Goodbye!

Tot té un final, i aquest blog s'acaba aquí. Vaig obrir DWTC el 14 de febrer de 2012. Aleshores no tenia cap altre objectiu que disposar d'un lloc on escriure tot allò que em vingués de gust i quan em vingués de gust. Passats gairebé 12 anys, crec que ja hi he dit tot allò que hi podia dir, però sobretot sento que tot plegat s'ha convertit en una altra cosa. Gràcies a tothom qui m'ha acompanyat en algun moment al llarg d'aquest viatge, de debò que ha estat un plaer. Espero que ens retrobem a la carretera o, com solia cantar Dylan, on the avenue.

We'll meet again

Don't know where

Don't know when

But I know we'll meet again

Some sunny day

Blue Hotel

Granollers, desembre de 2023.

Desprenen un cert romanticisme de temps passats i fins i tot perduts, els llums de neó de les façanes de certs hotels. Espais de pas, cases que no són llars, punts de trobada de trajectòries vitals que no podrien coincidir en cap altre lloc que els seus passadissos. Quantes històries anònimes –o no- es deuen haver escrit –o començat, o acabat- a les seves habitacions. Històries com les que Elvis Presley i Chris Isaak han cantat en peces com "Heartbreak Hotel" o "Blue Hotel". Títols i melodies que em ressonen cada cop que passo de nit pel costat d'aquest hotel solitari –però ben comunicat- de l'avinguda Sant Esteve de Granollers.

John Cutler (1950-2023)

JOHN CUTLER
(1950-2023)

Ens ha deixat John Cutler, tècnic de so, productor i arxivista de Grateful Dead. Va començar supervisant els preparatius dels tres concerts que els de San Francisco van fer el setembre de 1978 a les piràmides de Gizeh, i va produir àlbums com "In the Dark" (1987), on figurava aquell "West L.A. Fadeaway" que Bob Dylan va recuperar l'estiu passat durant el segon tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –també va produir el controvertit directe "Dylan & The Dead" (1989), gravat durant la gira conjunta del de Duluth i els californians-.

Mike Henderson (1953-2023)

MIKE HENDERSON
(1953-2023)

Les seves cançons les havien gravat gegants com els Fabulous Thunderbirds o les Dixie Chicks. Va treballar com a músic de sessió per a figures com John Hiatt o Emmylou Harris. Però cal destacar sobretot la discografia que Mike Henderson va signar pel seu compte –ja fos amb el seu nom, com a Mike Henderson & The Bluebloods o com a Mike Henderson Band-. Cinc àlbums on conflueixen llenguatges com el country, el rock'n'roll o el blues en les seves formes més genuïnes, començant pel fundacional "Country Music Made Me Do It" (1994) i passant per capítols com "First Blood" (1996). Originari de Missouri tot i que establert a Nashville, el 2005 va ser un dels fundadors del combo de bluegrass The SteelDrivers juntament amb un aleshores emergent Chris Stapleton. Ha mort a l'edat de 70 anys.

El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64
Sidecar Factory Club, Barcelona

29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

Recordem Francesc Miralles a El 9 Nou

Encara tristos per la mort de Francesc Miralles, guitarrista i membre fundador de Los Salvajes. Avui el recordem a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de La Produktiva Films.

Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

R.I.P. Beer Klaasse

Beer Klaasse.

Ha mort Beer Klaasse, bateria de la segona formació de Q65, probablement la banda més essencial de la piscodèlia i el rock de garatge neerlandesos de la dècada dels 60 amb permís de Shocking Blue. Hi va entrar el 1970, quan el grup es va reunir després d'un any i mig sense activitat, i hi va estar durant bona part de la dècada dels 70. Prèviament havia tocat amb els també lisèrgics Groep 1850, no tan populars internacionalment però també essencials dins de l'escena neerlandesa dels 60. Des de finals dels 70, Klaasse s'havia especialitzat en el disseny de peces de roba inspirades en els nadius nord-americans.

Russell Hunter (1946-2023)

RUSSELL HUNTER
(1946-2023)

Veterà d'aquella escena psicodèlica de Ladbroke Grove que, malgrat la seva naturalesa subterrània, va sacsejar consciències a la Londres de finals dels 60 i va posar part dels fonaments de la revolució punk que encara trigaria ben bé una dècada a manifestar-se al Regne Unit. Russel Hunter va ser el bateria dels Deviants, essencial agrupació proto-punk comandada per Mick Farren. També va ser un dels components del grup que van marxar-ne el 1969 per formar els Pink Fairies, dels quals va ser membre titular –compartint ocasionalment la tasca de bateria amb Twink, qui venia de tocar amb els Pretty Things- durant bona part de la seva trajectòria. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Vuit anys sense Lemmy

Lemmy durant la seva aparició a "The Young Ones".

Una de les bandes més genuïnes de la història del rock'n'roll, amb un dels frontmen més carismàtics de tots els temps, fent acte de presència en una de les sèries més refotudament brillants que mai s'han emès per televisió. Parlem, és clar, de l'aparició de Motörhead fent un playback amb el seu clàssic "Ace of Spades" en un episodi de "The Young Ones", concretament el que es va emetre el 8 de maig de 1984 pel segon canal de la BBC –a casa nostra, la sèrie va arribar anys més tard de la mà de TV3 i traduïda com "Els joves"-.

La formació que va sortir aquell dia per la televisió pública britànica no era la mateixa que havia gravat originalment la peça en qüestió, publicada el 1980 a l'àlbum del mateix títol. Encara hi havia el bateria Phil "Philthy Animal" Taylor –qui deixaria el grup al cap de poques setmanes-, però a les guitarres hi figuraven els recentment incorporats Phil Campbell i Michael "Würzel" Burston. Al capdavant, no cal dir-ho, l'irrepetible Lemmy Kilmister, a qui avui recordem amb motiu del vuitè aniversari de la seva mort. Poden visionar la seva aparició a "The Young Ones" a Youtube.

Karl Tremblay (1976-2023)

KARL TREMBLAY

(1976-2023)

Al Quebec s'anomena néo-trad aquel estil musical que des de finals de la dècada dels 90 aproxima la tradició autòctona a registres com els del rock o l'electrònica –en certa manera vindria a ser l'equivalent local del country neotradicionalista de principis dels 80-. Formats el 1995 a Repentigny, Les Cowboys Fringants en són un dels principals exponents, amb una gran acceptació per part del públic quebequès però també en països com França, Bèlgica o Suïssa. A la seva àmplia discografia hi destaquen títols com "L'expédition" (2008) o "Que du vent" (2011). Ens ha deixat el seu cantant, Karl Tremblay, a l'edat de 47 anys.

R.I.P. Travis Dopp

Travis Dopp.

Ha mort Travis Dopp, guitarrista d'Small Brown Bike. La banda de Michigan es va formar el 1996 i va evolucionar del punk rock més urgent fins a la intensitat del post-hardcore i fins i tot de l'emocore. A reivindicar àlbums com el seu debut de 1999, "Our Own Wars".

Twin Temple - "God Is Dead" (2023)

No sé si a Anton LaVey li hauria agradat gaire la música de Twin Temple, coneguda l'aversió del fundador de l'Església de Satan envers tot allò que sonés a rock'n'roll. Però probablement estaria content de comprovar com un duet de músics joves i intel·lectualment actius comparteixen la seva manera d'entendre el satanisme. Com LaVey, el matrimoni que formen Alexandra i Zachary James fa servir una estètica fosca i atrevida que posarà a prova la paciència de certs guardians de la moral, però el fons del seu discurs no és el culte a cap ésser sobrenatural sinó a l'acte d'alliberar-se de les cadenes que li impedeixen a un(a) ser ell(a) mateix(a).

Així ho refermen a "God Is Dead" (2023) –res a veure amb Nietzsche, això seu és molt més gamberro-, un nou àlbum on segueixen apostant per unes sonoritats a mig camí del Brill Building, les produccions de Phil Spector i l'era daurada de Motown. Sí, allò que ells anomenen doo-wop satànic, i que tant convida a ballar sota la llum de la lluna –amb el maligne o sense ell- com a reflexionar. Un títol com "Be a Slut (Do what You Want)" connecta directament amb l'ètica de LaVey. I la peça titular celebra aquest mateix alliberament a ritme de solemne música soul. Té càrrega feminista, aquest disc. De fet, va ser el cristianisme qui va titllar de bruixes i va condemnar a mort aquelles dones que no encaixaven amb els patrons d'això que ara s'anomena patriarcat.

Dino Piana (1930-2023)

DINO PIANA
(1930-2023)

Nascut el 1930 en una zona rural del Piemont italià, Dino Piana va començar a tocar la trompeta de ben petit amb una banda local fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Un cop acabada la guerra, la banda es va reformar però a ell el van canviar d'instrument. Va ser d'aquesta manera com va començar a tocar el trombó, amb el qual faria carrera en anys posteriors. Exponent de pes del jazz italià des de la dècada dels 50, va arribar a tocar també amb figures internacionals com Chet Baker o Charles Mingus. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Hugh Friel (1952-2023)

HUGH FRIEL
(1952-2023)

Exponents de la New Wave, el post-punk i el power pop a la Dublín de finals dels 70 i principis dels 80, The Atrix van ser contemporanis de bandes sovint més recordades com els Radiators o els Virgin Prunes. Entre 1978 i 1986 van facturar senzills com "Treasure on the Wasteland" (1980) o "Procession" (1981). Ha mort el seu bateria, Hugh Friel, a l'edat de 71 anys.

Mig segle de "The Exorcist"

Linda Blair en un fotograma de "The Exorcist".

No és el primer títol que sol venir al cap quan un pensa en estrenes cinematogràfiques que puguin tenir a veure amb la temporada nadalenca, però va ser un dia de Sant Esteve com avui –allò que els anglosaxons anomenen Boxing Day- quan es va estrenar una de les pel·lícules de terror més canòniques i alhora transgressores de tots els temps. Es commemoren 50 anys de "The Exorcist" (1973), el clàssic del recentment traspassat William Friedkin que va escandalitzar les ments més benpensants de cada casa i que en ple segle XXI encara podria deixar en evidència a bona part de les produccions del seu gènere que arriben a les cartelleres.

Parlem d'una pel·lícula que abordava la temàtica de les possessions dimoníaques a partir de la història d'una nena que levitava, feia girar el seu propi cap sobre ell mateix, deia obscenitats que farien avergonyir qualsevol enfant terrible, i fins i tot es masturbava amb un crucifix en una escena que avui no passaria certs filtres. L'encarnava una jove Linda Blair, que no només va fer una de les seves grans interpretacions sinó que va donar peu a un dels personatges més icònics del setè art. La cinta s'inspirava en la novel·la homònima de William Peter Blatty, publicada dos anys abans. El tema central de la banda sonora era el moviment inicial de "Tubular Bells", l'àlbum de debut de Mike Oldfield, d'aquell mateix 1973.

Jim Ladd (1948-2023)

JIM LADD
(1948-2023)

"There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say, hey hey hey / And there goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ". Ho cantava Tom Petty a la peça que titulava "The Last DJ" (2002), el seu onzè àlbum amb els Heartbreakers. Una cançó que es podia entendre com un crit de resistència davant del corporativisme creixent de la indústria del disc, i que s'inspirava en la figura del disc jockey radiofònic Jim Ladd.

Veterà d'un ofici que havia començat a practicar durant la segona meitat de la dècada dels 60, Ladd va ser un dels últims disc jockeys nord-americans que seleccionaven la música que sonava als seus programes –una pràctica que la majoria d'emissores comercials han anat erradicant de les seves graelles-. "Well you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs just don't understand anymore", començava dient la lletra de "The Last DJ".

Ladd va treballar en emissores com KLOS, KMET o Sirius XM. El 1987 va ser la veu del disc jockey de l'àlbum conceptual "Radio K.A.O.S.", de Roger Waters. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys. "Well some folks say they're gonna hang him so high / 'Cause you just can't do what he did / There are some things you just can't put in the minds of those kidsAs we celebrate mediocrity all the boys upstairs want to see / How much you'll pay for what you used to get for free", afegia la cançó de Tom Petty. Uns versos d'allò més profètics.

Julian Bahula (1938-2023)

JULIAN BAHULA
(1938-2023)

La història de Jabula és de les que caldria explicar sovint –i potser dedicar-li un d'aquells biopics que tant es porten darrerament-. Quatre músics sud-africans que durant la dècada dels 70 es van exiliar al Regne Unit tot fugint de l'Apartheid. Entre 1975 i 1982 van publicar cinc àlbums a cavall de gèneres com el jazz o el soul. El seu líder era el cantant i bateria Julian Bahula, que paral·lelament a l'activitat del grup es va dedicar a difondre la música de Sud-Àfrica arreu del món i va ser un activista incansable contra el règim racista que governava el seu país. En anys posteriors va seguir tocant amb diversos projectes. El 2012 va rebre l'Ordre d'Ikhamanga de mans de l'aleshores president sud-africà Jacob Zuma. Ha mort a l'edat de 85 anys.

L'aniversari de Shane MacGowan

Shane MacGowan (1957-2023).

No és cap disbarat afirmar que Shane MacGowan i el Nadal van de la mà. Si el cantant va segellar al capdavant dels Pogues una de les nadales més icòniques de l'era pop, l'eterna "Fairytale of New York" –amb participació vocal de la gran Kirsty MacColl-, el mateix dia 25 de desembre solia celebrar el seu aniversari. I si la nit passada el recordàvem tot fent sonar un cop més la peça en qüestió, també és just commemorar avui la data del seu naixement –n'hauria fet 66- tot alçant una altra copa i punxant qualsevol dels seus discos amb els Pogues o amb els Popes.

El primer Nadal sense Shane MacGowan

Els Pogues en directe amb Kirsty MacColl.

La nadala d'aquest 2023 no pot ser cap altra que "Fairytale of New York", el clàssic dels Pogues amb Kirsty MacColl que tan bona companyia sol fer durant aquestes dates –també durant la resta de l'any, val a dir-. El mateix Bob Dylan va reconèixer que no sol faltar a casa seva durant les festes. I jo mateix tinc el costum de tancar cada nit de Nadal fent-la sonar. Enguany tindrà més sentit que mai repetir aquest ritual, quan encara no fa ni un mes que ens va deixar Shane MacGowan. Serà estrany, celebrar el Nadal sabent que mai més el tornarem a veure en un escenari. Però també serà de justícia alçar una copa a la seva memòria. Bon Nadal a tothom. I que MacGowan i MacColl, siguin on siguin, tornin a cantar a duet i a ballar plegats.

Colin Burgess (1946-2023)

COLIN BURGESS
(1946-2023)

Va ser el bateria original d'una de les bandes més massives de la història del rock, però hi va durar poc. Colin Burgess s'havia donat a conèixer a les files dels Masters Apprentices, un dels grans grups australians de la segona meitat dels 60 i un nom capital del rock de garatge i de la psicodèlia al país dels cangurs. Quan el conjunt es va dissoldre el 1972 va entrar en contacte amb els germans Malcolm i Angus Young, amb qui el novembre de 1973 va formar AC/DC. La seva estada a la banda va ser efímera. El febrer de 1974 el van fer fora per haver pujat begut a l'escenari, una acusació que ell sempre va negar –deia que algú li havia posat alguna cosa a la beguda-. En dècades posteriors va participar de diverses reunions dels Masters Apprentices. Ha mort a l'edat de 77 anys.

Nidra Beard (1952-2023)

NIDRA BEARD
(1952-2023)

Banda paradigmàtica del funk i la música disco de finals de la dècada dels 70 i també durant bona part dels 80, a Dynasty se'ls recorda per trencapistes com "I Don't Want to Be a Freak (But I Can't Help Myself)" i "I've Just Begun to Love You", les seves dues peces més populars, de 1979 i 1980 respectivament. Ens ha deixat Nidra Beard, vocalista de la formació californiana juntament amb Linda Carriere. Tenia 71 anys.

Francesc Miralles (1944-2023)

FRANCESC MIRALLES
(1944-2023)

Molt trist per la mort de Francesc Miralles, guitarrista i membre fundador de Los Salvajes, una d'aquelles bandes que ho van fer tot, musicalment parlant, en un país on tot estava per fer. Formats el 1962 a casa del mateix Miralles, al barri barceloní del Poble Sec, van ser un dels combos pioners del rock'n'roll tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. Emmirallant-se en el beat i el rhythm & blues britànics, van adaptar al castellà part del catàleg dels Rolling Stones i van lliurar clàssics d'autoria pròpia com "Soy así" o "Es la edad", tots dos de 1966. El músic va morir abans d'ahir a Granollers, on vivia des de feia més de 20 anys.

Avui tinc molt present una etapa de la meva vida en què solíem coincidir sovint quan jo anava de camí cap a casa després de la feina. Eren trobades casuals a peu de carrer, i sempre acabàvem parlant de música. Aleshores ja començaven a quedar lluny els seus dies de rock'n'roll, però encara es mostrava d'allò més entusiasta a l'hora de parlar-ne, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. També tinc un gran record dels moments que vaig compartir amb ell i amb Delfín Fernández, bateria dels mateixos Salvajes, als estudis de Ràdio Cardedeu, on vam fer un especial del programa El Garatge. Prèviament els havia entrevistat a tots dos i al vocalista Gaby Alegret pel Hanoi 23, l'altre programa que vaig conduir a l'emissora. Descansa en pau, Francesc, i gràcies per tot.

Mariona Camats: "No m'agrada plantejar la música com si es tractés d'una competició"

Ja és al quiosc l'edició d'hivern-primavera de Vallesos, on tinc el gust de contribuir amb aquesta entrevista a Mariona Camats. "No m'agrada plantejar la música com si es tractés d'una competició per veure qui obté una millor nota. És clar, que hi haurà músics que toquin millor que d'altres. Però aquestes coses no es poden valorar amb un sistema de puntuació. Oi que quan anem a visitar un museu no posem una nota a cada quadre? Doncs amb els músics tampoc ho hauríem de fer. És bo que cadascú toqui a la seva manera i que hi hagi varietat", em va respondre la violoncel·lista quan li vaig preguntar pels reconeixements obtinguts fins ara. Sàvies paraules i oportuna reflexió, en temps de talent shows, concursos de bandes emergents i similars.

Jimmy Ayoub (1953-2023)

JIMMY AYOUB
(1953-2023)

Una de les bandes més populars del rock canadenc durant la dècada dels 70, exponent de pes de la psicodèlia més rocallosa i del primer heavy metal, el guitarrista i cantant Frank Marino solia descriure el so de Mahogany Rush com una mena de Grateful Dead tocant jazz. El cert és que el seu estil també bevia –i molt- de l'electricitat d'un Jimi Hendrix o uns Mountain. Jimmy Ayoub va ser-ne el bateria original i hi va tocar fins ben entrats els 80, arribant a gravar tota la discografia clàssica del grup. Ha mort a l'edat de 70 anys.

Mike Maxfield (1944-2023)

MIKE MAXFIELD
(1944-2023)

Un clàssic de la primera música surf que no es va compondre a les assolellades costes californianes sinó a molts quilòmetres de distància, al nord d'Anglaterra. Vaig conèixer "The Cruel Sea" a través de les lectures que els Ventures i els Challengers en van fer el 1964 i el 1965, respectivament. Després vaig descobrir que la versió original l'havien gravat els Dakotas el 1963 amb tot un George Martin a les tasques de producció. Format a Manchester el 1960, el conjunt va destacar a l'òrbita Merseybeat un cop apadrinada per Brian Epstein i com a banda d'acompanyament de Billy J. Kramer, amb qui va facturar èxits com "Do You Want to Know a Secret" o "Bad to Me", tots dos de 1963 i compostos per John Lennon i Paul McCartney –el primer l'havien gravat originalment els mateixos Beatles-. Sense Kramer, els Dakotas van lliurar l'instrumental anteriorment citat. Ens ha deixat Mike Maxfield, guitarrista solista del grup i autor de "The Cruel Sea". Tenia 79 anys.

Discos que demanen el seu temps

Metallica han publicat un àlbum de 77 minuts, tot un atreviment en ple 2023.

L'àlbum va ser aquell format discogràfic que durant les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat va contribuir a eixamplar els horitzons de la creació musical. La seva llarga durada atorgava als músics i compositors una perspectiva i una llibertat a l'hora de crear que no cabien en el temps més limitat d'un disc senzill. Aquest fet va acompanyar el sorgiment de gèneres com el free jazz, el rock progressiu o múltiples variants d'allò que anomenem electrònica. Estils que no en tenien prou amb els tres o quatre minuts que podia durar la reproducció d'una cara d'un single, i que van aprofitar les possibilitats del format elapé.

Però l'àlbum també és el format discogràfic que més ha patit les dinàmiques pròpies d'un temps, el present, on predominen la immediatesa, les escoltes ràpides i la saturació. Si no entra a la primera, cal passar a una altra cosa amb un simple clic. Si l'algoritme detecta que la pista de torn no hi va de cara durant els primers deu segons, la penalitza. I si un disc dura més del que dicten determinats estàndards, es fa llarg, costa de digerir o directament avorreix. Ja se sap. Qui necessita invertir el seu temps en àlbums dobles quan arriba tard a dues dotzenes d'estímuls de durada efímera amb què se'ns bombardeja diàriament? Malauradament, així són les coses.

Afortunadament hi ha qui segueix disposat a abraçar aquelles obres que requereixen un mínim d'atenció, també artistes que segueixen sense tallar-se ni un pèl a l'hora d'expressar-se. És el cas, per exemple, de Madness i de Metallica. Dues bandes d'estils tan distants com les seves procedències geogràfiques, malgrat ser contemporànies i compartir la condició de massives, també el gust pels discos que demanen el seu temps. Els anglesos i els californians han publicat nous treballs aquest 2023, i ho han fet després de llargs silencis discogràfics –uns i altres portaven des de 2016 sense publicar material nou-. En tots dos casos podem afirmar que ens trobem davant d'obres notables, si bé ja hi ha hagut veus que n'han qüestionat les durades presumptament excessives. Signe dels temps, però elles s'ho perden.

Madness han lliurat "Theatre of the Absurd Presents C'est la Vie", un àlbum que dura el que dura –56 minuts-, amb una vintena de pistes que formen un arc conceptual. Estètica de music hall, cançons que són mostres d'orfebreria de pop genuïnament britànic –encara amanit amb aquelles essències jamaicanes marca de la casa- i una mirada àcida al món contemporani –"Lockdown and Frack Off" explora la bogeria dels temps pandèmics, "In My Street" podria ser perfectament la seqüela d'"Our House" al cap de quatre dècades-. Més a prop del canònic "The Liberty of Norton Folgate" (2009) que no pas de "Can't Touch Us Now" (2016), el temps dirà si és o no un clàssic però referma la vigència de Suggs i companyia.

Els de la Bay Area han anat encara més enllà amb un "72 Seasons" que sobrepassa els 77 minuts –si bé no té un arc conceptual tan definit com el dels londinencs-. Una dotzena de peces amb una durada mitjana que ronda els sis minuts i on no hi sobra –ni hi falta- absolutament res. Si "Hardwired... To Self Destruct" (2016) ja apuntava sense reserves als Metallica més genuïns, el seu successor acaba d'afinar la punteria i remata la jugada. El seu millor àlbum des de l'època clàssica? L'afirmació ha esdevingut tòpica, però podria ser ben certa quan pistes de la mida "Lux Æterna", "Shadows Follow", "Screaming Suicide" o el gran final d'"Inamorata" contenen tots els ingredients que van portar els seus autors de l'avantguarda thrash a l'Olimp del metal i del rock de tots els temps. I a sobre segueixen sonant més frescos que qualsevol dels seus deixebles.

Manny Martínez (1954-2023)

MANNY MARTÍNEZ
(1954-2023)

No va ser el bateria original dels Misfits –abans hi havia hagut una efímera primeríssima formació amb Jim Catania "Mr. Jim"-, però sí que es pot considerar com a part fundacional de la banda punk de New Jersey juntament amb Glenn Danzig i Jerry Only. Manny Martínez va tocar amb el grup entre març i desembre de 1977, arribant a gravar el seu primer single, "Cough/Cool", publicat aquell mateix any. Després els seus companys van prescindir d'ell per desavinences –el va substituir el mateix Mr. Jim-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Bob Johnson (1944-2023)

BOB JOHNSON
(1944-2023)

Serà un Nadal estrany, el que tenim a tocar. Si es farà difícil escoltar "Fairytale of New York" dels Pogues a poques setmanes de la mort de Shane MacGowan, tampoc serà gaire fàcil punxar la versió de la nadala tradicional "Gaudete" a càrrec d'Steeleye Span –una de les peces més populars del repertori dels londinencs, que en bona mesura van ser precursors de discursos com el dels propis Pogues-. La cançó formava part de "Below the Salt" (1972), el primer àlbum que va gravar la banda després d'incorporar-s'hi Bob Johnson, qui en va ser guitarrista durant bona part de l'etapa clàssica. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Catastrofe Club - "The World Is Ending"

La fi del món és a tocar. O qui sap si ja l'hem sobrepassat sense ni tan sols adonar-nos-en, feliços com som nosaltres, els humans, l'única espècie capaç de fer-se selfies mentre el seu propi hàbitat s'esgota a causa de la seva (in)acció. "The World Is Ending" és el nou senzill de Catastrofe Club, i la primera cançó en anglès del duet vallesà. Després de carregar contra les dinàmiques del món contemporani amb la trilogia d'àlbums que formen "Galletas" (2015), "Ejercicios de visión" (2018) i "El crecimiento infinito" (2022), Josep Maria Herrera i David Molina tornen a fer un toc d'alerta a cop d'electrònica industrial i lírica minimalista però punyent. Una crida a la reflexió que també és una invitació a la pista de ball. La distopia en clau de present. Disponible a Youtube.

D.E.P. Julián 'Ross' Loza

Julián 'Ross' Loza.

Ha mort Julián 'Ross' Loza, bateria de llarg recorregut a l'underground barceloní. El 1986 es va incorporar a Acció Directa, una de les bandes pioneres del hardcore punk a Catalunya, i el 1991 va entrar a Legion, un dels pilars fundacionals del thrash metal a casa nostra, on va tocar fins que el grup es va dissoldre el 1994. A finals dels 90 va formar part de la banda de funk i rock Speed Tortugas. Tres estils i tres formacions de les quals caldria recordar-se més sovint. D.E.P.

Twisted Sister al gimnàs

Twisted Sister.

Algú va dir, amb tota la raó del món, que l'ésser humà és l'únic animal prou estúpid per passar-se hores pedalant sobre una bicicleta estàtica després d'haver agafat el cotxe per anar fins al gimnàs de torn. L'altre dia vaig passar per davant d'un gimnàs ple de gent que corria sobre cintes mentre sonava "We're Not Gonna Take It", el clàssic de Twisted Sister. Si ho sapiguessin, els partidaris de la vida sana, que una vegada la CIA va fer servir cançons com aquesta per forçar la rendició del narcodictador Noriega al Panamà, en un dels episodis més delirants de la crònica geopolítica del segle XX. Tan delirant com haver convertit la música del diable en un fil de fons per tonificar l'organisme abans de fotre's un bon tiberi per Nadal.

Dos anys sense JIM

Avui fa dos anys que ens va deixar Joan Illa Morell "JIM". Activista cultural en un país en blanc i negre. Quixot del happening en una ciutat –Granollers- que segueix en deute amb ell. Personatge còsmic i entranyable com pocs. Ulises recuperava recentment aquesta entrevista que JIM va fer el febrer de 1970 al seu bon amic Pau Riba –casualitats de la vida, tots dos van traspassar amb mesos de diferència- i que havia publicat al seu dia la desapareguda Revista del Vallès. Val la pena llegir també el text introductori del periodista i crític musical Donat Putx.

Concert d'homenatge a Joe Strummer amb Obrigada i Mi Nombre Es Nadie

Aquest divendres, 22 de desembre, es commemorarà el 21è aniversari de la mort de Joe Strummer. Els vallesans Obrigada, combo de punk rock fortament influït per The Clash i els Mescaleros, li faran un homenatge amb forma de concert al restaurant llibreria Anònims de Granollers. Completarà el cartell Mi Nombre Es Nadie. Inici a les 18,30 amb entrada lliure. No s'ho perdin.

Mig segle sense Bobby Darin

Bobby Darin (1936-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de la mort del gran Bobby Darin durant una intervenció quirúrgica a Los Angeles. Només tenia 37 anys quan el seu cor va dir prou després d'una vida marcada pels èxits a la ràdio i a la pantalla, però també per les complicacions de salut. Deixava com a llegat una vintena llarga d'àlbums i un grapat igualment considerable de pel·lícules amb el seu nom encapçalant-ne els repartiments, però sobretot senzills de la mida d'"Splish Splash" (1958), "Dream Lover" (1959) –amb The Frantics com a banda d'acompanyament- o les seves canòniques lectures dels estàndards "Mack the Knife" (1959) –original de Kurt Weill i Bertolt Brecht- i "Beyond the Sea" (1960) –adaptació a l'anglès de "La Mer" de Charles Trenet-.

Amp Fiddler (1958-2023)

AMP FIDDLER

(1958-2023)

La trajectòria de Joseph Anthony Fiddler, conegut artísticament com a Amp Fiddler, ressegueix bona part de la línia evolutiva que va del soul i el funk de la dècada dels 70 fins al hip hop i l'electrònica, passant per l'r&b contemporani. Col·laborador d'Enchantment i del col·lectiu P-Funk de George Clinton –va treballar tant amb Parliament com amb Funkadelic- durant els 80 i els 90, el cantant, productor i multiinstrumentista nascut a Detroit va debutar pel seu compte el 2004 amb "Waltz of a Ghetto Fly". També va col·laborar amb Prince, Fishbone, Corinne Bailey Rae, Jamiroquai i Sly and Robbie, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.

"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

D.E.P. Lídia Iglesias

Lídia Iglesias.

Ens ha deixat Lídia Iglesias, una històrica de la música i de la nit barcelonines. Va ser mànager de bandes com Esqueixada Sniff o l'Orquestra Serpentina, entre d'altres. Jo la vaig conèixer en algun moment de principis de la passada dècada al desaparegut (i enyorat) bar Macondo del Camp de l'Arpa, on solíem coincidir sovint. Parlar amb ella de música era un plaer, tenir-la de públic als meus propis concerts un privilegi, i sempre n'acabaves aprenent alguna cosa. Una persona encantadora, testimoni directe d'alguns dels capítols més emocionants de la música de casa nostra. D.E.P.

80 anys amb Keith Richards

Vuit dècades amb el Riff Humà - Foto Carolyn Cole / Getty Images.

Diuen que mentre ell segueixi entre nosaltres, seguirà havent-hi esperança. També diuen que serà ell qui ens enterrarà a tota la resta. Ja saben, parlem de l'home que segons la llegenda ha assistit als funerals de tots els metges que l'havien alertat que la seva vida corria perill si no abaixava determinats ritmes i frenava certs hàbits. Doncs sí, tenint en compte el seu historial és gairebé un miracle que Keith Richards segueixi entre nosaltres i que ho faci tan actiu com de costum. 80 espelmes, bufa avui el Riff Humà. Ho fa a tan sols un parell de mesos d'haver facturat els Rolling Stones el notable "Hackney Diamonds" (2023), i amb la vista posada en una gira de presentació que s'ha anunciat de cara a l'any vinent –de moment, només pels Estats Units-. Per molts anys!

Rafael Moll (1951-2023)

RAFAEL MOLL
(1951-2023)

Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.

Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.

Raydibaum, vuit anys després

RAYDIBAUM
Sala Wolf, Barcelona

16 de desembre de 2023

I aquí els tornàvem a tenir. Valen Nieto (veu i guitarra), Pep Rius (guitarra), Dan Foz (baix), Ricard Monné (bateria) i Ramon Beltran (teclats). Els cinc components de Raydibaum, junts en un escenari vuit anys després de la que fins ahir havia estat la seva última actuació en directe –23 de desembre de 2015 a l'Heliogàbal-. Un concert de retorn –tant de bo no sigui puntual-, motivat pel quinzè aniversari de "Manual de gènere catastròfic" (2008), el segon àlbum del conjunt i el primer que van gravar en català. També una nit de retrobament en molts sentits.

"Ens devíem aquest concert", va afirmar Pep Rius en un moment donat. "Aquesta cançó tracta justament d'això que estem fent avui", va concloure abans de donar pas a una emotiva i oportuna lectura de "Compartir". Efectivament, els barcelonins compartien amb els seus un cançoner que encara es manté tan fresc com una banda per a la qual semblen no haver passat els anys. Observant la solvència dels músics a l'escenari, qualsevol diria que encara segueixen tocant cada nit aquestes cançons.

I quines cançons, les d'un repertori que va tenir com a columnes vertebrals el citat "Manual de gènere catastròfic" i el seu successor, l'igualment notable "Per fi potser demà" (2011) –van obviar el seu darrer treball, un "Estructures sota terra" (2014) que bé podria ser el seu "Yankee Hotel Foxtrot", i que tant de bo s'animin a reivindicar en futures convocatòries-. Aquí vam tenir, doncs, himnes de la mida d'"Aurora", "Maleeixo el temps" o "Alfabet", despertant passions entre un respectable tan entregat com entusiasta.

També els cristal·lins contorns de "Grans esperances" i "Dins la balena", que van contrastar amb l'atac frontal d'"El pop ha mort" i la injecció elèctrica d'una monolítica "Hexàgons vermells" –amb estratosfèric solo de guitarra de Rius-, i amb la boirina psicodèlica de "Les autopistes del meu cap". Fins i tot es van animar a recuperar el batec urgent d'una inesperada "Mentre ells somriuen". "Aquesta la vam tocar molt poc en directe, però ens agradava molt", va recordar el guitarrista. Sisplau, que no triguin vuit anys més a tornar.

Jeffrey Foskett (1956-2023)

JEFFREY FOSKETT
(1956-2023)

La biografia de Jeffrey Foskett gairebé donaria per una novel·la, o com a mínim per un biopic musical. Fanàtic dels Beach Boys des que va descobrir la seva música durant la dècada dels 60, es va presentar un bon dia a casa de Brian Wilson. Aquest no només el va rebre amb tota l'hospitalitat del món, sinó que aquella trobada va ser l'inici d'una llarga amistat. Durant la dècada dels 80, Foskett va formar part dels mateixos Beach Boys com a cantant i corista –ocasionalment va fer les parts vocals de Carl i Brian Wilson, en absència d'aquests-, i quan Brian Wilson va començar a fer gires en solitari a finals dels 90 va esdevenir-ne el director musical i home de confiança. El 2012 va participar de la gira de reunió de la formació clàssica de la banda mare. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Jim Lauderdale, Los Hermanos Cubero i Eli "Paperboy" Reed al Blues & Ritmes 2024

Jim Lauderdale torna al Blues & Ritmes per tocar amb Los Hermanos Cubero.

Jim Lauderdale amb Los Hermanos Cubero, Eli "Paperboy" Reed, Sam Outlaw, La Santa Cecilia i Vieux Farka Touré formen el cartell del Blues & Ritmes 2024. Eclèctic programa que es desplegarà del 12 al 21 d'abril als teatres Zorrilla i Margarida Xirgu de Badalona.

Quan la saturació de les agendes és més que mai a l'ordre del dia i la indústria de la música en directe sembla cada cop més abocada al tot s'hi val a l'hora d'omplir programacions, cal saludar les iniciatives que encara saben conjugar valors com l'eclecticisme, la coherència i el poc a poc. El Blues & Ritmes és aquell festival que durant més de tres dècades ha portat fins a Badalona incomptables referents de les músiques d'arrel d'un i altre costat de l'Atlàntic, sovint cars de veure als nostres escenaris, emmarcant les seves actuacions en entorns tan agraïts com els dels teatres Zorrilla i Margarida Xirgu.

Són aquests dos espais els que acolliran una nova edició de la mostra entre els dies 12 i 21 d'abril, amb un cartell on destaca el concert a trio que hi faran Jim Lauderdale i Los Hermanos Cubero (13 d'abril, Teatre Zorrilla). Una proposta de creació pròpia, i un format fins ara inèdit i qui sap si irrepetible. Un dels pilars del country de les passades tres dècades i mitja –i vell conegut de la casa-, amb un cançoner que ha alimentat repertoris que van de George Strait a Elvis Costello i de les Dixie Chicks a Patty Loveless, actuant conjuntament amb l'únic duet que ha estat capaç d'escurçar distàncies entre l'Alcarria i els Apalatxes. Agafin-se fort, que això promet.

El Blues & Ritmes 2024 començarà el 12 d'abril al Teatre Margarida Xirgu amb un doble programa d'impacte: Eli "Paperboy" Reed, un dels noms forts del soul més greixós i genuí en ple segle XXI, presentant el flamant "Hits and Misses" (2023), i Sam Outlaw, valor a l'alça d'aquell country que sap flirtejar amb el pop sense perdre de vista les essències. Completaran el cartell La Santa Cecilia (20  d'abril, Teatre Margarida Xirgu) i Vieux Farka Touré (21 d'abril, Teatre Margarida Xirgu). Els nous ambaixadors globals de la comunitat llatinoamericana del centre de Los Angeles, i la segona generació d'una de les grans nissagues musicals de Mali i de l'oest del continent africà. Ni més ni menys.

Més informació i entrades en aquest enllaç.

Essra Mohawk (1948-2023)

ESSRA MOHAWK

(1948-2023)

Les seves cançons havien estat gravades per les Shangri-Las i Vanilla Fudge –en tots dos casos hi va tenir a veure la bona visió de Shadow Morton- abans de cridar l'atenció de Frank Zappa, qui la va fitxar com a membre dels Mothers of Invention –en va formar part durant una breu temporada entre 1967 i 1968- i va donar la primera empenta a la seva trajectòria solista. Essra Mohawk va alternar a partir d'aleshores una discografia a cavall de gèneres com el soul, el jazz o el pop d'alta sofisticació, amb col·laboracions amb programes televisius i una trajectòria com a compositora d'èxits per a figures com Cyndi Lauper, qui el 1986 va gravar el seu "Change of Heart". Ha mort a l'edat de 75 anys.

Una fotografia de Cerati

Al centre de Granollers hi ha un bar amb una fotografia de Gustavo Cerati –i una caràtula de Los Planetas- en una de les seves parets. I de vegades hi pots arribar a escoltar Soda Stereo mentre fas el cafè a primera hora del matí. Gràcies per tant, Mingo Cafè.

R.I.P. John Hyatt

John Hyatt.

Ha mort John Hyatt, cantant i membre fundador de The Three Johns juntament amb el guitarrista Jon Langford –sí, el dels Mekons i posteriorment dels Waco Brothers- i el baixista Phillip "John" Brennan –completaven la base rítmica amb una caixa de ritmes-. Banda de post-punk formada a Leeds el 1981, pretenien debutar dins d'un concert satíric al voltant del casament del Príncep Carles i Diana Spencer, però no se'ls va permetre actuar perquè anaven beguts. Gran inici –no ho dic irònicament- d'una carrera que va deixar com a llegat àlbums com "The World by Storm" (1986) o "The Death of Everything" (1988), clàssics de l'indie britànic dels 80. Es van separar el 1990, i es van reunir el 2012 abans de dissoldre's definitivament el 2017.

Lies Adji Rachman (1945-2023)

LIES ADJI RACHMAN
(1945-2023)

El fenomen dels grups de rock de garatge formats exclusivament per noies al sud-est asiàtic durant la dècada dels 60 és digne d'estudi, i donaria per més d'una tesi. N'hi va haver molts, i de molt bons. I solien tenir ressò tant als seus propis països com en altres punts de la regió. Dara Puspita es van formar el 1964 a Indonèsia i van arribar a publicar gairebé una desena d'àlbums –i diversos singles- fins a la seva dissolució el 1974. Ens ha deixat Lies Adji Rachman, qui va ser-ne la guitarrista solista. Posteriorment va seguir tocant amb diferents projectes.

Jimmy Villotti (1944-2023)

JIMMY VILLOTTI
(1944-2023)

No confondre amb la banda anglesa del mateix nom que pràcticament va patentar el psychobilly durant la dècada dels 80, I Meteors va ser un conjunt de beat format a Bolònia a principis dels 60 i molt popular arreu d'Itàlia gràcies a les seves versions d'èxits transatlàntics traduïts a la seva llengua. El guitarrista Jimmy Villotti en va ser un dels membres fundadors. Durant els 70 va encapçalar el grup de rock progressiu Jimmy M.E.C., i posteriorment va iniciar una carrera solista orientada al jazz –si bé el 1978 va compondre l'òpera rock "Giulio Cesare"-. Ha mort a l'edat de 79 anys.