet porten més d'un any esperant amb candeletes. Una bateria de clàssics dels Fab Four, reinterpretats i portats al llarg dels anys fins als respectius terrenys dels Black Keys, Richard Thompson, P.P. Arnold, Melvins –atenció al seu terminal "I Want to Hold Your Hand"-, Joshua Redman, els 13th Floor Elevators, Bettye Lavette o Judy Collins, entre d'altres. N'hi ha per triar i remenar. I el disc es deixa escoltar molt més enllà del fet circumstancial de la imminent estrena de "Get Back".

50 anys de "Fragile"

Hi va haver un temps en què els grups de música podien arribar a facturar dues –o més- obres capitals durant el decurs d'un mateix any. El cas de Yes el 1971 n'és un (altre) bon exemple. La banda britànica havia publicat a principis d'aquell exercici el seminal "The Yes Album", el seu tercer elapé però la primera pedra de tot el que era a punt d'arribar. El plàstic on els londinencs havien descobert la seva identitat a tots els efectes i havien posat les bases d'un dels discursos més essencials de la música progressiva i del rock dels 70. En qüestió de nou mesos en van lliurar la continuació, un "Fragile" que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys i que va acabar de consolidar Yes com un referent de ple dret.

D'entrada, "Fragile" va ser l'àlbum on va debutar la formació més clàssica del combo. A John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Steve Howe (guitarra) s'hi sumava Rick Wakeman (teclat), que entrava al grup en substitució de Tony Kaye, que havia abandonat per diferències creatives amb la resta de components. I si bé és cert que el teclista es presentava en societat amb tota una excentricitat com era l'homenatge a Brahms "Cans and Brahms", també ho és que la seva tècnica fora de sèrie jugava a favor del conjunt en un treball on destacaven peces com com "Roundabout", "South Side of the Sky" o una "Long Distance Runaround" que gairebé defineix tota sola el gènere progressiu. Possiblement, l'obra més definitiva de Yes.

Uncut: "Rollin' & Tumblin'"

El blues, aquell llenguatge musical que durant més d'un segle ha servit de base a gèneres sencers, i al mateix temps s'ha sabut enriquir tot dialogant amb registres perifèrics (o no) que van del folk al rock i del country a les sonoritats afrollatines. La revista Uncut lliurava amb la seva edició de novembre el recopilatori "Rollin' & Tumblin'" –oportunament subtitulat "15 Tracks of New-School Blues"-, sucosa selecció d'artistes contemporanis que de forma directa o indirecta representen tot allò que el blues pot venir a dir encara en ple segle XXI. De referents ja consolidats com Valerie June, Cedric Burnside o els Black Keys, a noms a l'alça com els de Gwenifer Raymond, Joachim Cooder o Odetta Hartman, passant per descobertes tan fascinants com Tré Burt, Buffalo Nichols o Eight Point Star.

David Longdon (1965-2021)

DAVID LONGDON
(1965-2021)

Format a Bournemouth el 1990, Big Big Train ha estat durant les passades tres dècades un d'aquells grups que han mantingut viva la flama del rock progressiu fins i tot en aquells temps en què l'etiqueta de torn es cotitzava més a la baixa, fent dialogar aquest registre amb una aguda i sofisticada sensibilitat pop. David Longdon en va ser vocalista i multiinstrumentista –tocava els teclats, la guitarra i el vibràfon, entre molts altres instruments- des de 2010 i fins a l'actualitat –durant els 90 va fer una prova per substituir Phil Collins a Genesis abans que el lloc fos atorgat a Ray Wilson-. Ha mort a l'edat de 56 anys.

30 anys sense Freddie Mercury

Irrepetible: Freddie Mercury (1946-1991).

Vaig assistir la primavera de 2005 al concert que Queen van oferir amb Paul Rodgers al Palau Sant Jordi de Barcelona. No n'esperava gran cosa, però em feia il·lusió veure de prop el que quedava d'una banda que per qüestions d'edat no havia pogut gaudir en directe al seu dia, i sobretot era conscient que aquella seria probablement l'única ocasió que tindria de veure Rodgers damunt d'un escenari en aquest país nostre –i així ha estat fins ara-. Recordo un concert correcte, del qual personalment em quedo amb el fet d'haver escoltat Rodgers cantant peces de Free i Bad Company, però on el gran protagonista va ser justament el gran absent.

Freddie Mercury sonant per l'equip de so i fent aparició des d'una pantalla de vídeo durant l'inici de "Bohemian Rhapsody", despertant passions arreu del pavelló i literalment eclipsant tota la resta de músics que eren al recinte en carn i os. No és que la suma de Queen –o el que en quedava- més Rodgers fos petita, és que Mercury era, és i seguirà essent així d'enorme per molts anys que passin. Ignoro si la banda britànica segueix fent servir el recurs de la pantalla durant les seves actuacions –francament, i amb tot el respecte que em segueixen mereixent per mèrits i trajectòria, m'interessa ben poc el que facin al costat dels Adam Lamberts d'aquest món-, però sí que tinc clar que de Freddie Mercury només n'hi ha hagut un.

Es commemoren avui tres dècades de la mort del genial vocalista. Un dels grans frontmen de la història del rock. Una icona pop simplement irrepetible que va desfer tabús i ensorrar barreres, capaç d'aixecar un estadi sencer amb la seva presència i una veu privilegiada. Un geni amb totes les lletres i un d'aquells personatges que no encaixarien amb certs cànons políticament correctes dels que tant es porten últimament. Ja saben vostès, parlem d'algú que entenia el rock'n'roll com un estil de vida, que gaudia vivint al límit, i que no s'estava de res quan el cos li demanava. Res a veure amb la descafeïnada pel·lícula que va invertir tot un arsenal tècnic per presentar-lo com aquell personatge per a tots els públics que mai havia estat.

Mercury va morir el 24 de novembre de 1991. L'any d'"Innuendo", un disc on Queen tornaven a abraçar les seves essències més rockeres i obrien la porta a nous horitzons que els haurien fet compatibles amb l'escena alternativa que va acabar d'alçar el vol aquell mateix any de la mà de Nirvana, Red Hot Chili Peppers i companyia. Si 1991 va ser l'any en què el rock i la música en general van canviar per sempre més, la mort de Mercury suposava també el final d'una figura que representava tot allò que quedava enrere però que de ben segur hagués seguit endavant. Reinventant-se sense deixar mai de ser ell mateix, sobreposant-se a modes i tendències tal i com ho ha fet d'aleshores un llegat que no ha deixat mai de cotitzar a l'alça.

50 anys de "Muswell Hillbillies"

La imatge de la caràtula de "Muswell Hillbillies" (1971), l'interior d'un pub dels d'abans ple de persones corrents –com les d'abans-, era pràcticament l'antítesi de tot allò que havia representat la Swinging London que durant la dècada dels 60 havia dominat la crònica pop britànica i que els Kinks gairebé havien arribat a personificar. També ho eren, en gran mesura, les cançons incloses al desè disc d'estudi de la banda londinenca, el primer que publicava amb el segell RCA.

"Muswell Hillbillies" era essencialment un disc de country rock. Amb accent del nord de Londres, però un disc de country rock al capdavall. Amb pinzellades jazzístiques –cortesia d'una secció de metalls encapçalada per tot un Mike Cotton- que d'alguna manera l'aproximaven a la forma com The Band exploraven les arrels de la música nord-americana a l'altre costat de l'Atlàntic. I amb un cançoner que abordava sense embuts les inquietuds i el dia a dia d'aquella Londres que s'estenia més enllà de les postals del West End.

La crítica el va crucificar, els seguidors del grup no el van acabar d'entendre, però el temps sí que ha acabat donant la raó a títols com "20th Century Man" –alt.country amb totes les lletres, dècades abans que s'inventés el terme-, "Here Come the People in Grey", "Muswell Hillbilly" o la preciosa "Oklahoma USA" –els somnis no realitzats d'una persona corrent, i una de les grans cançons del catàleg d'un Ray Davies que anticipava en part discursos com el de Bruce Springsteen-. Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, un clàssic de ple dret.

R.I.P. Mark Gillespie

Ànima lliure.

L'australià Mark Gillespie va ser una d'aquelles ànimes lliures que no acaben d'encaixar als paràmetres del negoci musical. No li agradaven els compromisos promocionals, de fet no li agradava tot allò que implica el terme negoci. Per aquest motiu va optar per deixar-ho tot i anar-se'n a Bangladesh, on va viatjar per primer cop el 1982 per fer de voluntari en projectes humanitaris i on es va acabar instal·lant en un entorn rural, lluny del soroll del món occidental.

Gillespie havia publicat el 1980 el seu primer àlbum, "Only Human" (1980), un formidable exercici de rock amb accent new wave on ell mateix es feia càrrec de bona part dels instruments. En anys posteriors va alternar estades a Bangladesh amb la publicació de nous discos i fins i tot gires amb figures com Tom Waits o Rodriguez –qui va ser molt popular a Oceania, i no tan sols a Sud-àfrica, quan no se'l coneixia a la resta del món-. Ha mort al país asiàtic, on vivia des de la dècada dels 90 totalment desvinculat del negoci de la música.

Recomanació: Davy Lyons a Taberna Libraria

Cal saludar totes aquelles iniciatives que han vingut a dinamitzar el territori a través de la programació cultural, més encara en un context tan asfixiant com el present. Aquest dissabte, 27 de novembre (20h.), la llibreria Taberna Libraria de Figueres –un establiment on la literatura i la consciència social van de la mà- acollirà la primera sessió de #sensemicro, un cicle de concerts íntims i desendollats. Poca llum, temperatura ambient i les cançons tal com ragin. L'encarregat d'estrenar-lo serà Davy Lyons, cantautor irlandès tot terreny que durant els darrers anys ha deixat empremta als escenaris barcelonins amb un repertori propi on ressonen referents que van de Dylan o Nick Drake a Jeff Buckley i més enllà. Entrada lliure i sense certificat sanitari.

Més informació:

Taberna Libraria  /  Facebook

Clara Peya, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Clara Peya al Teatre Auditori de Granollers. Presentació de "Perifèria" (2021), un disc que ha vingut a fer visibles totes aquelles persones i col·lectius que solen quedar al marge d'allò que anomenem el sistema, a donar-los veu, i a desfer estigmes i tabús. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Ted Herold (1942-2021)

TED HEROLD
(1942-2021)

Ens ha deixat Ted Herold, un dels pioners i màxims exponents del rock'n'roll a Alemanya –i en alemany-. Nascut a Berlín en plena Segona Guerra Mundial, va abraçar el gènere en qüestió en un moment en què bandes nord-americanes i britàniques solien actuar amb freqüència a les bases militars dels seus respectius països a la República Federal Alemanya. Va tenir els seus primers èxits a finals dels 50 amb singles com "Moonlight", de 1959, i ben aviat va rebre el sobrenom de l'Elvis alemany. Ha mort a l'edat de 79 anys, víctima d'un incendi en un apartament on es trobava juntament amb la seva esposa.

Keith Allison (1942-2021)

KEITH ALLISON
(1942-2021)

Toca acomiadar-nos avui d'un d'aquells músics de llarg recorregut que, sempre des d'un discret segon pla, han estat presents en obres àmpliament referenciades. El guitarrista, baixista i vocalista Keith Allison va començar la seva trajectòria com a músic de sessió i va destacar tocant als discos dels Monkees –se'l pot escoltar a "The Monkees" (1966), "Headquarters" (1967) i "Head" (1968)-, tot i que l'etapa més coneguda de la seva carrera sol ser la que va passar a les files de Paul Revere & The Raiders, amb els quals va tocar de 1968 a 1975 –gravant àlbums com "Indian Reservation" (1971)-. Posteriorment va tocar amb figures com Ringo Starr o Harry Nilsson, va fer el salt a la pantalla i, ja durant el segle XXI, va tornar a acompanyar gegants com Jerry Lee Lewis, amb qui va gravar aquell retorn per la porta gran que va esdevenir "Last Man Standing" (2006).

Centre o perifèria?

Fernández, Peya, Verdaguer i Moliner, la nit passada a Granollers.

CLARA PEYA
Teatre Auditori de Granollers

20 de novembre de 2021

La perifèria, entesa com tot aquell conjunt de persones, col·lectius i manifestacions que es troben més enllà de la norma, que habiten als marges i solen ser invisibilitzats per allò que anomenem el sistema. Clara Peya ha volgut contrarestar aquesta invisibilització dedicant tot un disc, "Perifèria" (2021), a donar veu a qui no la té però també a posar sobre la taula una sèrie de qüestions que encara avui són tabú en aquesta societat nostra que només presumeix de responsable quan el llop li ensenya les dents. Ahir el va presentar a Granollers amb el recolzament d'Enric Verdaguer (veu i electrònica), Vic Moliner (baix i electrònica) i Didak Fernández (bateria i percussions).

Les cançons de la pianista empordanesa són de les que conviden a replantejar-ho tot i a qüestionar absoluts. Per tant són necessàries sempre, però més encara en uns temps tan foscos com els que ens ha tocat viure. "Les perifèries no tenen veu, ni llum. Tenen nom però no el sabem, també tenen rostre però el desconeixem", va apuntar abans d'interpel·lar el respectable amb una pregunta incòmoda: "Havent pogut assistir a un concert, creieu que sou centre o perifèria?" –molt oportuna, quan s'exigeix un certificat sanitari per poder accedir a les sales de concerts i tot apunta que aviat passarà el mateix en teatres i auditoris-. La resposta va quedar a l'aire, pendent que cadascú faci el seu propi procés de reflexió i es qüestioni privilegis.

Va començar amb l'interrogant sempre pertinent –més encara en aquests temps en què la discrepància és un estigma- de "¿Quién se atreve a hablar?". Va posar sobre la taula el tabú de la salut mental amb la tendra però punyent "Ha mort l'amor" –"La salut mental és una pandèmia paral·lela que tot just ara comencem a veure", va afirmar-, va alternar pop d'avantguarda amb desenvolupaments instrumentals propis del jazz més lliure a "Ni el mar", i va dedicar "Mujer frontera" –amb participació vocal de Yolanda Sikara- a totes aquelles dones treballadores a qui la roda capitalista sol invisibilitzar. Una vegada més, les perifèries. Així, en plural.

Hank von Helvete (1972-2021)

HANK VON HELVETE

(1972-2021)

Ha mort Hank von Helvete –també conegut com a Hank von Hell, de nom civil Hans-Erik Dyvik Husby-, vocalista de Turbonegro durant els seus anys més inspirats i una de les figures més carismàtiques del rock escandinau del canvi de mil·lenni. Només els vaig arribar a veure en directe una vegada, fa la tira d'anys a la sala Apolo –desembre de 2005, si no em falla la memòria-.

Vaig anar al concert amb febre, de fet recordo que amb prou feina m'aguantava dret, però tan bon punt van començar a sonar "The Age of Pamparius" i "Are You Ready (for Some Darkness)" em van passar tots els mals de cop –i la suada que vaig fer va ser tan regeneradora com antològica: eren altres temps i habitàvem un món menys higiènic i menys segur, però més excitant i més divertit-.

Turbonegro era (és) una banda vinguda a provocar i a incomodar a cop de cançons tan memorables com els seus directes. El seu repertori destil·lava (destil·la) perill, sadomasoquisme, sexe explícit i altres essències que avui no passarien la censura políticament correcta. No eren els meus preferits de la seva generació, però probablement fossin els millors.

Von Helvete portava una dècada fora de la banda –durant tot aquest temps havia encapçalat un altre projecte, Doctor Midnight & The Mercy Cult, i més recentment havia iniciat una carrera com a solista-. Sembla ser que havia optat per un ritme de vida menys frenètic, però molts encara esperàvem tornar-lo a veure algun dia al capdavant de la banda de la seva vida. Ja no serà possible. Se n'ha anat un dels més grans.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

Spike Heatley (1933-2021)

SPIKE HEATLEY
(1933-2021)

Abans dels Yardbirds o els Animals, abans fins i tot dels Rolling Stones, hi van haver els Blues Incorporated d'Alexis Korner. Pioners absoluts del blues més genuïnament britànic, per les seves files hi van passar futurs pesos pesants de l'escena com Mick Jagger, Charlie Watts, Jack Bruce o Ginger Baker. I el seu primer disc llarg, l'icònic "R&B from the Marquee" (1962), es considera com un dels pilars fundacionals del rhythm & blues que va determinar bona part del relat pop al Regne Unit i més enllà durant la dècada dels 60.

Un àlbum rodó de cap a peus, que alternava clàssics transatlàntics amb composicions pròpies, i on el genial guitarrista es feia acompanyar de figures de pes com l'harmonicista Cyril Davies, el vocalista Long John Baldry o el contrabaixista Spike Heatley. Aquest últim ja era aleshores tot un veterà del jazz londinenc que venia de tocar amb els Jazz Couriers –al costat de Tubby Hayes i Ronnie Scott- i que posteriorment va destacar com a músic de sessió al costat de Jimmy Page i John McLaughlin, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Philip Margo (1942-2021)

PHILIP MARGO
(1942-2021)

Ens ha deixat Philip Margo, vocalista i bateria que juntament amb el seu germà Mitch Margo va acabar de completar a finals de la dècada dels 50 la formació clàssica dels Tokens, banda de doo-wop novaiorquesa que havia debutat pocs anys abans amb el nom de Linc-Tones –posteriorment canviat a Tokens and Coins- i amb un jove Neil Sedaka a les seves files. Els Margo no van arribar a coincidir amb Sedaka, que ben aviat va volar per compte propi, però van segellar amb amb el grup tota una sèrie de singles entre els quals destaca "The Lion Sleeps Tonight", simpàtica adaptació d'un original del músic sud-africà Solomon Ntsele que els va catapultar al firmament pop el 1961.

Greg Mayne (1953-2021)

GREG MAYNE
(1953-2021)

Si fa pocs mesos havíem de lamentar la mort d'Eric Wagner, vocalista de Trouble, avui toca acomiadar-nos del baixista original d'una altra de les bandes que van donar peu el sorgiment del doom metal tot agafant el testimoni dels primers Black Sabbath durant la dècada dels 80, Greg Mayne dels igualment imprescindibles Pentagram. Formats el 1971 a la ciutat d'Alexandria, a l'estat nord-americà de Virginia, durant la dècada dels 70 van publicar una sèrie de singles de naturalesa subterrània, però va ser durant els 80 quan van obtenir una major repercussió –ja sense Mayne a bord- amb la sortida dels seus primers àlbums.

John Goodsall (1953-2021)

JOHN GOODSALL
(1953-2021)

Ha mort John Goodsall, guitarrista britànic de llarga i eclèctica trajectòria. Se'l recordarà sobretot com un dels fundadors del combo de jazz rock Brand X i pel seu efímer però profitós pas pel monolític engranatge rocker dels irrepetibles Atomic Rooster, amb els quals va gravar el mai prou reivindicat "Nice'n'Greasy" (1973) –als crèdits figura amb el pseudònim de Johnny Mandala-. També va treballar amb figures que van de Bill Bruford a Desmond Dekker passant per Peter Gabriel.

Videoclub

A Canovelles hi ha una botiga d'electrodomèstics que manté a la façana el rètol de quan al mateix local hi havia un videoclub on també es venien discos. Testimoni d'un temps no tan llunyà en què no calia tenir-ho tot a l'abast d'un clic, i en què el món en general solia ser una mica menys avorrit.

50 anys d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse"

Una banda de bar amb totes les lletres, fins al punt que als seus concerts solia haver-hi una autèntica barra de bar a l'escenari perquè als components del grup no els faltés de res mentre ho donaven literalment tot. La cosa pot sonar estranya en uns temps en què certs ajuntaments fan signar als artistes que actuen als seus municipis una sèrie de clàusules en virtut de les quals han de renunciar a interpretar cap obra o composició que pugui incitar al consum d'alcohol, però cinc dècades enrere una banda com els Faces ho tenia tot per fer història tot celebrant les pulsions més essencials del més genuí rock'n'roll.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"A Nod Is As Good As a Wink... to a Blind Horse" (1971), el seu tercer àlbum i amb tota probabilitat el plàstic més rodó de tot el seu catàleg. Nou cançons on la corrosiva guitarra de Ronnie Wood dialogava amb la veu tot terreny de Rod Stewart sobre la base sempre sòlida que aportaven els exSmall Faces Ronnie Lane –qui també s'encarregava de la veu solista en tres cançons-, Ian McLagan i Kenney Jones. Un repertori ideal per fer vessar cervesa fresca sobre una pista de fusta o per degustar les bondats de l'alcohol de més alta graduació en un pub dels d'abans. Una festa de cap a peus en el millor sentit.

Producció de Glyn Johns, i un treball majúscul a tots els efectes que es va beneficiar en termes mercantils del sobtat èxit d'Stewart en solitari. En tot cas, una obra amb caràcter definitiu on no hi sobra ni hi falta de res. Parlem de l'àlbum d'aquella immortal "Stay with Me" que segueix entrant com un bon Jack Daniel's directe a la gola. De l'inici incontestable amb el blues monolític de "Judy's Farm", i del frenètic final amb aquell "That's All You Need" que deixa enrere tota possible comparació amb els Stones per anticipar-se ben bé dues dècades als Black Crowes. També del soul a contrallum de "Love Lives Here" i del crepuscular country rock de "Debris".

Cinc dècades d'un clàssic amb totes les lletres, ni més ni menys. I no se m'acut millor manera de celebrar-les que gaudir del moment amb un bon whiskey a la mà i el disc sencer sonant a tota castanya. És de justícia en un dia com avui.

Un passeig virtual pel CBGB

La sala principal del CBGB, amb l'escenari al fons, vista des de la taula de so.

Un dels capítols que millor van il·lustrar el procés de gentrificació que va experimentar Manhattan durant les primeres dues dècades del segle XXI, va ser el tancament del llegendari CBGB. El santuari del punk novaiorquès va abaixar la persiana de forma definitiva la tardor de 2006. Pocs mesos abans, algú va fotografiar tots i cada un dels racons del local amb una càmera de 360 graus. El portal digital 360vr ha recuperat les imatges amb forma de passeig virtual pel CBGB, des de l'accés principal pel 315 del Bowery fins als mítics lavabos, passant per la barra de bar i l'escenari on s'havien foguejat Ramones, Television i companyia. Poden accedir-hi a través d'aquest enllaç.

Acceptar o no acceptar

No és una qüestió de vacunar-se o no vacunar-se (agradi o no, aquesta decisió l'hauria de poder prendre lliurement cada persona, en base a les seves pròpies circumstàncies i sense coaccions de cap mena), sinó d'acceptar o no acceptar les barbaritats que s'estan cometent amb el pretext sanitari. I en aquest sentit, la salvatjada que acaba d'entrar en vigor a Àustria no l'hauria arribat a plantejar ni el mateix senador McCarthy.

Dirigents que no han mogut mai un dit per eradicar la pobresa, ni per combatre el canvi climàtic (declaracions de paper mullat com les de la cimera de la setmana passada no compten). Alguns fins i tot s'han dedicat a desballestar sistemes de salut pública sempre que han pogut. I ara pretenen vacunar poblacions senceres en un temps rècord, utilitzant si cal mètodes que freguen o van més enllà del maccarthisme. I tenen la barra de dir que ho fan en nom de la salut.

Ho he afirmat en diverses ocasions i m'hi torno a refermar. El que hem viscut durant el darrer any i mig no va de salut. Va de passar la tempesta com sigui, de salvar l'economia a qualsevol preu i de seguir posant pedassos al mateix sistema obsolet que s'acabarà carregant el planeta sencer si no se li paren els peus. El canvi climàtic és una realitat, el coronavirus només n'és l'enèsim símptoma i, si no hi posem remei, no hi haurà vacuna que eviti la catàstrofe de la qual porta dècades alertant la comunitat científica.

Entrevista a Alba Morera, a El 9 Nou

Alba Morera és una cineasta i fotògrafa de Cardedeu que acaba de tornar a Catalunya després de gairebé dues dècades fent cinema a Los Angeles. Asseure's a parlar amb ella és un plaer, per les coses que explica i sobretot per la forma com les explica. Avui l'entrevistem a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

El Pony Pisador i l'Escola de Música de les Franqueses, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert d'El Pony Pisador al Casal Cultural de Corró d'Avall. Presentació del flamant "It's Never too Late for Sea Shanties" (2021) en col·laboració amb l'alumnat de l'Escola Municipal de Música de Les Franqueses del Vallès. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Declan Mulligan (1938-2021)

DECLAN MULLIGAN

(1938-2021)

Podrien haver estat una de les grans bandes del beat britànic dels 60, d'haver-se format a Londres o a Liverpool. Però els Beau Brummels s'havien format a la costa californiana, i més concretament a l'efervescent San Francisco. Els seus primers dos àlbums, "Introducing the Beau Brummels" i "The Beau Brummels, Vol. 2", tots dos de 1965 i produïts per un jove Sly Stone, no tan sols bevien directament de l'estètica de la British Invasion sinó que resistien i segueixen resistint qualsevol comparació amb les obres contemporànies dels Kinks o els Hollies, per citar dos exemples.

Per tot plegat els Beau Brummels eren un grup difícil d'encasellar. Massa frescos i sofisticats per la generació del rock de garatge nord-americà amb el qual se'ls sol associar, el seu discurs es va avançar uns pocs mesos al folk rock patentat aquell mateix 1965 per uns altres anglòfils de mena com eren els Byrds, i es considera com un dels pilars fundacionals del San Francisco Sound malgrat trobar-se encara a anys llum de l'escalada psicodèlica de Jefferson Airplane, Grateful Dead i companyia.

El guitarrista d'origen irlandès Declan Mulligan va formar part del grup durant la gestació d'aquells dos fundacionals primers àlbums. Després va abandonar la formació per tornar-hi durant els 70 com a baixista i signar un últim disc, publicat el 1975 amb títol homònim. En la seva absència, els Brummels van facturar l'igualment essencial "Bradley's Barn" (1968), publicat pocs mesos abans que els Byrds lliuressin "Sweetheart of the Rodeo" (1968) –però posteriorment a la publicació de "Safe at Home" (1968) de The International Submarine Band- i considerat com una de les primeres referències del country rock. Mulligan ha mort a l'edat de 83 anys.

El "Vademécum" de Chaqueta de Chándal

Chaqueta de Chándal, en una captura del videoclip de "Vademécum".

Acaben de lliurar Chaqueta de Chándal el primer avançament del que serà el seu segon àlbum, un treball encara sense títol que veurà la llum durant els propers mesos de la mà de Bankrobber i TBC Produccions. "Vademécum", la peça en qüestió, és un dinàmic exercici de post-punk amb mètrica krautrock i amb una lletra que carrega sense miraments contra els excessos de la indústria farmacèutica. Molt oportú en aquests temps que corren, tot plegat. La cançó ja l'havíem pogut escoltar en concerts com el que el trio va oferir el mes passat al festival Som del Montseny, però ara la presenten amb un psicotròpic videoclip on els components del grup arriben a aparèixer caracteritzats com a músics de black metal –corpse paint inclòs-. Disponible a Youtube.

Cançons d'alta mar

El Pony Pisador, amb l'alumnat de l'Escola de Música de les Franqueses.

EL PONY PISADOR
Casal Cultural de Corró d'Avall, Les Franqueses del Vallès
13 de novembre de 2021

El Pony Pisador és un d'aquells grups que literalment ho han arribat a petar durant els darrers anys al circuit de festes majors. La seva desenfadada aproximació a la música d'arrel celta i a les cançons de treball d'alta mar –allò que al món anglosaxó s'anomenen sea shanties- ha fet del seu discurs una bona opció a l'hora d'animar el respectable fins i tot (o sobretot) en temps de pandèmia. I efectivament, títols com "Tot és part de ser un pirata" o els frenètics aires yodel d'"El meu pare és un formatge" han seduït audiències d'arreu del país i fins i tot de més enllà.

A aquestes alçades, doncs, no és cap secret que els barcelonins fan festa a tot arreu on van. Però una escolta una mica més atenta al seu cançoner permet intuir també tota una intencionalitat que sovint sol passar desapercebuda a altes hores de la nit a la plaça de torn. El seu quart àlbum, un "It's Never too Late for Sea Shanties" que ha sortit del forn aquesta mateixa setmana, comença amb "L'abordatge", una peça que es pot contemplar des d'ara mateix entre els punts àlgids del seu repertori. Una història de pirates cantada sobre un coixí orquestral d'èpica amb accent cinematogràfic, i tot un salt endavant per part dels seus autors.

Ahir la van tocar en una versió més bàsica i estripada, però igualment monumental, al Casal Cultural de Corró d'Avall. Un concert promogut per l'Escola Municipal de Música de les Franqueses del Vallès on va participar l'alumnat del propi centre en una lectura igualment èpica de "Deglarym", una peça inspirada en la tradició tuvà de Sibèria, que va alternar misteri ancestral amb la muralla sònica d'una secció de corda formada per una quinzena d'estudiants de música, noies d'entre 12 i 17 anys, dirigides per Irene Labrador. Va ser el clímax d'una actuació on també hi va haver temps per la festa, però per damunt de tot va refermar la vocació transcendent del combo barceloní.

Graeme Edge (1941-2021)

GRAEME EDGE
(1941-2021)

Ha mort Graeme Edge, bateria dels històrics Moody Blues i l'únic component de la formació original –que no és la formació clàssica- que s'havia mantingut a bord fins a data d'avui. Exponents de pes de la psicodèlia més genuïnament britànica, referents del pop barroc des de l'avantsala del rock progressiu, els de Birmingham van ser un d'aquells grups que van alterar la crònica pop durant la segona meitat dels 60 i van obrir la porta a bona part del que passaria durant els 70 musicalment parlant.

The Moody Blues van començar com una banda d'estètica mod amb un repertori a mig camí del beat i el rhythm & blues d'escola londinenca. Una primera etapa efímera amb el vocalista i guitarrista Denny Laine al capdavant, i el baixista Clint Garwick complementant a Edge a de la base rítmica. Van durar poc, però van tenir temps de facturar un únic àlbum, "The Magnificent Moodies" (1965), que val la pena reivindicar i que probablement seria més referenciat de no haver quedat eclipsat per la monumental producció posterior.

Amb Laine i Garwick substituïts respectivament per Justin Hayward i John Lodge –tots dos es mantenen encara al capdavant del combo-, The Moody Blues van experimentar un canvi de registre només comparable al de Fleetwood Mac pocs anys després, deixant-se seduir pels aires renovadors del rock àcid i el pop barroc, i facturant un d'aquells àlbums que marquen un abans i un després, el monumental "Days of Future Passed" (1967), una de les obres que assenyalen la transició del psych al prog. És la peça més essencial d'un catàleg on també figuren títols igualment rodons com "In Search of the Lost Chord" (1968).

El problema de bona part d'aquest catàleg, per monumental que sigui, és que sempre serà jutjat i valorat en relació amb el citat "Days of Future Passed", i sobretot amb aquella "Nights in White Satin" que bé podria ser una de les cançons més precioses i brillants del segle XX. A banda de militar als Moody Blues durant tota la seva trajectòria professional, el bateria també va encapçalar el seu propi projecte, la Graeme Edge Band. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys a causa d'un càncer. El buit que deixa és tan gran com el seu immens llegat.

Les Buch

Punk feminista i sense pèls a la llengua.

Punk rock estrident, accelerat i enrabiat, amb forts ressons de l'escola californiana i amb un sòlid discurs feminista com a raó de ser. Des de Terrassa, Les Buch ja havien començat a cridar l'atenció ara fa dos anys amb "Ens estan matant!", un primer ep que apuntava a registres com els d'uns Bad Religion o unes Babes In Toyland, i on la veu visceral de Marina Comelles ja escopia veritats com temples sobre una base instrumental de les que no fan presoners.

Ha plogut molt des d'aleshores, i les vallesanes han deixat de ser un dels secrets més ben guardats de l'underground autòcton a proclamar-se guanyadores d'una de les categories del mediàtic concurs Sona9. Que ningú es deixi enganyar, el discurs d'aquest quartet va molt més enllà de concursos de talents i d'un oficialisme que les ha abraçat sense saber ben bé com prendre-se-les. És el que té ser genuïnes i no mossegar-se la llengua sota cap circumstància.

Presenten ara un segon ep produït per una encertadíssima Joana Serrat. "Monstres" són quatre cançons que refermen l'essència del combo i guanyen precisió respecte de les seves predecessores –es nota la mà de Serrat a l'estudi, també el rodatge d'una formació que ha vingut a dir-nos moltes coses-. Cap de les quatre pistes té desperdici, però destaca la immediata i explícita "No és no", que des d'ara mateix es pot contemplar com un clàssic en potència del punk català.

Descobreixin-les a Youtube.

Margo Guryan (1937-2021)

MARGO GURYAN
(1937-2021)

La nord-americana Margo Guryan va compondre cançons per a figures que van de Chris Connor a Dawn Landes i de Cass Elliot a Julie London, tot i que la seva peça més coneguda probablement sigui "Sunday Mornin'", tot un nugget del primer sunshine pop, gravat originalment per Spanky and Our Gang i posteriorment per Oliver, Marie Laforêt i Bobbie Gentry amb Glen Campbell, entre d'altres. Ella mateixa la va enregistrar al seu primer disc com a intèrpret, tota una joia del rock psicodèlic i del pop barroc titulada "Take a Picture" (1968). Un àlbum on l'artista a qui molts havien conegut com a compositora, va brillar també com a vocalista. I una obra que caldria reivindicar més sovint. Guryan ens ha deixat a l'edat de 84 anys.

Sabana

Amb la sensibilitat a flor de pell.

Hi va haver un temps en què semblava que el pop català aniria cap a coordenades similars a les que Sabana porten explorant des que van debutar l'any passat amb l'ep "Martes borealis" (2020, autoeditat). Cançons en el sentit més rodó del terme, amb les melodies com a fil conductor i un gust per aquella malenconia estructural pròpia de qui afronta l'experiència vital amb la sensibilitat a flor de pell. Eren els dies de l'eclosió d'iCat FM, del PopArb, dels primers Manel i Mishima, i de l'obertura de la granollerina sala NAUB1, que durant la seva primera etapa va créixer paral·lela a tota aquella moguda.

Sabana també són de Granollers, però són tan joves que difícilment deuen recordar l'estrena a la B1 d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013). És justament aquesta joventut l'arrel de tota la vitalitat i tota l'empenta amb què enfilen els vallesans un repertori que apunta a noms com els anteriorment citats, també als Pets post-Bon dia –a la veu s'hi troba Toni Miralles de Bucòlic, avantatjats deixebles dels de Constantí-. Referències que ja treien el cap en aquell ep de debut, i que es refermen ara al seu primer llarga durada, "Ja no m'hi encanto" (2021, Temps Record). Un àlbum que sona a l'ara i l'aquí, que evoca tot allò que podria haver estat i mai va ser –aquella dosi de malenconia-, i on brillen perles pop tan precioses com "Paris, 346", "Dock St." o "Ai, ai!".

Descobreixin-los al seu web.

Donovan canta contra l'ampliació de l'Aeroport del Prat

Donovan, en una captura del videoclip de "Som natura!".

És àmplia i transversal, com sol dir-se ara, la llista de veus que han sumat esforços per cantar a favor de la consciència ambiental i contra el canvi climàtic. Noms més o menys reconeguts de l'escena catalana que van de Lluís Llach a Koko-Jean Davis, passant per Magalí Sare, Txell Sust, Gerard Quintana, Suu o Lluís i Joan Fortuny de la Companyia Elèctrica Dharma, donant forma a una cançó, "Som natura!", que va compondre l'estiu passat el músic, periodista i activista cultural Lluís Marrasé arran del projecte d'ampliació de l'Aeroport del Prat.

Potser el més sorprenent de tot plegat sigui la participació, per bé que de forma subtil, del llegendari Donovan, que s'atreveix a cantar en català per sumar-se a una causa noble. Curiós, per cert, que mentre celebrem el fet que l'autor de "Mellow Yellow" canti en la nostra llengua, obviem que que és un dels artistes internacionals més cars de veure als nostres escenaris –va fer una excepció l'any 2017 en el marc del Festival Músiques Disperses-. I la cançó? Bé, podríem dir que és una mena de versió nostrada del "We Are the World", i que cadascú ho interpreti com ho consideri més oportú –en tot cas, insistim, la causa és noble-. Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

Ricky Gil estrena les 8 Bits Sessions

Ricky Gil, durant la seva actuació a 8 Bit Estudi.

La gent de 8 Bits Estudi de Sabadell ha estrenat aquest mes de novembre les 8 Bits Sessions, una sèrie de videoclips gravats en directe al propi estudi que, a més de donar a conèixer les instal·lacions, servirà també per difondre algunes propostes musicals que cal seguir de prop. Va inaugurar la sèrie Ricky Gil amb una versió exclusiva d'"Ungüent de serp", una de les peces incloses al seu primer àlbum en solitari, "Infinites rutes invisibles" (2021, Chesapik).

Mentre segueix presentant el disc en directe arreu del país amb el suport dels seus ja inseparables Biscuit –refermant a l'escenari la boníssima química assolida a l'estudi-, Gil es prepara també per un 2022 durant el qual celebrarà el 40è aniversari de la seva banda de tota la vida, Brighton 64. L'històric combo barceloní ha promès una commemoració a l'alçada de les circumstàncies amb moltes sorpreses a la vista, inclosa la publicació d'un nou àlbum durant aquest proper exercici.

Poden visionar l'actuació de Ricky Gil a les 8 Bits Sessions a Youtube.

Gemm Sol

Des de Solsona, amb moltes coses a dir.

Hi ha alguna cosa en les cançons de Gemm Sol que recorda al folk d'estètica indie de la primera dècada –i part de la segona- del segle XXI. La malenconia estructural, els textos costumistes cantats gairebé a contrallum, el diàleg permanent de la seva veu dolça amb la cristal·lina fragilitat del seu piano poden oferir-ne algunes pistes. Però també hi ha una aurèola de frescor i d'espontaneïtat que la connecta amb la generació d'Ariox o fins i tot d'uns Marialluïsa –per citar un parell d'exemples-.

Sol ve de Solsona i ha debutat recentment amb el notable "No està bé" (2021, Segell Microscopi), un àlbum que la situa a la casella de sortida d'un tauler on té moltes coses a dir a curt termini. Brilla intensament en els passatges confessionals de la inicial "Ho sento" i "Fins que arribi l'estiu", prem l'accelerador en un "Com cada any" que sintonitza amb allò que s'anomena pop metafísic, i trepitja fort amb un "Vine a ballar amb mi" de subtil cadència reggae que es perfila com la primera gran punta de llança del seu repertori.


Més informació:

Gemm Sol  /  Pàgina web

Andy Barker (1968-2021)

ANDY BARKER
(1968-2021)

Van ser el pont entre la generació de l'acid house de la segona meitat dels 80 i el boom del Madchester que va començar-se a gestar a finals d'aquella mateixa dècada i sense el qual no s'entendria bona part de l'indie britànic de finals del segle XX –i més enllà-. Formats a la sempre efervescent Manchester, 808 State van debutar el 1988 amb "Newbuild", àlbum al qual seguirien obres igualment canòniques com el profèticament titulat "90" (1989). Andy Barker va ser baixista i teclista del grup de 1989 fins a la seva mort, el cap de setmana passat, per causes que encara es desconeixen.