Katherine Anderson (1944-2023)

KATHERINE ANDERSON
(1944-2023)

Ens ha deixat Katherine Anderson, una de les coristes de les llegendàries Marvelettes, també una de les últimes supervivents de la formació original del combo juntament amb Juanita Cowart –que ha passat a ser l'única fundadora encara amb vida-. Les Marvelettes van ser un dels girl groups més populars de la dècada dels 60, també un dels noms capitals de l'escuderia Motown –el primer número 1 de la disquera de Detroit va ser el seu single "Please Mr. Postman", de 1961- i un dels conjunts essencials de l'era daurada de la música soul. Anderson ha mort a gairebé dos anys del traspàs de la solista Wanda Young.

Presentació de "Qui toca aquesta nit?", de Ricky Gil, a l'Strogoff

Ricky Gil i un servidor parlant de música, i més concretament de concerts, ahir a la tarda a la Llibreria Strogoff de la Garriga. Presentació de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre del Ricky, que després de la conversa va agafar la guitarra acústica i ens va obsequiar amb un parell de versions de The Jam ("Away from the Numbers") i Gato Pérez ("La curva del Morrot"). Gràcies a l'autor i a la llibreria per convidar-me a participar a l'acte, també a tots els que vàreu venir per haver estat tan atents. La foto és de l'amic Jordi Costa.

Un any de Dylan a Göteborg

Avui fa un any que vaig assistir per primer cop a un concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. Pavelló Scandinavium de Göteborg, 29 de setembre de 2022. Una d'aquelles dates que no s'obliden. Tercera aturada del primer tram europeu de la gira, també la tercera actuació que feia el de Duluth al continent europeu després de la pandèmia. Recordo que vaig trigar setmanes a processar tot el que havia viscut durant l'hora i 40 minuts que Dylan va ser a l'escenari.

Des d'aleshores he assistit a sis concerts més de la mateixa gira –això no és res, viatjant per Europa he pogut conèixer persones que compten les assistències per desenes- i he seguit a través dels canals digitals qualsevol detall relacionat amb els que no podia presenciar –cosa que penso tornar a fer a partir de demà passat, quan Dylan comenci una nova tanda de concerts pels Estats Units i el Canadà-. Mai a la vida m'havia obsessionat fins a tal punt amb una gira de concerts.

Però és que mai a la vida havia vist un artista octogenari que, havent alterat en diverses ocasions la història de la música, s'enfilés a un escenari a defensar la seva obra més recent com si encara ho tingués tot per fer. M'atreviria a dir que les actuacions que vaig presenciar aquest estiu a Barcelona, Lió i Milà van ser superiors a la de Göteborg en termes d'execució. Però a títol personal, crec que aquell concert a l'Scandinavium em va marcar tant o més que el de 1999 al Palau d'Esports (el meu primer cop amb Dylan).

D'aquella nit en recordo moltes coses. Però si hi ha un moment que em va quedar especialment gravat va ser l'atmosfera entre onírica i metafísica de "Key West (Philosopher Pirate)". Una peça que fins aleshores no m'havia cridat especialment l'atenció, però que ara mateix podria ser la meva cançó preferida de Dylan. El seu plàcid onatge i aquella lírica evocadora d'algun paradís terrenal on la vida és senzilla i els dies passen a poc a poc. La metàfora de tot allò que va significar per mi ser a Göteborg ara fa un any.

Key West is the place to be

If you're looking for immortality

Stay on the road, follow the highway sign

Key West is fine and fair

If you lost your mind, you will find it there

Key West is on the horizon line

Els Stones fent d'Stones

Em va agradar "Angry", el primer avançament de "Hackney Diamonds", el nou àlbum que els Rolling Stones han anunciat de cara al mes vinent. Però al mateix temps em va generar tota una sèrie de dubtes. Perquè sona com se suposa que haurien de sonar els Stones, però alhora podria ser un outtake de "Voodoo Lounge" (1994) –un disc que adoro, val a dir-. En canvi, m'ha convençut de bon principi el segon avançament del plàstic en qüestió, una senyora balada que va veure la llum ahir sota el títol molt oportú de "Sweet Sounds of Heaven", i que connecta amb el llegat més canònic i atemporal de Ses Majestats. Que hi toqui els teclats tot un Stevie Wonder, o que Lady Gaga es marqui un duet vocal d'alçada amb Mick Jagger, són apunts gairebé anecdòtics quan determinades essències ressonen d'aquesta manera ara i aquí. El blues humit i noctàmbul. El soul majestuós d'escola Stax. El gòspel amb gust de bourbon amb cola. Els Stones fent d'Stones (i Lady Gaga de Lisa Fischer) mentre la resta del món s'obsessiona amb l'invent de la sopa d'all. Haver-los vist en directe per primer cop quan la saviesa popular ja els feia a les últimes, i que al cap d'un quart de segle encara es despengin amb una perla com aquesta. Disponible a Youtube.

Baixem al Caroll's de Platja d'Aro

L'antiga discoteca Caroll's de Platja d'Aro, setembre de 2023.

L'interior de l'antiga discoteca Caroll's de Platja d'Aro, que va obrir a finals de la dècada dels 70, durant el moment àlgid d'aquests establiments, i va tancar el 2017. El propietari del local va tenir la gentilesa d'obrir-me les portes el cap de setmana passat, i vaig comprovar que tot segueix intacte. Les taules rodones que envoltaven la pista. Els vinils de 45rpm que decoraven part de les seves parets. Les dues barres de bar. I fins i tot el mític i elegant Rolls-Royce de color groc sobre el qual reposava la cabina del disc jockey.

Baixar avui a l'antic Caroll's vol dir tornar a un temps en què l'oci nocturn tenia com a finalitat alguna cosa més que servir copes perquè sí. A un concepte on la funció de la música anava molt més enllà d'un simple fil de fons, i on es cuidaven aspectes com l'interiorisme o fins i tot l'arquitectura. A un moment en què la nit portava implícits tota una sèrie de rituals i els clients VIP de les discos no eren futbolistes curts de gambals, sinó artistes, intel·lectuals i estrelles del rock. També als dies en què la gent jove es podia permetre pagar-se unes copes en lloc d'haver-se de conformar amb un botellón quan volia sortir de festa.

50 anys de "Hello!"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Hello!" (1973), el sisè àlbum d'Status Quo i l'obra que va acabar de consolidar els londinencs a l'avantguarda del boogie rock més fresc i dinàmic. Encara no havia passat un any de la sortida de "Piledriver" (1972), el plàstic on Francis Rossi (veu i guitarra), Rick Parfitt (veu i guitarra), Alan Lancaster (baix) i John Coghlan (bateria) havien acabat de trobar el seu registre i havien iniciat l'escalada cap a les altes esferes del rock britànic, quan van rematar la feina amb un disc que confirmava la promesa inicial i que els va catapultar fins al número 1 de les llistes del Regne Unit.

"Hello!" és l'àlbum de "Roll Over Lay Down", "A Reason for Living" i "Forty-Five Hundred Times", cançons amb ritme de carretera i regust de pub. I de "Caroline", una de les peces més canòniques del repertori dels Quo –el 1999, Apollo 440 en van samplejar el riff inicial en aquell trencapistes que va esdevenir "Stop the Rock"-. També és l'àlbum on Andy Bown es va estrenar com a teclista de la banda. Només va tocar en una cançó, la frenètica "Blue Eyed Lady", però va ser la seva porta d'entrada al grup, amb el qual seguiria col·laborant a l'estudi en treballs posteriors fins a esdevenir-ne membre de ple dret, condició que manté encara a dia d'avui.

Presentació del nou llibre de Ricky Gil a l'Strogoff

Divendres a la tarda serem a la Llibreria Strogoff de la Garriga presentant el flamant nou llibre de Ricky Gil, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House). Un repàs a una seixantena de concerts viscuts en primera persona, la majoria entre el públic, alguns des de l'escenari. I una bona excusa per seure a parlar de música amb l'autor i passar una bona estona. Vinguin i llegeixin!

El meu bar preferit d'aquest món

La mítica façana de l'Skull.

Saps que t'has fet gran quan et trobes a la barra d'un bar explicant-li a un desconegut que una vegada vas cantar amb Iggy Pop en un escenari, que sense saber ben bé com et vas colar a un concert de Dickey Betts en un soterrani de Times Square, o que Texas Terri es va despilotar al teu davant mentre li feies una entrevista al camerino del Mephisto. Però, a la vegada, saps que això de fer-se gran és relatiu quan el bar és a punt de tancar, tu et disposes a retirar-te, de cop i volta entra un grup de deu argentins que no saps d'on han sortit, comencen a demanar cançons dels Rolling Stones, i decideixes que mai és massa tard per fer la penúltima. Per tota la resta, l'Skull de Platja d'Aro segueix sent el meu bar preferit d'aquest món. Parada obligada abans i després d'assistir al FestiSurf Costa Brava.

El FestiSurf 2023, a Ruta 66

El cap de setmana passat vam assistir a l'onzena edició de FestiSurf Costa Brava a Castell d'Aro, amb actuacions de Los Peyotes, The Fuzillis, Los Tiki Phantoms i The Wave Chargers. Ja poden llegir-ne la crònica a Ruta 66.

The Rock

La força de les onades xocant contra els esculls al fons d'un penya-segat. Una imatge que en termes conceptuals i metafòrics connecta amb l'estètica de moviments com el romanticisme, també amb l'escena final de "Quadrophenia" (1979), la pel·lícula de Franc Roddam basada en el disc del mateix títol de The Who (1973). I amb l'àlbum en qüestió, és clar. Amb pistes tan majestuoses com "The Rock", on la bateria de Keith Moon marcava el ritme amb tanta força com el mar trencant-se un matí de tardor sota aquest penya-segat de la Costa Brava. Impossible oblidar la versió d'aquesta peça que la banda va fer mesos enrere al Palau Sant Jordi de Barcelona, sense Keith Moon però amb Pete Towshend i Roger Daltrey encara en plena forma. Sa Conca, Platja d'Aro. Setembre de 2023.

El nou disc i el nou llibre de Ricky Gil, a El 9 Nou

Ricky Gil reivindica els pioners del rock català al seu segon disc conjunt amb Biscuit, "Artefactes sonors de l'underground català", que sortirà aquest divendres a través de Chesapik. D'altra banda, el cantant de Brighton 64 acaba de publicar el seu tercer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de les passades quatre dècades i mitja. En parlem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Dylan toca la guitarra al Farm Aid

Dylan tocant la guitarra, abans d'ahir al Farm Aid - Foto Gary Miller.

Va passar dissabte a la nit, matinada de diumenge a casa nostra, al Ruoff Music Center de Noblesville, Indiana. Bob Dylan actuant per sorpresa al Farm Aid de Willie Nelson amb part dels Heartbreakers de Tom Petty com a banda d'acompanyament. Només van ser tres cançons –"Maggie's Farm", "Positively 4th Street" i "Ballad of a Thin Man"-, però tot plegat va alterar el guió (si se'n pot dir així) que el de Minnesota semblava estar seguint des de l'inici del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. D'entrada, perquè les tres cançons interpretades no formen part dels seus actuals repertoris ni se les espera. Però sobretot perquè es va deixar veure tocant la guitarra en un escenari, cosa que no passava des de feia molt de temps. No tinc cap dubte que a aquestes alçades m'agrada més Dylan amb la seva banda actual de directe que no pas amb els Heartbreakers. Però això va ser molt gros, i obre la porta a hipotètiques sorpreses de cara al segon tram nord-americà de la present gira, que començarà el dia 1 a Kansas –falta menys d'una setmana-. I, sí, torna a plantejar tota una sèrie d'interrogants propis del més gran mestre del desconcert.

In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

Onades de garatge

FESTISURF COSTA BRAVA 2023

Sala Font del Ferro, Castell d'Aro

23 de setembre de 2023

L'últim gran festival de l'estiu i el primer de la tardor, FestiSurf Costa Brava va celebrar la seva onzena edició amb un canvi d'emplaçament però fidel a la seva filosofia de difondre –divulgar- la més genuïna surf music sense renunciar als seus registres perifèrics. Va ser la sala Font del Ferro de Castell d'Aro l'escenari per on van desfilar tot un seguit de propostes a cavall de l'instro surf gran reserva i els ritmes de garatge més animals i cavernícoles.

Van trencar el gel els francesos Wave Chargers, un quartet amb dos discos publicats que poc a poc s'està fent un nom al circuit europeu del surf i el rock'n'roll instrumental. El seu secret, un repertori propi que mira sense reserves a les costes més assolellades del sud de Califòrnia i connecta directament amb les essències fundacionals del gènere. Ahir en van destacar perles com "Kyokunomi" o "Surf Motel", que van alternar amb cites a profetes del twang i la reverberació com Dick Dale ("Banzai Washout") o els Ventures ("Walk, Don't Run").

Els van seguir uns vells coneguts de la casa com són Los Tiki Phantoms. Guarnits amb les seves característiques màscares amb forma de calavera, els barcelonins venien a presentar "El enigma del tiempo" (2022), una de les seves obres més rodones i un àlbum que els referma com a clàssics del surf autòcton. El van defensar amb arguments tan incontestables com "Mar de fuego" o la contagiosa "Abril", i van rematar la feina amb dards de precisió com "Locos sobre ruedas", sense deixar-se les refrescants lectures surferes de hits com "Wake Me Up Before You Go-Go" (Wham!) o "La chica yeyé" (Conchita Velasco).

També són uns vells coneguts del festival The Fuzillis. Amb la guitarra salvatge de Dan Criscuolo i el saxo incendiari d'Spencer Evoy en primer terme, els britànics es poden considerar preservadors del rock'n'roll que es tocava ara fa sis dècades al Pacific Northwest dels Estats Units. Acabat d'estrenar el seu segon àlbum, "Grind a Go Go Volume 2" (2023), van posar la pista de potes enlaire al ritme de "The Gee Gee Walk", "Fish Gumbo" o aquell crit de guerra que és "Ungawa!". Hereus naturals de Wailers, Frantics, Sonics i companyia. I no, no és cap exageració.

El final de festa va anar a càrrec de Los Peyotes, que van despatxar un potent combinat de ritmes troglodites, melodies viscerals i lírica desvergonyida. A veure qui més és capaç de signar una cançó titulada "La gente es una mierda" i fer-la servir per convidar les masses a ballar com si no hi hagués demà. Els argentins van alternar el seu cançoner recent –el del formidable "Vírgenes" (2022)- amb cartutxos del calibre de "Píntalo de marrón" o "96 lágrimas" –lectura criolla del "96 Tears" de Question Mark and the Mysterians-. Històrics del rock de garatge a l'Amèrica Llatina, no són una banda de surf però van tancar per la porta gran un festival que té tan clara la seva raó de ser com la seva obertura de mires en termes estilístics.

The Wave Chargers.

Los Tiki Phantoms.

The Fuzillis.

Los Peyotes.

Kent Stax (1962-2023)

KENT STAX
(1962-2023)

Va ser una de les bandes pioneres del hardcore punk a l'àrea de Washington, també un dels pilars de l'escuderia Dischord. Scream, una d'aquelles formacions sense les quals no s'entendria l'evolució de la música independent i alternativa nord-americana de les passades quatre dècades. El bateria Kent Stax en va ser un dels membres fundadors i va tocar a tots els discos del grup fins a "Banging the Drum" (1986). Va deixar la banda per motius personals i va ser substituït per un jove Dave Grohl, però hi va tornar a partir de la reunió de 2009. Ha mort a l'edat de 61 anys.

Hole in the Sky

El Baix Montseny, setembre de 2023.

Un intent de clariana obrint-se enmig d'un imponent núvol de tempesta, ahir a la tarda sobre el Baix Montseny. Un forat al cel com el que contemplava Ozzy Osbourne a "Hole in the Sky", la peça amb rerefons místic i alhora apocalíptic que obria el seu sisè àlbum al capdavant de Black Sabbath, "Sabotage" (1975). El heavy metal més essencial ressonant en una tarda tempestuosa.

El primer llibre d'Albert Marquès, a El 9 Nou

Jazz contra la pena de mort. El pianista Albert Marquès acaba de publicar el seu primer llibre, "El jazz suena en el corredor de la muerte" (2023, Editorial Crítica), on explica la seva experiència com a activista a favor de la campanya Justice for Keith LaMar, i alhora destapa les irregularitats del sistema judicial i penitenciari nord-americà, denuncia la xacra del racisme i qüestiona la legitimitat de la pena capital. Avui parlem amb ell a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Com un 'outtake' de "Pet Sounds"

Els Beach Boys durant la sessió fotogràfica per la caràtula de "Pet Sounds" al

zoològic de San Diego, febrer de 1966 - Foto George Jerman.

Ahir a la tarda vaig passar pel davant d'una escola de Granollers. Hi feien classe de música amb la finestra oberta, i es podia escoltar perfectament com tocava una orquestra formada per alumnes del centre. No anaven a temps –ni falta que feia, són a principi de curs-, però sonaven frescos i compactes. Per moments, la peça que interpretaven semblava un outtake de "Pet Sounds" (1966), l'obra magna de Brian Wilson i els Beach Boys.

Paul Woseen (1967-2023)

PAUL WOSEEN

(1967-2023)

Resposta australiana al hard rock que va dominar el panorama nord-americà durant bona part de la dècada dels 80 i encara a principis dels 90, als Screaming Jets se'ls recordarà sobretot per senzills com "Better" –inclòs al seu primer àlbum, "All for One" (1991)-, que els van portar als primers llocs de les llistes del seu país –a la resta del món els hem fet una mica menys de cas, i nosaltres ens ho hem perdut-. Personalment sento debilitat pel seu disc de 1997 "World Gone Crazy", que comença amb una cita a Elvis Presley, "Elvis (...I Remember)", i inclou una refrescant versió d'"Eve of Destruction", el clàssic de P.F. Sloan que originalment va gravar Barry McGuire. Ens ha deixat el seu baixista i membre fundador, Paul Woseen, a l'edat de 56 anys.

Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

After Dark

Llegia que ahir era el primer dia del present curs en què el sol es ponia abans de les 8 del vespre. I que això feia del 19 de setembre el moment de l'any en què la jornada passa a tenir més hores de nit que no pas de dia. Els últims batecs de l'estiu. L'arribada imminent de la tardor. L'inici de l'hemisferi nocturn del calendari. I una posta de sol amb llums i ombres al Turó de les Mentides. Sona "After Dark" de Tito & Tarantula, des de la banda sonora de "From Dusk Till Dawn" (1996), de Robert Rodriguez –emmarcada en l'univers de Quentin Tarantino-. Les Franqueses del Vallès, setembre de 2023.

Richard Davis (1930-2023)

RICHARD DAVIS
(1930-2023)

Tot un Greil Marcus va arribar a dir literalment que les pistes de contrabaix de Richard Davis a "Astral Weeks" (1969), una de les obres més capitals de Van Morrison, són "el millor baix que mai s'ha escoltat en un àlbum de rock". Afirmació tan categòrica com discutible, però en tot cas no hi ha cap dubte que cançons com "Madame George" sonen com sonen gràcies a les aportacions del de Chicago, que al moment de facturar el disc en qüestió ja era un veterà del jazz amb un currículum on figuraven noms com els d'Eric Dolphy, Jimmy Smith, Chet Baker, Jimmy McGriff o Dizzy Gillespie. També havia tocat amb Buffalo Springfield i Ruth Brown, entre molts altres, i en anys posteriors ho faria amb figures com Paul Simon o Bruce Springsteen –escoltin-lo a "Meeting Across the River" de "Born to Run" (1975), un plàstic la peça titular del qual fa una picada d'ullet a la citada "Madame George"-. A tot plegat cal sumar-hi una extensa discografia a títol propi. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

Toussaint McCall (1934-2023)

 
TOUSSAINT McCALL
(1934-2023)

Vaig descobrir la música de Toussaint McCall de la mà d'Elliott Murphy, qui l'any 2002 va versionar "Nothing Takes the Place of You" a l'àlbum "Soul Surfing" –la va rebatejar com "Nothing Can Take the Place of You"-. Una de les grans balades del soul i el rhythm & blues de tots els temps, el cantant i organista de Louisiana la va compondre i gravar el 1967. En termes mercantils va ser l'èxit més important d'una carrera que arribava fins als nostres dies i que l'havia portat a aparèixer a la pel·lícula "Hairspray" (1988), de John Waters, interpretant-se a ell mateix i cantant la peça en qüestió. Ha mort a l'edat de 89 anys.

Paco Gilabert (1944-2023)

PACO GILABERT
(1944-2023)

No era Barcelona l'única ciutat catalana que vibrava musicalment parlant durant el tardofranquisme, per molt que tendeixi a obviar-ho la crònica pop nostrada –l'oficialista i, el que encara és més preocupant, també la que presumeix d'alternativa-. També passaven coses en altres punts del país com per exemple les Terres de l'Ebre, que a principis de la dècada dels 70 van començar a ballar al ritme de l'Orquesta Cimarrón. Una orquestra de ball de les de tota la vida, que destacava per incorporar composicions pròpies al seu repertori i que es deixava seduir per gèneres aleshores trencadors com el soul o el funk. Es va formar el 1971 a Tortosa, i al llarg de mig segle s'ha consolidat com una institució dels envelats i les sales de ball més genuïnes de casa nostra. El bateria Paco Gilabert en va ser un dels membres fundadors. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Un segle amb Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

El 17 de setembre de 1923, avui fa 100 anys, va néixer Hank Williams en una comunitat rural de Mount Olive, Alabama. El Shakespeare de la música country. Un dels precursors del rock'n'roll. Viuria ràpid, moriria jove i marxaria d'aquest món des del seient del darrere d'un Cadillac de camí al seu proper concert, deixant un llegat immens amb forma de cançons. N'aprofito el centenari per recuperar aquest article que vaig publicar el passat 1 de gener amb motiu del 70è aniversari de la seva mort.

La Cremada de l'Ajuntament

Tot el misticisme del foc. La Cremada de l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès en el marc de la festa major de Corró d'Avall, una iniciativa de la colla de diables Els Encendraires que aquesta nit ha celebrat el seu 25è aniversari. Esclat de flames, espurnes, pirotècnia, llum i color fent petita una de les joies del modernisme vallesà. Al final de tot, un impenetrable núvol de fum. I una banda sonora que ha culminat amb Metallica i el seu "Enter Sandman".

El Yellow Submarine al Museu de Ciències Naturals

El Museu de Ciències Naturals de Granollers acull fins al 15 d'octubre l'exposició Ultrasons, de la natura a la medicina, impulsada per l'Hospital Universitari Vall d'Hebron i centrada en les aplicacions d'aquest tipus de vibracions en l'àmbit de la salut. El de la fotografia és un detall d'un dels plafons que formen la mostra. Si observen vostès el centre de la representació gràfica, hi veuran el Yellow Submarine dels Beatles. Un clàssic de la iconografia pop, emprat en l'àmbit de la divulgació científica. I una mostra de bon gust, si se'm permet l'observació.

Mig segle de l'assassinat de Víctor Jara

Víctor Jara (1932-1973).

Es commemoren avui 50 anys de l'assassinat de Víctor Jara a mans de la junta militar que acabava de fer-se amb el poder a Xile –amb el patrocini de la CIA i seguint la doctrina neoliberal de l'Escola d'Economia de Chicago-. El seu cos va rebre 44 impactes de bala –repetiré la xifra: 44 impactes de bala, amb un n'hi ha prou per causar la mort d'una persona-. Abans havia estat torturat, vexat i humiliat, i els mateixos oficials que cosirien el seu cos a trets li havien trencat les mans per deixar-li clar que mai més tornaria a tocar una guitarra.

A Víctor Jara el van matar per les seves idees i pel seu suport al projecte polític del president derrocat Salvador Allende. Però les circumstàncies en què es va executar la seva mort –les tortures, les vexacions, les humiliacions, les mans trencades, els 44 impactes de bala- responien a la ràbia del nou règim contra tot allò que representava, a la necessitat imperiosa dels militars de reprimir els aires de llibertat i de progrés social que el cantautor xilè simbolitzava aleshores i que ha simbolitzat encara més d'ençà de la seva mort. Perquè Jara era i segueix essent un símbol.

Quan determinades eminències us vinguin a explicar que la música, l'art, la cultura, són simple entreteniment. Que no cal destinar-hi recursos perquè no són importants. Que no serveixen per res i que són una pèrdua de temps. Quan us vinguin a explicar tot això, recordeu que una de les primeres coses que fa qualsevol règim totalitari és justament censurar totes aquelles expressions culturals i artístiques que no li són afins. Utilitzant, si cal, mètodes tan brutals com els que la junta militar xilena va emprar avui fa mig segle per assassinar a Víctor Jara.

Brendan Croker (1953-2023)

BRENDAN CROKER
(1953-2023)

Males notícies des de l'entorn de Mark Knopfler. Si fa tan sols unes setmanes lamentàvem la mort de Jack Sonni, guitarrista de Dire Straits durant els dies de "Brothers in Arms" (1985), ara ens hem de fer ressò del traspàs de Brendan Croker, guitarrista dels Notting Hillbillies, el grup paral·lel de Knopfler durant els 90 –era autor de la preciosa "That's Where I Belong", una de les peces que formen l'únic àlbum del conjunt, "Missing... Presumed Having a Good Time" (1990)-. També va formar part dels Mekons a finals dels 80, i va arribar a tocar amb Eric Clapton, Tanita Tikaram i Kevin Coyne, entre d'altres, a més d'encapçalar el seu propi projecte, Brendan Croker and The Five O'Clock Shadows. Tenia 70 anys.

50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

Matt Stewart (1981-2023)

MATT STEWART
(1981-2023)

Qualsevol mort sap greu, però resulten especialment colpidors els traspassos d'aquelles persones que se'n van massa d'hora. El trompetista d'Streetlight Manifesto, Matt Stewart, només tenia 41 anys i, per tant, moltes coses encara per dir i per fer. La mateixa banda ha confirmat el seu traspàs a través de les xarxes socials, atribuint-lo a causes naturals. Stewart havia entrat al grup el 2007, a temps de gravar el seu tercer disc, "Somewhere in the Between", d'aquell mateix any. Els de New Jersey són un dels exponents més frescos de l'ska nord-americà de les passades dues dècades.

Tail Dragger Jones (1940-2023)

TAIL DRAGGER JONES

(1940-2023)

La de Tail Dragger Jones va ser una carrera musical marcada per la mala sort i per la tragèdia. Un bluesman molt més que notable, deixeble directe del mateix Howlin' Wolf –a més de ser el seu mentor, li va posar el sobrenom de Tail Dragger pel seu costum d'arribar tard a tot arreu-, va tocar amb l'aristocràcia del blues de Chicago –ciutat on s'havia establert havent deixat enrere la seva Arkansas natal- però no va arribar a sortir mai del circuit de clubs. El 1993 va ser condemnat a presó per l'assassinat del també bluesman Boston Blackie –ell va al·legar defensa pròpia-, amb qui portava una temporada enfrontat per temes econòmics després d'haver compartit escenari en un festival. No va veure cap disc publicat fins que va sortir de la presó –el seu debut tardà, "Crawlin' Kingsnake", data de 1996-. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Albert Marquès - "El jazz suena en el corredor de la muerte" (2023)

Avui es posa a la venda "El jazz suena en el corredor de la muerte", el primer llibre d'Albert Marquès. Un volum on el pianista vallesà establert a Nova York explica la seva experiència com a activista a favor de la campanya Justice for Keith LaMar, i la forma com la música pot canviar vides i sacsejar consciències. També fa un repàs a les irregularitats del sistema judicial i penitenciari nord-americà, i posa sobre la taula xacres com el racisme o aquesta salvatjada que és la pena de mort. Un assaig rigorós on cada afirmació va acompanyada de dades que la justifiquen, però també una lectura amena que convida a pensar i a reflexionar sobre algunes coses que passen en aquest món on ens ha tocat viure.

Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Uncle Tupelo al cotxe, de matinada

Uncle Tupelo.

L'acte d'anar en cotxe amb un fons musical que acaba esdevenint molt més que un simple fons, la banda sonora d'una experiència de les que es viuen amb tots els sentits. Circular de matinada per les carreteres secundàries d'Osona mentre sona Uncle Tupelo. Un dels pilars fundacionals d'allò que anomenem country alternatiu –sona "No Depression" (1990), el primer àlbum de la formació que va donar nom a tot un moviment i de la qual van sortir dos dels seus exponents de més pes, Son Volt i Wilco-. I la foscor de la nit embolcallant els paisatges boscosos de la Catalunya central. Fer camí tot desitjant que no s'acabi mai. No és la destinació, sinó la forma com s'hi arriba.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Fetus canten per la Diada

Fetus, amb els col·laboradors del seu nou senzill - Foto Néstor Noci.

Fins i tot durant els dies més àlgids de l'independentisme català hi va haver un factor que, certament, grinyolava enmig d'un moviment de naturalesa trencadora i alliberadora. L'elecció de les bandes sonores de les Diades –i del mateix 1 d'Octubre- per part de les entitats que van encapçalar allò que es va anomenar Procés. Unes tries musicals que no anaven més enllà del mestissatge de festa major més inofensiu i previsible –si la cultura és el pilar de tota societat, no podia sortir res de bo d'una república construïda al ritme de txarangos i similars-.

Per això és d'agrair que enguany, malgrat haver tornat la Diada a ser una jornada més folklòrica que una altra cosa, hagin estat Fetus els encarregats de fer-ne la cançó oficial. Una banda punk que ha sabut maridar l'essència del rock'n'roll amb la tradició catalana –l'homenatge a Jaume Arnella amb "Sota, cavall i rei" (2021), aquell "La Serra dels Perduts" (2022) on es postulaven com una mena de Pogues nostrats i, de passada, deixaven en evidència els txarangos de torn-. En aquesta ocasió han adaptat "Au, jovent!", el text anònim que Jordi Fàbregas va musicar el 1976 i va enregistrar al capdavant de Coses.

Es tracta d’una expressió d'alarma medieval que, acompanyada del repic de campanes, cridava la població a sortir a defensar les llibertats –un clam més necessari que mai tal com està el panorama allà fora, i no parlo ara com a independentista sinó com a persona preocupada per l'avanç dels moviments totalitaris i de les ideologies que fomenten l'odi en tants racons d'aquest món nostre-. L'enregistrament es va fer a l'estudi de Joan Colomo –productor habitual del grup- al Baix Montseny, i va comptar amb la participació de vells coneguts com l'acordionista Carles Belda o les veus de Les Testarudes. El senzill l'ha publicat Bankrobber.

Poden visionar-ne el videoclip a Youtube.

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

Gary Wright (1943-2023)

GARY WRIGHT
(1943-2023)

Hi haurà qui recordarà a Gary Wright sobretot com a autor de "The Dream Weaver" (1975), considerat com el primer àlbum de rock gravat sense guitarres i amb els teclats com a instrumentació base –la peça que el titula és un clàssic del soft rock i es pot contemplar com un precursor del synth pop-. El cert és que la seva carrera musical ja venia de lluny quan el va publicar, i havia fet moltes voltes. Natural de Nova Jersey, se'n va anar a estudiar a Berlín i va acabar dedicant-se professionalment a la música un cop establert a Londres i integrat a les files d'Spooky Tooth –com a teclista i segon vocalista-, amb els quals va gravar entre finals dels 60 i la primera meitat dels 70 tota una sèrie de discos que es consideren clàssics del blues rock britànic. També durant aquella època es va fer amic de George Harrison, amb qui va compartir l'interès per l'espiritualitat i les religions orientals, i va arribar a tocar en obres de la mida d'"All Things Must Pass" (1970) i el recentment cinquantenari "Living in the Material World" (1973). Ha mort a l'edat de 80 anys.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

R.I.P. Chris Overland

Chris Overland.

Ha mort Chris Overland, guitarrista solista i fundador d'FM, aquella banda britànica de rock dur i heavy metal que durant la dècada dels 80 va facturar àlbums com "Indiscreet" (1986), on s'aproximava a les sonoritats nord-americanes amb singles com "That Girl" –versionada per Iron Maiden-. El 1990 va deixar el grup, que actualment segueix gravant discos i tocant en directe amb el seu germà, el també fundador Steve Overland, a la veu i la guitarra rítmica –el 19 d'octubre tenen previst actuar a la sala Wolf de Barcelona-.